Santa Eulàlia de Timoneda (Lladurs)

Situació

L’església parroquial de Santa Eulàlia de Timoneda és situada a la part alta del municipi de Lladurs, al sector de tramuntana del terme municipal, entre la riera de Canalda i el torrent de Riard, i al vessant esquerre de la ribera Salada i on confluiexen les anteriors.

Mapa: 291M781. Situació: 31TCG737598.

Per anar-hi de Solsona estant hom pot seguir dos trajectes. El primer consisteix a agafar la carretera de Bassella fins al trencall de Cirera, situat a mà dreta i a 3,500 km de Solsona. Cal seguir cap a Cirera, i arribar, al cap de 12,900 km i tot passant per la casa del Vilar, a Timoneda. El segon trajecte consisteix a prendre la carretera de Solsona a Sant Llorenç de Morunys fins al cap del Pla (12,900 km), on cal seguir el trencall situat a mà esquerra, el qual, després de fer 5,200 km, porta a Timoneda. (RPA)

Història

La parròquia de Timoneda és una de les que consten a l’acta de consagració de l’església de la Seu d’Urgell (“Timoneta”).

Els documents del segle XI precisen que santa Eulàlia ja tenia aleshores l’advocació titular d’aquesta església. Ens n’assabenta, per exemple, una donació de 1091 a Santa Maria de Solsona d’una heretat situada a Timoneda, en la qual és citada la “parrochia Sancte Eulalie”. Una altra donació d’uns anys després (1095) a la mateixa canònica, assenyala que els alous donats són a Timoneda, “in comitatum Urgelli in apenditio Sancte Eulalie”

L’any 1131, Guadall Eimeric donà i definí al bisbe d’Urgell l’establiment que posseïa damunt l’església de Timoneda. Aquell mateix any el bisbe d’Urgell, al seu torn, feu donació a Santa Maria de Solsona de l’església parroquial de Timoneda, conjuntament amb les altres esglésies del mateix lloc, les quals, segons que consta, el bisbe havia recuperat de les mans de laics, entre els quals esmenta, en concret, Guadall Eimeric (“quas ego abstraxi de potestate laicorum, videlicet, Guadallo Eimerici eiusque propinquorum”).

Tal vegada la possessió de les esglésies de Timoneda per part de la canònica de Solsona fou discutida o efímera els anys immediats, ja que el 1135 Guadall Eimeric, segons que consta documentalment, donà a Santa Maria de Solsona totes les esglésies de Timoneda (“omnes ecclesias de Timoneda”). Posteriorment, des de mitjan segle XII, consta repetidament que la canònica de Santa Maria de Solsona posseïa l’església parroquial de Timoneda: butlla d’Eugeni III (1151), consagració de l’església de Solsona de 1163, butlla d’Alexandre III (1180) i butlla de Climent III (1188).

També figura a la relació d’esglésies pertanyents a la mateixa canònica, redactada al final del segle XIII.

Fins l’any 1624 aquesta parròquia no fou traspassada d’una manera definitiva del bisbat d’Urgell al de Solsona, creat el 1593. Els documents dels segles X-XII esmenten com a existents dins el seu terme les esglésies de Santa Margarida i Santa Maria, avui conegudes com Santa Margarida del Soler i Santa Magdalena del Vilar. (RPA)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, molt transformada amb el transcurs dels anys.

J. Segués-M. Alierta

L’actual edifici és el resultat de nombroses reformes posteriors al període romànic, que han fet desaparèixer gairebé tota la seva fesomia originària.

L’església consta d’una única nau rectangular amb diversos cossos afegits, i és orientada a llevant. Al mur de migjorn hi ha la porta d’accés a l’edifici, adovellada i datada l’any 1623, amb cinc graons per a pujar-hi des de l’exterior i dues obertures simètriques a la seva part superior, tot d’època moderna. També al mateix mur, fou afegit un cos quadrangular, situat entre la porta i l’extrem de llevant de l’edifici, amb funció de capella. I, entre aquest cos i l’extrem de llevant esmentat, fou oberta una finestra quadrada.

Al mur de tramuntana, també postís, fou adossada una peça per servir de sagristia, amb una segona planta damunt seu a la qual s’accedia des de l’exterior per una porta datada l’any 1687. Al costat de la sagristia, enfront de la capella del mur de migjorn, n’hi ha una altra que comunica amb el campanar des de l’interior de l’església.

