Fons d’art romànic del Museu Diocesà de Lleida (Lleida)

El museu

La gestació del primer nucli d’art romànic al Museu Diocesà de Lleida nasqué paral·lela a la creació del mateix museu, l’any 1893. El 7 de març d’aquell any, dia de la festivitat de Sant Tomàs d’Aquino, es va dur a terme una solemne cerimònia en què el bisbe Josep Messeguer i Costa va beneir la primera pedra del nou seminari, on s’emplaçà el nou museu, amb uns objectius ben definits: “ampliar la enseñanza que se da en la clase de Arqueologia Cristiana, estableciendo un Museo Católico, donde pienso reunir los objetos artísticos que puede haber, practicando para ello cuantas diligencias estén a mi alcance”.

Naixia d’aquesta manera un museu que, com el que ben poc abans s’havia inaugurat a Vic (1891), s’ocupava de conservar, estudiar i donar a conèixer el patrimoni artístic diocesà que de mica en mica, i per raons de deteriorament o desús de les peces, de seguretat i d’òptima preservació del seu valor religiós, artístic i cultural, de donació o de compra legítima pactada i acordada entre les parròquies i el bisbat de Lleida, entrà a formar part del fons del que aleshores fou anomenat Museo Católico (1893). La perseverança i la tenacitat d’aquells primers conservadors són ben dignes de ser recordades, ja que a ells i al museu creat pel bisbe de Lleida es deu la feliç realitat que avui es pugui contemplar un patrimoni artístic de prop de 2 000 peces convenientment conservades, inventariades i catalogades. En canvi, el 1921 mossèn J. Fusté i Vila, conservador aleshores del Museo Arqueológico Diocesano del Seminario Conciliar de Lérida, es lamentava dels robatoris ocorreguts a tantes parròquies i ermites de la diòcesi que, a desgrat de tenir peces en desús i deficientment custodiades, es mostraven rebecs a ingressar-les al museu. Així ocorregué, per exemple, a les ermites de la Verge del Pilar i de la Verge de Lourdes, de Sástago (Saragossa), d’on lamentablement s’emportaren, el 1921, calzes, patenes, reliquiaris d’argent i altres objectes artístics. Nogensmenys, J. Fusté i Vila, amatent i zelós del seu càrrec de conservador del museu de Lleida, no s’estigué de denunciar-ho: “por desgracia, este es el capitulo final de muchas preciosidades artísticas e históricas: ser robadas. Una vez más precisa recordar que los objetos mal custodiados en ermitas, iglesias parroquiales o casas rectorales, siempre que no sean necesarios para el culto, deben ingresar en los museos”.

El Museu Diocesà de Lleida fou instal·lat en un principi a la Biblioteca del Seminari Conciliar, on des del primer dia (29-X-1894) començà a acomplir les funcions museístiques que actualment propugna l’ICOM (International Council of Museums), això és: adquirir, conservar, investigar i exposar obres d’art. Mossèn L. Soler i mossèn L. Ibáñez foren els responsables d’aquesta fase inicial, ajudats per M. Roselló i Capell. Una fase certament expansiva, ja que el 1895, en fer-se petit l’esmentat espai de la biblioteca, van haver d’instal·lar-se a la planta baixa de l’ala de llevant on, amb les ampliacions del 1904, romangueren fins el 1936. Abans, el 1902, l’alumne de teologia C. Mauri va rebre una beca per a treballar els fons i l’ordenació museogràfica del museu. No fou, tanmateix, fins el 1916 que el bisbe J. Miralles i Sbert (1914-25) nomenà el que literalment fou el primer conservador del Museu Arqueológico Diocesano del Seminario Conciliar de Lérida, l’esmentat mossèn J. Fusté i Vila, ajudat aleshores pel seminarista i becari Aleman i Llobera. El seguiren mossèn J. Batlle i Bosch (1925) i mossèn P. Armengol (1929), fins que passada la guerra civil se’n feu càrrec mossèn L. Castán i Lacoma (1941), ajudat per l’aleshores seminarista J. Tarragona i Muray, actual conservador i director, a més de delegat del patrimoni cultural del bisbat de Lleida. Abans, però, que mossèn J. Tarragona assolís aquest càrrec de manera definitiva, hi van constar com a responsables més o menys provisionals del ja Museu Diocesà de Lleida (nomenclatura adoptada a partir del final de la guerra civil) mossèn R. Feixa i Escales (c. 1957), mossèn A. Jové (1957) i el seminarista P. Canals (1963). Des del 1965 n’és responsable, com s’ha dit, J. Tarragona.

