Ratolí domèstic

És un rosegador de talla petita i de figura gràcil. Fa una olor de florit també molt característica, que és pròpia de les formes comensals del gènere. La coloració és molt variable, fins i tot dins d’una mateixa població. Els animals joves tenen un color gris fosc que perden a la primera muda del pelatge. En els subadults i adults hi ha dos tipus de coloració extrems, fosc i clar, amb formes intermèdies. Les formes estrictament comensals acostumen a tenir coloració fosca. La part dorsal i la cua són gris fosc o gris-marró fosc i la part ventral és una mica més clara i no hi ha una línia de separació marcada entre la part dorsal i la ventral. També els pèls de les mans i els peus són gris o marró fosc. En canvi, les formes assilvestrades o que viuen fora dels habitacles humans solen tenir coloració clara. La part dorsal i la cua són marronoses, amb una clara tendència al color salvatge, i la part ventral i els peus són de color clar, generalment blanc o d’ant rentat de gris; entre la part dorsal i la ventral hi ha una línia de separació ben marcada. En estudis realitzats a Catalunya, apareixen els següents resultats: en una població comensal de Breda es va detectar un 39,7 % d’exemplars amb coloració fosca extrema, 57,4 % amb diversos graus d’imbricació i 2,9 % de coloració clara extrema. En una població assilvestrada de les illes Medes, els resultats foren: 47,9 % d’exemplars clars o gris clar, 32,3 % d’intermedis i 19,8 % de ventre de color marró. Al delta de l’Ebre pràcticament el 99 % dels exemplars tenen la coloració clara.

Biologia

Dins dels habitacles humans, no té pràcticament límits quant a les seves possibilitats d’ocupació. Habita tant als cellers i graners com a magatzems, golfes i, fins i tot, pot instal·lar-se dins de cambres frigorífiques. Les formes que habiten sobre el terreny s’adapten a les característiques del mateix. A la Meda Gran viuen entre el bàlsam (Carpobrotus, edule), la vegetació herbàcia i els murs de pedra. Al delta de l’Ebre són molt abundants al voltant de les basses (a l’Encanyissada, la Tancada, etc.), on ocupen l’espai immediatament en contacte amb la vora no inundable, que, generalment, és cobert per abundant vegetació herbàcia. També és freqüent a les vores del riu Ebre, entre les canyes, l’herba i les bardisses on conviu amb la musaranya comuna (Crocidura russula). A les vores dels arrossars hi habita, però és més rar.

És pràcticament omnívor. S’adapta a les disponibilitats del medi. Les formes comensals mengen pràcticament de tot i les assilvestrades es nodreixen, principalment, de llavors i de les parts tendres dels vegetals i inclouen, segons el moment, petits invertebrats a la seva dieta.

Estudis realitzats al laboratori indiquen que la seva activitat és crepuscular i nocturna, amb un màxim després de la posta del sol i un altre abans de la seva sortida. Ha estat comprovat que les captures realitzades en nits de lluna són inferiors a les que es realitzen en nits fosques. Dins dels habitacles, el seu radi d’acció és petit i sempre al voltant d’una font d’aliment. S’ha calculat que, en un celler, el radi d’acció cobreix, per terme mitjà, una superfície de 4,6-5,6 m2. A l’exterior, poden allunyar-se del cau uns 30 m per terme mitjà.

Les característiques de la reproducció varien segons si es tracta d’exemplars totalment comensals o que porten vida exterior. En el primer cas, el cicle biològic no presenta com a factors limitants ni la temperatura ni la disponibilitat de l’aliment. Això fa que el cicle reproductor pugui ésser continu al llarg de tot l’any, si bé es detecta un descens d’activitat als mesos hivernals. La mitjana d’embrions per gestació, en una població comensal de Breda, és de 6,5 amb intervals de quatre a nou. A les zones obertes, l’espècie segueix el cicle propi de les zones mediterrànies. El cicle reproductor comença amb l’entrada en activitat al febrer; al març apareixen les primeres femelles gestants i el cicle acaba a finals d’octubre, amb una marcada disminució de l’espermatogènesi en els mascles i l’absència de femelles gràvides. Hi ha dos màxims, un al maig-juny i un altre, més marcat que el primer, al setembre-octubre. Des del novembre al gener no es detecta activitat reproductora. Al delta de l’Ebre, la mitjana d’embrions per gestació és de 6,8 amb intervals de tres a vuit. En canvi, a la població assilvestrada de les illes Medes la mitjana és més baixa: 4,4 amb intervals d’un a set.

Corologia

El ratolí domèstic, com a forma comensal que és, presenta, actualment, una distribució cosmopolita. Als Països Catalans, habita tots els llocs on es manifesta la presència de l’home. Cal diferenciar, però, la distribució de la forma comensal de la que viu fora dels habitacles humans. El ratolí domèstic que podríem anomenar «assilvestrat» ocupa llocs oberts i cultivats, sempre i quan la presència d’aigua sigui abundant. És el cas del delta de l’Ebre, on Mus musculus és molt abundant al voltant dels camps de conreu, dels arrossars i de les basses. A la plana deltaica, no hi habita el ratolí mediterrani (Mus spretus). que, en canvi, és freqüent als terrenys quaternaris que limiten amb el Delta. A l’albufera de València és predominant el ratolí mediterrani i el ratolí domèstic es troba sempre a prop d’algun habitacle humà. A les illes Medes, actualment, hi ha una població assilvestrada de ratolí domèstic originada a partir dels colonitzadors introduïts per l’home quan la Meda Gran era habitada.

Registre fòssil i variabilitat

Les primeres dades segures del ratolí domèstic a Europa corresponen a les restes del Pliocè mitjà, trobades a Hongria. A la part oriental del Mediterrani (Israel), apareixen restes durant l’interglacial Mindel-Riss, fa uns 150 000 anys. També s’han trobat materials subfòssils a Malta, Mallorca, al S de la península Ibèrica i al N d’Alemanya.

Fins l’any 1978, es considerava que, a Europa, habitaven sis subespècies de Mus musculus: brevirostris, domesticus, musculus, praetextus, spicilegus i spretus. En aquest any, la subespècie spretus fou passada a categoria d’espècie com M. spretus. Actualment, a la península Ibèrica, i als Països Catalans, s’accepta la presència de només dues formes de ratolí: M. musculus domesticus, corresponent a la forma comensal, i M. spretus, que és la forma salvatge. Fins fa poc, s’acceptava la presència de M. musculus brevirostris, que vindria a ésser la forma assilvestrada de M. musculus domesticus, però, actualment, es considera que no existeix al nostre territori. Les diferències fonamentals entre les dues subespècies, domesticus i brevirostris, es basen en la coloració; la primera és fosca i la segona, clara, però —com ja ha estat demostrat— ambdós tipus de coloració poden estar presents en una mateixa població i això anul·la la validesa de la tonalitat com a criteri subspecífic. Cal recordar que el ratolí blanc de laboratori és la varietat albina de M. musculus.