Situació
Capçalera de l’església, probablement l’única part construïda d’aquest interessant edifici.
ECSA-X. Goñi
L’església de l’antic monestir canonical de Sant Ruf és al costat mateix de la carretera que va de Lleida a Torre-serona i Benavent de Segrià. Es localitza en un sector pla fortament irrigat per una densa xarxa de sèquies, al nord de la ciutat.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG033124.
L’església, abandonada, és a uns 2 km de Lleida, al costat dret de la carretera. (XEC)
Història
Aquest antic monestir fou un priorat de canonges augustinians dependent de Sant Ruf d’Avinyó. Es fundà tres anys després de la conquesta de la ciutat de Lleida, sota l’impuls i la protecció del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Tingué com a primer titular sant Joan Baptista. L’any 1152, el comte Ramon Berenguer IV concedí als canonges de Sant Ruf d’Avinyó “illam videlicet cortatam que fuit de illo mauro nomine Huahbala”. El comte els feu donació d’aquest honor “ad construendam et edificandam ibi ecclesiam in honore Dei et sancti Iohannis baptiste et ad constituendum ordinem regularium canonicum sub regula beati Augustini et obedientia Sancti Ruphi ibidem Deo servientam”. El mateix any 1152, Sant Ruf rebé en alou, també de mans de Ramon Berenguer IV, un palau situat dins el barri de la Suda.
Tres anys més tard el bisbe i capítol de Lleida confirmaren a l’església de Sant Ruf “illam ecclesiam que constructa est” en l’alou que el comte de Barcelona havia donat a Sant Ruf d’Avinyó. Aquesta confirmació també permetia als canonges del monestir de disposar d’un cementiri per als enterraments dels membres de la seva comunitat. L’any 1157 el comte Ramon Berenguer IV confirmà a Sant Ruf d’Avinyó el patronat sobre les seves tres cases a Catalunya, Santa Maria de Terrassa, Santa Maria de Besalú i Sant Ruf de Lleida.
El primer prior de Sant Ruf de Lleida fou Guillem d’Avinyó, que juntament amb el seu successor Gaufred (1165) prestà obediència al bisbe de Lleida Guillem Pere. El prior de Sant Ruf tenia vot en les deliberacions del capítol de la catedral i seient al cor de la seu. (XEC)
Segons J. Villanueva, Sant Ruf va viure l’època d’esplendor pel que fa a nombre de canonges pels volts del 1174, any en què se signà una concòrdia entre Guillem, bisbe de Lleida, i el prior Gaufred referent als delmes de les possessions del monestir, els llegats i els drets de sepultura. En aquest període les donacions i les deixes testamentàries en benefici dels canonges de Sant Ruf eren constants; així, l’any 1162 el monestir de Sant Ruf de Lleida rebia del comte Ramon Berenguer IV, en el seu testament, tota la seva capella [del castell reial de Lleida?]. Al testament sacramental de Guillem de Cervera de 1173 hi ha un llegat de 10 morabatins per a l’obra de Sant Ruf. El 1195, el prior de Sant Ruf rebia de mans de Pere de Tonera una vinya propera al monestir, al camí d’Albesa. A més, els canonges reberen també, de mans del comte rei, l’almúnia d’Alcanó, almúnia ratificada pels reis Alfons I i Pere I, tot concedint-los la repoblació d’aquell terme.
Concòrdia entre l’església de Lleida i la canònica de Sant Ruf de Lleida (18 d’octubre de 1174)
Després de moltes controvèrsies, Guillem, bisbe de Lleida, i Gaufred, prior del monestir de Sant Ruf de Lleida, arriben mitjançant l’arbitratge de Guillem, arquebisbe de Tarragona, a un acord sobre els delmes de les possessions del monestir, els llegats al monestir i els drets de sepultura.
