Situació
Façana exterior d’aquesta església, annexa a la moderna casa d’exercicis, considerada l’església catedral que va precedir la Seu Vella.
ECSA-J.I. Ribes
L’edifici conegut com a Santa Maria l’Antiga és situat a l’ala nord del claustre de la Seu Vella. Actualment és utilitzat en part com a capella dins la casa d’exercicis del bisbat de Lleida.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG023103.
L’itinerari és el mateix descrit en la monografia anterior. (JAA)
Història
L’església de Santa Maria in Sede fou la primera catedral de Lleida (la segona si tenim en compte l’existència de la catedral visigòtica) immediatament després de la conquesta cristiana de la ciutat. La seva identificació amb l’actual capella de Santa Maria l’Antiga avui continua essent una hipòtesi sense confirmar, tot i que amb moltes probabilitats.
La documentació referent a Santa Maria in Sede és força escassa, ja que va funcionar poc temps com a seu catedralicia: els anys immediats a la conquesta cristiana de la ciutat i fins a la consagració del nou temple que avui coneixem com a Seu Vella. El dia 30 d’octubre de 1149, sis dies més tard de la caiguda de la Lleida islàmica en mans dels cristians, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona signava la carta de dotació de l’església de Lleida, per la qual feia donació al bisbe restaurador Guillem Pere de Ravidats, “de manera perpètua de tots els delmes i primícies de la ciutat de Lleida i del seu territori, juntament amb els delmes dels molins, de les lleudes i dels passatges de dita ciutat”. Donava també, “en aquest dia de la seva consagració, celebrada a tres de les calendes de novembre, totes les esglésies que estan a la ciutat de Lleida i que els moros en deien mesquites, amb tot el seu terme i territori, terres i alous allà on en tinguessin ( )”, per tal de restaurar la seu de Lleida i restituir-la al servei de Déu.
A partir d’aquest document, gairebé tota la historiografia que ha estudiat les esglésies romàniques de Lleida, ha opinat que aquestes estaven construïdes damunt de mesquites islàmiques. Segons s’ha interpretat a partir de la documentació, el bisbe Guillem Pere de Ravidats hauria destinat una mesquita de cada barri com a parròquia i la mesquita major com a catedral. Pel que fa referència a aquesta última, Lévi-Provençal va publicar una descripció de la suda islàmica (coneguda en fonts cristianes com a palau del Rei), feta per un cronista magribí, que especificava que “vora aquest alcàsser s’alçava la catedral mesquita, de bella arquitectura, que fou edificada l’any 228 (832)”. Aquesta denominació de catedral mesquita portà els estudiosos a considerar que el temple islàmic estava construït probablement damunt la catedral visigòtica, al recinte del castell de la Suda.
Però fou J. Lladonosa qui es preocupà de localitzar la mesquita catedral consagrada pel bisbe restaurador de la seu de Lleida i ha estat ell gairebé l’únic historiador que ha tractat el tema a fons. Si bé hi ha aspectes de la seva hipòtesi que creiem refutables, la documentació que va recollir sobre Santa Maria in Sede és bàsica per a entendre les dependències existents abans de la construcció de la seu romànica. Ens basarem, doncs, en la seva aportació. A partir del Llibre Verd de la catedral, dels capbreus, dels “censos manifestats” parroquials del 1382 i dels biennis 1429-31 i 1453-54, a més de les cartes atorgades als repobladors pels comtes cristians i pel bisbe Guillem Pere, J. Lladonosa arribà a la conclusió que la catedral mesquita, anomenada també Santa Maria in Sede, no estava ubicada a les dependències de la Suda o castell del Rei, sinó a la Roca Mitjana, concretament dins els conjunts d’edificis que actualment componen la Seu Vella. J. Lladonosa identificà Santa Maria in Sede amb la capella o edifici que és objecte d’aquest estudi. A partir de la documentació va establir les afrontacions de l’església. Santa Maria limitava al nord amb la primitiva canònica, el priorat de Santa Maria i el cementiri general, just al dessota del palau de la Suda; a migdia amb un carrer, amb trams porxats, esmentat amb el nom de les Grades de Santa Maria, i a ponent amb les cases de Pere d’Aules i Pere d’Escàs. Segons la interpretació que fa J. Lladonosa de la documentació, Santa Maria l’Antiga estava formada per una nau rectangular. A l’est, hi devia haver un claustre, esmentat també en els documents com a horto, el qual devia tenir un pou de possible ascendència musulmana, que degué donar nom a la porta del Lavacrum de la Seu Vella, situada entre la capella de Sant Erasme i la de Sant Vicenç. Segons un document del 1452, en aquesta data encara existia l’esmentat pou. Altrament, l’existència d’aquest claustre queda confirmada, segons J. Lladonosa, pels nombrosos enterraments de ciutadans que s’hi realitzaven; en particular hi ha un testament datat el 1214 en què Ramon de Segarra mana ésser enterrat “in claustra Beate Marie”. L’any 1993 es realitzaren excavacions a la zona est de la nau de la capella de Santa Maria, sense que es localitzessin paraments antics; les sepultures que s’hi trobaren podien ben bé correspondre al fossar general que existia al peu de la costa de la Suda. J. Lladonosa també identificà Santa Maria in Sede a través de la lectura dels murs de la part més antiga de l’ala nord del claustre.