Hem esmentat que des de la inauguració del museu (simbòlica el 1893 i real i definitiva el 1894) les seves sales s’ubicaren al seminari conciliar dissenyat per l’arquitecte C. Capmany (projecte del 1892). Aquí van custodiar-se els seus valuosos fons artístics fins que, amb els esdeveniments bèl·lics de la guerra civil, s’inicià el 1938 un tortuós pelegrinatge entre l’ermita de Butsènit (a 6 km de Lleida), l’hospital de Santa Maria de Lleida i l’església del Carme de Saragossa. Els fons del Museu Diocesà retornaren a Lleida el 1941, amb alguna mutilació, destrucció i desaparició, com succeí per exemple amb les peces d’or i d’argent de la seva important col·lecció numismàtica. Encara el 1943 es maldava des del bisbat de Lleida per la recuperació i devolució de romanents artístics dispersos, i a l’octubre del mateix any J. Tarragona realitzà una darrera i important recuperació de peces d’escultura en pedra que estaven amuntegades als baixos de l’hospital de Santa Maria de Lleida, ocasió aquesta en què també es va recuperar el famós joc d’escacs de la canònica d’Àger (segles X-XI, inv. 1 473, Pulchra, 26).

El 1944 el museu fou reinstal·lat als esmentats baixos del seminari conciliar, però dues dècades després (1965) el bisbe A. del Pino Gómez (1947-67) encarregava l’avantprojecte d’un nou museu a l’arquitecte L. Domènech, destinat a ocupar un solar del carrer del Bisbe situat enfront d’on ara hi ha l’actual palau episcopal. El 1967 es jubilà el bisbe del Pino i s’aturà l’esmentat projecte. El seu successor, R. Malla i Call (bisbe de Lleida des del 24 de juliol de 1968), es decantà per la renovació de l’antic espai museològic del seminari major, però aquell mateix any (1969) l’edifici i els terrenys de l’esmentat seminari foren venuts a l’Ajuntament de Lleida, el qual els destinaria a seu de l’Estudi General de Lleida, avui Universitat de Lleida. Un any després (1970), el Museu Diocesà de Lleida rebia una nova ubicació, que és la que ara per ara (1997) es manté com a definitiva: l’escultura en pedra s’exposa a l’església romànica de Sant Martí, mentre que la pintura, l’escultura en fusta, l’orfebreria i les altres arts decoratives ocupen diverses dependències del palau episcopal, expressament habilitades per a aquesta finalitat museogràfica.

Posteriorment el bisbat de Lleida, la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Lleida van signar el 1988 un compromís de construcció i habilitació d’un nou Museu Diocesà de Lleida, projecte sobre el qual s’està treballant en els darrers anys, a desgrat de la lentitud del procés endegat. Això no obstant, sembla que ara (1997) les coses estan prou més ben encarades.