"Publice interest quod inter homines aguntur fidei scripturarum comittere, ne temporum diuturnitate modum excedant memoriae. Ea propter ad cunctorum perveniat notitiam non modicam fuisse controversiam inter Guillermum, Ilerdensem episcopum et Gaufredum, priorem monasterii Sancti Ruphi quod situm est apud Ilerdam, super decimis possesionum eiusdem monasterii quas idem episcopus iure ecclesiae suae vendicabat, necnon super sepultura mortuorum quae cum iure parrochiae ad Ilerdensem ecclesiam pertineret, apud ipsum monasterium sepeliri eligebant. Tándem post multa altercationes eo decursum est quod pro huiusmodi controversiis transactione sive amicabili composicione sopiendis ipse prior monasterii cum voluntate abbatis Sancti Ruphi et eiusdem conventus et iam dictus episcopus Ilerdensis cum canonicis suis subiecerunt se arbitrio domini Guillermi, Terrachonensis archiepicopi, Apostolicae Sedis legati ut quamcumque composicionem super memoratis controversiis inter eos dictaret, ipsi ratam et firmam habentes exequerentur. Suscepto itaque compromissio et stipulatoria compromissione utriusque partis solidato, idem episcopus de conscientia et assensu partium amicabili decisione ita inter eos composuit. Videlicet quod memoratum monasterium Sancti Ruphi habeat in perpetuum liberas et absolutas a praestatione decimafum et primitiarum omnes illas possesiones quae fuerunt Petri Bertrandi quas scilicet Raimundus, comes Barchinonae inclitae recordationis intuitu pietatis eidem monasterio contulit. Vineam quoque quam ipsi canonici plantaverunt cum orto veteri et orto novo quae noviter iuxta novam ecclesiam Sancti Ruphi fecerunt, similiter sine honore decimationis et primitiarum in perpetuum habeat et possideat. Sed et de alodio quod Berengarius de Turre Rubea eidem monasterio contulit tantum sine honore praestandae decimae et primitiarum idem monasterium habeat, quantum sufficiat ad duo iuga boum pro arbitrio eiusdem episcopi et bonorum virorum. Sane de vinea quam Berengarius de Turre Rúbea memorato monasterio contulit in compensionem decimae, duodecim somatas uvarum quae fuerint ex ipsa vinea, canonici Sancti Ruphi in eadem vinea episcopo et canonicis Ilerdensi ecclesiae singulis annis sine contradictione praestent. Haec autem omnia quae superius sunt nominata iam demum prefatum monasterium Sancti Ruphi sine honore decimationis et primitiarum habeat, si propriis sumptibus ea excoluerit; alioquin si aliis colenda tradiderint, in solidum Ilerdensi ecclesiae decima et primicia tribuantur. Similiter de aliis possesionibus quan nec ipsum monasterium habet vel in futurum habuerit sive per se sive per alios illas excolunt decimas et primitias integre et cum fidelitate ecclesiae Ilerdensi praestent. De nutrimentis vero animalium non praestent decimam neque primicias. Nempe de relictis eorum qui cum sint parrochiani Ilerdensis ecclesiae vel qui fuerint aliunde venientes et in parrochia Ilerdensi morientes in praelibato monasterio sepulturam elegerint ita statuimus, ut dimidiam relictorum mobilium sive immobilium quacumque occasione sepulturae eidem monasterio sive inter vivos sive in ultima voluntate obvenerint, canonici Sancti Ruphi episcopo Ilerdensi et successoribus suis et canonicis Ilerdensis ecclesiae perhenniter tribuant, nisi ipse et ecclesia Ilerdensis tantum sibi relicta habeat quantum ad dimidiam eius quod Sancto Rupho relictum erat sufficiat. Alioquin si nichil habuerint dimidiam eius quod Sancto Rupho occasione sepulturae obvenerit, sicut dictum est, habeant, aut si minus dimidia episcopo et ecclesiae Ilerdensi relictum fuerit de eo quod monasterio Santi Ruphi relictum fuerit suppleatur eis usque ad dimidiam. Si aliquis vero in canonicum vel conversum vel si aliqua in conversam sepe dicto monasterio Sancti Ruphi vel canonicis eiusdem loci tradiderit, si habitu iam suscepto ad monasterium Sancti Ruphi vel equitando vel pedibus ambulando se transtulerit, quod bona fide et sine enganno intelligatur, tunc totum quod ab eis collatum fuerit, in pace habeant et possideant. Prior quoque ipsius monasterii salva obedientia sui abbatis episcopo Ilerdensi obedientiam promittat, quamdiu prior illius loci extiterit, et semper ad sinodum veniat. Et quandoqumque ecclesia Ilerdensis interdicta fuerit, canonici Sancti Ruphi clausis ianuis, submissa voce et non pulsatis signis, exclusis laycis, sibi et familiae suae divinum celebrent officium, et nullo tempore excomunicatos vel interdictos recipere praesumant.
