El tapís del Sant Sopar

El tapís del Sant Sopar que es conserva a la catedral de Tortosa és un conjunt de tres peces teixides per separat i cosides entre elles de forma desordenada, ja que els temes que hi ha representats, l’oració a l’Hort, el Sant Sopar i l’entrada a Jerusalem, hi apareixen inversament a la seqüència narrativa dels evangelis. En conjunt, les seves dimensions són monumentals: 735 cm de llarg per 215 cm d’alt. La seva tècnica, d’alt lliç, és aquella en què les trames són múltiples i no ocupen tota l’amplada de l’ordit. És obrat amb lli, llanes, sedes i or (Martín i Ros, 1989b).

Entre València i Flandes: Tortosa

Encara que a la dècada de 1970 va ser atribuït al tapisser de Brussel·les Gielis van de Putte, actiu des del 1441 (Duverger, 1971), aquesta obra és, amb la possible excepció del tapís del Baptisme de Crist de la catedral de Barcelona (Junquera, 1985a), l’únic drap de ras que respon a una producció local entre els coneguts i conservats a Catalunya. El seu més que probable origen català –tortosí– es pot deduir a partir de tres factors principals: l’estil, uns quants detalls iconogràfics i alguns documents.

És cert que es tracta d’una obra de caràcter flamenc, pel que fa a la tècnica i als detalls ornamentals, però l’estil tan sols és septentrional superficialment; en realitat, remet a València. En aquest sentit, s’ha assenyalat una vinculació dels cartons de les figures amb l’entorn dels tallers de Marçal de Sas, Gonçal Peris o Guerau Gener, en una cronologia dels volts del 1430 (Dalmases – José-Pitarch, 1984, pàg. 184; Liaño, 2000).

També alguns detalls iconogràfics poden remetre a l’ambient valencià del segle XV. Per exemple, a l’escena de l’oració a l’Hort, a més dels sants Pere, Joan i Jaume, que acompanyaren Jesucrist, hi apareixen la resta dels apòstols fora de la tanca que marca els límits de l’Hort. Segons ha estudiat Gómez Frechina (2001, pàg. 242), aquest tret de la composició és poc comú en altres àmbits geogràfics, però habitual a València. A més, l’àngel que es presenta davant Crist per tal de confortar-lo, a més de l’habitual calze, porta una creu, molt poc usual en les representacions d’aquest tema però que apareix, entre d’altres, en una obra de Joan Reixac que representa la mateixa iconografia (col·lecció Pardo).

Però malgrat aquestes referències estilístiques i iconogràfiques, i el fet que Alfons el Magnànim, probablement, va pretendre afavorir una important manufactura de tapissos “a la manera de Flandes” a la ciutat del Túria, el més raonable és pensar que l’obra es va teixir a l’indret on es conserva: Tortosa. I si en aquest cas no es poden adduir reflexions derivades de la comparació d’obres, existeix documentació –indirecta però bastant explícita– que porta a defensar aquesta afirmació. En primer lloc, els documents mostren la presència de pintors valencians a la ciutat en una cronologia que pot concordar amb l’elaboració de l’obra (per exemple, Miquel Nadal). En segon lloc –i principalment–, mostren l’establiment i l’activitat continuada a la ciutat de l’Ebre de diversos mestres de draps de ras en 1425-28 i fins el 1464. Aquests mestres “de ras sobtil” són Pere Alfonso, Berenguer Baldrich, Jaume Sastre i Joan Falsison, natural d’Arràs, provinent de Barcelona, citat als documents com a “bon mestre” i com a autor de “bells draps”, contractat per realitzar frontals per a l’altar major de la catedral i, en conseqüència, principal candidat a l’autoria del tapís del Sant Sopar (Vidal, 2003 i 2007a).

“Mestre Johan ha feyts de bells draps de ras”

Joan Falsison va arribar a la Ciutat Comtal vers el 1441, en paral·lel a l’aparició dels germans De la Lebra (Sanpere i Miquel, 1906, pàg. 24-25; Duran i Sanpere, 1972-75, vol. III, pàg. 139), i va decidir instal·lar-s’hi vers el 13 de desembre d’aquest any, quan el Consell de Cent aprovà favorablement la petició d’algun “adjutori” a canvi d’ensenyar “lo seu art a altres de la ciutat”. Des del maig del 1444, però, se’l pot trobar fent gestions per establir-se a Tortosa, on el Consell decidí pensionar “hun bancaler qui fa obra de Flandes” amb 11 lliures anuals durant deu anys, amb la intenció que instal·lés “son obrador del dit offici, ab sa muller e tota sa casa”.

Les notícies de les sèries municipals i dels protocols notarials demostren que durant aquesta època la seva activitat va ser intensa i, a causa d’això, al maig del 1450 va demanar que se li avancés el salari de dues anualitats amb la intenció “de fer venir de altres parts bons obrés, abtes e ben experts per al dit offici, dels quals ne té ab si quatre”. A més, segons la seva pròpia expressió, l’ampliació del taller es feia “per honor e servey de la ciutat e ciutadans de aquella”, opinió amb la qual sembla que estaven d’acord els procuradors i consellers tortosins, ja que ràpidament en van acceptar la petició.

