Situació
Vista aèria de la ciutat des del sector sud-est, amb el Segre en primer terme i el turó de la Seu Vella centrant el nucli antic.
ECSA-J. Todó
La ciutat de Lleida, capital del Segrià, és situada a redós d’un puig esglaonat (154, 65 m d’altitud), a la riba dreta del Segre. La primitiva ciutat s’assentà sobre l’esmentat puig, dit del Castell, el qual, amb forma de piràmide escapçada, té tres graons roquers ben pronunciats, que esmenten ja els documents medievals: la Roca Sobirana, on hi ha la Suda; la Roca Mitjana, on hi ha la Seu Vella, i la Roqueta, entre el revellí de Louvigni i el baluard de la Llengua de Serp. La ciutat antiga s’anà formant sobre aquestes tres roques i la creixença posterior del nucli originari s’efectuà vers ponent del puig del Castell, la zona d’inclinacions més suaus i la més accessible. Lleida constitueix el pol d’atracció industrial i de serveis més important de les terres de ponent del Principat i d’un bon sector de territoris que pertanyen administrativament a l’Aragó.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG023103.
La situació privilegiada de Lleida, punt de convergència de les valls fluvials que davallen dels Pirineus i el fet de ser lloc de pas entre la Catalunya marítima i les terres de l’interior de la península, n’han fet un nus de comunicacions de primer ordre. Travessa el municipi la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, durant molts anys la principal via de comunicació entre Lleida i Barcelona, i ara convertida en autovia des de Lleida fins a Tàrrega. La principal via de comunicació és, però, l’autopista A-2, que té l’origen en la de la Mediterrània, al terme del Vendrell (on enllaça amb l’A-7) i travessa el municipi uns 7 quilòmetres al sud de Lleida. També i travessa el municipi uns 7 quilòmetres al sud de Lleida. També travessa Lleida la carretera N-240 de Tarragona a Sant Sebastià. Parteixen de la ciutat les carreteres nacionals en direcció a la Vall d’Aran i a Flix (N-230). (MLIR)
Història
Lleida des de l’època ibèrica fins a la fi del món visigot
Vista aèria del turó de la Seu Vella, nucli originari de la ciutat, que es despoblà arran de les guerres d’època moderna i la construcció de la fortalesa borbònica.
ECSA-J. Todó
Els ibers de Lleida s’inscriuen històricament en la zona de la Ilergècia —que comprenia des de l’Ebre fins a la serra del Montsec i des del Cinca fins a la serra de la Llena—, i són coneguts per historiadors i arqueòlegs com a ilergets. Tant les fonts clàssiques com les troballes arqueològiques de monedes han permès saber que al final del segle III aC els ilergets havien emès moneda d’argent amb el nom del seu propi poble i, més sovint, amb el de la seva ciutat més important, Iltirta, el primitiu nom de Lleida. Tot i que la història d’aquell moment no es coneix amb detall, sembla que Iltirta tingué una importància considerable, per damunt dels altres nuclis de població de la zona.
Si ens atenim a les fonts clàssiques escrites, els ilergets foren el poble ibèric més important de la zona que ocupa l’actual Catalunya, i el que va mostrar una resistència més aferrissada als invasors romans. Una prova d’això és el conegut episodi dels règuls Indíbil i Mandoni, els quals lluitaren contra els romans i a favor dels cartaginesos durant la segona guerra Púnica. Tot i això, els ilergets foren vençuts pels romans a l’inici del segle II aC.
Al principi de la dominació romana encara van perviure les formes indígenes, com ho demostren la continuïtat de l’escriptura i la ceràmica ibèriques. D’altra banda, la ciutat d’Ilerda, nom romanitzat de la Iltirta o Ildirda ilergeta, s’expandí considerablement durant el govern de Juli Cèsar, i més endavant, en temps d’Octavi August al segle I dC, obtingué la categoria de municipi de dret romà i encunyà moneda. Malauradament, són escasses i pobres les restes de la ciutat romana d’Ilerda que han pervingut fins a l’actualitat, de manera que, ara per ara, és gairebé impossible realitzar un assaig de reconstrucció topogràfica. Tanmateix, les fonts clàssiques escrites d’aquest període (Juli Cèsar, Lucà) atorguen a Ilerda una gran importància estratègica, ja que s’alçava sobre un turó i era envoltada d’unes muralles pètries que la convertien en una ciutat inexpugnable. També hi ha notícia de l’existència d’un pont de pedra d’una sola arcada que travessava el Segre.
Posteriorment, l’any 449, la ciutat d’Ilerda fou destruïda pels sueus i els bagaudes, segons les informacions que proporcionen Isidor de Sevilla i Hidaci de Chaves. Poques coses se saben del desenvolupament de la ciutat de Lleida durant el temps del domini visigòtic. Malgrat tot, Ilerda, que en els documents visigots és esmentada com a Ilerita o Lerita, constituí la seu d’un important bisbat. L’any 546 se celebrà un concili a Lleida, les actes del qual donen una certa informació sobre la ciutat visigòtica; segons s’extreu d’aquest document, sembla que la ciutat mantingué i reforçà les fortificacions fetes en època romana. D’altra banda, tot fa pensar que sota la dominació germànica, que transcorregué pacíficament, la ciutat s’eixamplà per la costa dita del Canyeret i vora les vies que menaven al pont sobre el Segre.
Lleida des de l’ocupació àrab fins a la conquesta feudal
La zona de Lleida fou ocupada l’any 713, o poc després, sense gaire resistència, per les tropes dirigides pel general àrab Mgsà ibn Nusayr. Tanmateix, les contínues lluites amb els carolingis fins a l’inici del segle IX no permeteren l’estabilitat suficient per a estructurar la vida política de la ciutat de Lleida sota el domini islàmic.
Un cop afermada la Frontera Superior d’Al-Andalus vers la segona meitat del segle IX, sembla que Lleida recuperà la importància que havia tingut en altres temps. Almenys així ho fan creure algunes fonts àrabs, les quals donen notícia de la ciutat i de la seva zona d’influència immediata. Una d’aquestes referències indica que vers l’any 882 es realitzaren reformes urbanes a la ciutat de Lārida, les quals s’han d’atribuir a Ismā ‘īl ibn Mūsà ibn Mūsà, cap de la Frontera Superior, que s’havia apoderat de la ciutat. Aquestes reformes urbanes consistiren, segons sembla, en la construcció de l’alcàsser o alcassaba de la Suda per tal de protegir la ciutat i poder exercir un control efectiu sobre el territori. Muhammad ibn Llop i el seu fill Llop ibn Muhammad continuaren les reformes urbanístiques, entre les quals destaca la construcció, l’any 901, d’una nova mesquita o la reforma de la que ja devia existir. La ciutat tingué al llarg del segle X un creixement accelerat fins a arribar a assolir al segle XI una extensió que no tornà a ocupar fins al segle present.
Amb l’esfondrament del califat de Còrdova al segle XI, es creà a Lārida un regne o taifa que perdurà fins l’any 1102. El primer senyor de la taifa lleidatana fou Sulaymān ibn Muhammad ibn Hgd, membre de la família dels Banū Hūd, el qual fou succeït pel seu fill Ygsuf; a aquest el seguí en el govern de Lārida el seu germà Ahmad al-Muqtadir, el qual feu hereu de la taifa el seu fill al-Mundir, i al seu torn, aquest nomenà successor el seu fill Sulayman Sayyid al-Dawla, el qual fou destronat del govern de la taifa de Lārida pels almoràvits el 1102, any en què aquests conqueriren la ciutat. El valiat almoràvit fou molt breu, ja que Lleida fou conquerida pels exèrcits dels comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell l’any 1149. (MLIR)
La conquesta feudal de Lleida i la definició del municipi
Poc abans d’iniciar-se l’expedició contra Tortosa, ciutat que es rendiria al comte Ramon Berenguer IV i capitulava el 30 de desembre de 1148, els conqueridors cristians ja anaven organitzant el futur repartiment de la ciutat i terme de Lleida, com també la restauració de l’antiga diòcesi, de l’antic territori del bisbat. Podem seguir, ara, els passos fonamentals que conduïren, durant la segona meitat del segle XII, a l’esmentada reorganització de la ciutat i el seu terme.
Un primer document, datat el 25 de maig de 1148, informa dels pactes a què havien arribat el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, el comte d’Urgell Ermengol VI i l’orde del Temple: el primer, que incorporava les noves terres a la sobirania comtal de Barcelona, concedia la ciutat de Lleida i els seus termes (de Gebut a Corbins) al comte d’Urgell, com a feu, la qual cosa implicava la prestació de l’homenatge i la fidelitat feudals envers el comte de Barcelona; això no obstant, li reservava una tercera part en plena propietat, és a dir, sense cap vinculació feudal. De les altres dues parts que restaven, doncs, sota el domini eminent del comte barceloní, en concedia una cinquena als templers per les seves col·laboracions en l’empresa conqueridora. A partir d’aquí, després que des del puig de Gardeny la Lleida islàmica suportés un setge de sis mesos que conduí a la rendició el 24 d’octubre de 1149, els nous senyors anaren “repartint” entre els seus cavallers i infants, en el marc de les porcions que s’havien reservat, les terres i els edificis de la ciutat. A més, el comte de Barcelona, i després també el d’Urgell, delegaren la seva autoritat, fonamentalment la primera organització i defensa del territori, a dos castlans, un per cadascun, que es farien ajudar en les qüestions econòmiques per uns batlles. Aquest règim mixt de castlanies, funció que ocuparen les famílies Cervera i Montcada, perdurà fins ben avançat el segle XIII, en què el rei Jaume I aconseguí col·locar el conjunt de la ciutat sota el domini reial.
La necessitat de regular aquesta nova situació, amb la major part dels sarraïns evacuats i instal·lats al raval extramurs que s’anava formant cap a Gardeny —l’anomenada “vila dels sarraïns"—. això sí, tot conservant costums, religió i fins i tot l’organització civil, així com la voluntat d’atreure famílies colonitzadores són en la base de la redacció de la carta de poblament del gener del 1150, poc temps després de la conquesta. Aquest document, atorgat conjuntament pels comtes de Barcelona i d’Urgell, fou, en paraules de J. Lladonosa, “l’inici de la vida jurídica d’una ciutat incipient constituïda per soldats, mercaders, pagesos i menestrals vinguts de les parts més diverses” (Lladonosa, 1961, pàg. 4). Un document, d’altra banda, que garantia la justícia, l’ordre públic i l’assentament d’uns nous pobladors que passaven a gaudir d’una situació jurídica molt favorable, exempts de qualsevol tipus de prestació senyorial i de tota actuació arbitrària del poder públic. Cal destacar, com ho feu J.M. Font i Rius (1949, XII, pàg. 14), que l’adequació d’aquesta carta a les necessitats dels nous nuclis d’habitants feu fortuna, perquè després el comte d’Urgell l’atorgà a Agramunt (1163) i a Balaguer (1174), i un segle més tard el rei Jaume I, amb les ampliacions oportunes, la prenia com a model per a l’ordenació de la ciutat de Mallorca (1230) i Eivissa (1236). Posteriorment, faria el mateix Jaume II per a Menorca (1301).
Si amb la carta de poblament, a mitjan segle XII, s’iniciava el llarg camí de la història del municipi, de les institucions ciutadanes, aquestes assolirien ben aviat, ja al final d’aquella mateixa centúria, un alt grau de maduresa i reconeixement. Cal destacar, en primer lloc, la concessió atorgada per Alfons I de Catalunya-Aragó i el comte Ermengol VII d’Urgell, l’any 1174, a favor del “pont i confraria de Lleida” i de tots aquells que governin i tinguin cura del pont, de l’areny del riu, erm i poblat, i tot el que hi hagi per sotav o per sobre de l’esmentat pont. L’anomenat pont major de Lleida tingué un paper decisiu en la història de la ciutat fins al punt que arribà a gaudir d’una personalitat jurídica pròpia. L’impuls mercantil es veié molt afavorit pel bon funcionament d’aquesta institució, que disposà de batlle particular i censos i imposicions per a la seva conservació i custòdia. No cal dir que aquesta confraria avança ja, ni que sigui per una funció ben concreta, una primerenca estructuració del municipi, tal com ha sostingut C. Torres (1968). L’obtenció, d’altra banda, de la plena disposició en matèria urbanística sobre el conjunt de les places i carrers de la ciutat així com la possibilitat de percebre tributs per tal de satisfer les despeses d’aquest incipient comú, privilegis aconseguits, també, en època d’Alfons I, concretament l’any 1191, marcaran el pas previ per a l’obtenció del privilegi de consolat, verdadera carta constitucional de la futura Paeria de Lleida. Efectivament, l’I d’abril de 1197, el rei Pere I concedia a perpetuïtat als prohoms i al poble de la ciutat, tant de la mà major com de la mà menor, presents i futurs, la facultat de tenir un consolat o cos municipal per a ordenar i governar la ciutat; això sí, salvats sempre els drets i la fidelitat deguts al rei i al comte d’Urgell, i respectats, també, els drets dels dos castlans. Aquest privilegi, ben estudiat per R. Gras (1911), permetia als habitants de Lleida la defensa de la seva persona i dels seus béns, dels camins i estrades, i en general de tot allò que els pertangués, tant dins com fora del nucli urbà. Però més enllà d’això, el document facultava també els lleidatans a atacar, destruir viles i castells, i fins ferir i occir persones, de l’estament o la condició que fossin, sempre que es veiés afectat el bon regiment de la ciutat i dels seus habitants. El rei, que s’erigia com a garant valedor d’aquests drets, ho expressava de manera molt clara: “Item, donamus et concedimus per nos et per omnes successores nostros vobis supradictis et vestris in perpetuum quod si, ratione vel occasione supradicte ordinationis sive gubernationis vel etiam defenssionis supraposite, contingent vos castella et villas diruere, et homines cuiuscumque valoris sive dignitatis occidere, ledere vel alio quocumque modo offendere vel res eorum destruere, quod ego sim per nos et per nostros vobis et vestris, in perpetuum, defensor et auctor in iure sive extra ius. Quod promito et convenio vobis quod custodiam inde personas vestras et res indempnes, omnino, sicut melius dici et intelligi potest, ad utilitatem vestra et vestrorum.” I, a continuació, nomenava quatre cònsols en les persones de Pere de Ramon Ramon, Pere de Portareges, Arnau de Sanaüja i Guillem Goi, els quals rebrien l’ajut dels consellers següents: Ramon Pere, Pere de Sasala, Esteve de Marimon, Isarn de Tolosa, Deusde de Llobera, Pere Balb, Guillem Balb, Ramon de Cervià, Pere de Tarascó i Constantí. Un primer cos municipal, doncs, que hauria de ser renovat anualment segons el criteri dels prohoms de la ciutat de Lleida, els quals gaudirien en plena potestat i serien responsables, un cop transcorregut aquest primer any, de la creació, elecció i canvis dels futurs cònsols i consellers. L’escriptura ens ofereix, d’altra banda, la fórmula del jurament que havien de retre els esmentats cònsols i consellers, però, sobretot, ratifica el protagonisme dels estaments urbans en llur regiment, quan declara l’absoluta impunitat per a aquelles accions dels lleidatans que originessin danys o injúries a aquelles persones, ja fossin cavallers o altres, que entressin a la ciutat després d’haver comès crims, ferides, injúries o raptes a habitants del nucli urbà. De fet, amb aquesta darrera afirmació, que completava la possibilitat, assenyalada més amunt, d’atacar tots aquells que negligissin o no respectessin els privilegis de la ciutat i dels seus habitants, es posaven les bases de l’anomenat privilegi de la defensió o de defensa i bandera, mitjançant el qual la ciutat podia sortir amb la host armada i així fer valer els seus drets, tal com fou confirmat pel rei Jaume I l’any 1224.
Un pas important que permetria, temps a venir, la consolidació del sistema fou la superació del dualisme existent en el domini de la ciutat, és a dir, la desaparició de la jurisdicció del comte d’Urgell i la conversió definitiva de Lleida en ciutat reial. Desapareixen, per tant, també les dues castlanies, i resten en l’exercici dels seus càrrecs el veguer i el batlle reials, ocupats de l’administració de justícia i de l’execució dels acords adoptats pel municipi. Dita conversió s’esdevingué l’I d’agost de 1228, mitjançant el pacte signat pel rei Jaume I i la comtessa Aurembiaix d’Urgell, després que el primer afavorís les peticions de la comtessa de recuperar els estats urgellesos davant el que hom considerava usurpació per part del noble Guerau de Cabrera, tal com narra perfectament la Crònica o Llibre dels Feyts de Jaume I.