Data apud Ilerdam XIII kalendas november anno ab incarnatione Domini MCLXXIIII.
+ Ego Guillermus, Terraconensis ecclesiae archiepiscopus, Apostolicae Sedis legatus, ss. Sig+num Guillermi, Ilerdensis episcopi. Signum + Arnaldi, prioris. Signum + Guillermi Ilerdensis archidiaconi. Petras, Ausonensis episcopus, ss. Non est indignum Ricardum ponere signum +. Sig+num magistri Opizonis. Sig+num Gombaldi, Ilerdensis archidiaconi. Sig+num Guillermi. praepositi Sancti Andreae. Sig+num Guillermi, praepositi reposterii. Signum + Petri Sagarre. Guillermus, Ausonensis archidiaconus +. Signum magistri Renaldi. Sig+num Martini, Ilerdensis ecclesiae sacristae. Sig+num magistri Opizonis. Sig+num Berengarii de Boxados. Signum Petri Aure. Sig+num Petri, capellani. Sig+num Petri, helemosinarii. Sig+num Amaldi de Çaguda. Sig+num Boneti praepositi. Sig+num Petri de Talladel. Sig+num Olivarii, praepositi. Sig+num Guillermi, reposterii praepositi. Sig+num Petri de Gallinario. Sig+num Petri Ferrarii. Signum + Petri de Cubels. Ego Gaufredus, ecclesiae Sancti Ruphi prior, ss. Sig+num Poncii canonici Sancti Ruphi. Sig+num Bernardi, canonici Sancti Ruphi. Sig+num Girardi, canonici Sancti Ruphi. Sig+num Raimundi Despolacenç. Sig+num Guillermi de Segarra.
Sig+num Raimundi, subdiachoni, qui hoc scripsit + die et anno quo supra."
[O]: perdut.
A: Còpia de mitjan segle XIV: ACL, Llibre verd, foli 62-62v.
a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, Madrid 1851, vol. XVI, ap. XXV, pàgs. 278-281.
Traducció
"Interessa encomanar a la fe pública de les escriptures allò que s’estipula entre els homes, a fi que amb el pas del temps no sobrepassi els límits de la memòria. Per això cal que arribi a coneixença de tothom que existí una important controvèrsia entre Guillem, bisbe de Lleida, i Gaufred, prior del monestir de Sant Ruf, situat prop de Lleida, controvèrsia relativa al delme de les possessions del dit monestir, impost que el bisbe reivindicava de dret per a la seva església, i així mateix, amb relació a la sepultura que hom elegia al susdit monestir, tot i que per dret parroquial pertanyia a l’església de Lleida.
Finalment, després de moltes disputes s’arribà al punt que, per calmar tals controvèrsies mitjançant pacte o amical composició, el mateix prior del monestir amb el consentiment de l’abat de Sant Ruf i del seu convent, i el predit bisbe de Lleida amb els canonges respectius, se subjectaren a l’arbitratge de Guillem, arquebisbe de Tarragona, legat per la Seu Apostòlica a fi que dictés alguna concòrdia referent a les predites disputes entre ells, i que aquests l’observessin i la tinguessin per ferma i legal.
