Castell d’Isanta (Lladurs)

A les acaballes del segle X, el lloc d’Isanta era dins del terme de Canalda. Així, a la venda feta l’any 990 pel comte Borrell de les terres i cases que hi posseïa, es concretava que aquests béns eren “in comitatum urgellitense in locum ubi dicitur Kanavita [Canalda], in villa que nuncupanda est Ysanta”. Un segle després es distingeix clarament del terme de Canalda, i s’imposa progressivament la utilització de la designació “kastrum de Isanta”. Es destria bé ja Isanta de Canalda en la donació feta l’any 1073 per Bernat a Eimeric i la seva muller d’uns alous d’Isanta, les afrontacions dels quals es concretava que eren els Torrents (“ipsos Torrents”), Lladurs (“Ladurc”), el castell de la Llena(“castrum de ipsa Lena”), el castell d’Odèn (“castrum Odenn”) i Canalda (“Kanauda”). Els primers anys del segle XI n’era senyor Duran d’Isanta, que apareix en diferents vendes d’alous d’aquest lloc. Al final del segle XII sabem que ho era Arnau d’Isanta, el qual el 1177 vengué el bosc d’Isanta a la canònica de Santa Maria de Solsona. El mateix Arnau, l’any 1185, empenyorà el castell d’Isanta a Joan de Solsona. Malgrat la prohibició que es fixà de no poder traspassar l’empenyorament a un clergue o un cavaller, esdevingué creditor de la família Isanta la canònica solsonina, la qual cosa provocà reiterades disputes. L’any 1200 fou signat, emperò, un acord entre l’església de Solsona i Guillem d’Isanta, pel qual aquest reconeixia els drets de la canònica. L’any 1206 encara hi hagué una nova sentència sobre les disputes que s’arrossegaven entre ambdues parts; segons la qual, els Isanta havien de posseir la cinquena part del castell i el seu terme i la tercera part de les dues cinquenes parts que tenien en els mateixos béns; però Saurina d’Isanta havia de pagar un terç dels deutes del seu avi, Arnau d’Isanta. Quatre anys després, el 8 d’abril de 1210, testava Ponç de Pinell, i una de les disposicions que fixava era la donació del castell d’Isanta (“castrum de Ysanta”) a Santa Maria de Solsona. D’aquesta mateixa centúria es coneixen sengles documents, pels quals els habitants d’Isanta es posaren, respectivament, sota la protecció de Ramon de Calders (1221) i de Guillem Ramon de Josa (1250). D’altra banda, l’any 1225 Guillem de Roca, en el seu testament, havia donat a la canònica solsonina tot el que ell i la seva muller tenien al terme del castell d’Isanta. En els segles moderns aquest castell apareix com a senyoria de l’església de Solsona. Tot el que avui es pot veure de la seva construcció és modern.