El 1993 el Museu Diocesà celebrà amb tota solemnitat l’assoliment del seu primer segle de vida (1893-1993), commemoració que va estar significada per la magna exposició Pulchra: selecció antològica de 163 peces, moltes de les quals romàniques, exhibides en cinc espais diferents de la ciutat de Lleida: la sala de la Fundació la Caixa, la sala gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, l’església de Sant Llorenç, l’església de Sant Martí i el palau episcopal de Lleida. A més d’aquesta gran exposició es va aprofitar l’avinentesa per a publicar el catàleg de tots els fons artístics del Museu Diocesà de Lleida. Fou un èxit sense precedents, i tant l’exposició com el nou catàleg esdevingueren un veritable esperó en la represa de les il·lusions i dels mecanismes necessaris per a dur a terme la construcció definitiva del nou museu, tasca en la qual, com ja s’ha dit, semblen compromeses totes les forces públiques, cíviques i culturals de la ciutat de Lleida. Un museu amb una unitat cultural, artística i museogràfica perfectament definida des del dia de la seva fundació (7-III-1893), ja que mai no ha perdut de vista la seva responsabilitat de custodiar i donar un rigorós compte històric dels més de 1000 anys d’existència de tota la diòcesi de Lleida. I hem subratllat el mot “tota” perquè ara més que mai ens agradaria fer sentir la nostra veu serena, però ferma i indeleble, en contra del pretès desmembrament (per part de l’Aragó) dels fons artístics d’aquest museu centenari. Estem convençuts que al final d’aquest debat prevaldrà la raó científica de la cultura, de la història i de la museologia, i que el Museu Diocesà de Lleida, fraternalment obert a llevant i a ponent de la seva concreta ubicació geogràfica (és a dir, a Catalunya i a l’Aragó) continuarà donant compte de la totalitat de la seva història: centenària pel que fa al seu continent, mil·lenària quant al seu important i irrepetible contingut.

El fons d’art romànic

L’art romànic representat al Museu Diocesà de Lleida conforma un conjunt de reconeguda vàlua artística. En el terreny de la pintura destaquen tres famosos frontals dels segles XII-XIII: el de Sant Hilari de Buira (inv. 35; Pulchra, 28), el del Crist en Majestat i els dotze apòstols de Berbegal (inv. 33; Pulchra, 29), i el de Sant Vicenç de Tresserra (inv. 34; Pulchra, 30).

L’escultura en fusta està ben representada en diverses talles marianes i cristològiques. La més antiga és probablement una marededéu popularment coneguda com la “Dama d’Elx”, procedent potser de Pinyana o Erillcastell (segle XII, inv. 327; Pulchra, 32), tot i que també és força antiga i coneguda la Verge amb el Nen procedent probablement de l’església de Sant Jaume de Cas (Àger) amb parts importants de policromia, que la historiadora I. Lorés i Otzet situa dins el segle XII (inv. 1 250; Pulchra, 31). El museu també conserva tres reeixides talles romàniques de Crist crucificat. La més antiga (començament del segle XIII) presenta un Crist petit enganxat a una creu de fusta de melis amb tècnica d’empastats de guix (inv. 381; Pulchra, 33, procedent de Montmagastre, Noguera). Les altres dues són de format més gran i amb unes expressions fisonòmiques molt més remarcades; l’una és el conegut Crist crucificat de Perves (Alta Ribagorça) (inv. 1486; Pulchra, 34), i l’altra el Crist crucificat de Manyanet (inv. 384; Pulchra, 35) que ingressà al museu el 1963 procedent de Manyanet (Benés, Pallars Jussà). Finalment l’anomenat Grup de tres imatges és originari de l’església de Sant Jaume de Cas, Àger, i, encara que malmeses, podrien formar part d’una Anunciació, tal vegada d’una Epifania (inv.1 252-1 253), o bé d’algun conjunt de Sant Sepulcre que ens ha arribat incomplet i fragmentat (inv. 1 251-1 253; Pulchra, 36)(*). Existeix encara un grup bastant nombrós de marededéus en talla de fusta policromada que podríem situar a mig camí entre el romànic i el gòtic, com succeeix, per exemple, amb la Mare de Déu de Pinyana, que apareix al seu tron com una Sedes Sapientae (inv. 335; Pulchra, 185).

Prou més abundant encara és el conjunt romànic d’escultura en pedra, amb vora les setanta peces entre figures i sobretot mènsules, capitells, cimacis, bases, fusts, dovelles, relleus, cornises i fragments d’arquivolta. Destaca sobretot el conegut “grup de l’Anunciata” procedent de la porta del mateix nom de la Seu Vella de Lleida, obra que J. Camps i Sòria ha situat en el primer quart del segle XIII (inv. 555-556; Pulchra, 37). Així mateix cal destacar, entre moltes altres, un grup de quatre mènsules figurades que probablement són originàries de l’antiga església de Sant Joan de la Plaça, realitzades al segle XIII (inv. 570, 571, 565 i 477; Pulchra, 46-49). Són importants també els capitells de la canònica de Sant Pere d’Àger, els de la Seu Vella de Lleida i, entre molts altres, el que hom dona com a procedent de l’antiga església parroquial d’Alguaire (inv. 581; Pulchra, 82).