Tanmateix, la ciutat i els seus habitants anaven creixent i alhora calia posar ordre al volum de documentació que anava generant el desenvolupament de la institució urbana. Als diferents privilegis, franqueses, ordinacions municipals, bàndols, etc., calia afegir un important bloc de costums, de dret consuetudinari no escrit, que s’aplicava però que era motiu de litigis freqüents. Aquell mateix any 1228, un dels cònsols, el jurista Guillem Botet, feu una recopilació de totes aquelles disposicions, agrupant-les en tres llibres i formant, així, el codi de les Consuetudines Ilerdenses o costums de Lleida, el codi més antic de caràcter municipal que es conserva a Catalunya. En el primer llibre, seguint la descripció que en feu P. Loscertales (1946), es van inserir les disposicions de la carta de poblament del 1150 i dels privilegis reials i comtals concedits posteriorment a la ciutat. En el segon, es recolliren els costums que ja havien estat fixats per escrit i les ordinacions i bàndols de les autoritats municipals. En el tercer llibre s’afegí el cos de dret consuetudinari que regia a la ciutat i que fins aleshores no havia estat fixat per escrit, més algunes disposicions finals sobre l’aplicació dels Usatges de Barcelona, el dret romà i les lleis godes. No disposem de l’original del segle XIII, sinó de cinc còpies manuscrites fetes un segle després, amb tots els inconvenients que això representa. Tot i això, allà trobarem contingudes diferents institucions de dret públic i privat, que mostren detalls dels problemes sorgits en la vida quotidiana i la seva regulació: per exemple, els derivats de les vendes del pa, el vi, la carn, la sal o l’oli al mercat; de les mesures que hi regeixen com ara l’almut i la fanega; del règim dotal; del proveïment; dels oficis, assenyalant concretament els dels moliners, cerers, notaris, corretgers, cardadors, venedors de llana, tintorers, hostalers, corredors, gravadors i pintors i farders; dels aspectes urbanístics, com ara l’obligació d’una amplària de quatre pams a les vores dels carrers; dels jugadors de daus, establint l’obligatorietat de tenir la casa de joc al Carrer Major si no es vol pagar una multa de 10 sous; de la consideració de veí de Lleida per a tot aquell qui juri el veïnatge, vagi a l’exèrcit ciutadà, contribueixi al comú de tots els béns mobles i possessions que tingui a la ciutat, que hi romangui, que hi tingui casa que sigui la seva llar i, finalment, tot i que no de manera obligatòria, que tingui esposa i família; del refugi en lloc sagrat de l’agressor o criminal, determinant que l’autoritat judicial corresponent hi pugui entrar, acompanyada dels que cregui convenient, per tal de treure’n l’inculpat i així procedir al seu càstig, sempre que el seu cos no pateixi cap dany quan es produeixi la captura; de la pena de mutilació d’un membre quan s’ha comès furt, llevat que s’arribi a un acord i es pagui nou vegades el valor de la cosa furtada; de la pena de mort a la foguera quan algú és declarat heretge i és tramès pel bisbe o els seus clergues a la justícia municipal; de la persistència dels judicis de Déu o ordalies, com la prova o torna del ferro a què és sotmès l’acusat (sempre que sigui “ciutadà inferior”, pagès o menestral) per a poder demostrar la seva innocència en cas de sortir-ne indemne; del passeig que hauran de realitzar, nus i assotats, els acusats d’adulteri, per totes les places públiques de la ciutat; de la prohibició d’aixecar contra algú el coltell o l’espasa amb ànims amenaçadors; de la incapacitat legal de les dones per a testificar llevat que el problema hagi succeït als banys femenins o els safareigs, etc., per a esmentar, només, alguns dels exemples que ens han semblat més significatius per la imatge que proporcionen de la Lleida del primer terç del segle XIII. Una ciutat que disposa en aquests moments, tal com defineix també un dels costums, d’un territori o terme d’influència que abraça les poblacions dels Alamús, Palau de l’Horta, Vilanova de Fontanet, la Femosa, Albatàrrec, Albarés, Rufea i la Cogullada. Un terme que s’havia vist molt reduït, certament, respecte del territori de l’antiga taifa musulmana.
El punt culminant, ni que sigui formalment, de la història municipal lleidatana arribarà l’any 1264, quan en una qüestió de canvi de noms el mot “paeria” substitueixi el de consolat i es faci, alhora, un reconeixement explícit de la personalitat jurídica de la universitas, el conjunt de veïns de Lleida. De fet, l’ús del terme “paers”, del llatí paciarii, homes de pau que han de vetllar pel manteniment de l’ordre i el bon regiment de la ciutat, ja era prou conegut, i fins i tot havia substituït, en els documents signats pel rei Jaume I, la mateixa consideració de cònsols. En aquell privilegi, el rei Jaume expressava als paers Pere Tolosa, Bernat de Santmartí, Aparici i Bernat d’Agramunt la voluntat de canviar el terme “consolat” pel de “paeria”, i afegia que ho feia pels molts serveis que la ciutat li havia prestat i li prestava en el present. Els paers eren escollits de manera nominal per un consell general d’un centenar de prohoms representants de les parròquies lleidatanes, per la Pasqua de Pentecosta: dos per la parròquia de Sant Joan, un per la parròquia de Santa Maria Magdalena, i un per les parròquies de Sant Llorenç, Sant Andreu i Sant Martí. Aquest sistema d’elecció nominal, ben expressat en la paraula dixit que acompanyava el nom del votant, perdurà fins a la reforma que endegà el rei Pere el Cerimoniós el 27 de març de 1386, basat en un procediment mixt d’elecció i d’atzar, que modificà l’elecció directa que fins aleshores havia tingut plena vigència. Tres anys abans, el 1383, la Paeria s’instal·lava en l’actual edifici, l’antic palau de la família Sanaüja, una bella construcció del segle XIII.
La Paeria de Lleida donà a la fi del segle XIII un pas important per a la història no solament de la ciutat, sinó també de la mateixa Catalunya i del conjunt de les terres catalanoaragoneses, com veurem tot seguit.
Del municipi a la fundació de l’Estudi General
Vista de l’Estudi General, al costat de l’antiga parròquia de Sant Andreu, segons un dibuix d’A. van den Wijngaerde (1563).
Fons de la Fundació 700 Aniversari de la Universitat de Lleida
L’I d’abril de 1297, el rei Jaume II —monarca que rebé els més bonics elogis dels seus contemporanis, “un dels pus savis prínceps del món e mils parlat”, segons l’opinió del cronista R. Muntaner, o “diligent e curós de cercar saber e entén que.l saber és hu dels majors béns que Déu ha donat a la gent, ab lo qual hom consegueix honrament e gran profit al cos e a l’ànima”, en paraules del metge jueu i conseller reial el barceloní Jafudà Bonsenyor—, recollint l’interès mostrat pels paers de Lleida, aconseguí del papa Bonifaci VIII l’aprovació per a instituir un estudi general, allà on jutgés més convenient, més apte o idoni del conjunt dels seus dominis. Studium Generale, aquesta era la fórmula que expressava l’associació de mestres i estudiants que “s’ajuntaven amb la voluntat d’aprendre els sabers”, segons la definició del rei de Castella Alfons X el Savi a Las Partidas. Una institució que s’havia anat generalitzant al segle XIII, fruit tant del renaixement de l’activitat intel·lectual del segle anterior com del fort desenvolupament de la vida urbana i del moviment associatiu que generava. Una institució, d’altra banda, que havia anat desplaçant les antigues escoles catedralícies, municipals o monàstiques.
L’Studium Generale implicava, a més, a diferència dels simples estudis o estudis particulars, el fet que podia i devia ensenyar no solament les set arts liberals del trivium i el quadrivium, sinó que havia d’impartir, a més, els anomenats alts estudis o estudis superiors, com medicina, lleis —és a dir, els drets civil i canònic— i la teologia. A més, l’essència d’un estudi general era l’anomenada licentia ubique docendi, és a dir, la capacitat i validesa dels ensenyaments arreu de la cristiandat, privilegi que només podien concedir els poders universals, l’emperador o el papa.
I el papa així ho féu, autoritzant l’esmentada butlla de 1’1 d’abril de 1297, quan afegia que, un cop fundat aquell estudi, gaudís dels mateixos privilegis, llibertats i immunitats que havien estat concedits anteriorment pel papat a l’estudi de Tolosa de Llenguadoc. El permís papal era indispensable en una època en què Christianitas i Europa eren una mateixa cosa.
El document romà obria un camí llargament preparat pels estaments de la ciutat de Lleida, que conduiria finalment al privilegi fundacional de l’1 de setembre de 1300. El rei, des de Saragossa estant, escollia la ciutat de Lleida com a seu d’aquella primera universitat del Principat i de la Corona d’Aragó. Podem dir que hom començava a donar motius a les futures paraules del cronista R. Muntaner: “Barcelona és capital en la Marina, i Lleida en la Terra Ferma.” Per què ho féu? Quines raons conduïren la cort a acceptar les peticions ciutadanes i a promoure amb la concessió d’un estudi general la Lleida de la darreria del mil dos-cents?
Lleida, i concretament el palau reial, l’antiga Suda, ben descrit en el Llibre dels Feyts, havia estat la seu d’aquelles primeres corts celebrades l’any 1214, després de la batalla de Muret i del final del somni catalanooccità, quan els braços juraren fidelitat al petit Jaume, el futur rei conqueridor:“E el lloc on nós estàvem lladoncs era allí on nós tenia al braç, l’arquebisbe n’Espàrec, del llinatge de la Barca e era nostre parent, sus el palau de volta qui ara és, a llaores era de fust, a la finestra on ara és la cuina, per on dóna hom a menjar a aquells qui mengen en lo palau.” De Lleida havia sortit molta gent que tingueren un remarcat protagonisme en les conquestes de Mallorca i de València. I sobretot d’aquesta darrera, en què van excel·lir els apotecaris i metges lleidatans, com recorda el mateix rei en la Crònica. No oblidem que Lleida tenia una tradició llibrera i científica important, heretada d’un passat islàmic i d’una comunitat jueva florent. A més, feia pocs anys, el 1278, s’havia posat la darrera pedra de la catedral romànica, de la imponent seu de Lleida, iniciada al principi del segle XIII i un dels símbols més preuats d’aquestes terres. I això, cal tenir-ho també present, s’havia esdevingut durant el bisbat de Guillem de Montcada, llinatge ben poderós al conjunt de les terres de la Corona, amb una forta presència als territoris fronterers entre Catalunya i Aragó; llinatge, d’altra banda, del qual sortiria Elisenda, la futura esposa del rei Jaume II, el rei que escollí Lleida. I recordem-ho, en aquelles dates els paers i el consell de la ciutat es disposaven a commemorar els primers cent anys del privilegi de consolat, que fou, com hem assenyalat més amunt, la veritable carta constitucional de la Paeria. Quina celebració millor que l’obtenció del plàcet pontifici per a endegar el procés de creació d’una universitat. De fet, havien estat els responsables municipals els principals promotors de la idea, almenys des del 1293.
Col·laboració, doncs, amb la cort reial i les seves empreses, tradició científica i llibrera arrelada durant els temps musulmans i vida municipal activa són condicionaments als quals caldria afegir aquells que consten, explícitament, en els documents oficials: ja sia en el mateix privilegi fundacional de 1’1 de setembre de 1300 o en la Carta d’Ordinacions i Immunitats de l’Estudi General de Lleida, del 2 de setembre del mateix any, l’autèntica carta magna d’aquella primera universitat. Condicionaments que es poden resumir, tal com assenyala S. Claramunt, en els punts següents: una bona situació geogràfica, estratègica al bell mig de les terres de la Corona d’Aragó, i en la connexió Segre-Vall de l’Ebre, habitual via històrica de circulació d’idees i mercaderies, i la necessitat de promoció dels estudis, perquè, en paraules del mateix monarca “no fos necessari als nostres súbdits demanar i mendicar en regions o nacions estranyes la investigació de les ciències”. I afegia, “en ésser una de les nostres preocupacions màximes, la d’instruir barons prudents per a estendre doctrines, perquè a causa del seu major grau d’estudi, puguin complaure millor Déu i desitjant que portin fruits saludables” (Claramunt, 1993). Jaume II era ben conscient, i ho eren també els estaments urbans, l’oligarquia urbana i la jerarquia eclesiàstica, de la repercussió social, econòmica i política de tenir una universitat, del moviment que podria generar la incorporació d’una ciutat al món universitari —augment de la població i del consum, increment del comerç i la manufactura, sobretot del món del llibre, conversió del nucli urbà en centre de contacte i difusió de les idees i els avenços tècnics—, però també dels problemes que podia originar una població estudiantil que gaudiria de privilegis i immunitats, i d’un barri propi a la zona alta de la ciutat, ocupant el barri de la Suda, el terme parroquial de Sant Martí i part d’altres parròquies com Sant Andreu i Sant Llorenç. Finalment, tal com mostren els textos extrets del document fundacional, hi ha la formació de quadres, sobretot juristes coneixedors dels dos drets per a un Estat que s’està consolidant a la Península i a la Mediterrània. Assumpte, doncs, vital, tan vital que els professors de dret, durant molts anys, cobraran més que els altres “mestres” en medicina, arts o filosofia i, fins i tot, ocuparan posicions de privilegi en els diversos cerimonials. Afegim també que la teologia no s’estudià a la seu de la Universitat de Lleida fins el 1430. I, lògicament, cal esmentar la formació de metges i mestres en arts i filosofia, per a una població que cal controlar de ben a prop, tal com feia la jerarquia eclesiàstica per mitjà del sistema de parròquies.
La història de l’antic Estudi General de Lleida fins al seu tancament l’any 1717, com la de qualsevol institució, és una història d’alts i baixos, d’esplendor i de temps crítics. Però, com explica J. Lladonosa, “no podem oblidar que Lleida fou antany una ciutat universitària de fama universal” (Lladonosa, 1988). Per les seves aules, ultra la diversitat de problemes, impartiren el seu magisteri o el reberen professors i alumnes que protagonitzaren actuacions i episodis fonamentals de la nostra història.
Grups socials i activitats econòmiques
L’endemà de la conquesta de la ciutat, “majors” i “menors” configuraven una societat ben delimitada, on encara cal afegir el grup de prohoms, l’elit responsable en la carta de poblament de dirimir, en primera instància, les qüestions sorgides entre els habitants de Lleida, i, alhora, la que acaparà, durant tota la segona meitat del segle XII, els càrrecs i les funcions municipals.
Aquesta preeminència i, sobretot, la manera de repartir les contribucions anaren accentuant el descontentament popular i les dissensions fins al punt d’originar l’any 1213 una forta queixa, que obligà a una concòrdia, tal com reflecteix l’instrumentum de dissensionibus et querimoniis inter maiores cives et populum Ilerde promotis, datat al 26 de setembre d’aquell any. Document en el qual apareixen, ja, les tres mans (major, mitjana i menor) ben perfilades, característiques de les ciutats catalanes a partir de la tretzena centúria i conseqüència lògica del procés de creixement urbà i de diferenciació social i econòmica corresponents. Document, d’altra banda, que ultra acordar i consensuar que el pagament d’aquelles contribucions que afectessin el profit i la utilitat de tots es pagarien segons la riquesa i el patrimoni de cadascun, anava més enllà quan afirmava, fruit del pacte al qual s’havia arribat, que cònsols i consellers, és a dir, els responsables del govern municipal, només serien escollits entre els membres de la mà mitjana: “Consules, vero, et consiliariis ab omnibus comuni consensu sint semper electi, et de anno in anmum mutati, scilicet, nunquam eligantur de maioribus vel de minoribus, sed de mediocribus, in quibus maiores et minores pariter conveniant...” Era el triomf de mercaders i juristes, d’aquella burgesia lleidatana, establerta principalment al Carrer Major i a la plaça de Sant Joan, i l’autèntica protagonista de la reactivació econòmica de la Lleida cristiana, com ara veurem.
El primer que cal dir és que, de bon començament, acudeixen a Lleida repobladors procedents de ciutats que al segle XII ja disposaven d’una activitat manufacturera considerable: Tolosa, Montpeller, Poitiers, Besiers o Perpinyà, especialment dins l’àmbit tèxtil. Per exemple, en el testament d’Esteve de Marimon —ciutadà que ja havia fet prou fortuna amb els seus obradors per a convertir-se en senyor de Borges i de Granyena i deixar quantitats molt elevades de monedes d’or als seus hereus—, datat a l’11 d’agost de 1208, apareixen com a marmessors Arnau de Carcassona, Pere de Tarascó i Isarn de Tolosa (Busqueta-Sardoy, 1996, pàgs. 127-129). Això no ens ha d’estranyar, car la conquesta de Lleida obre les portes d’un territori que gaudeix d’una posició immillorable per al transport, per a la pastura dels ramats —-gràcies a l’abundància de prats i camps de farratge—, i per a la producció de lli o cànem, aprofitant l’extensió de les hortes regades pel Segre, les dues Nogueres i les sèquies; sobretot les anomenades de Segrià i de Fontanet, ambdues sota la propietat i l’administració directa de la ciutat des de l’inici del segle XIII, després d’un període de temps en mans de la família repobladora dels Sassala o Cavassèquia.
De fet, Lleida es convertirà en un centre important de producció i comercialització de teixits, especialment de llana, una tradició que ja existia en època islàmica, però que ara veurà incrementar-se fins a poder afirmar, tal com subratllava M. Gual Camarena (1968), que els draps més famosos de la Corona d’Aragó durant el segle XIII foren confeccionats a Lleida, i circulaven per Catalunya, València, el Rosselló i fins i tot Marsella. Això sense oblidar que el rei hi posseïa l’anomenada “caldera” dels tintorers de Lleida, important establiment que a mitjan segle XIII arribà a proporcionar uns quinze mil sous de renda anual, i que era situat a la parròquia de Magdalena, barri que, juntament amb Sant Joan de la Plaça, acollia la major part dels obradors dels oficis tèxtils, i entre els quals es feren famosos els teixidors de brunetes, picons i altres draps de llana (Loriente-Oliver, 1992). Tanmateix, aquest sector del nucli urbà es veié afavorit pel fet que ben a prop hi havia el Mercadal, on se celebrava el mercat setmanal dels dijous des de mitjan segle XII, tot substituint l’antic mercat dels musulmans, l’assoc, on s’instal·larà el Pes del Rei. Mentrestant, al llarg del Carrer Major anaven creixent les botigues de venda de queviures, vi, fruita, espècies, merceria, sabates, guarniments, espases, ganivets, vaixella, etc., moltes d’elles, la base de posteriors fortunes com les dels Solsona, els Gralla, els Barutell, els Marimon, els Osca o els Cortit, per a esmentar-ne només alguns exemples.
Un pas endavant en l’impuls mercantil s’aconseguí mitjançant l’exempció del pagament de lleudes, és a dir. dels tributs sobre el tràfic de les mercaderies dels ciutadans de Lleida en el conjunt del regne. El privilegi —que confirmava les donacions establertes a la carta de poblament— data del 7 de maig de 1196, i el podem considerar com un primer pas perquè, amb el temps, hi pugui néixer una fira anual que consolidi el prestigi assolit per Lleida entre els marxants d’arreu. I així fou: el 23 d’agost de 1232, Jaume I concedia a la ciutat, mitjançant els seus cònsols Ramon Clavell, Pere de Marimon, Bernat Guasch i Joan de Safont, la celebració d’una fira de deu dies de durada a comptar des del dia de Sant Miquel de setembre, i atorgava la lògica protecció i guiatge per a tots aquells qui hi acudissin, a excepció dels acusats d’homicidi. El firal, instal·lat a l’areny major del Segre, es convertiria, ben aviat, en un marc de referència obligat per al tragí del bestiar, una activitat en la qual, pel seu emplaçament geogràfic, la ciutat de Lleida també assoliria una posició destacada (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 313); això podria explicar, per a posar-ne un exemple ben significatiu, que en el seu moment el monestir de Poblet, gran propietari de ramats, sol·licités i obtingués el veïnatge de la ciutat de Lleida, o, fins i tot, els greus problemes que durant la baixa edat mitjana enfrontaren Lleida amb els comtes muntanyencs d’Urgell o de Pallars. Altrament, no es pot oblidar que la comanda templera de Gardeny, a la ciutat de Lleida, s’havia especialitzat en la reproducció i els encreuaments dels equins, i que les seves quadres de cavalls assoliren una notable fama.
