A l’acta de consagració de Sant Sadurní de Tavèrnoles, de l’any 1040, figura aquesta església de Lladurs entre els bénsdel monestir (“Sancti Michaelis qui est fundatus in villa Paliariensi”). Al principi del segle següent, el 31 de març de 1102, el comte d’Urgell Ermengol V confirmà a Santa Maria de Solsona la donació que havia rebut l’any anterior per part de Pere de Brocà de l’església de Santa Maria de Biosca; ultra aquesta confirmació, donà a la mateixa canònica les esglésies de Sant Pere de Madrona —amb les seves sufragànies i annexes— i Sant Julià de Ceuró, i la parròquia de Lladurs, “simul cum ecclesia Sancti Michaelis qui est ad ipso Plano de Cirera”. Posteriorment és esmentada en un document de venda de l’any 1103, a l’hora de confrontar un alou situat“in comitatu Urgellense in apendiccio de Ladurç”, al lloc anomenat “Frabega” (mas la Fàbrega, existent encara amb aquest nom), que limitava a llevant amb l’església de Santa Maria de Lladurs i a ponent amb la de Sant Miquel (“ecclesia Sancti Michaelis”) del Pla de Cirera. No sabem quan s’enrunà, però val a dir que no consta a les relacions d’esglésies del bisbat de Solsona dels segles XVIII i XIX. Al principi del segle XX, Serra i Vilaró féu excavacions a uns 100 m d’aquesta església, de la qual escrigué que era“construïda damunt ruïnes consistents en parets i sitges pre-romanes”.