L’orfebreria (objectes litúrgics) i les arts decoratives en general també estan força ben representades. De les dues creus romàniques que s’han conservat destaca una creu processional de coure amb aplicacions d’esmalt de tipus champlevé, obra que M. Teresa Matas ha relacionat amb les manufactures de Llemotges (segle XIII, inv. 273; Pulchra, 107). També es conserven sis encensers (inv. 856, 855, 852, 851, 854 i 857; Pulchra, 108-114), un dels quals, tal vegada el més reeixit, amb una notable decoració fitomòrfica a la tapadora calada que es conserva íntegra (inv. 852; Pulchra, 110). Afí també a la manufactura de Llemotges és la delicada fíxide del segle XIII amb rica decoració a base d’aplicacions d’esmalts de tipus champlevé (inv. 887; Pulchra, 114). S’hi conserven també candelers dels segles XII al XIV (inv. 779, 779.1, 897, 897.1; Pulchra, 115-116), diversos hostiers, un dels quals signat per un tal P. Gil amb possible data de 1245 (inv. 1 307; Pulchra, 404), un braser d’inconfusible tipologia romànica procedent de la Seu Vella de Lleida (segles XIII-XIV, inv. 1 046; Pulchra, 399) i, com a nota bastant curiosa i nova, una bacina de tipus “hanseàtic” que, tot i que en un principi fou datada al segle XVI, ha resultat ser una insòlita i ben atractiva peça de segura datació romànica (segles XII-XIII) que presenta relacions inconfusibles amb altres exemplars del Nationalmuseum de Praga (segle XII) o amb la conservada al Rijksmuseum van Oudheden de Leiden (segle XIII, inv. nr. E. 1934/11 397). Una tipologia que sembla originària de la Conca del Maas o Mosa (França i Països Baixos), des d’on s’estén a la major part de l’Europa nòrdica i central. L’exemplar de Lleida, ben conservat, és un dels quasi dos-cents que se’n coneixen arreu del món (inv. 921; Pulchra, 627)(*).

El Museu Diocesà de Lleida conserva també diversos fragments de llibres litúrgics datats entre els segles XI i XIII. Tenim diversos folis en pergamí bastant ben conservats, per exemple els d’un passioner (inv. 1 708; Pulchra, 117), els d’uns responsers de l’ofici (inv. 1 699 i 1704; Pulchra, 121), d’un leccionari de la missa (inv. 1 701; Pulchra, 122) i d’un breviari de cor (inv. 1 696; Pulchra, 123). Totes les mostres són en pergamí i foren estudiades en l’esmentat catàleg Pulchra (1993) per Miquel dels Sants Gros i Pujol.

Finalment caldria esmentar, encara que no poden ser considerades d’estil romànic, les peces d’escacs d’Àger, de cristall de roca (inv. 1 473), i un flascó de perfums també de cristall de roca de la mateixa procedència (inv. 1 473 bis) (vegeu Sant Pere d'Àger).

Estudiarem ara amb més deteniment algunes de les peces del museu, amb la seva corresponent fitxa tècnica i un breu comentari descriptiu. Remetem per a la resta a l’estudi o presentació que se’n fa en el catàleg del Museu Diocesà del 1993, editat amb motiu de l’exposició Pulchra:

Frontal núm. 35

• Procedència: Sant Hilari de Buira (Bonansa, Alta Ribagorça Oriental)
• Datació: poc després del 1150
• Mides: 89, 5 × 139 cm; el gruix de la taula és de 0, 6 cm
• Núm. d’inventari: 35 (núm. antic 355); Pulchra, 28