Mercat dels dijous, proliferació de taules i botigues, fira anual..., tot un moviment que havia de comportar una circulació monetària intensa i l’oportú desenvolupament dels oficis de canvista i de corredor, i, lògicament, el creixement de la usura. Els Costums de Lleida se’n fan ressò i, de manera indirecta, ajuden a conèixer, entre altres consideracions, els tipus de moneda que corrien i el nivell al qual s’havien de fixar els préstecs: masmudines i morabatins d’or, diners jaquesos, barcelonesos i agramuntesos, i la moneda fraccionària local de coure o llautó dita pugesa, equivalent a una quarta part del diner de Barcelona, i a un sisè del diner jaquès, el diner més corrent a Lleida, segurament per influència dels mercaders tolosans. Dos canvistes havien de vetllar anualment, segons els Costums, pel correcte ús d’aquestes monedes, i, sobretot, es procurava que els pagaments es fessin amb la millor moneda, és a dir, aquella amb la qual es pogués comprar pa i vi. Els cereals i la vinya, com arreu, eren els conreus essencials, la base de l’economia agrícola del territori de la ciutat; l’antic portal de Boters, el carrer de Cellers, l’Almodí o llotja del blat i l’almodiner, l’ofici municipal que tenia cura de la seva administració, fan avinent que, ultra els productes més específics d’horta com les fruites i les hortalisses, Lleida també es veié encerclat per un cinturó vitícola i sobretot cerealista, indispensable per a la subsistència dels seus habitants. El proveïment frumentari fou, com al conjunt de les ciutats de l’època, una de les grans preocupacions del govern municipal, com també va ser el bon funcionament de l’escorxador de les carns. És ben interessant el document de Jaume I, datat al 23 d’octubre de 1246, en què, a petició dels paers Pere de Bosc, Bernat Caldero, Mateu Berçó i Arnau Conill, ordenà la instal·lació del nou escorxador fora dels murs de la ciutat pels perills que, per a la salut dels habitants i les males olors, comportava el fet de matar, tallar, separar les deixalles o coure les carns a l’interior de la ciutat. El nou escorxador se situà vora la sèquia d’Alcarràs, al lloc que des de llavors s’anomenà la Triperia.
Sarraïns i jueus: convivència i segregació
Amb la conquesta de Lleida, els musulmans que no volgueren abandonar la ciutat passaren a viure, majoritàriament, en un raval extramurs, l’anomenada villa sarracenorum, a ponent del nucli urbà, prop de l’església de Sant Llorenç, en el camí que duia al puig de Gardeny. D’altres romangueren a la pobla de Cappont, al marge esquerre del Segre, el barri que protegia l’entrada pel pont de Lleida. Hi disposaren de mercat (l’assoc), carnisseria, forn i cementiri propis; conservaren la pràctica de la seva religió i cultura a la mesquita, dirigida pel sabassala, i foren sobretot pagesos, ferrers, cantiners, calderers i manescals. Constituïren una entitat autònoma dins el municipi, l’aljama, administrada per dos “adelantats”, persones designades per la comunitat islàmica i amb el consentiment del batlle reial. Aquests “adelantats”, segons la llicència atorgada pel rei Jaume II, el 18 d’agost de 1297 (Mutgé, 1992, pàg. 19), podien redactar ordinacions i normes, tenien capacitat per a castigar tota mena de delictes segons la llei islàmica, a excepció de les causes criminals, i podien imposar penes, bans i multes, de les quals havien de retre comptes al batlle reial. El càrrec de cadí (jutge) era sovint acumulat en una mateixa persona al de salmedina i alamí, i constituïa la funció més important i de més prestigi de l’aljama, sobretot perquè la seva jurisdicció s’estenia a totes les comunitats sarraïnes que hi havia des del riu Cinca fins al Segre; així ho expressa un document signat a Lleida, el 14 d’abril de 1273, en el qual Jaume I concedia a Ahamar, fill d’Alí Janee, l’“alcaydiam sive iudicatum sarracenorum Ilerde ac aliorum locorum in quibus sint sarraceni, de Cincha usque ad fluminem Sicoris, ita quod su sis alcadi seu iudex sarracenorum predictorum dum vixeris...”.
La comunitat islàmica de Lleida, com la resta de les aljames sarraïnes del reialenc, constituí, en determinats moments, una font important d’ingressos per a la monarquia; per això havia de gaudir del favor i la protecció reials, i fins i tot dels mateixos governs municipals, malgrat les recomanacions que des de la cúria pontifícia i els diversos sínodes provincials es feien en sentit contrari. Esmentem, per exemple, la prohibició de banyar-se junts cristians i sarraïns, que comportava, l’any 1280, la pena d’excomunicació per als primers; la severitat amb què eren castigades les relacions sexuals entre sarraïns i cristianes, que acabaven amb la mort a la foguera, o la diferenciació quant al vestit i al pentinat, aspectes especialment durs al final del segle XIII.
La comunitat jueva de Lleida vivia dins el que s’anomenava la Cuirassa, barri emmurallat situat sota de l’església de Sant Andreu i damunt del Carrer Major. Lloc atapeït i estret, on l’aljama també disposava de carnisseria i forn propis, de sinagoga per a les pràctiques litúrgiques, d’escola, i, sobretot, de nombrosos obradors especialitzats en el treball de l’argent i del pergamí, activitat aquesta darrera en què excel·liren els jueus lleidatans, sense oblidar els coneixements i la pràctica mèdics. En aquest sentit, cal recordar que els textos de medicina emprats en el flamant Estudi General pels membres de la facultat de medicina procedien de la comunitat jueva de la ciutat, que conservaven, entre d’altres, les traduccions a l’àrab dels clàssics grecs.
L’aljama de Lleida, la tercera en importància de Catalunya després de la de Barcelona i la de Girona-Besalú, també disposava de la seva pròpia organització. Sota l’autoritat del batlle reial i la protecció del monarca, aquesta organització era fonamentada en un consell de l’aljama, integrat, segons les escadusseres notícies que en resten, per 30 consellers abans de la Pesta Negra del 1348 (Romano, 1991, pàg. 115), i en uns magistrats, els “adelantats”, que en nombre de cinc eren facultats per a la taxació de les contribucions dels jueus, per a poder dictar excomunió i, en alguna ocasió, per a poder jutjar.
Després dels avalots del 1348, ocasionats per l’acusació que es feu als jueus d’haver estat la causa de la Pesta Negra i de la gran mortaldat derivada d’aquesta epidèmia, el moment més dur fou, sens dubte, l’assalt del 1391, en el marc de les terribles escomeses que patiren els jueus d’arreu de la Península. El dia 23 d’agost, diumenge, era assaltada la Cuirassa de Lleida; en aquest sentit, el Libre dels Apuntaments de la Paeria és prou eloqüent: “A XXIII del mes d’agost, any MCCC noranta hu, fonch lo insult dels juheus e foren morts LXXVIII juheus e mesos tots en una ciga al Pla dels Frares Menors. Tots los altres juheus se bategaren e feren sglésia de la sinagoga, y meteren-li nom Sancta Maria del Miracle, en la qual los conversos tenen vuy lo cementiri.” L’aljama quedava, pràcticament, anihilada. (JJBR)
La ciutat
Plànol de la ciutat de Lleida als segles XII i XIII, amb indicació dels traçats aproximats dels recintes murats i dels límits parroquials.
J. Bolòs
Com ja s’ha esmentat, Lleida va caure en mans del comte de Barcelona i dels senyors i cavallers que havien vingut a conquerir-la el 24 (o 25) d’octubre de l’any 1149. La conquesta definitiva degué ser fruit d’un pacte de capitulació. Abans, però, havien passat més de set mesos de guerra i de setge, que degueren significar la destrucció de nombrosos habitatges. A causa d’aquest fet i també del canvi de gent i de societat esdevinguts, les transformacions quant a l’organització de la ciutat d’abans i de després d’aquesta data degueren ser força grans.
L’etapa de l’edat mitjana de la qual tenim més documentació sobre l’organització urbanística de la ciutat de Lleida correspon al segle XIV i sobretot al segle XV. Amb relació a aquest moment, i gràcies a diversos capbreus conservats, se’n coneix amb força precisió l’organització administrativa i parroquial, se sap com era la xarxa de vies i places i, fins i tot, com es distribuïa l’espai urbà en funció del repartiment de la riquesa i del poder. Per contra, si ens interessa aquesta mateixa informació amb relació a èpoques més antigues, cal treure les dades de nombrosos documents dispersos i també, mitjançant un sistema regressiu, d’allò que sabem de les èpoques més modernes.
La ciutat medieval tenia com a nucli principal el turó de la Suda i la catedral, on hi havia els centres de poder eclesiàstic i, en bona part, polític. Els habitatges s’estenien, principalment, entre el cim d’aquest tossal i el riu Segre. Aviat, però, la via que passava paral·lela al Segre esdevingué un eix fonamental d’organització de l’espai urbà. Aquesta via es bifurcava a l’est, en un camí que seguia tot dret i anava cap a Corbins i un altre que, vers el nord-est, menava al Segrià. A la banda oest, aquesta via principal, el Carrer Major, anava vers Gardeny i Fraga. D’aquest carrer sortia una altra via que es dirigia vers el nord, cap a Montsó, la qual també tingué un pes important en l’organització d’aquest sector sud-oest de la ciutat. Aquesta via es bifurcava al nord en dos camins o carrers que duien als portals medievals de Montsó i de Boters i, respectivament, cap a Montsó i cap a Montagut. No es pot oblidar també la importància del pont que travessava el Segre —d’on sortia el camí que es dirigia cap a Barcelona i Tortosa— en l’organització de la ciutat i en la creació del raval del Cappont.
Malgrat els canvis que s’esdevingueren l’any 1149, suara comentats, el fet és que si es vol entendre la ciutat de després de la conquesta cal recordar alguns dels aspectes de la ciutat islàmica. El centre de la ciutat, abans del 1149, era igualment la Suda, on hi havia una mesquita; aquest espai sobirà era clos per una muralla. Els límits de la ciutat eren bastant grans. Potser el nucli més important era situat al sud i era tancat per unes muralles. A aquesta zona nuclear cal afegir, però, tres espais que segurament eren edificats. Un primer espai era la Cuirassa, que arrencant de la Suda es dirigia pel sud-oest fins al Carrer Major. Un segon espai s’estenia a l’est (i incloïa tota la futura parròquia de Santa Magdalena). El tercer espai, finalment, era a l’oest i al nord-oest de la Suda (Eritja, 1996C). A més, el nombre de construccions que hi devia haver al voltant de la ciutat devia ser molt gran, com es desprèn dels testimonis que trobem en els documents de després de la conquesta.
Les parròquies
Després de la conquesta, aviat es va distribuir el territori de la ciutat en diversos termes parroquials. Tanmateix, l’organització tan ben definida de la ciutat que trobem als segles XIV i XV, repartida en cinc parròquies (Sant Joan, Sant Llorenç, Santa Maria Magdalena, Sant Andreu i Sant Martí), a part de la seu, no era pas tan clara en una primera etapa, durant els primers decennis després de la conquesta.
Excepte en les primeres dècades posteriors a la conquesta, l’església parroquial més important a la Lleida medieval fou la de Sant Joan de la Plaça, situada prop del portal del Pont i a la confluència del Carrer Major amb la via que s’enfilava per la costa anomenada, a la baixa edat mitjana, de Sant Joan i que portava a Sant Andreu. El terme, que als darrers segles medievals depenia d’aquesta església de Sant Joan, s’estenia des del carrer de Cavallers (antic carrer del Romeu) fins a la plaça del Pes de l’Oli (Lladonosa, 1961-79, vol. III) i des del Segre (o la sèquia d’Alcarràs) fins a la Cuirassa dels jueus o al cim de la costa, arran de la Suda o de la catedral.
Durant els primers anys després de la conquesta, aquesta organització fou una mica diferent. Un primer aspecte que hem d’assenyalar és l’existència, en el territori limitat per aquestes quatre afrontacions, d’una església parroquial dedicada a sant Vicenç, situada sota la Cuirassa, prop del palau dels Cervera, a l’extrem occidental d’un primer recinte de la ciutat (Lladonosa, 1979, pàgs. 282-290). L’any 1165 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 272), s’esmenta un solar (“unam plaçam”) a la ciutat de Lleida, a la parròquia de Sant Vicenç (“in parrochia Sancti Vincentii”), que afrontava amb les cases de Guillem d’Osca i de Berenguer de Boixadors, amb el terreny d’Arnau d’Oló i de Sanç de Saragossa i amb la via pública. Aquesta via havia de ser el Carrer Major, si bé més tard, en aquest sector, va rebre precisament el nom de carrer de Guillem d’Osca. Un document fet poc després, el 1169 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 344), ens diu que unes cases, situades en aquesta parròquia de Sant Vicenç, eren sota la roca de la Cuirassa (“suptus rocam de Coiraza”) i afrontaven “in carreira pupblica de villa Ylerde”. Aquesta església parroquial primerenca, situada molt més a ponent de la de Sant Joan, devia ser una pervivència d’algun edifici religiós que hi havia en l’època precedent (Lladonosa, 1979, pàg. 283). Amb tot, podem pensar que aquest sector proper a la Cuirassa potser fou un dels indrets més afectats per les destruccions provocades arran de la conquesta.
Tanmateix, entre aquesta data i el 1177, aquest sector de la població restà dins la parròquia de Sant Joan. El 1167, se sap que una casa comprada per Ramon Anglès i que afrontava amb la casa de Pere Blader era dins la parròquia de Sant Vicenç (Altisent, 1993, vol. I, doc. 309). El 1177 aquestes mateixes cases de Ramon Anglès i de Pere Blader ja depenien de la parròquia de Sant Joan (Altisent, 1993, vol. I, doc. 580). Cal recordar que en l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis del 1168 ja s’esmenta l’església de Sant Joan i no es fa esment de la de Sant Vicenç.
Cal tenir present que, a més, abans de l’any 1168, el sector oriental de la futura parròquia de Sant Joan depenia d’una església parròquial dedicada a sant Esteve, situada a la plaça de l’Assaoneria (ara plaça de la Sal), prop de l’extrem oriental del nucli principal de la ciutat baixa. L’any 1154, se sap que hi havia, per exemple, unes cases situades “in parrochia Sancti Stephani”, concedides pel bisbe a Berenguer de Molnells (Lladonosa, 1961-79, vol. III, pàgs. 184-185 i 288-289). L’any 1168, aquesta església, com la de Sant Vicenç, fou abandonada i l’edifici va ser venut.
L’existència d’aquestes primerenques esglésies de Sant Vicenç i de Sant Esteve, i també el pes que tenia la Suda, feu que en una etapa inicial no restés gaire clar de qui depenia la costa que després s’anomenà de Sant Joan (o Canyeret) i que, com hem dit, més tard passà a formar part d’aquesta parròquia de Sant Joan. El 1157, apareixen “unas casas in ipsa costa, subtus ipsa Zuda” (Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 535). Aviat, el punt de referència d’aquest sector esdevingué, però, l’església parroquial de Santa Maria. El 1173 Arnau de Sedó donà unes cases a la ciutat de Lleida “in costa subtus Sancta Maria” i encara el 1174 s’esmenta una casa a la Costa, “in parrochia Sáncte Marie Sedis Ylerde” (Altisent, 1993, vol. I, docs. 455 i 512). Això ens permet de recordar que, en algun moment, l’església de Santa Maria de la seu tingué la funció d’església parroquial de la Suda.
A partir dels darrers decennis del segle XII, la parròquia de Sant Joan es troba documentada molt sovint. El 1173, Pere de Girona vengué a Guerau de Jorba unes cases en aquesta parròquia, que afrontaven amb les cases de Joan Ferrer, de Ramon de Sanaüja, amb el Segre, amb el mur de la ciutat i amb el Carrer Major (Carreira Maiore). Ho venia amb sòtols [plantes baixes], obradors, amb una turrem, i amb finestres i aigüeres. Li provenia de la donació de Ramon Berenguer IV de Barcelona i per compra (Altisent, 1993, vol. I, doc. 453). Aquesta casa era situada molt a prop del portal del pont i al costat de la futura casa de la Paeria.
Molt aviat, aquesta església és anomenada Sant Joan de la Plaça. L’any 1192, Renyer Pellisser va rebre un obrador en aquesta parròquia, fora del portal de Gardeny, sota la Coiraça iudeorum (Castillón, 1991, doc. 8). Aquest document mostra l’existència de la jueria i també d’un portal que delimitava aquest extrem oest de la parròquia.
La parròquia de Sant Llorenç als darrers segles medievals esdevingué una de les parròquies més importants, després de la de Sant Joan. Cal tenir present, però, que, si més no en un primer moment, restà fora de les muralles.
Ja l’any 1153 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 43), trobem que unes cases eren dins el terme d’aquesta parròquia urbana de Sant Llorenç. Tanmateix, encara el 1208 (Castillón, 1991-94, doc. 101), s’esmenta una terra fora de les muralles (“extra muros Ilerde”), situada però en aquesta parròquia; la peça de terra afrontava precisament amb el mur de Lleida. Com veurem més endavant, al peu de l’església parroquial hi havia la moreria, la vila dels sarraïns.
