El ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) és, dins del seu gènere, una espècie de dimensions mitjanes, molt semblant al ratolí gorja groc (A. flavicollis). A diferència d’aquest, no té cap banda groga entorn del coll, encara que pot portar-hi una taca del mateix color, de manera que algunes poblacions només es poden diferenciar d’aquella per mitjà de tècniques d’encreuament en captivitat. Té els ulls i les orelles grans, la cua llarga (generalment més que el cos i el cap junts) i prima, i les potes posteriors molt desenvolupades i adaptades per desplaçar-se saltant a gran velocitat. Les mesures corporals són les següents: 92,5-111,5 mm de cap i cos, 86,5-117,5 mm de cua, 22-25,5 mm de peu posterior, 16-19,5 mm d’orella; el pes és de 19,5-33 g. Vegeu-ne un altre exemplar a la figura 202.
Jordi Muntaner.
És un ratolí de dimensions mitjanes que presenta un creixement corporal clinal de N a S. A l’Europa central arriba a mides més petites que les del ratolí gorja groc; com més cap al S es troba, més difícil és diferenciar-los per la grandària. Els animals joves tenen una coloració grisa que es perd en efectuar la primera muda. El pelatge dels subadults és gris marronós a la part dorsal i blanc pur a la part ventral. En successius canvis de pelatge, la coloració dorsal es va fent més vermellosa i la ventral perd el color blanc pur i agafa tonalitats crema. La cua és marcadament bicolor, marró a la part dorsal i blanca a la ventral. Entre la coloració dorsal i la ventral, hi ha una línia de demarcació molt ostensible.
Biologia
És, fonamentalment, una espècie de bosc. A les terres baixes mediterrànies, habita preferentment a les vores dels camps de cultiu, amb abundant vegetació herbàcia, on es presenta en densitats baixes a causa de la forta competència de la musaranya comuna (Crocidura russula) i del ratolí mediterrani (Mus spretus), que troben en aquests indrets els seus hàbitats preferits. A les zones de condicions dures, com les brolles del cap de Creus o les zones de bosquina baixa i dispersa de l’interior del País Valencià, és pràcticament inexistent. El medi on sembla que es troba més a gust és el bosc mediterrani i montà. Les pinedes li forneixen una font alimentària important, com també els alzinars i les rouredes, on assoleix les densitats més elevades. A mesura que el bosc guanya altitud, la densitat de les poblacions disminueix. No obstant això, acompanya el bosc fins al nivell dels prats subalpins i alpins, a altituds de gairebé 2000 m (la Bullosa, Capcir). No habita els prats pròpiament dits i, quan ho fa, segueix les vores d’algun rierol de muntanya que li ofereixen aixopluc. Al Principat, manca al delta de l’Ebre i a la zona concreta dels aiguamolls de l’Empordà.
La seva alimentació es basa fonamentalment en estructures vegetals. Es nodreix de tot tipus de llavors i fruits. Així mateix, s’ha trobat, en l’estudi de continguts estomacals, la presència de gran varietat d’invertebrats, fonamentalment cucs, cargols, insectes (tant en forma larval com adulta) i aràcnids.
És una espècie principalment nocturna i influïda per les condicions ambientals. A ple estiu, en dies calorosos, la seva activitat se centra a plena nit. La pluja i el fred també limiten la seva activitat. No obstant això, de vegades hom ha tingut l’oportunitat de veure ratolins de bosc a ple dia, sobretot a l’hivern, quan surten, segurament, a cercar aliment.
En termes generals es pot dir que les femelles poden presentar el seu primer cicle fèrtil quan pesen al voltant dels 15 g. La primera gestació la presenten entre els tres i els sis mesos de vida, i la seva durada és de 23-26 dies. El cicle de reproducció és influït per les característiques ambientals. Estudis realitzats al Principat indiquen diferències importants entre les poblacions dels Pirineus i les de les zones mediterrànies, concretament del Montseny. Als Pirineus, el cicle de reproducció és curt i marcadament estacional. A l’hivern, tots els animals són sexualment inactius. A la primavera (per l’abril), comença l’activitat que arriba al seu màxim al juny-juliol i decau ràpidament al setembre-octubre. Al Montseny, en canvi, es detecta el fenomen invers. Durant tot l’hivern, hi ha mascles sexualment actius, de manera que no hi ha un atur complet de la reproducció. Al contrari que als Pirineus, a les zones mediterrànies hi ha dos màxims d’activitat, un a la primavera (maig-juny) i un altre a l’entrada de la tardor (setembre-octubre). S’ha pogut comprovar que, al Montseny, el màxim d’activitat es dona entre els mesos de gener i febrer i que aquesta és mínima a la primavera i a l’estiu. Si l’estiu és molt sec, hi ha una davallada important de l’activitat reproductora i, passat l’estiu, es detecta un increment important, que és afavorit pel fet que, a la tardor, hi ha moltes llavors i fruits al medi, que asseguren una font d’energia important. Pel que fa a la mitjana d’embrions per gestació, no s’han detectat diferències importants. Als Pirineus és de 4,8 (3-7) i al Montseny de 4,6 (2-11).
Corologia
Àrea de distribució als Països Catalans del ratolí espiguer (Micromys minutus, en ratllat blau) i del ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), en les seves subespècies dichrurus (en verd), de distribució general als Països Catalans continentals, frumentariae (en taronja), de Formentera, i eivissensis (en marró) d’Eivissa.
Maber, original de l’autor.
Es distribueix per tota Europa per sota del paral·lel 60° N. Manca a la meitat N d’Escandinàvia i al N de Rússia. Habita el NW d’Àfrica i penetra per l’Àsia Central fins al Nepal. A la península Ibèrica, viu arreu. Als Països Catalans també habita pràcticament arreu, si bé cal matisar els seus requeriments.
És una espècie que habita des de la vora de la mar fins a l’alta muntanya pirinenca amb oscil·lacions de densitat poblacional important, segons l’hàbitat.
Registre fòssil i variabilitat
Al Pliocè superior apareixen a Willershausen am Harr restes d’Apodemus atavus, que és el precursor directe d’A. sylvaticus. Aquesta espècie apareix com a tal al Plistocè de l’Europa central, després de les glaciacions. Durant l’Holocè, apareixen els primers A. sylvaticus al Jura francès; fa, a penes, 10 000 anys.
De l’espècie A. sylvaticus, se n’han descrit 32 subespècies, dues de les quals habiten la península Ibèrica i dues més, de recent descripció, són pròpies d’Eivissa i Formentera. Als Països Catalans, habita la subespècie dichrurus, que es caracteritza perquè és una de les subespècies de grans dimensions. La diferenciació morfològica respecte d’A. sylvaticus callipides, pròpia del N de la Península, no és evident i hi ha molts dubtes sobre la validesa d’aquesta segona subespècie. Recentment, a Formentera, ha estat descrita la subespècie frumentariae, més gran que A. sylvaticus dichrurus, i a Eivissa, la subespècie eivissensis, encara més gran que l’anterior i de coloració més pàl·lida. L’espècie A. flavicollis és present al S de França i als Pirineus ibèrics, però els treballs més recents no en fan un tractament diferencial respecte d’A. sylvaticus, sinó que tracten ambdues espècies com Apodemus sp, quan el material d’estudi procedeix d’egagròpiles.