Introducció
Conjunt de vaixella d’època andalusina dels segles X-XI trobada a la ciutat de Lleida.
ECSA-X. Goñi
El 711 s’inicia el procés d’expansió del món àrab a la Península Ibèrica. La integració de Lleida en aquest món fou ràpida: la ciutat fou conquerida l’any 714. Amb les dades de què es disposa fins ara, des d’aquesta data fins a la primera meitat del segle X, no se n’ha trobat cap resta de caràcter estructural ni ceràmic. No se sap, per tant, quina devia ser la morfologia urbana, ni com devia ser l’utillatge emprat.
Sembla que els conjunts ceràmics apareguts a Lleida es relacionen amb el procés constructiu i d’adequació de la ciutat endegat pel valí Ismā’īl ibn Mgsà ibn Lgbb, a partir del final del segle IX i principi del segle X; segons les fonts documentals, és en aquest moment quan l’esmentat valí construí l’alcassaba i la mesquita major i inicià la planificació de la ciutat.
Tal com es desprèn de l’observació de totes les manifestacions artístiques, el món àrab oriental fou un món amb un alt grau de sensibilitat estètica, acompanyada d’amplis coneixements de diverses tècniques i de les seves aplicacions. A Al-Andalus es recull aquesta tradició oriental. Així, mentre que als regnes cristians coetanis la ceràmica era exclusivament comú, al món àrab peninsular es distingia per la seva gran varietat formal i decorativa.
La producció ceràmica andalusina a la ciutat de Lleida, i no solament en aquesta part d’Al-Andalus, es caracteritza per la gran continuïtat de les formes, essent la ceràmica de taula decorada la que indica la pauta diferencial i cronològica, així com la presència o absència de determinades formes.
Taula tipològica de la ceràmica andalusina trobada a Lleida
| CERÀMICA DE TAULA | |
| Safa |
 |
| Tassa |
 |
| Gerreta |
 |
| Gerro |
 |
| Ampolla |
 |
| Sopera |
 |
| CERÀMICA DE CUINA | |
| Olla |
 |
| Cassola |
 |
| CERÀMICA DE MAGATZEM | |
| Gerra |
 |
| Tenalla |
 |
| ALTRES | |
| Cadaf |
 |
| Llàntia |
 |
| Tapadora |
 |
Pel que fa a la decoració, a més a més d’elements molt simples fets amb incisions o aplicacions, hi ha tipus d’ornamentació complexos realitzats amb òxids que, sotmesos a altes temperatures, arriben a vitrificar-se. La vitrificació, a més de ser un factor decoratiu, representa també un element impermeabilitzador.
Els tipus decoratius que identifiquen la ceràmica andalusina coneguda a partir de les intervencions arqueològiques efectuades al conjunt medieval de Lleida són els següents:
Decoració en corda seca total i en corda seca parcial
Gerretes decorades en corda seca parcial. Segona meitat del segle X i inici del segle XI.
Ajuntament de Lleida
Una vegada cuites les peces, se submergeixen en un bany d’argila molt diluïda, que rep el nom d’engalba. A sobre d’aquesta engalba es dibuixen els motius decoratius amb òxid de manganès i s’omplen amb òxid de coure. Finalment, es tornen a posar al forn a altes temperatures de cocció perquè els òxids es vitrifiquin.
L’única diferència entre la corda seca parcial i la corda seca total és que en aquesta darrera la superfície de la peça està recoberta amb els òxids, que poden combinar-se amb el negre —òxid de manganès— i el manganès, dos tipus més d’òxids: el verd —òxid de coure— i el melat —òxid d’antimoni—.
Aquest tipus decoratiu s’inicià a partir de mitjan segle X i perdurà a la ciutat fins el 1149.
Decoració monocroma en blanc
Aquest tipus sempre apareix associat a les formes obertes. A sobre de la capa d’engalba blanca aplicada a les dues cares de la peça es posa una capa vidriada transparent. A vegades pot portar a la cara interior uns petits motius en verd i manganès.
Trobem aquesta varietat ceràmica des de mitjan segle X fins al principi del segle XI. No és un tipus decoratiu gaire freqüent.
Decoració monocroma de tonalitat vermellosa
Contràriament al tipus anterior, aquesta decoració sempre apareix associada a les formes tancades. Una vegada cuita la peça, simplement se submergeix en una engalba vermellosa.