Sector sud-oest de la ciutat, centrat en les antigues parròquies de Sant Llorenç i Sant Martí, segons un dibuix d’A. van den Wijngaerde (1563).
Fons de la Fundació 700 Aniversari de la Universitat de Lleida
En aquesta parròquia de Sant Llorenç es desenvoluparen tres ravals. Un era situat al carrer del Romeu (o de Cavallers), un altre, també força primerenc, al costat del camí de Montagut, i el tercer, una mica més tardà, més enllà del portal de Gardeny i de l’assoc. El 1168, el vico Romeo feia de límit de les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Andreu (Lladonosa, 1979, pàg. 198). El 1182, s’esmenten uns obradors situats en un carrer que es dirigia vers Sant Martí, situat a “ipso barrio de Monte Acuto et in parrochia Sancti Laurentii” (Lladonosa, 1961-79, vol. I, pàgs. 116-117). A l’inici del segle XIII, ja surt esmentat el carrer del Barri Nou, prop del futur carrer de Sant Antoni, continuació del Carrer Major (Lladonosa, 1979, pàg. 36).
Més enllà de la cruïlla de les vies que menaven cap a Corbins i cap al Segrià, hi havia l’església de Santa Maria Magdalena. Els límits d’aquesta parròquia començaven a ponent, allà on s’acabava el terme de la de Sant Joan. La parròquia de Santa Maria Magdalena ja surt documentada poc després de la conquesta. En un document fet l’any 1155 (Altisent, 1993, vol. I., doc. 171), s’esmenta un capmàs —en un primer moment els termes usats per a anomenar les cases demostren uns certs dubtes—, situat en aquesta parròquia i al costat d’un carrer. Podem assenyalar que en un document fet un any abans, el 1154, s’esmenta que hi havia una vilanova més enllà del portal de Corbins (“ubi dicitur Villa Nova ad portam de Corbins”). De fet, en aquest primer moment, hi havia la idea, com diu ja un document del 1169, que aquest barri de Santa Maria Magdalena era fora de la “vila de Lleida” (un carrer d’aquesta parròquia era una “carraria qui intrat in vila Ilerde”; Lladonosa, 1961-79, vol. IV, pàgs. 13-14).
L’església de Sant Andreu era situada al sud-oest de la Suda, a la Cuirassa. L’any 1169 (Castillón, 1991-94, doc. 14), Berenguer de Boixadors va rebre un forn que era davant les portes de l’església. El 1181 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 216), són donades unes cases a la costa de Lleida, en aquesta parròquia; afrontaven amb altres cases i amb carrers. Dins el seu terme s’instal·là el barri dels jueus.
La darrera de les cinc parròquies que després esdevingueren tradicionals, Sant Martí, era a l’extrem nord-oest, a tocar del futur portal medieval de Montsó. Ja és documentada el 1176 (Castillón, 1991, doc.5). El seu terme s’estenia a l’oest de la Suda i al nord de la parròquia de Sant Andreu. El 1181 (Santacana, 1974, doc. 235), per exemple, s’esmenten unes cases bastides en aquesta parròquia de Sant Martí. Afrontaven amb les cases d’Avizanda, de Berenguer d’Avizudanel i de Guillem Blader.
A part d’aquestes cinc parròquies, també apareixen esmentades altres esglésies, sovint amb funcions parroquials, que restaren fora dels límits de les muralles i que sovint en el futur acabaren perdent importància.
L’església de Sant Gili era situada al nord de la parròquia de Santa Maria Magdalena i, segons els documents del segle XII, molt a prop de les muralles, a tocar d’on actualment conflueixen el carrer de Pi i Margall (l’antic carrer de Sant Gili) i el carrer del Príncep de Viana (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàgs. 243-245).
En un document de l’any 1160 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 215), es fa referència a un hort situat a la ciutat de Lleida, a la parròquia de Sant Gili, al costat de la muralla (“muro situm in parrochia Sancti Egidii”). De vegades, fins i tot, s’arriba a afirmar que un hort situat en aquesta parròquia era dins els murs de la ciutat (“intus muros"-, Altisent, 1993, vol. I, doc. 256). En altres casos, trobem cases situades en aquest terme parroquial (“intus civitas Islerde, sunt in termino Sancti Egidii”; ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 134). Un altre document del Cartulari de Gardeny, fet en aquest mateix moment, també parla d’un mur vell (“infra muros, tantum quantum tenet lo mur vetus”; ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 271). D’acord amb tot això, cal pensar que potser en una etapa anterior tot aquest sector havia restat clos per alguna muralla.
De fet, en aquesta parròquia, segons J. Lladonosa (1961-79, vol. V, pàg. 247; 1972-74, vol. I, pàg. 168), hi havia un sector planer, inferior, i un sector més proper a la Suda, més alt. Hi havia sobretot horts i potser algunes cases. Hom nota, però, l’interès perquè s’edifiqui. El 1171 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 402), fou donat un hort situat al costat del mur, perquè hom hi fes una casa i un estatge on poder viure (“domos et staticam vestram”).
Prop seu hi havia la Vilanova del Bisbe o de Sant Salvador. L’any 1161, ja surt esmentada l’església parroquial de Sant Salvador. Era a tocar de la ciutat (segons un document de l’any 1429, afrontava “ab lo vall del mur de la ciutat”; ACL, Capbreu dels Censos Manifestats, vol. 58, fulls 58-59). De fet, en un document molt més antic, de l’any 1162, ja es parla que hi havia un vall (vallato; ACL, Llibre Verd, foli 187). Segons J. Lladonosa (1961-79, vol. V, pàgs. 290-295), aquesta església era a prop de la plaça actual de Mossèn Cinto. Amb relació a aquesta parròquia, hi ha un interessant document datat l’any 1192 segons el qual el bisbe cedia un solar a cens a la Vilanova de Sant Salvador per tal que hi fessin un alberg.
Els solars concedits pel bisbe solien fer unes 4 o 6 braces d’ample per unes 8 braces de llarg (ACL, Llibre Verd, folis. 37, 75, 82 i 307).
Cal recordar també l’existència, molt a prop dels murs de la ciutat, d’una església de Sant Hilari situada al nord de la seu. El 1168, s’esmenta una terra situada sota Sant Hilari (“infra Sancti Ylari et Ylerda”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 323).
A l’Ordinatio ecclesiae llerdensis de l’any 1168 també surt esmentada l’església de Sant Tomàs. Aquesta església devia ser prop del portal de Boters. A prop seu hi havia les Eres de Sant Tomàs i també el cementiri dels jueus. En aquest sector anomenat els Rovals (és a dir, “rafals” o, més aviat “reals”, propietats benestants periurbanes, Furió, s.d.), segurament hi havia hagut edificis abans de la conquesta. No fou fins força després de l’any 1149 que s’establí el límit de la ciutat en aquest sector i la dependència de les cases d’aquest sector de la parròquia de Sant Llorenç.
Al final del segle XII i al segle XIII hi hagué un creixement de la ciutat, no sols vers el nord de Santa Maria Magdalena, sinó també cap a l’est, al voltant de l’espai on se celebrava el mercat. El 1179 ja és esmentat el barri del Mercadal (Udina, 1947, doc. 218). És molt interessant també un document del 1281 que esmenta el “vic” de Sant Pau (“in vico Sancti Pauli”; ACL, calaix 132, doc. 9). En el seu testament, Bernat Vinyogol, llaurador, que vivia al Mercadal de Lleida, demanava de ser sebollit al cementiri de l’església de Sant Pau de Lleida (ACL, calaix 132, doc. 45). En aquest mateix document s’esmenten els prohoms de la parròquia (“probos homines parrochianos Mercatalli parrochie ecclesie Sancti Pauli”). L’any 1263, ja trobem Arnau Joan, rector de l’església de Sant Pau de Lleida (ACL, calaix 132, doc. 39), esmentat en un testament de Ferrer Pallarès, que tenia cases al Mercadal (mercatallo). Aquesta parròquia ja era mencionada el 1168 a l’Ordinatio ecclesiae llerdensis. En el testament de Guillem Hug de Tolosa, fet el 1231, aquest occità va establir la fundació d’un hostal en aquest indret, destinat d’una manera especial als mercaders de Tolosa (Lladonosa, 1958, LXX, pàgs. 223-230).
A l’hora de parlar dels ravals, cal fer esment del Cappont, situat a l’altra banda del pont major (“capite pontis maioris”; ACL, calaix 132, doc. 25) i que sembla que des d’un punt de vista eclesiàstic i administratiu depenia de la parròquia de Sant Joan. Al llarg de la segona meitat del segle XII, nombroses famílies s’instal·laren en aquest veïnat situat a la riba esquerra del riu Segre. El 1250, s’esmenta la Pobla de Cappont (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàgs. 349-350), on hom donà permís per a fer un forn. Segons un document del 1217, hi havia nombrosos obradors al Cappont (ACL, calaix 132, doc. 10). Hi vivien diversos ferrers i fusters, molts d’ells musulmans.
Per a acabar, no podem oblidar tampoc l’existència de la Vilanova de Fontanet o de l’Horta i del Palau. El Palau de l’Horta (modernament la Torre del Pastoret, Lladonosa, 1961-79, vol. I, pàg. 294) ja apareix documentat molt poc després de la conquesta. L’any 1162, un hospital, construït el 1156 massa a prop del riu Segre, fou edificat al Palau de l’Horta (“in villa que dicitur Palacium”; Castillón, 1991-94, docs. 2 i 5). Al Palau els leprosos hi tenien l’any 1185 una casa (Castillón, 1991-94, doc. 40).
L’any 1172, Ramon de Puigverd donà al monestir de Poblet una peça de terra a la Vilanova de Fontanet o de l’Horta, al terme de Lleida, on s’havien de fer cases (“ubi faciatis domos"-, Altisent, 1993, vol. I, doc. 432). El 1185 (Castillón, 1991-94, doc. 37), a la Vilanova (“infra Villam Novam de Fontaneto”) hi havia cases, corrals i un forn. Actualment correspon al barri de la Bordeta.
Carrers i places
Una anàlisi de la xarxa dels carrers principals de la Lleida medieval permet d’entendre una mica l’evolució urbanística de la ciutat. Cal dir, però, d’entrada, que l’actual parcel·lari només permet de conèixer l’urbanisme d’alguns sectors de la ciutat medieval, atès que extenses zones, com quasi tota la parròquia de Sant Martí, quasi tota la Suda i parts importants de les parròquies de Santa Magdalena, de Sant Andreu, de Sant Llorenç i de Sant Joan han estat destruïdes —i, de vegades, refetes de bell nou— al llarg dels segles posteriors. Cal diferenciar, però, les destruccions més antigues (que no ens permeten de saber què hi havia abans) de les més recents (amb relació a les quals podem saber com eren abans les coses). Es poden destacar uns quants aspectes:
-Convé diferenciar els carrers més importants, bàsicament rectilinis, de la xarxa de carrers secundaris, que semblen més desordenats i amb formes més sinuoses, i que trobem allà on ha quedat testimoni de l’urbanisme medieval.
-Tot i que la Suda concentrava bona part del poder, civil i eclesiàstic, el Carrer Major, paral·lel al riu, des de molt poc després de la conquesta fou considerat el carrer més important de la ciutat. El 1173 ja s’esmenta la Carrera Major (“Carreira Maiore”) (Altisent, 1993, vol. I, doc. 453).
-Les cruïlles de carrers i les places, que sovint es formaven en aquests encreuaments, poden assenyalar límits en les diverses etapes que hi hagué en el creixement de la ciutat. En podem esmentar diversos exemples.
-La bifurcació dels carrers de la Bruneteria (Magdalena) i l’Aluderia (el Carme) o plaça del Pes de l’Oli (Lladonosa, 1961 79, vol. III), recorda que hi devien néixer dues vies després d’un portal, en un moment en què cal pensar que les muralles de la ciutat només arribaven fins a prop d’aquest indret (potser al portal de Corbins, situat a la plaça de la Sal). Com hem dit, una de les vies anava vers Corbins i l’altra, vers el Segrià. Aquest punt representa, de fet, el lloc de separació entre les parròquies de Sant Joan i de Santa Maria Magdalena.
-El Peu del Romeu, en la cruïlla entre el carrer del Romeu (carrer de Cavallers) i el Carrer Major, i tot aquest carrer del Romeu assenyalen el límit meridional i occidental d’aquest sector central i primerenc de la ciutat.
-Si seguim el Carrer Major més cap al sud, la plaça de l’Assoc (prop de l’actual seu nova) reflecteix l’indret on es feia el mercat en època andalusina i el límit d’una segona muralla, que existia potser, fins i tot, en un moment anterior a la conquesta cristiana.
-La plaça de la Cadena era també a prop del punt de confluència de les vies que anaven cap a Montsó i cap a Montagut. Esdevingué el límit de les parròquies de Sant Andreu i Sant Llorenç. En sentit contrari, cap al sud, d’aquesta plaça sortia el carrer del Romeu i el que menava cap a Sant Andreu i, després de travessar un portal, cap a Sant Joan.
-Més al nord, el portal de la Suda (ACL., calaix 132, doc. 26) feia de límit entre el terme parroquial de Sant Andreu i el de Sant Martí l’any 1237. En aquest indret és on a l’inici del segle XIV s’edificà l’espai universitari.
-A part, altres places, com la de Sant Joan, la de Sant Andreu, la de Santa Magdalena, nasqueren segurament en relació amb l’església. Amb tot, cal tenir present que l’església de Sant Joan, des de bon principi ja va rebre el nom de Sant Joan de la Plaça. Segons J. Lladonosa (1961-79, vol. III, pàg. 9), el 1152, ja s’esmenta una via que anava de Sant Andreu a la plaça de la ciutat (“plateam civitatis”). No sabem pas, però, com afectaren les destruccions esdevingudes durant el setge del 1149 en aquest espai proper al riu. A més, segurament des de força aviat, aquesta àrea pròxima a l’església de Sant Joan degué ser un lloc on se celebrava un mercat.
En la major part dels casos, en aquests documents dels segles XII i XIII, els carrers (o carreres, com sovint són anomenats aleshores) no rebien encara cap nom concret. Hi ha molt poques excepcions. Hem vist que ja és anomenat el Carrer Major. Al segle XIII, en concret l’any 1266, ja rep el nom de “via que dicitur Guillelmi de Hoscha” (ACL, calaix 132, doc. 51), nom que encara rebia un tram d’aquest carrer al segle XV.
L’any 1182 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 226), s’esmenta també un carrer que rep el nom de Carnisseria Vella (Carnezeria Vetula). El 1176 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 562), un sabater tenia una casa a la Sabateria Nova (Cebateriam Novam), situada a la parròquia de Santa Maria Magdalena (cap a la plaça del Pes de l’Oli). L’any 1207, s’esmenta una “canaria que vadit ad Sicorim”, a la parròquia de Santa Maria Magdalena (Lladonosa, 1961-79, vol. IV, pàg. 47). El 1267, hom menciona un carrer de Guerau Arlot, de la parròquia de Sant Martí (ACL, calaix 132, doc. 43).
Habitatges i “places”
Tipus de parcel·lari de la ciutat de Lleida als segles XII i XIII.
J. Bolòs
És difícil de saber exactament els resultats del setge de Lleida sobre els edificis de la ciutat musulmana. D’una banda, trobem que el comte barceloní donava als seus fidels, durant el setge i després de la conquesta, cases de persones que vivien a la ciutat (per exemple, “illas casas in Lerida de Avinchona Alfadu”; ACL, Cartulari de Gardeny, doc. 189, agost de l’any 1149).
De l’altra, però, ens podem imaginar que, en algunes zones, les destruccions degueren ser importants. De fet, el gran nombre de solars sense edificar que trobem després de la conquesta més aviat testimonia l’existència de zones mig enderrocades, que calgué bastir de bell nou. Potser també altres barris, com Sant Gili, que havia restat clos per un mur (considerat vell després del 1149), havien estat més edificats en una època anterior a la conquesta.
Sigui com sigui, després de l’any 1149, hi havia un gran interès per a edificar zones molt poc poblades, com aquesta parròquia de Sant Gili. L’any 1173 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 474), Ramon de Lillet donà un hort situat a Sant Gili, sota els murs (“infra muros Ylerde”), perquè hi fessin cases.
Podem obtenir certes informacions sobre l’organització del territori —per exemple, de l’espai urbà— a partir de les realitats físiques (que podem conèixer amb un treball de camp o com a fruit de l’anàlisi dels mapes o de les fotografies aèries) o bé a partir dels documents escrits. Podem disposar, doncs, d’aquestes dues fonts per a apropar-nos al coneixement de l’urbanisme de Lleida a l’edat mitjana i sobretot per a conèixer els canvis esdevinguts a la Lleida dels segles XII i XIII.
Una primera realitat que ens pot permetre de saber com era el parcel·lari medieval és la forma que tenen les parcel·les actuals d’algunes de les cases de diversos carrers de Lleida. Tal com assenyalàvem fa un temps (Bolòs, s.d.b.), en algunes zones de la ciutat trobem unes parcel·les allargades i estretes. És així sobretot al llarg del Carrer Major, entre el Peu del Romeu (carrer dels Cavallers) i la plaça de Sant Joan. Les cases, per la banda de dalt, anaven fins a la muralla de la Cuirassa. Per la banda de baix, arribaven fins a la sèquia d’Alcarràs. Aquest parcel·lari resta, actualment, molt modificat a la zona de la plaça de Sant Joan, on les cases tenen unes façanes molt més amples. En estudiar-lo, cridàvem l’atenció sobre l’origen segurament medieval d’aquest parcel·lari, que anomenàrem “a”.
Encara trobàvem unes parcel·les també llargues i estretes al llarg dels carrers de l’antiga parròquia de Santa Maria Magdalena, en especial als antics carrers de la Bruneteria i l’Aluderia (actuals carrers de la Magdalena i del Carme). Aquest parcel·lari, que anomenàvem “b”, és molt semblant a l’anterior (“a”), tot i que els solars poden ser encara més estrets. També distingíem un parcel·lari “c”, amb parcel·les no gaire amples, però més curtes i més irregulars, que trobem sobretot a les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Andreu. Finalment, un darrer tipus (“d”) correspon a un parcel·lari una mica diferent, que hom troba a la part meridional del carrer de Sant Antoni.