Al registre central hi ha un personatge, sant Hilari, vestit de pontifical amb mitra, bàcul i actitud de beneir, envoltat per una màndorla; conserva dues imatges d’evangelistes (Joan i Mateu) als carcanyols superiors; l’acompanyaven en dos registres sobreposats dotze bisbes drets, tres a cada registre, amb dalmàtica, casulla, bàcul, mitra i un llibre a la mà esquerra; en queden només dos a cada registre superior i restes d’altres en el registre inferior dret. Cada bisbe es trobava dins d’una arcuació feta en relleu, igual que les figuretes i les peces que articulen els cinc compartiments, tot fixat sobre la taula de suport. Tota la part inferior del frontal, que ha estat restaurada, es trobava deteriorada, cosa que explica la pèrdua de moltes figures de bisbes i la policromia. Aquesta es conserva força bé a la resta del frontal (vegeu Sant Hilari de Buira).

Frontal núm. 34

• Procedència: Sant Vicenç de Tresserra (Areny de Noguera, Baixa Ribagorça Oriental)
• Datació: segona meitat del segle XIII
• Mides: 97 × 116 cm
• Núm. d’inventari: 34 (núm. antic 95); Pulchra, 30

Presenta tres registres verticals, el central amb sant Vicenç, amb tots els trets de la Maiestas Domini, però amb la identificació escrita de SCS VINCI(VS), i els dos laterals partits pel mig, amb quatre escenes, dues sobreposades, amb episodis de la vida del sant: a la part alta la predicació al poble i la seva conducció davant del botxí, i en les dues inferiors el martiri i la mort del sant. Té restes d’inscripcions que les identifiquen. El frontal és d’una gran riquesa decorativa, amb ornamentació de retícules en losange en relleu, medallons amb animals als carcanyols de la imatge central i al marc, on alternen amb palmetes o elements vegetals. Està fet amb estuc, pintura al tremp i colradures, amb una lluentor metàl·lica, que recorda l’orfebreria (vegeu Sant Vicenç de Tresserra).

Frontal núm. 33

Frontal procedent de Santa Maria la Blanca de Berbegal, ai Somontano de Barbastre (Osca), amb el núm. d’inventari 33.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: Berbegal (Osca)
• Datació: c. 1200-1210
• Mides: 99 × 251 cm
• Núm. d’inventari: 33 (núm. antic 387); Pulchra, 29.

És dividit en tres carrers, el central més estret i els laterals subdividits en dos registres. Al cos central hi ha Crist en Majestat i als registres els dotze apòstols, tres a cada registre, retallats en medallons en forma de màndorla ametllada, excepte la central de Crist, que té el perfil lobulat. Als carcanyols de la màndorla central hi ha, a la part superior, els evangelistes Mateu i Joan. Els inferiors, així com tota la part baixa del frontal, estan malmesos per les humitats, però recentment han estat restaurats.

Pertanyia a l’arxicol·legiata de Santa Maria la Blanca de Berbegal i per la seva disposició, relleu i colradura sembla que cal relacionar-lo amb els models d’orfebreria, dissortadament perduts en la seva majoria. Pel seu estil s’inscriu en el context general del corrent bizantí que vers el 1200 renova la pintura romànica tardana tant a Catalunya com a l’Aragó.

Talla en fusta: marededéu núm. 335

• Procedència: Pinyana o Sant Gil de Pinyana (el Pont de Suert, Alta Ribagorça Oriental)
• Datació: final del segle XIII o inici del segle XIV
• Mides: 46 × 18 × 16 cm
• Núm. d’inventari: 335 (núm. antic 73); Pulchra, 185

Presenta la Mare com a Sedes Sapientiae amb el Nen assegut al mig de la falda: a la Mare li falten els braços. Té una posició molt frontal i una simetria absoluta. La Mare vesteix túnica vermella, cenyidor, mantell blavós, tipus clàmide; el Nen, també va vestit amb una túnica vermella i porta un cinyell pintat. Els vestits d’ambdues imatges estan ornats de flors. Darrerament ha estat objecte d’una restauració i consolidació i se n’ha recuperat la policromia, que sembla original (vegeu Sant Gil de Pinyana).