Així, doncs, pres el compromís i consolidat l’acord entre cada una de les parts estipulants, el mateix arquebisbe, de consentiment i a coneixença de les parts, amicalment entre elles així va dictaminar: a saber és, que el predit monestir de Sant Ruf tingui perpètuament lliures i exemptes de prestació de delme i primícia totes aquelles possessions que foren de Pere Bertran, o sigui, les que Ramon, comte de Barcelona, de gloriosa memòria, per un impuls de pietat, va conferir al dit monestir. També que perpetualment tingui i posseeixi de manera similar, sense càrrega decimal ni primicial, la vinya que els mateixos canonges van plantar, i així mateix, l’hort vell i el nou, que recentment han fet a la vora de la nova església de Sant Ruf. Però pel que fa a l’alou que Berenguer de Torroja va llegar al dit monestir, queda eximit de prestar el dret de delme i primícia, només en la quantitat corresponent a dues jovades, per arbitratge del mateix bisbe [arquebisbe] i dels prohoms. Tanmateix, de la vinya que Berenguer de Torroja va cedir al predit monestir, cal que els canonges de Sant Ruf, sense objecció i en compensació del delme, cada any i en la mateixa vinya, lliurin dotze somades de raïm allí collides al bisbe i als canonges de l’església lleidatana. Ara bé, que, definitivament, el predit monestir de Sant Ruf posseeixi totes les heretats més amunt anomenades sense obligació de delme i primícia, sempre que les conreï a càrrec seu, però en cas contrari, si les cedeix per treballar-les cal que tributin en la seva totalitat delme i primícia a l’església de Lleida.
Igualment respecte a altres possessions que ara mateix el monestir posseeix o en el futur posseirà, tant si les cultiven per a ells mateixos com per a d’altres, han de pagar íntegrament i fidelment delme i primícia a l’església lleidatana. Però pel que fa a l’aliment de les bèsties no cal que paguin ni delme ni primícia.
A més, a propòsit dels llegats d’aquells qui, tot i ser parroquians de l’església de Lleida o, vinguts d’alguna altra part, han mort a la parròquia ilerdense, han elegit sepultura en l’esmentat monestir, decretem que la meitat dels llegats, siguin mobles o immobles, que per ocasió de sepultura vinguin a parar al dit monestir, tant per donacions entre vius com per actes de darrera voluntat, els canonges de Sant Ruf l’han de lliurar perennement al bisbe de Lleida o als seus successors i als canonges de l’església de Lleida; llevat que el bisbe o l’església ilerdense tinguin ja rebut l’equivalent a la meitat del que ha estat llegat a Sant Ruf. En cas contrari, si no haguessin rebut res, que percebin la meitat del que pertoqui a Sant Ruf per raó de sepultura, com ja s’ha dit més amunt; i si prèviament s’ha llegat al bisbe i a l’església lleidatana menys de la meitat del que ha pertocat a Sant Ruf, que se’ls suplementi dita quantitat fins a la meitat acordada.
Però, si algun home, sigui com a canonge o com a convers, o si alguna dona com a conversa, es posa a les mans de l’esmentat monestir de Sant Ruf o dels canonges del mateix lloc, i si, vestits ja els hàbits, algú es trasllada al monestir de Sant Ruf a cavall o a peu, sempre que s’entengui que ha estat fet de bona fe i sense engany, en aquest cas tot el que per ells hagi estat aportat, que ho tinguin en pau i en pau ho posseeixin.
Així mateix, el prior del monestir, servada l’obediència al seu propi abat, que prometi també obediència al bisbe de Lleida, tot el temps que subsisteixi el prior del dit lloc, i, a més, que sempre assisteixi a sínode. I si arribés el cas que l’església de Lleida caigués en interdicte, que els canonges de Sant Ruf amb les portes tancades, en veu baixa i sense tocar les campanes, exclosa tota persona laica, celebrin per a ells i per a la seva família els oficis divins, i en cap moment prenguin la determinació de rebre els excomulgats o proscrits.