Tots aquests parcel·laris consideràvem que corresponien a la Lleida medieval, si bé ens era difícil de saber si reflectien una realitat, poc o molt reformada, d’abans de la conquesta, de després de la conquesta o bé de la darreria de l’edat mitjana. Ara creiem que podem afirmar amb seguretat no sols que el tipus “d” correspon a l’eixample dels darrers segles medievals, sinó també que el tipus “a”, en alguns casos, pot correspondre al moment de després de la conquesta.
Una segona font que ens pot permetre de conèixer i d’interpretar la realitat urbanística són els documents d’aquesta època, especialment les concessions de terres que hi hagué a la darreria del segle XII per tal de recuperar solars enderrocats.
Un primer document molt interessant és la venda feta l’any 1185-per Ramon de Montcada al bisbe de “tota ipsa plaça que dicitur Pardinal”, situada a la parròquia de Sant Joan (Castillón, 1991-94, doc. 38). Aquesta plaça o espai obert limitava amb les cases de Poblet, fins a les de Jordà Carnisser i fins a la Carnisseria Vella, i del carrer que hi passava pel costat fins al Segre. Hi restaven incloses les cases i els calciners que tenien a cens Bernat d’Àger i la seva muller, situats en un extrem de la plaça. Ens adonem, doncs, que aquesta “plaça” no era pas un espai públic, sinó privat, destinat a ser edificat. Cal dir que el nom plaça o platea és el que rebien també els lots de terra per a edificar a les “bastides” occitanes; allà solien fer uns 8 × 24 m (Higounet, 1975, pàgs. 351 i 392). Cal dir també que uns quants anys abans, el 1171 (Lladonosa, 1961-79, vol. III, pàgs. 144 i 315), en un document relacionat amb Ramon de Montcada, ja s’esmenten els “pardinals” (“nostros pardinals”), indret on hi havia parets, potser restes de les antigues cases o murs destinats a tancar el bestiar.
En un document una mica posterior (Castillón, 1991-94, doc. 40), el testament de Berenguer de Boixadors, de l’any 1185, s’esmenta una “plaça” que hi havia prop de les cases del bisbe i una altra que havia estat comprada a Pere Gombau. Aquesta “plaça” havia estat comprada per Berenguer de Boixadors, el 1176, a les filles de Sanç de Saragossa i era molt a prop del portal del Pont (Lladonosa, 1961-79, vol. III, pàg. 32).
Encara són més interessants, però, una sèrie de concessions fetes a diversos particulars l’any 1187. El 15 de març de 1187, Joan de Vic i la seva muller van rebre “duas braças et media de ipsa plaça” que tenien al costat de les cases de Poblet, perquè hi fessin cases. L’endemà, 16 de març, Guillem d’Alcoletge i la seva muller també van rebre un terreny que feia dues braces i mitja d’ample. El mateix dia, hom feu una concessió semblant a Arnau de Balaguer i a la seva muller. Finalment, el 27 de març, Guerau Seguí va rebre les mateixes dues braces i mitja i una torre que hi havia en aquesta “plaça” (“cum tota turre que ibi est in ipsa plaça nostra”). D’acord amb les afrontacions d’aquestes parcel·les, esmentades en aquests quatre documents (Castillón, 1991-94, docs. 44-47), encara hi havia rebut un altre solar, segurament molt semblant als precedents, Ponç de Fustellà, a part de Bernat d’Àger, que ja hi tenia una casa abans.
Si una braça són 167 cm, cal pensar que aquestes cases de la parròquia de Sant Joan devien fer poc més de 4 m d’ample. Cal assenyalar que aquesta amplada de façana correspon a l’amplada d’alguns dels habitatges, força estrets, que hi ha actualment al Carrer Major de Lleida i que hem considerat que tenen un tipus de parcel·lari “a”.
En un moment més tardà, encara trobem documentats altres exemples d’urbanització de “places”. Així, el 1208, amb relació a uns solars situats a la parròquia de Sant Martí (Lladonosa, 1961-79, vol. I, pàg. 30) o, el 1189, en un solar de la parròquia de Sant Andreu, situat prop del barri dels jueus, o, encara, al solar situat prop del portal de Corbins i adquirit per Guillem de Carcassona (Lladonosa, 1961-79, vol. II, pàg. 262 i vol. III, pàg. 290). En aquests casos, però, no consten les mides. És també interessant una concessió feta l’any 1192 d’un solar proper a l’església de Sant Salvador; les seves mides eren de quatre braces d’ample per 8 braces de llarg (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 284-285). En aquest mateix lloc, trobem un altre local que només feia dues braces d’ample (ACL, Llibre Verd, foli 82).
Sabem, doncs, l’amplada d’algunes d’aquestes cases de la ciutat del segle XII. És difícil de saber-ne amb seguretat altres característiques. Amb tot, els mateixos documents fan referència molt sovint a l’existència de nombrosos obradors, cosa que fa pensar ja en una organització dels habitatges semblant a la que trobem reflectida en els inventaris dels darrers segles medievals, en què les cases eren formades per un nivell a peu pla, on hi havia l’entrada, els obradors, els cellers i potser alguna cambra, un pis principal o sobirà, el menjador, potser la cuina i les cambres, i un nivell superior amb les golfes; al darrere, amb el temps, s’acabaren edificant també els terrats (Terré, 1992-93, pàg. 119). De vegades, hi podia haver uns porxos (Castillón, 1991-94, doc. 111, any 1220).
Sembla que aviat, quan fou possible, hom tendí a unificar l’obrador i l’habitatge en un sol edifici. L’any 1182, el carnisser anomenat Arnau tenia un obrador, situat a la Carnisseria Vella de Lleida (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 226); no sabem pas si al damunt hi tenia la casa. El 1192, Renyer Pellisser tenia un obrador al Carrer Major, que afrontava darrere amb la Cuirrassa dels jueus (Castillón, 1991, doc. 8). En aquest cas, sabem que ho rebé amb la condició “ut faciatis superius domos”. Trobem un exemple encara més interessant en el Llibre Verd: el bisbe donà, el 1176, a Vidal de Fustellà, un obrador situat a la parròquia de Sant Joan, fora del portal de Corbins, perquè hi fes al damunt una casa de tàpia i fusta (“operatorium ut faciatis super bonam casam de bonas tapiatas et de bona fusta”; Lladonosa, 1961-79, vol. IV, pàg. 218).
Segons un testament de l’any 1237, Anglesa, muller de Berenguer Moragues, donà un obrador construït-ja a l’entrada de la casa. Finalment, en un document del 1264, s’esmenta “operatorium et staticam” (ACL, calaix 132, docs. 49 i 52).
En moltes d’aquestes cases hi havia un celler. El 1271, en el seu testament, Pere Barates donà als seus fills les cases i el celler, situades a la parròquia de Sant Gili i que havien estat de Nas-decorn (ACL, calaix 132, doc. 8). Joan de sa Sala feu lliurament, per a la seva ànima i per a la sepultura, del vi que tenia a casa seva, en dos “vaixells” (ACL, calaix 132, doc. 7, any 1234). Guillem de Solsona, el 1267, poc abans de morir tenia 40 mitgeres de vi a la casa. El 1295, Ramon de Barcelona tenia al seu habitatge, situat a la parròquia de Santa Maria Magdalena, un cup, cinc vasos o recipients per al vi, una tona i quatre embuts (ACL, calaix 132, docs. 4 i 43). Aquesta importància del vi, cal relacionar-la també amb el gran nombre de vinyes que, com hem vist més amunt, hi havia al terme de la ciutat de Lleida.
En alguna d’aquestes cases també hi havia sitges per a guardar-hi els cereals. Al costat d’una casa situada a Sant Gili hauríem trobat, el 1259, “quadam fovea” (ACL, calaix 132, doc. 8); el 1208, ja s’esmentaven “domos cum foveis” (ACL, Llibre Verd, foli 118). Només cal recordar el gran nombre de sitges que hom trobà al llarg de les excavacions fetes a l’Antic Portal de Magdalena (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 128).
Muralles i portals
Un dels elements més definidors de les ciutats medievals era l’existència d’unes muralles. Les muralles solien fer de límit de la zona urbana. A la ciutat de Lleida de després de la conquesta, hauríem trobat sobretot pervivències de les fortificacions fetes abans de l’any 1149, barrejades, potser, amb algunes construccions noves. Les principals muralles d’abans de la conquesta cloïen la Suda, limitaven la Cuirassa (o cuirasses) i tancaven tot l’espai que després, si fa no fa, fou la parròquia de Sant Joan. A més, segurament hi havia uns murs en relació amb els tres possibles ravals (Eritja, 1996C, pàgs. 58-62), amb el portal de Gardeny, el de la Suda i el de Corbins.
Els documents escrits després de la conquesta permeten conèixer l’existència d’algunes d’aquestes muralles i confirmar que hi havia una muralla a la Suda i, fins i tot, que en algun indret hi havia un vall, potser artificial. El portal principal de la Suda s’obria cap a l’oest; a més hi devia haver algunes portes que permetien de comunicar amb el Carrer Major, baixant per la Costa, o amb el Sas, etc. En un testament de l’any 1292, es deixen unes cases situades a Sant Andreu, davant de la porta de la Suda, i orientades cap al portal de Gardeny (ACL, calaix 132, doc. 41).
La documentació també esmenta la Cuirassa sarraïna, que arribava fins al Carrer Major. Les cases d’aquest carrer principal afrontaven darrere amb la vella muralla andalusina. A l’oest, aquesta muralla arribava potser fins a la plaça de la Cadena. En diversos documents del segle XII es fa referència al portal de la Cuirassa (“portam Cuirace”; Lladonosa, 1961-79, vol.II, pàg. 263).
D’acord amb els estudis fets amb relació a altres ciutats, la “cuirassa” (qawraya) era, principalment, una fortificació en forma d’esperó allargat, que permetia d’arribar fins al curs del riu per tal que, en cas de setge, hom es pogués proveir d’aigua; de vegades també podia ser un túnel subterrani que permetia d’accedir a una deu d’aigua (Pavón, 1986).
En el cas de la “cuirassa” de Lleida, a part de la doble muralla que devia baixar de la Suda, és possible que, al seu extrem més proper al riu, a l’actual Costa del Jan, hi hagués una nova fortificació, la Cuirassola, que és esmentada en alguns documents de després de la conquesta (“placeta de la Cuiraçola”, Lladonosa, 1961-79, vol. II, pàg. 259). Cal assenyalar també que, modernament, dins la Cuirassa hi havia una gran cisterna, situada fins l’any 1949 al bell mig del claustre del Col·legi de la Companyia; sembla que aprofitava l’aigua que es filtrava del Segre. J. Lladonosa cridava l’atenció sobre les seves característiques: “Era una obra formidable, feta a base d’enormes carreus.” També esmentava unes “cambres amb volta i murs fets amb grans pedres” o un conducte subterrani que es dirigia vers la Cuirassola i el riu (Lladonosa, 1961-79, vol. II, pàgs. 259-260).
Tot el sector inferior de la ciutat, que després correspongué a la parròquia de Sant Joan, era tancat per una muralla paral·lela al riu i per dues muralles transversals que arribaven, a l’oest, fins a la Cuirassa i, a l’est, fins a la Suda (cap on hi hagué el palau del Bisbe). S’hi obrien tres portals, un davant del pont (anomenat en un primer moment porta d’Alcàntara), un altre prop del Peu del Romeu o portal de Gardeny (“portam que vocatur de Garden”) i un altre allà on arrencava el camí de Corbins (“portam versus Corbins”), que sembla que també va rebre el nom de Portaferrissa (Lladonosa, 1961-79, vol. III, pàg. 287).
En aquest sector oriental de la ciutat sembla també, d’acord amb alguns documents de després del 1149, que hi hagué una Cuirassola o una Cuirassa (Lladonosa, 1961-79, vol. IV, pàgs. 27-28). Podem suposar que fou una doble muralla que baixava de la Suda i s’apropava al nivell de l’aigua per aquesta banda més oriental, per damunt del portal de Corbins.
Després de la conquesta, també apareix documentada l’existència de tres muralles més, fetes però en època andalusina. Una tancava el raval que hi havia a l’oest de la Suda. Se sap, per exemple, que una peça de terra, situada extramurs, a les eres de Sant Tomàs, afrontava amb el mur vell de la ciutat (“muro veteri civitatis”) i el carrer o camí que menava cap a Montagut (és a dir, el que sortí, més endavant, del portal de Boters). En aquest sector també hi havia el cementiri dels jueus (Castillón, 1991-94, docs. 90 i 93). Més cap al nord, hi hagué el portal de Montsó, situat al costat de l’església de Sant Martí, documentat ja l’any 1168: També en aquest sector, l’any 1166, un document parla d’uns “muros vetulos” (Lladonosa, 1961-79, vol. I, pàgs. 26-28 i 75).
Una altra muralla devia cloure l’espai que hi havia més enllà del carrer del Romeu i del portal de Gardeny. Després de la conquesta es troben habitatges més enllà d’aquest portal i se sap que la “vila dels sarraïns” afrontava darrere amb una muralla, que cal suposar que era aquesta i que no podia ser la de la Cuirassa (la que pujava al costat del carrer del Romeu).
Finalment, com ja s’ha dit més amunt, hi havia una muralla, resseguida per un vall que cloïa el barri de Santa Magdalena i que sembla que arribava fins a prop de Sant Gili. Terres i cases d’aquesta parròquia de Sant Gili afrontaven el 1218 amb el mur vell i fins i tot amb el vall de la ciutat (“in vallo civitatis”; Castillón, 1991, doc. 26).
Totes aquestes muralles segurament tenien un origen musulmà. Amb el setge degueren restar malmeses. Després de la conquesta, possiblement, va caldre reconstruir-les en part. Tanmateix, no sembla pas que en un primer moment se’n fessin gaires de noves, tot i que, segons J. Lladonosa (1961-79, vol. I, pàg. 29), es canvià el traçat d’alguns trams, per exemple a tocar de Sant Martí. Sembla, amb tot, que la parròquia de Sant Llorenç trigà a restar closa rere uns murs.
Sectors de la ciutat: sarraïns i jueus
La conquesta de la ciutat representà un canvi molt important de la situació. Els habitants i possessors d’abans de la conquesta que no moriren o bé fugiren de Lleida o bé restaren poc o molt sotmesos als nous senyors. Com hem vist, els documents fets pels conqueridors ens donen els noms d’alguns dels antics habitants que hi tenien cases.
Aquells que s’hi quedaren s’enfrontaren a diferents situacions. Alguns passaren a treballar llurs antigues terres per als nous senyors. En un testament fet el 1236, hom parla de “meorum sarracenorum”, és a dir, que són considerats gairebé com a coses (ACL, calaix 132, doc. 32); potser vivien, però, en pobles propers a la ciutat.
D’altres, però, a causa dels pactes establerts en el moment de la capitulació, continuaren tenint algunes propietats. Tanmateix, s’hagueren de traslladar a viure al defora de l’antiga zona habitada i passaren a dependre directament del comte rei (Mutgé, 1992). Així es constituí la Moreria, situada fora dels murs primerencs, adossada a uns murs vells i bastida sota la futura església de Sant Llorenç. En un document de l’any 1174, s’esmenta la “villa sarracenorum”, situada més enllà de la porta més extrema de Lleida, vers Gardeny (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 80). Afrontava a darrere “in muro”, la muralla urbana. En altres documents també s’afirma que en aquest sector proper a la “vila dels sarraïns” hi havia cases, que pertanyien a la parròquia de Sant Llorenç (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 80). Segons el mapa fet per X. Eritja (1996c, pàg. 125), s’estenia per quatre carrers situats entre l’assoc i l’església de Sant Llorenç.
En aquesta “vila dels sarraïns” hi havia una mesquita. Inicialment sembla que era situada en un sector més meridional, prop de l’assoc o mercat. El 1221, els sarraïns construïren una nova “mesquita [...], forn i torre, on el sabasala [sghib al-salà] d’aquests pugui fer l’oració.” (Eritja, 1996c, pàg. 124). Segons J. Lladonosa (1961-79, vol. V, pàg. 128), cap on ara hi ha el carrer de l’Acadèmia, sota de Gardeny, hi havia el fossar dels sarraïns, que ja es troba documentat l’any 1186 (“cimenterium sarracenorum”).
En altres testaments del segle XIII, trobem també repartits en cases de la ciutat diversos homes i dones musulmans, rebaixats de fet a la condició d’esclaus. No se sap si pertanyien a la comunitat islàmica de Lleida o si eren esclaus presos durant les conquestes fetes aquell mateix segle. Així, l’any 1248, un home de Lleida que feia cuirasses deixà en el testament al seu fill la “sarracena mea” (ACL, calaix 132, doc. 35). Un altre lleidatà, l’any 1266, parla dels sarraïns i dels altres béns seus (“sarracenum et sarracenam et alia omnia bona mea”; ACL, calaix 132, doc. 51).
Vista parcial del pati del castell del Rei (o de la Suda) l’any 1937, amb l’ala desapareguda l’any 1938.
L. Díez-Coronel
Una altra comunitat no cristiana important que vivia a Lleida era la jueva. Els jueus foren més aviat afavorits després de la conquesta. Algunes vegades trobem, fins i tot, que reberen terres que havien pertangut als sarraïns.
El barri on passaren a viure els jueus, la Jueria, coincidia si fa no fa amb l’antiga Cuirassa de l’època andalusina. Restaren entre la Suda i la Moreria, tancats per les muralles de l’antiga fortificació musulmana. Els límits d’aquesta Cuirassa eren segurament el mur de la Suda, les cases que hi havia a la banda de dalt del Carrer Major (Castillón, 1991, docs. 8 i 24) i el sector inferior de la plaça de Cadena (ACL, Capbreu dels Censos Manifestats).
