La rata negra (Rattus rattus) és, comparada amb la rata comuna (R. norvegicus), d’aspecte més esvelt, més gràcil, amb la cua més llarga (supera la llargada del cap i el cos junts) i amb els ulls i les orelles grans (aquestes, doblegades cap endavant arriben fins a la meitat de l’ull o a cobrir-lo totalment). Tot i que, en general, el seu color respon al seu nom comú, hi ha força variacions en el to del pelatge, el més freqüent dels quals és, però, el grisenc. Les mesures corporals són les següents: 176-210 mm de cap i cos, 184-235 mm de cua, 33,5-38 mm de peu posterior, 22,5-25 mm d’orella; el pes és de 135-240 g.
Eduardo Saiz.
Té el cos allargat i més gràcil que la rata comuna. A Europa, coincideixen, en diferents freqüències, tres patrons de coloració: negre, amb pèls de color gris pissarra a la part dorsal i a la ventral; salvatge, amb pèls dorsals de color gris marronós i pèls del ventre clars, que poden arribar a ser grisos; salvatge, amb pèls del dors gris marronós i del ventre totalment blancs. Aquests tipus de coloració corresponen, respectivament, a les formes rattus, alexandrinus i frugivorus, que molts autors han considerat com a subespècies de R. rattus. En general, les formes comensals són fosques i les salvatges clares.
Biologia
Els hàbitats que ocupa la rata negra són diversos i generalment lligats a la presència de l’home. En estat salvatge, habita a boscos tan mediterranis com semicaducifolis i caducifolis, encara que, al Principat, constitueix nuclis poblacionals petits i dispersos.
És fonamentalment vegetariana, per bé que, en estudis de continguts estomacals, s’ha detectat un 10 % de restes animals. A zones mediterrànies, s’ha comprovat la presència de glans, castanyes, diversos tipus de llavors i, fins i tot, de parts tendres de plantes (borrons, fulles, pètals), així com cireretes d’arboç. Més del 90 % del contingut estomacal són restes vegetals, les altres són d’insectes de diferents grups (escarabats, formigues, papallones, etc.). A camps i horts, menja tomàquets, pebrots, faves, mongetes i, als fruiterars, s’alimenta de pomes, magranes i, sobretot, de taronges. Als habitacles humans, consumeix tota mena d’aliments emmagatzemats. Quan a l’hàbitat hi ha escassetat d’aigua, completa les seves necessitats hídriques menjant fruits i parts tendres de plantes i s’interessa menys pels grans i les llavors.
Estudis realitzats en magatzems de cereals indiquen que presenta un cicle d’activitat diària bifàsic, amb un màxim d’activitat crepuscular i un altre, no tan marcat, a l’alba. No obstant això, és freqüent que els animals joves, de fins 50 g, surtin durant el dia a cercar aliment. Els mínims d’activitat són al matí i a mitjanit.
Les característiques del cicle reproductor varien en funció de les condicions ambientals.
A les poblacions mediterrànies, que porten una vida exterior als habitacles humans, al gener-febrer s’inicia l’activitat reproductora amb un màxim al març-abril i un altre al setembre, i es nota una disminució a l’estiu. De fet, a l’hivern, hi ha una davallada important de l’activitat, però la presència de mascles amb espermatozoides al mes de desembre indica una possible continuïtat en la reproducció, encara que, en aquest mes, no es detecten femelles gestants a la població. De fet, l’amplitud de la interrupció hivernal depèn de les condicions externes. A les poblacions que viuen a l’interior dels habitacles humans, o als vaixells i magatzems, les condicions de temperatura acostumen a ésser estables i l’alimentació no sol representar cap limitació. En aquests casos, el cicle reproductor es continu i no es detecta una aturada de l’activitat a l’hivern. El període de gestació és de 21-23 dies. Les femelles assoleixen la capacitat reproductora entre els 93-111 g de pes corporal. El nombre d’embrions per gestació presenta certes variacions, però el més freqüent és que se’n trobin entre un i dotze, amb mitjanes que varien entre sis i set. En animals comensals, s’ha calculat que una femella pot tenir quatre o cinc gestacions durant la seva vida.
Corologia
Actualment, és present a tot el món. A Europa, va arribar en temps històrics, segurament provinent de l’índia, directament a través d’Àfrica. Es desconeix com es va produir la seva colonització de l’àrea mediterrània i de l’Europa central. El primer indici de la seva presència són unes restes trobades en un pou romà del segle II a Ladenburg (cercle de Manheim). A Europa, actualment, només hi té una distribució més o menys contínua a l’àrea mediterrània. Als Països Catalans, la rata negra o rata traginera no sol constituir grans nuclis poblacionals i es troba tant a zones boscoses amb abundant sotabosc (encara que no és freqüent) com en llocs conreats (sobretot si hi ha arbres fruiters) i dins d’habitacles humans. Als nuclis urbans, ocupa cellers, graners, pallisses, masies i indrets on s’acostuma a desar menjar. En aquests llocs, sempre ocupa la part alta dels edificis i deixa la part baixa per a la rata comuna (Rattus norvegicus). A les zones d’horta i fruiterars, nidifica fora dels habitacles i acostuma a realitzar una vida arborícola, com succeeix a les plantacions de taronges del S del Principat i del País Valencià. Algunes poblacions porten una vida més salvatge i habiten a boscos relativament allunyats dels habitacles humans. A mesura que hom progressa en altitud, la rata negra es va fent cada vegada més antropòfila, de manera que als Pirineus pràcticament no hi ha exemplars deslligats de la presència humana. En aquestes zones, aquesta espècie ha quedat com a únic representant del gènere, ja que la predominança que té la rata comuna a les terres baixes finalitza a les regions més humides i fredes del Principat (Pirineus), on la rata negra és totalment lligada a les construccions humanes.
Registre fòssil i variabilitat
Hi ha algunes citacions de localització de restes fòssils de la rata negra a Europa (Pliocè de Llombardia; Plistocè de Creta i dipòsits glacials tardans de França) que, segons diversos autors, cal considerar com a errònies. Una distribució independent de l’acció humana sols hauria pogut ésser possible sota condicions climàtiques benignes i a l’àrea mediterrània i, fins i tot en aquesta zona, la rata negra no surt a les llistes de mamífers plistocens. Les restes trobades al S de la península Ibèrica no són anteriors a 4000 anys. En contra de la hipòtesi que la rata negra va ésser portada per l’home cap a l’W d’Àsia i Europa, existeixen dades concretes sobre la presència de l’espècie a Israel durant el Mosterià superior (fa, aproximadament, 40 000 anys).
Les subespècies de R. rattus han estat establertes a partir dels tipus de coloració ja esmentats. Si bé les proporcions en què es troben són variables, es pot dir, a grans trets, que a l’Europa continental la subespècie fosca, R. rattus rattus habita al N i a l’Europa central, i la subespècie R. rattus alexandrinus (amb coloració salvatge) ocupa l’àrea mediterrània.