Donada a Lleida a tretze dies de les calendes de novembre de l’any de l’encarnació del Senyor de mil cent setanta-quatre.
Jo, Guillem, arquebisbe de l’església de Tarragona, legat de la Seu Apostòlica, ho subscric. Signatura de Guillem, bisbe de Lleida. Signatura d’Arnau, prior. Signatura de Guillem, ardiaca de Lleida. Pere, bisbe d’Osona, ho subscric. Ricard no és indigne de posar la signatura. Signatura del mestre Obició. Signatura de Gombau, ardiaca de Lleida. Signatura de Guillem, paborde de Sant Andreu. Signatura de Guillem, paborde reboster. Signatura de Pere de Segarra. Guillem, ardiaca d’Osona. Signatura del mestre Renard. Signatura de Martí, sagristà de l’església de Lleida. Signatura del mestre Obició. Signatura de Berenguer de Boixadors. Signatura de Pere d’Aura. Signatura de Pere, capellà. Signatura de Pere, almoiner. Signatura d’Arnau de l’Aguda. Signatura de Bonet, paborde. Signatura de Pere del Talladell. Signatura d’Oliver, paborde. Signatura de Guillem, paborde reboster. Signatura de Pere de Galliner. Signatura de Pere Ferrer. Signatura de Pere de Cubells. Jo, Gaufred, prior de l’església de Sant Ruf, ho subscric. Signatura de Ponç, canonge de Sant Ruf. Signatura de Bernat, canonge de Sant Ruf. Signatura de Gerard, canonge de Sant Ruf. Signatura de Ramon Despolacenç. Signatura de Guillem de Segarra.
Signatura de Ramon, sotsdiaca, qui tot això ha escrit, el dia i any amunt esmentats."
(Traducció: RTT)
El 4 de novembre de 1203 el prior de Sant Ruf cedí al bisbe Gombau de Camporrells aquell palau amb tots els seus annexos, atorgats per Ramon Berenguer IV l’any 1152. A canvi d’aquesta edificació, el bisbe de Lleida donà als canonges de Sant Ruf uns solars al raval de Sant Salvador, alhora que els concedia el dret de construir una església que tindria categoria parroquial a l’almúnia d’Alcanó, terreny propietat ja dels canonges regulars, i amb dret de rebre els delmes i les franqueses dels feligresos.
Malgrat la seva rellevància inicial, el monestir, plantejat com una gran construcció, no s’acabà d’edificar per motius que desconeixem. La crisi fou profunda, fins al punt que l’U d’octubre de 1418 morí el darrer canonge que l’habità, Ponç Girard. A partir d’aquest moment, el monestir, i tot i ser reclamat per fra Renard de Bellfort, prior del cenobi de Santa Maria de Besalú, passà a ser propietat del bisbe de Lleida. Potser l’allunyament del monestir de la ciutat dificultà la reutilització del seu espai tot iniciant-se així la seva degradació i la seva ruïna. Al segle XVI les dependències canonicals acolliren durant un breu període la cartoixa d’Araceli, que l’any 1592 es traslladà a la Mare de Déu de Butsènit. Durant la desamortització passà a mans privades, situació que s’ha mantingut fins a l’actualitat. Fins fa poc ha servit de magatzem per a eines i maquinària agrícola. (MMG)
Església
Aspecte que ofereix l’edifici, avui aprofitat per una explotació agrícola, des del costat de ponent.
ECSA-J.A. Adell
Sant Ruf de Lleida és un edifici inconclús, del qual es conserva només part de la seva capçalera, molt probablement l’únic sector que s’arribà a construir. La concepció original de l’església era la d’un temple d’una sola nau, capçada per un transsepte al qual s’obrien tres absis semicirculars. Només es va construir el braç sud del transsepte i el tram del creuer, que no s’arribà a cobrir. El seu estat inacabat i el seu abandonament han fet que l’edifici fos reutilitzat com a establiment agrícola i residència marginal, la qual cosa n’ha alterat profundament l’interior.