Segurament aquesta comunitat hebrea ja hi era abans de la conquesta, car l’any 1157 ja es parla d’un “fossat de iudeis”, precisament en relació amb la cessió a cens a un jueu d’un camp que havia estat d’un sarraí (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 74). Així mateix, trobem nombrosos jueus ja documentats en una data propera a la conquesta. L’any 1157 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 24), “Abraam Ferrerio, iudeo” tenia terres a Rovals. El 1212 (Castillón, 1991, doc. 22), “Beniamin iudeo”, la seva dona Clara i els fills Iucefe, Moise i Açach vengueren una sort de terra al terme de Lleida, a Sant Hilari. A més, el 1189, en un document conservat en el Llibre Verd, s’esmenten les cases d’“Azachi iudei” i el mercat dels jueus (Lladonosa, 1961-79, vol. II, pàg. 262).
Llocs centrals i de poder
A la ciutat de Lleida, com en totes les ciutats, hi hagué una distribució de l’espai i de la gent que hi vivia en funció de la religió dels seus habitants, però també de l’existència d’uns llocs centrals, indrets on es concentrava el poder laic o eclesiàstic, o les activitats productives o mercantils.
Com hem dit, després de la conquesta, el poder se centrà a l’antiga Suda, acròpoli closa per unes muralles, que controlava tota la ciutat que s’estenia al peu del turó. El palau del comte o del rei era a la Suda, a l’indret on segurament hi havia hagut abans el castell andalusí. La casa dels Montcada també era situada quasi al cim del turó (Lladonosa, 1961-79, vol. IV, pàg. 339; 1979, pàg. 86). La casa dels Cervera era una mica més avall, dins de la Cuirassa, a la parròquia de Sant Andreu. El palau del bisbe era al costat de la catedral, al planell de la Suda, en una posició molt estratègica damunt de la ciutat. La primitiva Paeria era edificada així mateix en un indret elevat, entre l’església de Sant Andreu i la de Sant Joan (Lladonosa, 1961-79, vol. II pàg. 292). No fou fins a la darreria de l’edat mitjana que els paers s’instal·laren al Carrer Major, prop de la Plaça de Sant Joan, tot aprofitant la casa palau dels Sanaüja. Només els templers establiren la seva comanda fora d’aquest espai i triaren el cim del proper turó de Gardeny per a fer-hi el castell.
Al cap de poc temps, però, els eclesiàstics passaren a tenir un gran pes a la Suda. Progressivament, els antics habitatges tinguts per seglars foren adquirits per eclesiàstics, de tal manera que, al segle XIV, gairebé totes les cases depenien del bisbe, o bé d’ardiaques, canonges, beneficiats, etc. (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 248-253).
Com s’ha vist, per sota d’aquest espai superior on es concentrava el poder s’estenien les diverses esglésies parroquials, que organitzaven l’espai que hi havia al seu voltant. Aquesta organització, creada l’any 1168, també fou acceptada per l’administració civil de la ciutat, tal com es pot comprovar, per exemple, en els documents de la Paeria. La ciutat restà repartida en cinc termes parroquials; fins i tot els pobles que passaren a dependre de Lleida restaren lligats a alguna d’aquestes unitats administratives primàries.
En les diverses parròquies es construïren cases de senyors o de ciutadans, com ara el palau dels Sanaüja (l’actual Paeria). També cal esmentar, per exemple, el casal dels Carcassona o els dels Navarra, els Clavell o els Calvet, que donaren nom a diversos carrers de la ciutat baixa. En un primer moment, com es desprèn del que s’ha dit més amunt, edificaren les seves cases prop de la Suda. Més endavant, els ciutadans bastiren els albergs sobretot a prop del sector central del Carrer Major.
Altres construccions molt diverses també pogueren tenir un paper important en l’articulació de la ciutat, com un hospital o un hostal, un forn, un celler, una carnisseria, uns banys, una capella, un convent, etc. I, encara més, els indrets on es feia el mercat.
Hi havia diversos hospitals per a atendre els malalts i sobretot els viatgers, pelegrins i pobres. Un dels més ben coneguts és el de Pere Moliner, situat vers Gardeny, prop de la Moreria. L’any 1179 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 179), fou edificat per Pere Moliner extramurs de la ciutat de Lleida, prop dels obradors del Temple, del mur de la ciutat i del Carrer Major. En un testament fet l’any 1218 (ACL, calaix 29, doc. 9), trobem esmentat aquest hospital de Pere Moliner i també els de Sant Martí, del Sant Esperit, de Magdalena, de la Santa Trinitat, a part de l’hospital dels malalts que hi havia a l’altra banda del Segre. El 1227 (ACL, calaix, 29, doc. 4), s’esmenta també el de Pere de Tarascó. La majoria d’aquests hospitals hostal eren situats prop dels portals. L’hospital de la Santa Trinitat era, per exemple, al costat del portal de Montagut o de Boters (ACL, calaix 132, doc. 53, any 1292). El del Sant Esperit era a la parròquia de Santa Maria Magdalena, prop del portal que hi havia al final del carrer de l’Aluderia.
A la ciutat de Lleida o a la seva rodalia també foren creats nombrosos convents, tal com es troba reflectit en diversos testaments del segle XIII. Per exemple, en el testament del notari Berenguer Bardina, del 1273 (ACL, calaix 132, doc. 46) hi havia deixes als convents dels frares predicadors, dels frares menors, de les monges de Santa Clara, dels frares de la Penitència de Jesucrist, dels frares de la Trinitat (que redimien captius) i dels de Santa Maria (que tenien la casa a l’altra banda del Segre). En altres documents (ACL, calaix 132, doc. 43) s’esmenten també les monges de Santa Elisabet, els frares de Santa Eulàlia (que també redimien captius), etc. Tal com ha estat estudiat amb relació a altres ciutats, la construcció d’aquests convents degué repercutir en l’organització de l’espai urbà.
Com ja s’ha dit, els forns de pa (o de terrissa) també esdevingueren punts de referència dins de les ciutats medievals. De forns, almenys n’hi havia un a cada parròquia. L’any 1155 s’esmenta un forn a la Suda (“furnum Sancte Marie”; Lladonosa, 1979, pàg. 24). El 1169 (Castillón, 1991-94, doc. 14), Berenguer de Boixadors va rebre un forn (“furnum Sancti Andree”), que era davant les portes de l’església de Sant Andreu. En aquests mateixos anys, Pere de Vall-llebrera (ACL, calaix 132, doc. 48) parla del seu forn situat al costat de l’hospital de Magdalena; havia estat construït el 1192 (Lladonosa, 1961-79, vol. IV, pàg. 202). N’hi havia encara d’altres. El 1179 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 181), els templers cediren a Pere Bonuç i a la seva muller un forn (“ipsum clibanum”) per a coure el pa. Aquest forn havia estat del musulmà Vinabita. El 1187, se sap que hi havia un forn de Pere Ricard a la plaça de Sant Joan (Lladonosa, 1961-79, vol. III, pàg. 190). El 1194, Bernat de Pujalt feu un forn de terrissa a la parròquia de Sant Llorenç, dins la vila dels sarraïns (Miret, 1910, pàg. 141).
Els mateixos templers, l’any 1174, tenien un important celler al costat de la vila dels sarraïns, extramurs (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 80). Un prepòsit de la seu posseïa un celler al costat del portal de Montsó (Lladonosa, 1961-79, vol. I, pàg. 27).
També hem de fer esment del celler del rei, que hi havia al final del Carrer Major, més enllà del portal de Gardeny, documentat ja l’any 1166 (Lladonosa, 1961-79, vol. II, pàgs. 55 i 176).
Igualment, cal esmentar les carnisseries i els escorxadors. El 1169, el comte Ermengol VII d’Urgell donà un solar (“plaça”), situat sota la carnisseria dels sarraïns i dels jueus, edificada dessota de la vila dels sarraïns i prop de l’actual catedral. El 1171, s’esmenta un “macel”, situat cap a la plaça de Sant Joan; J. Lladonosa suposa que hi havia una carnisseria. Més endavant, en aquest segle XII, alguns documents mencionen que hi havia la Carnisseria Vella. L’any 1206, Pere I de Catalunya-Aragó concedí que es fes l’escorxador a la “Carrera Mitjana”, en aquest mateix sector. Amb tot, Jaume I establí que no es pogués matar dins la ciutat, des de la Carnisseria de Magdalena, al nord de la ciutat, fins al Pontarró de la Fusteria, al sud, dins la parròquia de Sant Llorenç (Lladonosa, 1961-79, vol. II, pàgs. 9 i 56).
Aspecte de la ciutat de Lleida segons una fotografia del 1862 feta per Charles Clifford, on es veu el pont medieval.
Arxiu del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs
En època musulmana els banys segurament tingueren un lloc important dins l’espai urbanitzat. Després de la conquesta, encara de vegades els trobem esmentats. Un dels banys més importants, molt probablement fet abans de l’any 1149, era a la parròquia de Santa Maria Magdalena (Castillón, 1991-94, doc. 96). També n’hi havia hagut un prop del Peu del Romeu i, potser, on ara hi ha la Paeria (Lladonosa, 1961-79, vol. II, pàgs. 60-64 i vol. III, pàg. 315). Tots restaven al costat de l’anomenada sèquia d’Alcarràs, que passava arran de les muralles i paral·lela al riu Segre.
Ja s’ha vist, més amunt, la importància que tingué el mercat, per exemple, en la construcció del “vic” o raval de Sant Pau del Mercadal, situat a l’est de la ciutat. De fet, aquest mercadal ja és documentat en una data propera a la conquesta (any 1166) (Altisent, 1993, vol. I, doc. 294). Els límits del nou mercadal de Lleida surten ben especificats en un privilegi d’Alfons I (ACL, Llibre Verd, folis 264-265). A més, també hi havia altres centres comercials, com la Bladeria Vella i l’Assoc, de tradició musulmana, a l’altra punta de la ciutat, vers Gardeny, la plaça de Sant Joan, al bell mig de Lleida, i l’Almodí o mercat de cereals, situat prop del portal de Montsó, a l’extrem nord de la ciutat; aquest darrer, però, segons J. Lladonosa, és segurament del segle XIII o XIV (Lladonosa, 1961-79, vol. I, pàg. 43). És també interessant la notícia de l’existència d’un alfòndec (alfondicum), tingut per Bernat de Torre el 1246 sota el domini d’Arnau de Sanaüja, i situat a la parròquia de Sant Joan (ACL, calaix 132, doc. 23).
Ja fora de la ciutat murallada, s’ha d’esmentar el pont, com a element que feu possible l’expansió a l’altra banda del riu i la construcció dels habitatges del Cappont. A part del pont major, on hi havia la peixera o resclosa, també hi havia el pont de Magdalena (ACL, calaix 132, doc. 2). Així mateix, prop del riu, aprofitant l’aigua de la sèquia d’Alcarràs, hi havia alguns molins, com els de Guillem Ramon, situats al sud de la ciutat, a la Fusteria, venuts l’any 1202 als templers de Gardeny. També hi havia un altre molí al costat del portal del Pont o d’Alcàntara, venut l’any 1150 pel comte (Miret, 1910, pàgs. 67, 113, 137 i 141).
Oficis i carrers
En els documents de Lleida dels segles XII i XIII s’esmenten diversos oficis. Ja molt aviat, el 1182, hi ha documentada l’existència de carnissers, com ara Arnau, carnisser (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 226), o Guillem de Morlans. I també se sap que hi havia un carrer de la carnisseria (“operatorium quod est in Carnezeria Vetula”; Castillón, 1991-94, doc. 94).
Força aviat també sabem que hi havia sabaters i una sabateria. El 1176 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 562), Bernat Roig, sabater, empenyorà les cases que tenia a la Sabateria Nova (“meas domos quas habeo ad Cebateriam Novam”), a la parròquia de Santa Maria Magdalena. Afrontaven amb el mur, amb un carrer i amb les cases de Berenguer sabater. En un document del 1207, s’esmenta la “carraria de Zabaters”, també en aquesta mateixa parròquia; segons J. Lladonosa (1961-79, vol. IV, pàg. 46), aquest carrer més endavant fou el de la Blanqueria.
El treball de la pell era bastant important a la ciutat de Lleida. Molt aviat ja trobem indústries de blanquers, adobadors de pells, assaonadors, al sector oriental de la parròquia de Sant Joan i, sobretot, a la parròquia de Santa Maria Magdalena. El motiu d’aquesta concentració en un indret determinat era, en primer lloc, l’existència de la sèquia d’Alcarràs, que passava pel costat de les muralles. Hi trobem, el 1208 (Castillón, 1991-94, doc. 99), unes cases i uns calciners de Peitaví, adobador (Pictavino, provinent de Poitiers); ja abans, el 1169, hom hi pot trobar les cases i l’obrador de Pere Peitaví (Petro Peitavi; Castillón, 1991-94, doc. 13), del qual no se sap pas si es dedicava o no a treballar les pells.
També trobem alguns esments de pellissers: el 1192, Renyer Pellisser va rebre un obrador a la parròquia de Sant Joan de la Plaça (Castillón, 1991, doc. 8). En aquest cas, amb tot, resta el dubte de saber si “pellisser” era l’ofici o només el cognom (o encara totes dues coses alhora). Aquest nom aviat, però, restà fossilitzat. Així, el 1173, el comte d’Urgell donà a Ponç Pellisser (Pelipario) el seu molí d’Aitona, amb el seu casal.
Així mateix, a Lleida, al segle XII, hi havia forners o flequers, ferrers, moliners, fusters (ACL, Llibre Verd, foli 329; 1180) i encara cantarellers (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 85; 1164), basters (Castillón, 1991, doc. 91; 1199), etc. Algunes d’aquestes feines, com la de fer càntirs o terrissa, eren fetes sobretot per sarraïns, com es desprèn d’algun document conservat en el Cartulari de Gardeny (doc. 106; 1176) i també de les pervivències tipològiques que hom pot veure en la ceràmica trobada a Lleida corresponent a la segona meitat del segle XII (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 133).
D’acord amb el que diu Lladonosa (1972-74, vol. I, pàg. 268), mig segle més tard de la conquesta de la ciutat de Lleida, hom hauria pogut veure obradors escampats per tota la ciutat, amb una certa tendència a instal·lar-se segons l’ofici en barris determinats. Com diu, trobem els brunterers, teixidors de “picons” i altres draps de llana i també els paraires i tintorers a Santa Maria Magdalena. Els blanquers, adobadors, guanters i assaonadors s’establiren al sector meridional d’aquesta parròquia i fins a la plaça de Sant Joan. Prop d’aquesta plaça hi havia tallers d’espasers, ganiveters, corretgers, sabaters, cinglers, corders i teixidors de lli i de cànem. De pergaminers, n’hi havia a Sant Andreu, a la Jueria. A les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Martí hi havia escudellers i terrissers i tractants de blat i altres productes del camp.
Si fem un buidatge dels testaments del segle XIII, ja trobem aquesta gran diversitat d’oficis que esmentava J. Lladonosa. S’hi observa una certa diversificació i una especialització. Hi havia també, entre tots els habitants de la ciutat, una diversitat de riquesa i de poder notable. En un extrem trobem els ciutadans i els cavallers. Per sota, també hi havia notaris, metges, físics i apotecaris. Així mateix hi hauríem trobat nombrosos mercaders; fins i tot hi havia especiers. Podem assenyalar l’existència, bastant aviat, de canvistes, que vivien sobretot al Carrer Major, prop de la plaça de Sant Joan (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 276). Força gent treballava els teixits i les pells. Hi descobrim també diversos carnissers, flequers, ferrers i fusters. Finalment, el grup de llauradors i hortolans era molt important. I encara hi devia haver els pobres (vergonyants o de solemnitat), que sols apareixen com a motiu d’almoina en algun dels testaments.
Com a cloenda, es pot assenyalar l’existència d’una dualitat en la Lleida dels segles XII i XIII. D’una banda, cal adonar-se del pes molt important que hi tenia la ciutat islàmica, omnipresent en la forma com s’organitzà aquesta ciutat després de l’any 1149. D’altra banda, però, hi hagué un gran esforç per a organitzar moltes coses de bell nou. Així com en els camps del voltant de la ciutat se superposà una ordenació de parellades sobre la de les “torres”, també a la ciutat va tenir lloc una ordenació força sistemàtica, almenys d’alguns sectors, per parcel·les de dues braces i mitja, cosa que significà la urbanització dels antics solars abandonats des del 1149.
De fet, la gent d’aquesta època hi estava molt acostumada. Era el moment de la creació de les vilanoves, de les salvetats, de les bastides i de les pobles, on tot s’havia d’ordenar de bell nou. La Lleida dels segles XII i XIII era una ciutat que s’organitzava i que creixia, tal com ho demostra el fet que es construïren diversos ravals al seu voltant. Aquest procés continuà fins almenys el 1300, data important en la història de Lleida, ja que en aquest any, recordem-ho, s’esdevingué la creació del primer estudi general (o universitat) de les terres catalanoaragoneses i l’adaptació de la parroquia de Sant Martí per a fer de barri universitari. (JBM)
Castell
Tot i que anteriorment ja s’ha dedicat un petit apartat sobre les muralles i els portals de l’antiga ciutat de Lleida, creiem interessant ampliar la informació sobre aquest tema, car l’existència d’un recinte murat en les antigues ciutats és un element bàsic per a entendre la seva evolució urbana. Malauradament, no queda gran cosa de la vella fortificació que defensà la ciutat durant l’època medieval. No direm res aquí de les desconegudes muralles d’època romana i sobretot de les restes postmedievals que encara hi trobem en alguns punts com en la zona del portal de Magdalena.
L’evolució de la ciutat va tenir lloc a partir del nucli primitiu al voltant de la Suda, per a després ampliar-se amb un barri que baixés cap al riu, el qual estaria tancat per muralles. Aquest recinte, amb l’ampliació de la ciutat, restaria com una defensa interior, mentre que per fora es delimitava un perímetre nou que, amb petites modificacions, seria aquell que arribà a l’enderrocament generalitzat de les muralles antigues de les ciutats a partir del 1868.
