Situació
Part de l’absis primitiu, visible enmig de les ampliacions sofertes en època gòtica.
ECSA-J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Llorenç és situada al centre de la ciutat de Lleida, a ponent del nucli antic, entre la plaça de Sant Josep i la plaça de Sant Llorenç. (JAA-CPO)
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG019099.
Història
La primera vegada que s’esmenta l’església de Sant Llorenç és en l’Ordinatio de l’església de Lleida promulgada pel bisbe Guillem Pere el 1168, on s’estipulava l’organització parroquial de Lleida i el funcionament de la canònica. Sant Llorenç apareix com a parròquia que depenia directament de la seu i que formava una prepositura juntament amb Sant Martí, Sant Andreu, Sant Hilari, Sant Gil, Vilanova de Fontanet i Palau de l’Horta. S’ha suposat, a partir de la donació a l’església de Lleida per part del comte Ramon Berenguer IV de totes les mesquites de la ciutat, que l’església de Sant Llorenç fou bastida sobre una mesquita, suposició que mai no s’ha pogut provar.
Segons J. Lladonosa, l’església de Sant Llorenç era situada a l’indret que la documentació medieval anomenava “el planell de Sant Llorenç”, un espai a l’extrem occidental del qual hi havia el barri dels sarraïns. Sant Llorenç fou el temple parroquial de nombrosos menestrals i llauradors, els habitants del terme parroquial més extens de la ciutat. També fou la parròquia de molts prohoms i famílies nobiliàries (els escuts dels Montsuar, els Vilanova, els Sassala, els Tàrrega i els Gallard, omplen els carreus del temple), que durant el període gòtic contribuïren a l’ampliació de l’església. Durant els segles XIV i XV la nau primitiva romànica s’amplià a banda i banda i es fundaren nombroses capelles i beneficis. A partir d’aquest moment Sant Llorenç es convertí en la segona parròquia més important de Lleida, després de la de Sant Joan de la Plaça.
La junta de l’obra de l’església aprofità que havien restat nombrosos patis al voltant del temple, després de les destruccions del barri de Sant Llorenç que provocà la guerra de Separació, per construir la capella del Sant Crist Trobat, que es començà el 1703 i no es consagrà fins el 1740. L’any 1707, acabada la guerra de Successió, la catedral de Lleida fou tancada al culte i es convertí en una caserna militar. Els canonges de la seu es traslladaren a l’església de Sant Llorenç, que esdevingué catedral fins a la consagració de la Seu Nova el 1781. El bisbe de Lleida també es traslladà a viure al costat de Sant Llorenç.
Des del 1781 fins al 1936 Sant Llorenç tornà a ser simplement parròquia. Després de la guerra civil i mentre la catedral no va ser restaurada, esdevingué novament catedral. La parròquia de Sant Llorenç va ser restaurada pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional després de la guerra. (MMG)
Església
Interior de l’església amb la nau central i l’absis, construïts al segle XIII.
ECSA-X. Goñi
L’església de Sant Llorenç és un edifici que fou profundament transformat a partir del segle XIV, quan s’amplià d’una a tres naus, la del costat sud amb capelles, i s’adossaren capelles rectangulars a l’absis. La construcció del campanar de torre, gòtic, al costat de la portada de la nau sud, acabà de transformar la imatge externa de l’església primitiva, limitada a un estret fragment de l’absis. Amb tot, encara es reconeix entre les naus gòtiques l’àmbit i les característiques de l’església original.
Aquest és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals, que arrenquen de pilastres semicirculars dobles amb capitells llisos, adossades als murs laterals. La nau és capçada a llevant per un absis, la planta del qual no arriba al semicercle. S’obre a la nau mitjançant un arc amb les mateixes característiques i suports que els arcs torals.
Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb arquivolta exterior, que no podem saber si era acompanyada per dues finestres més a causa de les transformacions efectuades a l’absis. De les altres obertures primitives només es conserva, sembla, una petita porta oberta a la façana de ponent. La porta principal devia obrir-se a la part desapareguda del mur sud.
L’únic fragment de façana visible, a l’absis, és totalment llis i presenta un ràfec suportat per un fris de mènsules, molt restaurades com bona part del parament, que era molt erosionat a causa d’ésser format per carreus escodats de pedra sorrenca.
Des d’un punt de vista estructural, l’església de Sant Llorenç es relaciona clarament amb les esglésies de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera i la propera església de Sant Ruf, i totes són dins l’àmbit d’influència de l’obra de la Seu Vella de Lleida. Aquesta influència és diferent, tot i ésser parella, a la que s’observa a l’església de Sant Martí de la mateixa ciutat de Lleida, on els capitells de les pilastres són esculturats i mostren una intenció decorativista que és absent a Sant Ruf, Tamarit i la mateixa església de Sant Llorenç.
Aquesta situació, amb la definició d’un marc d’influències ben estructurat, ens porta a pensar que totes aquestes obres foren construïdes a partir del moment en què la Seu Vella era una obra avançada, i no quan era només un projecte, com suposen N. de Dalmases i A. José. Per tant, creiem que en lloc de situar la seva construcció a cavall dels segles XII i XIII, cal datar-la a la segona meitat del segle XIII. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XVI, ap. XIII, pàgs. 252-259; Pleyán, Renyé i altres, 1880; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàg. 225; Tarragó, 1940; Lladonosa, 1948b; 1961-79, vol. I, pàgs. 85-201; 1972, pàssim; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàg. 46; Lladonosa, 1991, vols. I-V, pàssim; Diversos autors, 1996.