Talla en fusta: marededéu núm. 1 250

Marededéu amb l’infant d’origen incert, bé que atribuïda a Sant Jaume de Cas, d’Àger (Noguera), amb el núm. d’inventari 1 250.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: desconeguda (atribuïda a Sant Jaume de Cas, Àger, Noguera)
• Datació: segle XII
• Mides: 51 × 15 × 12 cm
• Núm. d’inventari: 1 250 (núm. antic 78); Pulchra, 31

Verge entronitzada amb el Nen assegut al mig de la falda. La Mare porta una túnica llarga i cenyida i un mantell que s’agafa al pit i es disposa sobre els genolls, on s’asseu l’Infant. El Nen té el llibre sobre el genoll. Ambdues imatges es mostren molt corcades i en mal estat, a causa de la pèrdua del braç dret de la Mare i del Nen i de moltes imprecisions, cosa que dificulta la descripció dels seus detalls. Conserva restes de policromia, que no se sap si és l’original.

Talla en fusta: marededéu núm. 327

• Procedència: dubtosa (Pinyana, Erillcastell?, el Pont de Suert, Alta Ribagorça Oriental)
• Datació: segle XII o inici del XIII
• Mides: 44 × 11 × 11 cm
• Núm. d’inventari: 327 (núm. antic 514); Pulchra, 32

Talla de fusta de pi, molt malmesa en la seva part inferior, que ha perdut la policromia original. És, però, una peça original. Maria és representada com a Sedes Sapientiae, asseguda en un tron ara desaparegut i amb el Nen a la falda, que sosté amb la mà esquerra. Li falta la mà dreta. La Mare va vestida amb una túnica i una espècie de casulla i el Nen només amb túnica i té un llibre a l’esquerra, sobre el genoll. Les corones semblen casquets, però es troben molt malmeses. Presenten una gran frontalitat i rigidesa, per bé que el Nen es desplaça lleugerament vers el genoll esquerre. El pentinat de la Mare és molt característic per les seves ondulacions àmplies i gruixudes, gairebé geomètriques, fins a l’alçada del coll, que li fan com una aurèola (vegeu Marededéu de Pinyana o Erillcastell).

Talla en fusta: grup de tres imatges núms. 1 251, 1 252, 1 253

• Procedència: Sant Jaume de Cas (Àger, Noguera)
• Datació: segle XIII
• Mides: la imatge més sencera (núm. d’inventari 1 252) fa 69 × 125 × 5, 5 cm. Les altres dues són més mutilades; la núm. d’inventari 1 253 fa 59, 5 × 12 × 7 cm, i la núm. 1 251, 28, 5 × 10, 5 × 7, 5 cm
• Núms. d’inventari: 1 251 (núm. antic 75), 1 252 (núm. antic 76) i 1 253 (núm. antic 77); Pulchra, 36

Es tracta de tres imatges que devien formar part d’un antic retaule o tabernacle al qual estaven fixades amb clavilles: la núm. 1 251 representa un cap femení, segurament una marededéu, i fins s’ha aventurat que podia pertànyer a una escena de l’Anunciació; la segona (núm. 1 252) sembla que representa Josep d’Arimatea, ja que a la cartel·la que sosté es llegeix el mot IOSEP; la tercera (núm. 1 253), que porta un objecte allargat, és una figura masculina, i per tant és errònia la seva identificació amb la Magdalena. A causa del seu estat actual s’han perdut la majoria de detalls de les escultures, molts dels quals s’aprecien en una fotografia de l’Arxiu Mas del 1918, quan encara es conservaven molt senceres (vegeu Sant Jaume de Cas).

Talla en fusta: Crist crucificat núm. 381

Crist crucificat del segle XIII, amb el núm. d’inventari 381, procedent de Montmagastre, a Artesa de Segre (Noguera).