Apareix de forma esporàdica des de la primera meitat del segle X fins a la darreria del segle XI.
Decoració en verd sobre fons melat
Apareix sempre relacionat amb les formes obertes. A sobre d’un fons monocrom de tonalitat melada —òxid d’antimoni— es dibuixen elements molt simples en verd. Aquest fons melat cobreix totalment les dues cares de la peça.
Aquest tipus decoratiu és comú a la primera meitat del segle X.
Decoració en verd i manganès sobre fons monocrom
La superfície de la peça no decorada, l’interior en les formes tancades i l’exterior en les formes obertes, sempre té una vitrificació monocroma melada. El costat decorat també té un fons melat, a sobre del qual es dibuixen els motius en manganès i s’omplen amb el verd.
Aquest tipus apareix només a la primera meitat del segle X.
Decoració en verd i manganès sobre fons blanc
En aquest tipus, la superfície de la peça no decorada, l’interior en les formes tancades i l’exterior en les formes obertes, sempre té una capa vidriada monocroma.
És molt semblant pels temes decoratius a la realitzada amb melat, verd i manganès, però amb una variació del fons de la cara decorada. En aquesta, s’aplica una capa d’engalba blanca i, d’igual manera que a la corda seca, es dibuixen els motius en manganès i s’omplen amb el verd. Però, a diferència de la corda seca, es cobreix amb una capa vidriada transparent que unifica la superfície i fa que no es notin els motius al tacte, tal i com passa amb la corda seca.
Aquest tipus s’inicià a partir de mitjan segle X i perdurà fins al primer terç del segle XI. Després d’aquesta data la seva presència no fou gaire freqüent.
Decoració en verd sobre fons blanc
Aquest tipus és molt semblant a l’anterior, encara que amb petites però substancials diferències. En aquest cas, les peces obertes mai no porten recobriment vitri a l’exterior; a les tancades s’hi continua aplicant com a element impermeabilitzador. També es caracteritza per l’absència de motius en negre i la simplificació dels elements decoratius fets en verd.
S’ha constatat el seu origen al principi del segle XI, i és una decoració molt específica d’aquest mateix segle.
Decoració en manganès sobre fons monocrom
Rep aquest nom la ceràmica decorada amb motius en negre sobre d’un fons monocrom, generalment melat —òxid d’antimoni—. Aquest fons melat cobreix totalment les dues cares de la peça. Els elements decoratius es limiten sempre a una de les cares, interior o exterior, segons que la peça sigui oberta o tancada.
Aquest tipus s’inicià a partir de la segona meitat del segle X i perdurà durant tot el segle XI.
Decoració pintada en manganès o òxid de ferro
Aquestes ceràmiques són les que porten un tipus de decoració més simple, basat en línies i ziga-zagues, i sense un procés d’elaboració tan complex com les altres: a sobre de la superfície prèviament engalbada s’hi dibuixen els elements decoratius.
D’igual manera que el tipus anterior, apareix ja representada a partir de mitjan segle X i perdurà fins a l’època de la conquesta cristiana.
Evolució i cronologia de les formes ceràmiques
A la segona meitat del segle X s’inicia una tradició de tallers de fabricació de terrissa. En un principi s’imiten les formes i decoracions produïdes pels centres palatins de Madīnat al-Zahrā’ i de Madgnat Elvira. A partir del segle XI, amb la divisió de la Península en els diversos regnes de taifes, sembla que la ceràmica feta a la ciutat de Lleida també optà per ser una producció decorativa totalment diferent, encara que en la forma s’assembla a les produccions d’altres zones. Aquesta tradició de tallers locals també es constata al final del segle XI i principi del segle XII; s’han localitzat una sèrie d’estructures interpretades com a cups de decantació de l’argila, al costat de trespeus i barres còniques.
Amb l’arribada dels nous pobladors cristians després de la conquesta de la ciutat als musulmans el 1149, les tradicions artesanals andalusines no foren totalment oblidades. En el cas concret de la ceràmica, la seva influència en les primeres produccions de terrissa cristianes, tant pel que fa a la forma com a la decoració, és molt clara. Aquesta influència fins i tot és palesa en una part de la vaixella del món cristià més avançat.