La coberta era de dos vessants, segons que permet de veure l’acabament del mur que tanca el presbiteri; però avui només en té un.

Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la finestra del costat de migjorn del campanar.

M. Alierta

Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la finestra del costat de llevant del campanar.

J. Segués

La part més interessant de l’edifici és el campanar, tot i que ha sofert també algunes reformes. Es tracta d’una torre quadrada amb coberta a quatre vessants i amb tres nivells d’obertures. Al primer, corresponent a l’altura de la coberta de l’edifici, hi ha quatre finestrals estrets i allargassats, d’una esqueixada, tapiats parcialment o totalment, llevat del del costat de ponent. En el segon nivell, la torre s’estreny, i ha estat utilitzada pedra tosca. Els finestrals de les cares de ponent i tramuntana foren tapiats. El altres dos són geminats, amb dos arcs de mig punt oberts en sengles blocs rectangulars de pedra que carreguen a l’eix vertical de la finestra en un capitell trapezial, decorat amb formes geomètriques en la part externa i interna (motllures horitzontals esglaonades el del finestral de llevant i un nínxol llis d’arc de mig punt el de migjorn) i una columna cilíndrica llisa, que descansa en una base en forma de prisma truncat de quatre costats, amb incisions a banda i banda de les arestes, i una motllura circular llisa al punt de contacte amb la columna. A l’interior, a cadascun dels extrems superiors dels quatre angles d’aquest segon nivell hi ha una petxina d’una sola peça.

El tercer nivell del campanar, clarament posterior, consta de quatre obertures adovellades i de mig punt, amb dues campanes (l’una al finestral de llevant i l’altra al de migdia).

L’aparell constructiu de l’edifici és de diferents tipus, segons les èpoques. A les parts romàniques és format per pedres desbastades a cops de maceta i afilerades. A la part inferior del mur de tramuntana, n’hi ha dues de contigües, que tenen esculpides unes creus de traça alhora esquemàtica i arcaica.

A l’interior de l’edifici, la volta és de canó amb les parets enguixades; la de tramuntana és molt rebotida cap a la nau.

Hi fou afegit un cor al mur de ponent, sota el qual una porta comunica amb la casa rectoral, unida a l’església. (RPA)

Escultura

Als afores de l’església hom pot veure un bloc de pedra, bastant mutilat, que presenta motius treballats d’una manera molt senzilla i rudimentària, a base d’incisions que palesen inseguretat en el traç i una manca de sentit de la composició, ja que els motius són ordenats irregularment.

Hi ha un intent d’emmarcar-los, però, a la faixa delimitada per dues incisions. Mal centrada, apareix una creu de braços desiguals, amb unes prolongacions en angle recte als braços superior i horitzontals, que recorden en part una creu potençada, i que en deixen oberts tots els extrems. A la dreta, inscrit en un cercle, hi ha un motiu d’estructura radial, que es pot entendre com una flor de vuit pètals de forma triangular.

Els dos motius que veiem poden posar-nos en relació amb peces de caràcter funerari, sobretot sarcòfags. Al mateix Solsonès hi ha peces anàlogues, com el sarcòfag de Linya-1 (Castellar de la Ribera)(*), o el de Cuiner (Pinós de Solsonès)(*), aquest amb el motiu radial tractat de la mateixa manera. També de braços desiguals són les creus dels sarcòfags de Claret-3 (Llanera de Solsonès)(*) i d’Ardèvol (Pinós)(*), bé que en el primer cas és marcada només amb dues incisions creuades i en el segon és excisa en un marc rectangular rebaixat.

Com en altres casos, cal veure en aquestes representacions un sentit funerari, com és el cas del fragment utilitzat a Sant Pere de Tàpies dins una línia prou sovintejada al Solsonès(*), que en el cas que ens ocupa, i respecte al motiu floral, pot al·ludir més clarament a l’eternitat i al pas a la nova vida, d’acord amb el simbolisme del número 8(*).

Finalment, és molt difícil datar la peça, tenint en compte la limitació dels recursos tècnics, fet que es produeix en èpoques diverses en àmbits apartats dels corrents més avançats. Potser per la seva sovintejada aparició en sarcòfags del Solsonès, pugui ésser datat entre els segles XII i XIII. (JCSo)