L’esquema evolutiu de la ciutat de Lleida és simple. Primerament el nucli habitat s’assentava en l’altiplà del turó de la Seu Vella, per a tenir una ampliació cap al sud, és a dir, pel pendent de vora el riu i englobar el pont. Així devia ser aproximadament la ciutat del segle X, però a partir del segle XI cresqué cap a ponent, i més intensament cap a llevant. Ja al segle XII el creixement es feu vers l’oest, tendència que continuà fins al segle XV.
En dos punts hi ha coincidència entre el recinte interior, el més antic, i l’exterior, o més modern; aquests punts són condicionats per la topografia, ja que pel nord la ciutat no va tenir mai cap creixement per sota del castell principal o Suda, el qual constituïa directament la línia defensiva urbana, aprofitant la seva diferència d’altitud respecte al pla. Igualment, per la banda meridional, la presència del riu Segre constituïa un fossat natural per a la línia de muralla que de seguida arribà a la seva vora per a protegir el punt més feble o el pont.
Recinte exterior
Muralla de Sant Martí, amb els merlets afegits modernament.
ECSA-J.I. Rodríguez
En línies generals, podem seguir el recorregut de la muralla medieval de la ciutat de Lleida per la xarxa de carrers actuals d’aquesta manera: per la part meridional seguiria sempre el riu Segre, és a dir, a partir del Pont Vell per l’avinguda de Blondel fins a l’avinguda de Catalunya, on girava cap a l’oest, tot seguint després cap al nord per la rambla d’Aragó; d’aquí, per la ronda de Sant Martí fins a l’església i la porta del mateix nom. Des d’allí pujava fins al castell de la Suda i baixava des d’aquest castell pel nord cap a la plaça Mossèn Cinto, on girava cap al sud seguint pel carrer Anselm Clavé, i ja a la rambla de Ferran, girava novament en direcció oest fins al Pont Vell.
La porta més emblemàtica de la ciutat i que encara es conserva és la d’Alcàntara o la del Pont, presidida avui pel monument a Indíbil i Mandoni. Es tracta, però, d’una obra gòtica amb volta de creueria sostinguda per mènsules, on hi ha representat l’escut de la ciutat, que va ser reformada exteriorment pel marquès de Blondel al segle XVIII.
Al solar de la rambla de Francesc Macià fou documentada, l’any 1988, en el curs d’una excavació d’urgència, un sector de la muralla medieval que tancava la ciutat per la banda del riu Segre, però no es va integrar en la construcció del nou edifici de la Telefònica. L’estudi no es va poder fer en les condicions necessàries, però tot i això, sabem que el mur tenia carreus ben treballats, posats al llarg i de través, lligats amb morter de calç (Reyes-Medina, 1991, pàg. 212), cosa que permetia identificar-la amb la muralla islàmica.
Foren especialment interessants les restes de la muralla localitzades en l’excavació realitzada al solar ocupat pel cinema Catalunya, ja que tenim un primer tram de muralla fet de carreus de mòdul quadrat, posats de través, sense morter; i un segon tram a continuació, després d’una inflexió, que ja està fet amb carreus horitzontals posats al llarg i ben lligats amb morter. El primer llenç correspon a la muralla andalusina del segle X, mentre que la continuació és la muralla que realitzaren els cristians a la segona meitat del segle XII per tal d’ampliar la zona urbana cap a ponent (Loriente, 1996). Avui, aquest doble sector de muralla es pot veure perfectament integrat a la botiga de Carme Ulier, a l’avinguda de Blondel, núm. 54.
En ser enderrocat el cinema Fémina l’any 1985, situat a l’inici del carrer de Sant Antoni, es van trobar restes de la part interior de la muralla que hi havia allí, la qual va ser documentada i datada al segle XV (Lorencio, 1989). En aquest cas, l’empresa propietària va tenir l’encert d’integrar la poterna esquerra en l’ambientació del centre Cortefiel, on avui encara es pot contemplar.
La part de muralla conservada al carrer d’Isabel II, amb poc més de 20 m de llargada i 3 m d’alçada, que correspon a la part interior del mur occidental, és el tram més llarg conservat de la muralla de la ciutat. Sembla que podria lligar, des del punt de vista estructural i cronològic, amb el tram del portal de Sant Antoni; és a dir, que es pot datar al segle XV.
Gràcies a un gravat d’A. de Laborde coneixem la porta de Boters, al nord de la ciutat, formada per un arc dovellat flanquejat per dues bestorres semicirculars. J. Lladonosa afirmà que era d’època romana, però més aviat sembla una estructura clarament medieval, corresponent ja a l’època feudal.
Al costat de l’església de Sant Martí es conserva el millor tram de muralla medieval de la ciutat, el qual va ser restaurat fa uns trenta anys sense excessiu rigor, afegint merlets als 6 m conservats de parament. Aquest és fet de carreus posats al llarg, entre els quals n’hi ha algun de tipus encoixinat; el mur té un gruix de 2 m i es pot apreciar el fort morter que farceix les dues parets en la part del carrer, on es devia trobar l’antiga porta. Allò que potser més destaca és l’existència d’una torre quadrangular de 3 m × 6 m, que seria el model de moltes altres que devien reforçar tota la muralla de la ciutat.
Pujant pel turó de la Seu Vella hi ha alguna filada que testimonia l’existència d’una muralla fins a la mateixa Suda, la qual, però, fou destruïda en bastir les muralles del castell al segle XVII.
Per la banda nord-est de la Suda baixava una muralla amb torres rectangulars fetes amb carreus encoixinats. Dues d’aquestes estructures s’han pogut localitzar: d’una encara n’hi ha restes molt a prop dels Pous de Gel; una altra, situada més avall, en el vessant que domina l’Auditori Municipal, fou arrasada l’any 1978 per a realitzar la plantació de la gespa actual (González, 1978).
Recinte interior occidental
Deixant de banda el possible origen romà de les muralles que del capdamunt del turó de la Seu Vella baixaven cap al riu —segons ha defensat tradicionalment la historiografia local—, el que actualment és més segur és que en època islàmica dos murs perpendiculars al pendent meridional del tossal baixaven fins al riu, i que deixaven a l’interior un barri que es correspon bàsicament amb el del Canyeret, el qual tindria, ja a baix, com a carrer principal, l’actual Carrer Major, paral·lel al riu Segre i en contacte directe amb el pont que el creuava.
A l’extrem occidental de la muralla de la porta del Lleó es poden apreciar restes d’un mur anterior, caracteritzat per tenir les filades de carreus molt erosionades, lligades amb un fort morter. Hi ha algunes zones en les quals els carreus han estat espoliats i solament resta l’argamassa del farciment, que també s’aprecia en algun punt que és format per filades de grans còdols formant un opus spicatum.
El mur occidental baixava des de l’actual baluard de la Llengua de Serp, per on era situada la parròquia de Sant Andreu, fins al Carrer Major, on avui hi ha l’església de Sant Pere. Precisament en aquest punt hi havia una porta, coneguda en la documentació cristiana com a “portal dels Sarraïns”, la qual va perdre la seva funció original per l’ampliació de la ciutat cap a ponent; s’hi va posar una imatge de la Mare de Déu que tingué molta devoció entre els lleidatans i s’anomenà popularment Mare de Déu de l’Arcada. Aquesta imatge encara es manté, reproduïda durant la postguerra, com a patrona dels veïns i botiguers de la zona.
Aquest mur està totalment lligat amb el barri jueu, dit antigament de la Cuirassa, el qual s’estenia a ponent seu, en un esperó que hi havia al peu sud-occidental de la Roqueta, un apèndix rocós del turó de la Seu Vella. Actualment hi ha restes d’un mur, que va en sentit est-oest, i té una alçada de més de 8 m, fet de carreus de gres; aquest sosté l’actual carrer del Canyeret justament per sobre de la plaça de Sant Francesc, i serveix de suport de les cases del Carrer Major a tall de la muntanya de la Seu Vella.
Dalt de l’esperó, allí on hi havia el call jueu, es va fer en època postmedieval el primer seminari de la ciutat, i després, ja més recentment, es construïren uns blocs de pisos que són coneguts com a “Blocs del Seminari”. En fer-se aquesta obra s’aprofità parcialment en el costat oriental un vell mur, el qual sembla que corresponia a l’antiga muralla que tancava la ciutat per ponent, però malauradament fou destruït l’any 1983 per a donar a les cases una imatge més moderna. Tenia una llargada d’uns 10 m, una alçada de 4 m i el gruix arribava als 2 m; era fet de carreus rectangulars posats al llarg i units amb morter. No obstant la seva aparença general, és d’una obra molt probablement medieval, però clarament postislàmica.
Encara hi ha restes, uns 10 m a l’oest, d’una cantonada corbada que devia correspondre a un mur més estret, el qual aniria paral·lel a l’anterior, i giraria per sobre de la terrassa cap a ponent; en aquest cas, sembla que aquest mur no correspon a una fortificació, sinó a un habitatge que probablement devia ser alguna dependència del seminari vell que hi havia allí en època postmedieval.
La muralla oriental de Portaferrissa o de Nolius
Paral·lel a l’anterior mur, en baixava un altre a uns 400 m per l’est, el qual sembla que estava defensat per alguna torre rectangular, ja que aquest mur encara apareix recollit en la cartografia del segle XVII o en els gravats de la mateixa centúria de Beaulieu, 1647, o de Baldi, 1668. També continuarà veient-se en la cartografia del segle XVIII, si bé ja apareix com un recinte en ruïnes, i fins i tot del XIX, on encara surt en un plànol del 1810. Després ja restarà oblidat, i només l’excavació d’urgència realitzada el 1985, dirigida pel sotasignat, va permetre estudiar amb detall les restes que hi romanien, davant el projecte de construcció en aquest indret de l’actual edifici dels Jutjats.
La muralla tenia una porta en l’actual unió de la plaça de la Sal i del carrer Magdalena, la qual era coneguda com la porta de Corbins, perquè aquesta era la població cap on anava el camí que sortia d’allí, la qual posteriorment passà a denominar-se Portaferrissa o de Nolius.
Es documentaren dos trams de muralla de 8 m de llargada cadascun, amb una amplada de 2 m i una alçada màxima també de 2 m. L’aparell constructiu era de carreus, lligats amb morter, col·locats en algunes filades al llarg i través, i tenia un farciment interior de còdols i d’argamassa. El mur interior mostrava refaccions més modernes, entre les quals destacava la col·locació d’alguns carreus encoixinats. La major part dels carreus del basament descansaven directament sobre la roca natural de gres, la qual havia estat retallada de manera esglaonada per a adaptar millor el pendent al mur, segons es pot comprovar en altres fortificacions properes, per exemple, al castell de Tamarit, a la comarca de la Llitera. L’obra original es pot datar en època islàmica, però hauria de ser de cap al segle X. De tota manera, les excavacions realitzades en la zona de l’Antic Portal de Magdalena demostren una ocupació força intensa de la zona extramurs, amb hàbitats datables al segle X, i sobretot al segle XI, per a esdevenir-se una davallada cap al canvi de centúria. Després de la conquesta de la ciutat al segle XII, els cristians hi feren una reforma, sobretot a partir del segle XIII, quan es va fer la nova muralla perimetral oriental, però sense renunciar a mantenir la funcionalitat de la vella defensa com un reducte de seguretat interior. (JRG)
Excavacions arqueològiques
Restes d’una fortificació andalusina i d’una casa construïda a mitjan segle XIII, aparegudes a les excavacions fetes el 1994 a l’antic cinema Catalunya, situat a la confluència de l’avinguda de Blondel i del carrer dels Cavallers.
Ajuntament de Lleida
Els darrers vint anys s’han realitzat un gran nombre d’excavacions a Lleida que han aportat gran quantitat de dades sobre la ciutat medieval tan andalusina com cristiana. A la ciutat hi havia hagut des del segle passat diverses troballes puntuals, entre les quals cal incloure la migrada documentació de la necròpoli de l’Estació de Ferrocarril durant els anys vint. Tanmateix, la trajectòria arqueològica de la ciutat contemporània es podria dir que va començar amb la descoberta de les restes de la plaça de Sant Joan, després de la qual, coincidint amb la creació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i amb la consolidació de l’Estudi General de Lleida, es van anar realitzant intervencions de petita envergadura, d’una banda a l’edifici de la Paeria i, de l’altra, a diversos punts de la ciutat com ara l’entorn de l’església de Sant Martí o la plaça dels Apòstols, davant la Seu Vella.
El 1984 van començar les excavacions a l’anomenat Antic Portal de Magdalena, al solar on s’havia de construir l’Auditori Municipal Enric Granados. Aquesta intervenció, producte de la col·laboració entre la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Lleida, va marcar una fita en el desenvolupament de l’arqueologia urbana, tant a la ciutat com a la resta del país, a causa sobretot de la seva extensió i dels recursos que s’hi van dedicar.
Des d’aleshores, amb alguna època d’interrupció, la tendència ha estat la consolidació de la presència de l’arqueologia a la ciutat, que actualment és gestionada des de l’Ajuntament, amb el control de totes les obres, tant públiques com privades, cosa que comporta la possibilitat de realitzar excavacions tant en els supòsits en què preval la protecció patrimonial com en els que privilegien els criteris científics per tal d’augmentar el coneixement d’aspectes concrets de la història de la ciutat i el seu terme.
Pel que fa a la problemàtica arqueològica que presenta Lleida enfront d’altres ciutats, cal fer esment, també, d’una circumstància que l’ha afectada durant tota la seva història. Es tracta de la seva situació immillorable des del punt de vista de l’estratègia militar. Aquest fet ha comportat que hagi estat objecte d’incomptables setges i destruccions, però, sobretot, que s’hagi adaptat a les innovacions de cada època. La conseqüència d’això ha estat la pèrdua de parts molt importants de la ciutat i de molts edificis emblemàtics, especialment medievals, que en altres indrets han arribat fins avui dia i que a Lleida, en canvi, no. Així, es pot dir que no hi resta cap edifici andalusí, i que s’han conservat molt pocs edificis del que havia estat el barri noble de la ciutat a partir de mitjan segle XII, només dues de les esglésies parroquials d’aleshores, i gairebé cap convent dels que envoltaven la ciutat i que coneixem per les fonts escrites, la planimetria militar moderna, etc.
La Lleida andalusina
Durant anys, el desconeixement d’aquest moment de la ciutat ha estat gairebé total, a causa, bàsicament, del poc interès que aquesta època havia despertat en els historiadors catalans, que tendien a fer ressaltar tot allò que relacionava Catalunya amb el nord, aprofundint en l’estudi dels primers comtats, en els seus precedents carolingis, visigots, romans i fins i tot ibèrics. La historiografia local s’havia limitat a repetir una vegada i una altra les dades que aporten les fonts escrites respecte dels governadors islàmics de Lleida, de les obres que realitzaren a l’alcàsser, a la mesquita major o a les fortificacions, però sense entrar en més detalls ni prioritzar aquest període de la història de la ciutat respecte d’altres en què, per contra, la seva decadència era palesa.
Actualment, però, sobretot pel que fa a cultura medieval, aquest període és un dels més ben coneguts, ja que les dades obtingudes a partir dels anys vuitanta han permès elaborar conclusions per a tota la ciutat, cosa que no és possible fer amb altres èpoques.
D’entrada, cal diferenciar entre la ciutat alta i la baixa, entre el turó del Castell, on hi ha la Seu Vella, i la resta.
Pel que fa al turó, tant la historiografia local com les noves tendències han situat sempre l’alcassaba andalusina en el seu punt més alt, anomenat la Roca Sobirana, i la mesquita aljama a la terrassa immediatament inferior, dita la Roca Mitjana. En tots dos llocs s’han portat a terme excavacions o sondeigs que han donat com a resultat dades suggeridores, però poc concloents, respecte de les hipòtesis formulades.
El pla de la Suda, on després s’emplaçarà el castell del Rei, ha estat excavat en la seva totalitat, i s’hi han documentat restes andalusines, encara que migrades. Es tracta d’una zona on la roca es trobava en la majoria de punts a poca profunditat respecte del terreny contemporani, la qual cosa significa que l’activitat constructora al llarg de la historia havia comportat la destrucció sistemàtica de les construccions precedents. Només en alguns sectors molt concrets, on la topografia es disposava en terrasses que havien estat reblertes posteriorment a fi d’obtenir una major plataforma d’ús en el pla superior, s’han conservat restes anteriors al castell comtal.
És en aquests comptats espais on s’han pogut documentar estructures andalusines que delimiten àmbits de dimensions reduïdes, amb una llar de foc recolzada en una paret o un pati enllosat amb un estanyol. Es tracta d’edificacions, de més de 100 m2 de superfície, o sitges absolutament paral·leles a les aparegudes en altres punts de la ciutat baixa.
Això succeeix tant en la zona interna del que després serà el castell com en l’externa, on també apareix el mateix tipus de construccions. Es tracta d’estructures domèstiques, construïdes aprofitant els desnivells naturals i acoblant-s’hi, en un moment que es pot situar entre el final del segle X i l’inici de l’XI.
Un altre element que s’ha pogut comprovar pertanyent a aquest període, i que ja hi era a mitjan segle X, és la muralla que limita pel nord la plataforma de la roca sobirana, sobre la qual s’assentarà una de les naus del futur castell reial. Tant l’estratigrafia apareguda com els paral·lels constructius avalen aquesta datació.
Tanmateix, res del que s’ha trobat fins ara no confirma el que expliquen les fonts escrites sobre la reconstrucció de l’alcàsser o alcassaba per part d’Ismā ‘īl ibn Mūsà ibn Mūsà l’any 882, ni sobre les seves dimensions ni característiques. Enlloc de la Roca Sobirana no ha aparegut cap element decoratiu ni cap estructura prou rellevant que puguin ser identificats d’una manera fefaent com a pertanyent al palau del governador.
L’altre element important d’època andalusina que havia d’estar situat al turó del Castell, i que totes les hipòtesis situaven al mateix indret que ara ocupa la Seu Vella, és la mesquita major. Arran de la redacció del Pla Director d’aquest monument es van realitzar diversos sondeigs en el seu subsòl, un dels quals va confirmar l’existència d’estructures precedents andalusines, tot i que les dimensions de la cala, de moment, no permeten interpretar les restes ni llançar hipòtesis sobre el tipus d’edifici de què es tractava.