La ceràmica de la primera meitat del segle X
Malauradament, els lots ceràmics datats a la primera meitat del segle X només han estat localitzats en els farciments d’amortització d’estructures d’emmagatzematge (sitges).
El repertori formal característic d’aquest període és el següent: dins de les produccions amb vitrificació, les safes sense repeu, molt semblants a les de Madgnat al-Zahrā, i les tasses amb una o dues nanses; dins de les produccions sense vitrificació, les olles, bàsicament amb cuita reductora, de pastes dures i de parets primes, i cassoles tant oxidades com reduïdes. També apareixen, però en menor proporció, ceràmiques comuns fetes en cuita oxidada del tipus gerra i tenalla; les gerretes no són gaire abundants.
Pel que fa a la decoració, són dos els tipus més característics i definitoris d’aquesta primera meitat del segle X, i que a més a més corresponen als tipus decoratius majoritaris. Un d’ells és el que porta melat amb els motius en verd i manganès, i l’altre, el que porta melat amb els motius exclusivament en verd. En una proporció molt petita, també hi ha la ceràmica decorada en corda seca parcial i la pintada.
La ceràmica de la segona meitat del segle X i l’inici del segle XI
La producció ceràmica d’aquest període es diferencia de la producció anterior per l’ampliació del repertori, no solament formal sinó també decoratiu.
Es produeix un augment generalitzat de totes les formes. Al costat de formes que continuen, se n’introdueixen nous tipus: platet, tapadora, gerro, ampolla. També en desapareixen unes altres, com les safes sense peu, que seran substituïdes per les safes amb peu. Els atuells que sofreixen menys variacions són els destinats a l’emmagatzematge i la cuina.
La decoració en verd i manganès sobre fons blanc i la decoració en verd i manganès sobre fons monocrom deixaran de fer-se a partir de la segona meitat del segle X i sorgirà una nova decoració: manganès sobre fons monocrom, que es mantindrà, tal com hem mencionat anteriorment, durant tot el segle XI, encara que la vitrificació serà de menys qualitat. Al costat d’aquest tipus, seran també fonamentals en aquesta època la decoració en verd i manganès sobre fons blanc i la corda seca parcial, totes dues amb motius de tota mena: geomètric i/o vegetal i zoomòrfic. Un altre tipus decoratiu que es generalitzarà a partir d’ara és la decoració pintada en manganès.
La ceràmica del segle XI
La revolució del 1010 a Còrdova suposà la fi del poder dels amirites i un trastorn de la situació politicosocial. Fins el 1031 s’aniran formalitzant les pautes que conduiran al final del califat i l’inici dels regnes de taifes.
Aquests canvis també es veuran reflectits en la cultura material. En aquest segle, l’equilibri existent en el període anterior entre el volum de les produccions decorades i sense decorar es trenca i es decanta vers les segones. Així mateix, dins de la vaixella decorada hi haurà una reducció en el nombre de formes fabricades. De les formes anteriors es mantenen els platets, encara que en una proporció molt baixa, i les safes, que reduiran el nombre de tipus i variaran de forma. També redueixen el nombre de tipus la forma de gerreta i les ampolles. Apareix una nova forma: la sopera.
En el món de les ceràmiques decorades es produeix un canvi fonamental; desapareix pràcticament la ceràmica amb decoració en verd i manganès i apareix la ceràmica decorada en verd sobre fons blanc. Continuarà, però, la decoració de corda seca parcial i en manganès sobre fons monocrom.
La vaixella comuna no decorada no presenta cap canvi respecte a la de l’època precedent.
La ceràmica des del final del segle XI fins al 1149
Des del final del segle XI la ciutat de Lleida es mantingué aïllada de la resta del món andalusí i encerclada cada vegada més per territoris en mans cristianes.
En aquest moment, que històricament correspon al període almoràvit, a diferència d’altres indrets costaners com pot ser Tortosa, on hi haurà una població almoràvit, a Lleida només arriben contingents militars almoràvits, però sense la presència de pobladors pròpiament dits. Aquest fet explica l’absència de la ceràmica que caracteritza bàsicament aquesta època: la corda seca parcial amb esgrafiat i les produccions monocromes en verd amb decoració estampillada.