El braç sud del transsepte és cobert amb una volta de canó de perfil apuntat i s’obre al creuer mitjançant un arc toral, de perfil ressaltat, que arrenca de pilastres semicirculars, amb capitells llisos, que també es repeteixen en els suports de l’arc que hauria d’obrir el braç nord del transsepte. El creuer era projectat amb una volta de creueria, de nervis rectangulars, que no s’arribà a construir. El seu pas a la nau central es va tancar amb un mur, on s’obre una porta, en arc de mig punt de dovelles estretes, que queda en un nivell elevat. Al seu costat sud es veuen traces dels murs que havien de formar la nau principal.
L’absis lateral sud s’obre mitjançant un arc presbiteral i l’absis central, més gran, mitjançant un arc ressaltat, de perfil apuntat, que arrenca de dues columnes, com les dels arcs del transsepte, que mantenen una estreta relació formal i tipològica amb les pilastres de les esglésies de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera i de Sant Llorenç de Lleida.
En el tester sud del transsepte s’obre una porta corresponent a l’obra original, d’arc de mig punt amb amples dovelles extradossades per una motllura, que retorna formant l’arrencada de l’arc. En aquest mateix braç del transsepte hi ha dues finestres de doble esqueixada, una de sencera, al mur oest, i una altra de molt transformada per l’obertura d’un balcó, a la testera sud. A l’absis sud s’obre una finestra de doble esqueixada. A l’absis central hi ha tres finestres, totes també de doble esqueixada.
El fet que l’església restés inacabada fa que no puguem saber la concepció ornamental de les seves façanes. Les parts construïdes són llises, articulades només per la presència de contraforts en les façanes sud i oest del transsepte. El ràfec és suportat per un fris de permòdols llisos.
Els paraments són construïts amb un aparell de carreus de pedra sorrenca, escodats i tallantats, amb la part baixa dels murs exteriors extraordinàriament erosionada, sobretot al costat sud. En alguns carreus, especialment de l’absis central, s’observen marques de picapedrer, fet que contradiu l’afirmació de J. Puig i Cadafalch que no en tenien.
La presència de marques de picapedrer en els paraments de Sant Ruf posa en qüestió la datació proposada per aquest mateix autor, que segueixen A. José i Pitarch i N. de Dalmases, els quals situen la construcció de Sant Ruf entre la fi del segle XII i el principi del segle XIII.
Contràriament a aquesta proposta de datació, la presència de les marques de picapedrer i l’ús del tallant conviden a pensar en una datació molt més avançada, en un moment en què l’ofici de la construcció estava molt més estructurat socialment que al segle XII, segle en què les marques als carreus no eren emprades a casa nostra. D’altra banda, la mateixa tipologia del temple i la solució dels seus sostres i suports, amb voltes de creueria i pilastres de capitells llisos, ens situen clarament en un context que rep la influència de l’obra de la Seu Vella de Lleida. Resulta agosarat pensar que aquesta influència pogués materialitzar-se quan l’obra de la Seu Vella era només un projecte. És molt més raonable suposar que la influència es produí amb l’obra de la catedral de Lleida ja avançada. Una datació per a Sant Ruf cap a la fi del segle XIII sembla més coherent amb les condicions de l’obra i la presència de les marques de picapedrer en els seus paraments. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XVI, pàgs. 115-116 i ap. XXIV, pàgs. 277-278 i ap. XXV, pàgs. 278-281; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 216-218; Miret, 1910, pàg. 75; Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 494, pàgs. 532-534; Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 173; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 45-46; Lladonosa, 1991, vol. I, pàg. 130 i vol. II, pàg. 627; Altisent, 1993, vol. I, doc. 457, pàgs. 341-342; Macià-Ribes, 1996b, pàgs. 122-123.