Un any després, al maig del 1451, davant la mort de la seva muller, Falsison va demanar una subvenció igual que la que havia rebut en establir-se a Tortosa. Segons indica el text, si el Consell hi accedia, el mestre es comprometia a casar-se novament, “e no pendria altre partit, sinó que aturaria e serviria la ciutat”. El Consell, per la seva banda, “attenent que lo dit mestre Johan ha feyts de bells draps de ras en la ciutat, dels quals la ciutat se ennobleix e reporta honor, e contínuament ne obre, e contribueix en les imposicions”, va decidir assalariar-lo novament. Joan Falsison, llavors, va casar-se amb Francesquina Ortissa, vídua del teixidor Pere Cucala, i va continuar treballant a la ciutat fins els volts del 1464.

Durant aquests anys va establir vincles amb mestres de draps de ras d’altres poblacions de la Corona, com ara Loor Batur, que, procedent de Saragossa, va pretendre establir-se a Tortosa el 1458; o Pere Marquès, de València, amb qui se’l relaciona el 1446 i a qui potser es podria considerar un hipotètic transmissor dels cartons derivats de la pintura valenciana del primer terç del segle XV que es detecten al tapís del Sant Sopar.

Tan sols amb aquest coneixement superficial del currículum de Falsison ja és possible plantejar amb una certa seguretat la hipòtesi que és l’autor del tapís del Sant Sopar, bàsicament perquè és la figura central de la manufactura de tapissos de Tortosa, fins el punt que, com diuen els documents, la ciutat s’ennoblia pel seu treball. Pere Alfonso tan sols va estar actiu entre tres i sis anys, i cobrava un salari sensiblement inferior a Falsison (2 lliures i 10 sous enfront de les 11 lliures anuals d’aquest). Pel que fa a Baldrich i a Sastre, estan molt més ben documentats i semblen mestres decididament menors. Finalment, entre el 1485 i el 1513 hi ha notícies sobre Joan Marroquí, que va tenir una certa rellevància, però la cronologia de la seva activitat impossibilita que se’l pugui relacionar amb aquesta obra. A més, com s’ha dit, Falsison està relacionat amb la confecció de tapissos per a l’altar major de la catedral, on s’instal·lava, en dates determinades, el tapís del Sant Sopar.

Un contrapunt cronològic

Un dels pocs punts que podria fer variar l’esquema plantejat més amunt deriva de la cronologia de l’obra, ja que atribuir-la a Falsison implica datar-la vers els anys 1444-64 (més aviat a la dècada de 1440), i els models valencians que s’hi han relacionat es daten fins el 1430, aproximadament. Aquesta mateixa influència valenciana pot observar-se en uns brodats pertanyents a una capa pluvial de l’església de Castellfort, els quals, segons José-Pitarch (2003), han de datar-se sense sobrepassar “la década de 1420-1430, en correspondencia con la mejor escultura y orfebrería morellana de los años 1410-1430 vinculadas a la capital del Reino”, talment com el tapís del Sant Sopar. Potser es podria pensar que aquests models van seguir essent utilitzats per alguns pintors de segona fila, especialment en centres secundaris, passada la tercera dècada del segle XV; o que van arribar a la ciutat de la mà del tapisser Pere Marquès; o per una altra via avui desconeguda. En tot cas, la cronologia anterior del cartó no pot implicar una negació de la realització posterior del teixit. Sigui com vulgui, si es demostrés que Falsison no pot ser-ne l’autor, el candidat principal a l’autoria passaria a ser –per cronologia– Pere Alfonso o, si no, un mestre relacionat amb el bisbe Ot de Montcada (potser Alfonso mateix), que apareix en un document del 1426.

Excurs

Que Joan Falsison traslladés el seu taller de Barcelona (un centre artístic de primera fila internacional amb una indústria tèxtil de gran magnitud) a Tortosa (un centre artístic i industrial menys potent), i que el drap de ras medieval català més important de què es té notícia sigui una producció tortosina i no barcelonina són fets inusuals i cal intentar explicar-los. Potser es tracta de simples casualitats; o potser d’una impressió esbiaixada que deriva de la inexistència d’estudis sobre la producció de tapissos a la Barcelona del segle XV –la qual, sens dubte, existí–; però també és possible que precisament la potentíssima indústria de retaules de la Ciutat Comtal, i la destacable quantitat de brodadors, perpunters i tapissers que hi havia instal·lats des del final del segle XIV, hagués esdevingut un fre a la introducció d’aquesta nova tècnica de regust flamenc, ja que el mercat devia ser dens i la funció dels nous draps de ras podia ser realitzada per frontals d’altar pintats, per brodats i per draps de pinzell, etc. En canvi, l’escassa rellevància del taller de pintura de Tortosa, especialment a partir de la mort de Pere Llembrí (1421), la reduïda importància de la indústria local de tapissos i brodats i, finalment, les facilitats que va posar el Consell de la ciutat van possibilitar l’establiment d’un potent taller de tapissos “d’obra de Flandes”.

Bibliografia consultada

Mestre, 1898, pàg. 66; Sanpere i Miquel, 1906, pàg. 24-25; Puig i Cadafalch – Miret i Sans, 1911; Galindo, 1922; Plourin, 1955; Duverger, 1971; Duran i Sanpere, 1972-75, vol. III, pàg. 139; Alcolea i Gil, 1975, pàg. 364; Dalmases – José-Pitarch, 1984, pàg. 184; Junquera, 1985a; Martín i Ros, 1989b; Aldana, 1992; Martín i Ros, 1993b; Terés, 1998; Herrero, 1999, pàg. 197; Liaño, 2000; García Marsilla, 2001; Gómez Frechina, 2001; José-Pitarch, 2003; Vidal, 2003 i 2007a.