A Lleida, la vaixella que identifica aquesta època correspon a una evolució de les produccions i de les formes ja existents, encara que amb una dràstica reducció del repertori formal. En general, les produccions ceràmiques són molt més barroeres, de pastes no gaire depurades i més gruixudes. Quan hi ha acabats de superfície, aquests es redueixen a recobriments vidriats monocroms, generalment melats.
Bàsicament les formes que caracteritzen aquest moment són safes, de dimensions més grans que en el període precedent, i sempre amb carena alta i repeus robustos; gerretes, molt semblants a les anteriors però de parets més gruixudes i pastes més rogenques, i olles de cocció reduïda, també amb un major gruix de pasta i amb vores molt més diferenciades amb llavis de secció triangular molt marcada. Continuen apareixent les cassoles, però ara sempre solen ser oxidades amb recobriment vitri interior. També continuen sense cap canvi substancial les formes d’emmagatzematge: gerres i tenalles, i les llànties de cassoleta. D’altra banda, la presència de ceràmica amb decoració sembla ser residual.
La ceràmica cristiana des del 1149 fins a l’inici del segle XIII
A la segona meitat del segle XII i principi del XIII, la ceràmica emprada a la ciutat de Lleida tindrà un regust eminentment andalusí. No hi haurà un canvi notable fins després de la tretzena centúria, tot i que alguns tipus d’atuells ceràmics mai no perdran aquesta influència.
Després de diversos intents, finalment el 1149 Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i Ermengol VI, comte d’Urgell, conqueriren Lleida per capitulació; aquest tipus d’ocupació determinarà el pas no violent de la ciutat de la cultura andalusina a la cultura cristiana. Part de la població àrab —entre ella, cal incloure també part dels artesans dedicats a l’ofici de terrissers— va continuar vivint a la ciutat i, tot i que hagué d’adaptar-se a les tendències pròpies dels nous pobladors vinguts de la Catalunya Vella i d’altres zones, les seves tècniques i maneres de fer romangueren encara vives. D’altra banda, els nous pobladors saberen valorar un tipus de producte generalment inexistent en les seves respectives àrees de procedència.
Així doncs, a més de les formes típiques de cuina del món cristià, com les olles grises de vora plana que caracteritzen aquest període, hom troba tot un seguit d’olles que tenen com a tret definitori la presència de vorells de forma quadrangular més o menys desenvolupada i vorells de forma triangular, molt semblants als llavis de secció triangular de les olles andalusines. També són definitòries d’aquesta època i d’evolució netament andalusina les formes tipus safa, gerreta, gerra, cassola, tenalla i llàntia.
Quant a les safes, aquestes continuen essent, com en els períodes precedents, de perfil trencat i peu anular. D’igual manera que les safes de la primera meitat del segle XII, les d’aquest període tindran un recobriment monocrom a l’interior. Per a diferenciar aquestes formes cronològicament distintes, però morfològicament molt semblants, cal observar el tipus de pasta, el tipus de vitrificació i si porten o no decoració. Pel que fa a les pastes, les andalusines no són ni tan rogenques ni tan compactes com les cristianes i el recobriment vidriat és molt més diluït en el món cristià. La principal novetat, i potser el tret més diferenciador entre les safes andalusines i les cristianes, és la presència d’elements decoratius en les darreres. Aquesta ornamentació és molt simple, línies en verd sobre fons melat o només línies en verd directament sobre la superfície de la peça, sense cap recobriment vitri. Aquest tipus recorda, però, la ceràmica decorada en verd sobre fons blanc característica de tot el segle XI.
Un altre tipus formal de clara influència andalusina són les gerretes. Aquestes tindran només un recobriment vitri monocrom semblant a les gerretes del darrer moment àrab, o bé estaran decorades amb la tècnica de la corda seca parcial. A diferència de les gerretes monocromes, que són pràcticament iguals a les andalusines, en les gerretes decorades en corda seca parcial s’aprecien lleugers canvis formals, de manera que en aquest període ja no tindran un cos tan globular sinó que serà més aviat carenat i de coll i cos més proporcionats. També tenen una clara influència andalusina les gerretes pintades amb motius en manganès.
Bibliografia
- Rosselló, 1978; Esco-Giralt-Sénac, 1988; Loriente, 1990; Loriente-Oliver, 1992.