L’edifici de Santa Maria l’Antiga devia ésser utilitzat, temporalment, com a temple catedralici fins al moment en què fou consagrada la seu del segle XIII. Quan l’actual Seu Vella es va consagrar al culte, el 1278, la nau que havia servit provisionalment de seu restà lliure per a disposar-hi les dependències canonicals i es partí en dos espais. La part més oriental, corresponent al tram antic de la nau de Santa Maria, es devia convertir en la capella de Santa Maria l’Antiga, tot guardant, amb la seva advocació, el record de la que fou la catedral antiga. Aquesta capella es constituí també en residència dels beneficiats de la catedral. L’altra dependència es destinà a seu de la Pia Almoina, instituïda en l’Ordenació del 1168 i ubicada fins aquests moments en alguna zona ocupada a partir del 1193 per la seu romànica. L’any 1457 aquests espais es van veure reformats, per un acord del capítol catedralici de convertir aquests dos àmbits en tres estances; de la reforma efectuada, en resultà una reducció de la capella de Santa Maria l’Antiga, una reducció de l’espai de la Pia Almoina i una nova dependència, la sala capitular.
A partir del 1707 Felip V convertí la Seu Vella en un quarter militar i les dependències canonicals i la capella de Santa Maria l’Antiga es destinaren a oficines de l’exèrcit d’ocupació i a habitacions dels governadors del castell, finalitat que conservà fins el 1947. Als anys cinquanta d’aquest segle l’antiga canònica fou convertida pel bisbat de Lleida en casa d’exercicis espirituals, funció que encara manté avui dia. (MMG)
Església
Volta de canó de perfil apuntat de l’antiga església, avui dia integrada a la casa d’exercicis, annexa a l’ala nord del claustre de la catedral.
ECSA-X. Goni
L’edifici actualment abraça la meitat oriental de l’ala nord del claustre. És format per una sala rectangular coberta amb volta de canó de perfil apuntat, anterior a la construcció de la Seu Vella. La sala presenta una porta tapiada i quatre finestres estretes d’arc de mig punt i de dimensions reduïdes que s’obren a la galeria nord del claustre.
La nau fou allargada l’any 1193 vers ponent, però el desnivell del terreny obligà a construir una nau inferior —existent encara actualment—, coberta amb una volta de canó apuntada. L’accés des del carrer medieval es feia a través d’una porta —també conservada, però tapada pel baluard construït al segle XVII— d’arc de mig punt emmarcada per un d’apuntat. A banda i banda del portal s’obriren dues arcuacions o nínxols cegats, tot formant una estructura tripartida. Just damunt d’aquesta porta s’obrí una galeria o corredor, cobert també amb volta apuntada, en la qual es van obrir quatre finestrals vers ponent.
No es coneix amb exactitud l’ús o funció que tenia la nau inferior al final del segle XII, però sembla que a partir de la primera meitat del segle XIII s’utilitzà com a casa de l’obra de la seu. Segons J. Lladonosa, la nau superior, ampliada a través de l’allargament, devia satisfer les necessitats espacials urgents de Santa Maria l’Antiga per l’afluència de feligresos.
L’allargament de la nau i la construcció de la porta i del corredor —els quals considerem contemporanis— foren obra de Pere de Coma, l’autor del projecte de la catedral romànica contractat pel bisbe Gombau de Camporrells. Aquest bisbe, que havia estat consagrat el 1192 com a nou titular de la seu de Lleida, fou qui inicià totes les gestions per aconseguir un solar, llavors poblat de cases, palaus i edificacions, apte per a construir la catedral romànica.
Malgrat totes les referències documentals aportades per J. Lladonosa, l’edifici de Santa Maria l’Antiga presenta encara seriosos problemes d’identificació. Hi ha alguns elements que fan dubtar a l’hora d’admetre que l’edifici que acabem de descriure es pugui identificar amb Santa Maria in Sede. La seva arquitectura, de dimensions molt petites malgrat l’allargament, amb dues naus cobertes amb volta de canó i sense absis conegut, fa pensar que aquesta part devia correspondre més aviat a dependències annexes a la catedral. L’establiment de la regla augustiniana pels canonges regulars, així com l’assumpció per part de la canònica de la Pia Almoina a partir del 1168, encara que aquesta tingués locals annexos, devia comportar una necessitat d’espai, que es va veure compensada amb l’allargament de la nau. La catedral primitiva, si bé fins que no es duguin a terme excavacions arqueològiques ens mourem en un terreny hipotètic i de simple especulació, podria haver-se aixecat en alguna de les parts on avui hi ha la Seu Vella.
Tot i això, estimem també probable, a partir de les referències documentals aportades per J. Lladonosa, que l’edifici conegut com Santa Maria l’Antiga fos utilitzat temporalment com a temple catedralici fins al moment en què fou consagrada la seu, al segle XIII. Quan la Seu Vella es va consagrar al culte, el 1278, la nau que havia servit provisionalment de seu restà lliure per a disposar-hi les dependències canonicals i es partí en dos espais. La part més oriental, corresponent al tram antic de la nau de Santa Maria, es va convertir en la capella de Santa Maria l’Antiga, tot guardant, amb la seva advocació, el record de la que fou la catedral antiga. (MMG)
Bibliografia
- Finestres, s.d.; Villanueva, 1851, vol. XVI, ap. XII, pàgs. 250-252; Pleyán, Renyé i altres, 1880; Roca, 1911; Bergós, 1928; Lladonosa, 1961-79, vol. IV; 1970a, 3; Alonso, 1976; Lacoste, 1979, XL, pàgs. 167-192; Lladonosa, 1979; Fité, 1991b; Lladonosa, 1991; Macià, Reñé, Ribes, 1994, LI, pàgs. 7-18.