Tanmateix, aquesta zona de la ciutat és objecte, d’uns quants anys ençà, de multitud de projectes que afecten tant la Seu Vella com el conjunt del turó del Castell, en el marc del Pla Especial de recent aprovació, l’execució dels quals permetrà la investigació arqueològica d’alguns sectors que ben segur aportaran nous elements, que, afegits als que coneixem actualment, aclariran molts dels dubtes existents.
Pel que fa a la ciutat baixa s’han pogut extreure força conclusions, arran d’excavacions realitzades en diversos punts com ara l’església de Sant Martí, l’Antic Portal de Magdalena, el cinema Catalunya, el carrer de Bafart, el carrer de la Costa de Magdalena, el carrer de la Parra, etc. Cal dir, però, que tampoc no hi ha dades sobre els edificis representatius (mesquites, banys o alfòndecs), ni sobre la o les necròpolis.
Tot i que en el seu moment es va identificar una estructura graonada situada als soterranis del casal de la Paeria com una part d’uns banys, les excavacions realitzades els darrers anys en altres llocs situats igualment prop del riu, d’una banda, i les seves característiques, que ja en feien difícil la identificació tipològica, d’una altra, fan pensar que no es tractava d’una construcció dedicada a aquest ús.
Una cosa semblant succeeix amb els cementiris. La troballa casual de restes òssies humanes a la zona propera al turó de Gardeny ha fet que els historiadors donin per cert que allà hi havia la necròpoli musulmana de la ciutat. Tanmateix, mai no s’han realitzat excavacions en aquell sector i les troballes no permeten extreure conclusions ni tipològiques ni cronològiques.
L’estructuració urbanística de la ciutat islàmica, segons el que ha arribat fins a nosaltres, data del segle X, moment en què la majoria dels carrers ja estan traçats, atès que s’han conservat els pous detrítics d’algunes cases, situats al defora de les façanes, i les sitges que formaven part de les unitats domèstiques. D’aquesta època, poc més que això s’ha conservat, però n’hi ha prou per a concloure, vista l’evolució que després exposarem, que la ciutat ja té la trama urbana força fixada.
Un element singular que cal destacar, ja que difereix absolutament de la resta, i datat també al segle X, és una part d’una edificació, fabricada amb grossos carreus posats al dret i de través, i situada al límit de ponent de l’eix que marca l’actual Carrer Major. La ciutat andalusina sembla que no s’estenia més enllà d’aquesta edificació, les característiques de la qual, malgrat que no ha pogut ser interpretada definitivament, apunten que podria tractar-se d’un element defensiu que podria formar part del recinte emmurallat, tal com es diu més amunt. Convé dir que aquest element es conserva actualment i és visitable a l’interior d’una botiga de decoració situada a la confluència de l’avinguda de Blondel i el carrer dels Cavallers.
Tot i que sovint s’ha parlat de les muralles de la ciutat baixa, cal deixar palès el fet que no hi ha cap dada arqueològica, excepte la troballa a què ens acabem de referir, que il·lumini sobre aquesta qüestió. És evident que la ciutat tenia muralles, però, al nostre entendre, les hipòtesis formulades per alguns arqueòlegs i historiadors, sobre si per la banda de ponent el recinte tancava per la plaça de Sant Francesc i per la de llevant ho feia per la plaça de la Sal, resulten si més no agosarades.
A partir de mitjan segle XI i fins al moment de la conquesta comtal es consolida l’estructura urbana. Els carrers disposen d’una xarxa de clavegueres perfectament jerarquitzada i, si més no en alguna zona, com a l’extrem del barri de Magdalena, les illes es disposen aterrassades a l’entorn del vessant del turó del Castell i van corregint la seva disposició a mesura que aconsegueixen el pla per a formar una retícula quadrada, en la qual els carrers principals transcorren paral·lels a l’esmentat turó i els secundaris li són perpendiculars.
Les illes estan formades per construccions domèstiques de dimensions mitjanes, entre 70 i 90 m2 i disposen d’un pati que pot ser central o no, però que en qualsevol cas és situat en segon terme respecte de l’accés i el carrer, en el qual acostuma a haver-hi un pou i sovint és enllosat. Aquestes cases disposaven en la planta baixa de sitges, situades indistintament en qualsevol de les habitacions, ja que van ser reblertes i substituïdes amb certa freqüència al llarg del període. Considerem que es tracta d’uns elements dels quals cal fer especial menció, ja que, més que enlloc, a l’Antic Portal de Magdalena, a causa de la gran extensió i de la quantitat amb què hi van aparèixer, han estat els que han permès extreure conclusions tant pel que fa a la distribució interna de moltes de les cases individualitzades com, i sobretot, a l’estudi de materials ceràmics.
Finalment, també es pot veure que, d’aquesta època, s’hi han localitzat elements a la zona nord-oest de la ciutat, a l’entorn de l’església de Sant Martí i en un solar situat a prop, on només es va poder constatar la presència de poblament, ja que es trobava molt arrasat.
En el cas de l’església, les hipòtesis apuntaven cap a la possibilitat que es trobessin mostres d’una mesquita precedent, idea subscrita per diversos historiadors arran de la carta de dotació de la Seu Vella de Lleida, per la qual Ramon Berenguer IV cedia al bisbe de Lleida totes les mesquites de la ciutat i llurs pertinences i el fet que, encara no vint anys després, el 1168, l’Ordinatio ecclesiae Ilerdense fixés el nombre de parròquies, suposadament, sobre la xarxa de mesquites cedides pel comte. L’excavació, però, va posar al descobert una sèrie de basses de decantació d’un taller de terrissaire, i també una gran quantitat d’estris per a coure les peces.
Durant la primera meitat del segle XII es produí una forta davallada, que es fa ben palesa al barri de Magdalena, ja que de les divuit cases documentades per al segle anterior al solar que avui ocupa l’Auditori, només sis continuaven habitades. No es pot assegurar que això succeís a tota la ciutat, però en qualsevol cas, tractant-se d’un barri extrem, sembla que pot ser força indicatiu.
La ciutat del 1149 al segle XV
La conquesta de la ciutat el 1149 es va fer per capitulació i, per tant, cal suposar que sense sofrir grans destruccions. De fet, els documents materials que ens forneixen les excavacions no revelen canvis bruscos entre l’abans i el després de la conquesta comtal.
Tot i que es tracta d’un període força ben documentat, ja que les dades arqueològiques poden ser contrastades amb les que ofereixen les fonts escrites, cal dir que l’estat de conservació de les estructures i l’estratigrafia que han romàs són molt deficients. L’activitat posterior ha alterat molt greument les restes d’aquesta època, mentre que ha incidit menys en les anteriors, simplement a causa de la cota on es trobaven. De tota manera, s’ha de reconèixer que és l’únic període del qual s’han conservat alguns dels edificis públics rellevants, encara que molts dels que s’esmenten en la documentació hagin desaparegut totalment.
El barri noble de la ciutat, seguint el mateix esquema de la ciutat andalusina i també els cànons clàssics de les ciutats medievals aturonades, era situat a la ciutat alta, a l’anomenat barri de la Suda, avui desaparegut totalment a causa de les fortificacions que es construïren en època moderna a tot el turó del Castell.
Era en aquest barri on se situaren els palaus o casals de les principals famílies, així com les cases eclesiàstiques o les d’administració dels monestirs a la ciutat. Des del castell del Rei, envoltant la Seu Vella, la ciutat davallava cap al pla i el riu.
Novament, per tant, diferenciarem entre l’una i l’altra zona urbana, ja que les troballes d’ambdues, en general, presenten diferències marcades.
Les campanyes d’excavacions realitzades a la Suda d’ençà del 1986, malgrat que han estat gasives a l’hora d’aportar dades per a altres èpoques, en canvi n’han nodrit a bastament pel que fa a les diverses fases constructives per les quals passà el castell reial.
A hores d’ara estem en disposició de poder dir que el castell es bastí de nova planta després de la conquesta comtal i que durant el segle XIII experimentà diverses modificacions, ultra la remodelació de la coberta d’una de les naus, segurament la sud, que explica la crònica del rei Jaume I.
També s’ha pogut comprovar que la topografia del vessant est de la Roca Sobirana era molt diferent de la d’ara, ja que davallava en terrasses molt més abruptes fins a aconseguir la cota de la Roca Mitjana, on era situada la catedral. Aquest pla també tenia una superfície menor, ja que els sondeigs realitzats a l’antiga caserna de Cavalleria, o plataforma de Louvigni, demostren que el pendent cap al nord era molt més pronunciat i que va ser reblert per a la construcció del baluard amb més de 5 m de terra.
En aquesta darrera zona, la documentació escrita situa el carrer de Besora, al final del qual es trobava la torre del mateix nom que tancava l’accés al recinte alt des del portal de Magdalena i el convent de Predicadors. No ha estat localitzat; però, atesa l’estratigrafia documentada, devia tractar-se d’un carrer en ziga-zaga, amb pendents pronunciats, que salvava el gran desnivell que hi havia entre els dos punts. En la cota més baixa, uns 10 m per sota de la plataforma de la Roca Mitjana, es va localitzar un gran retall a la roca que podria correspondre justament a la rasa de construcció d’aquesta torre.
Tot i que hi ha notícies disperses sobre troballes puntuals d’elements escultòrics en diversos llocs entorn de la Seu Vella, que s’han atribuït als palaus que hi devia haver a la zona, de fet s’han realitzat molt poques intervencions fiables. S’hi han localitzat, però, diversos elements: part de la volta de Santa Maria l’Antiga, elements que podien haver format part d’un porxo exterior de la porta dels Apòstols, una arcada d’un semisoterrani relacionat amb el palau del Bisbe, restes d’un forn de pa situat al costat de l’actual Llengua de Serp, molt a prop, per tant, del límit amb la parròquia de Sant Andreu, etc.
Vista parcial d’una casa del segle XIV trobada a les excavacions del 1995 al carrer de Bafart.
Ajuntament de Lleida
Menció a part mereixen les restes documentades ara fa un any al vessant sud-est del turó del Castell, sota la Seu Vella, al lloc conegut com la Costa de Sant Joan. Allà, a més de restes molt antigues d’època romana, força interessants per a l’estudi del moment republicà de la ciutat, van aparèixer part d’un carrer i una de les façanes d’un edifici. Es tracta d’una construcció a base de carreus perfectament escairats lligats amb morter, que denota que pertanyia a un edifici de característiques singulars, indiscutiblement de caràcter públic o senyorial. Això és avalat també per la presència entre l’enderroc de guixeries gòtiques que devien formar part d’alguna gelosia o finestrals. Segons la ubicació dels edificis del barri que elaborà J. Lladonosa a partir del Capbreu Autèntic (segle XIV), podria identificar-se amb la Casa de les Pabordies. L’edifici era situat en una cantonada de dos carrers, l’un dels quals conserva el paviment de còdols i l’escorrentia central elaborada a base de pedres amb una motllura acanalada per on discorria l’aigua. Aquest carrer es dirigeix fent fortes ziga-zagues al palau del Bisbe, mentre que l’altre, paral·lel al vessant, transcorria en direcció a Magdalena, tot i que el tros localitzat és massa reduït per a poder-ho assegurar.
Tomba de lloses sobreposada a una d’antropomorfa excavada a la roca, apareguda a les excavacions fetes al voltant de l’església de Sant Martí.
Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya-J. Gallart
Mentre que a la zona alta totes les estructures posteriors al 1149 són de nova planta, al barri de Magdalena, en canvi, hi ha un període que comprèn tota la segona meitat de segle com a mínim, en el qual algunes de les cases andalusines es continuen utilitzant amb petites remodelacions.
També durant aquesta època es construeixen en aquest barri, i també al de Cappont, cases de nova planta utilitzant tècniques de construcció senzilles. Val a dir que totes les restes trobades presentaven un pèssim estat de conservació, però sembla que es tractava de construccions amb un sòcol de pedra a Magdalena, que a Cappont passa a ser de còdols col·locats a espina, sobre el qual s’assentaven els murs de tàpia.
Així mateix, s’observa una certa tendència en el sentit que allò que en època andalusina havia estat zona domèstica després sigui ocupat per un carrer. En algun cas, concretament al carrer de la Costa de Magdalena, això succeeix justament allà on hi havia un pou, que com ja s’ha dit era un element comú als patis andalusins. A tall d’hipòtesi, hom podria suposar que el barri es trobava molt poc poblat i que l’accés a l’aigua s’arribà a convertir en un element vertebrador, destinat a l’ús col·lectiu i per tant de caràcter públic, de manera que el pou marcaria per on havia de passar el carrer, que es degué construir, a partir del segle XIII, allà on abans hi havia hagut precisament la part central d’una casa.
La majoria dels carrers, excepte la via principal de sortida de la ciutat, actuals carrers de Magdalena i de Pi i Margall, es construïren o experimentaren remodelacions en aquest moment. De la major part no se n’ha trobat el paviment original, ja que la trama es consolida i arriba fins a època moderna, i la majoria, també, no disposaven de clavegueres en sentit estricte, sinó de simples escorrenties superficials. Se n’ha documentat un, però, el mateix al qual ens acabem de referir, que tenia una claveguera soterrada on abocaven les canalitzacions de les cases, mitjançant conduccions situades a l’interior de les façanes, amb el mateix sistema que l’utilitzat a la Suda per a proveir d’aigua la cisterna.
D’aquesta primera època, al barri de Magdalena només se n’ha trobat una estructura de dimensions i característiques singulars. Es tracta de part d’un mur, situat al carrer de Bafart, construït amb grans carreus i que només s’ha conservat a nivell de fonamentació. Sembla força clar que havia de pertànyer a un edifici públic o senyorial que ocupava el que a partir del segle XIV seria l’actual carrer Bafart.
A l’altra punta de la ciutat, al final del Carrer Major, al costat del carrer dels Cavallers, també es bastí un edifici de tipus senyorial. Es tracta d’una zona que no havia estat construïda fins en aquell moment, confrontant amb el que segurament era una fortificació andalusina i de la qual ja hem parlat abans. Les característiques del solar, situat molt a prop del riu, van obligar a construir un gran mur de pedra escairada que alhora que actuava de mur de contenció de possibles avingudes ho feia de fonamentació de la façana posterior i dotava de major superfície el primer pis, tot i que part dels baixos s’inundessin quan el riu anava alt. L’edifici no va arribar a prendre les seves característiques definitives, amb un pati a la planta baixa, fins més tard, en la mateixa època en què tota la ciutat experimentà remodelacions.
Això s’esdevé, segurament, entre mitjan segle XIII i el començament del XIV, ja que l’estratigrafia i els materials no permeten perfilar més. Coincidint amb l’activitat constructora que representa la realització de carrers, es detecta l’edificació de noves cases, de construcció sòlida, d’acord amb l’auge del món urbà.
Es tracta d’edificis de gran superfície, segurament de dues plantes i golfes, la planta baixa dels quals és compartimentada amb arcades sobre les quals reposen les bigues que suporten el primer pis. De cases d’aquesta mena, se’n troben a tot el barri de Magdalena i també a Cappont. Un exemple d’aquest tipus de casals és l’actual edifici de la Paeria, que era el casal de la família Sanaüja. Així, doncs, es tractaria de residències d’artesans benestants i de prohoms de la ciutat.
A la planta baixa o al semisoterrani de moltes d’aquestes cases apareixen unes estructures circulars, construïdes amb dues filades de pedra, mentre que l’interior simplement està reblert en el moment en què s’amortitzà, que en tots els casos és a mitjan segle XV. El fet que sigui també en aquest moment que apareguin de manera generalitzada els cups per a la fermentació del vi ha fet pensar que es podria tractar de suports per a tines de fusta que en fossin el precedent.
Quant al recinte emmurallat, sobretot de la zona de Magdalena, que en època moderna sofrí una regressió important, cal dir que no s’ha pogut excavar en cap tram. En tenim referències gràcies a la cartografia militar que es desenvolupà des del segle XVIII, però no s’ha pogut constatar i, per tant, no en podem confirmar la datació. Es tracta d’un traçat que tant podria ser comtal com anterior, i per tant fora molt interessant de poder-lo contrastar.
En canvi, a l’altra banda de la ciutat, al final del carrer de Sant Antoni, sí que es va trobar un tram de la muralla inclosa a la mitgera d’un edifici que es va enderrocar i que era continuació d’un altre tram visible al carrer d’Isabel II, construït al segle XV, quan la ciutat inclou l’anomenat Barri Nou dins el recinte. (AOC)
Bibliografia
Bibliografia general
- ACA, Cartulari de Gardeny; ACL, calaixos 29 i 132, testaments; ACL, Capbreu dels Censos Manifestats; ACL, Llibre Verd; Bolòs, s.d.b.; Furió, s.d.; Miret, 1910, pàg. 141; Gras, 1911; Olivés, 1944; Loscertales, 1946; Udina, 1947; Font i Rius, 1949, núm. XII, pàgs. 7-31; Lladonosa, 1958; 1961-79; Soldevila, 1968; Torres, 1968; Lladonosa, 1972-74, vol. I; Santacana, 1974; Higounet, 1975, pàgs. 351 i 392; Lladonosa, 1979; Pavón, 1986; Catllar-Armengol, 1987; Lladonosa, 1988; Loriente, 1990; Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 535; Castillón, 1991; Romano, 1991, pàg. 15; Castillón, 1991-94; Loriente-Oliver, 1992; Mutgé, 1992; Terré, 1992-93, pàg. 119; Altisent, 1993, vol. I; Claramunt, 1993; Busqueta-Sardoy, 1996; Eritja, 1996C.
Bibliografia sobre el castell
- Lladonosa, 1972-74, vol. I; González, 1978 Catllar-Armengol, 1987; Lorencio, 1989, pàgs. 238-248; Reyes-Medina, 1991, pàgs. 209-216; Oliver-Prim, 1995; Eritja, 1996c, pàgs. 39-65; Loriente, Payà, García, 1996, pàgs. 145-160; Loriente, 1996, pàgs. 9-37.
Bibliografia sobre les excavacions
- Gallart i altres, 1991; Loriente-Oliver, 1992; Oliver-Prim, 1995.