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: Montmagastre (Artesa de Segre, Noguera)
• Datació: inici del segle XIII
• Mides: 76, 5 × 50, 5 cm (la creu); 33 × 33 × 6 cm (Crist)
• Núm. d’inventari: 381 (núm. antic 765); Pulchra, 33

El Crist, ben conservat llevat dels peus, té un hieratisme i una estilització que el fan una obra pietosa. Va cenyit amb una gran tovallola, que se sosté per una espècie de faixa. Conserva la policromia amb alguns escrostonaments, amb la tovallola fosca i els cabells, barba i ulls negres.

La creu és llatina i de forma potençada, amb un cercle al centre i els quatre braços que acaben en rectangle a les quatre puntes. Als cercles hi ha dibuixades flors de vuits pètals i al darrere l’Anyell de Déu. Conserva restes de policromia en diferents indrets.

Per la tècnica de l’empastat de gruix de la creu, es relaciona amb els antipendis o frontals de l’“escola de Lleida”.

Talla en fusta: Crist crucificat núm. 1 486

• Procedència: Sant Fruitós de Perves (el Pont de Suert, Alta Ribagorça Oriental)
• Datació: segona meitat del segle XIII
• Mides: 188 × 107 × 29 cm
• Núm. d’inventari: 1 486; Pulchra, 34

Aquest Crist en creu té els dos peus clavats per un únic clau. Això dona a les cames i els genolls unes arrugues i una disposició originals. Els braços s’emparenten amb els del Crist del Davallament d’Erill-la-vall, ara al MEV. Representa una evolució d’aquest model vers els Crists sofrents del final del segle XIII. Ha perdut la policromia que devia tenir inicialment. El 1976 fou restaurat per Llibert Anglada. Actualment presideix l’altar major de la Seu Vella de Lleida (vegeu Sant Fruitós de Perves).

Talla en fusta: Crist crucificat núm. 384

• Procedència: Manyanet (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà)
• Datació: segle XIII
• Mides: 141 × 120 × 28 cm (Crist); 143 × 122 × 9 cm (creu)
• Núm. d’inventari: 384; Pulchra, 35

Representa Crist clavat a una creu, que sembla posterior, amb el cap cenyit per una corona d’espines i cabells llargs. Els braços, afegits al tronc, són lleugerament arquejats i té els peus clavats per un sol clau. Té un treball escultòric força remarcable en el tors; també és notable el tractament del perizoni, amb plecs triangulars. Se’l vol vincular al taller d’Erill, per bé que no és gaire segur. Presideix l’altar de l’església de Sant Martí de Lleida, dedicada exclusivament al lapidari del Museu Diocesà de Lleida.

Talla en fusta: grup de l’Anunciata núms. 556, 555

Figures de la Mare de Déu (núm. d’inventari 556) i de l’arcàngel sant Gabriel (núm. d’inventari 555), mutilades, procedents de la porta de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: porta de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida
• Datació: primer quart del segle XIII
• Mides: 127 × 37 × 22 cm (Maria); 142 × 42 × 24 cm (arcàngel Gabriel)
• Núms. d’inventari: 556 i 555; Pulchra, 37

Grup escultòric en pedra sorrenca. Les figures estan dretes, però decapitades i amb altres mutilacions. Són d’autor desconegut, però del cercle del que s’anomena “Mestre del frontal de santa Tecla”. S’hi remarca la influència tolosana i provençal, que s’estudia en parlar d’aquesta porta i del seu conjunt esculpit en la monografia corresponent.

Escultura en pedra: sant Pere (?) núm. 579

• Procedència: desconeguda
• Datació: segle XIII
• Mides: 65 × 20 cm
• Núm. d’inventari: 579 (núm. antic 308); Pulchra, 38

Imatge de pedra sorrenca, molt fragmentària, que pot identificar-se pel llibre que sosté a l’esquerra i la clau que té a la dreta.

Escultura en pedra: mènsules núms. 560, 561, 562, 515, 563

• Procedència: Seu Vella de Lleida (?)
• Datació: segle XIII
• Mides: 27, 5 × 21 × 58 cm; 28 × 23, 5 × 40 cm; 25, 8 × 21 × 39, 5 cm; 29 × 24 × 20, 5 cm; 27 × 27 × 57 cm
• Núms. d’inventari: 560, 561, 562, 515 i 563; Pulchra, 39, 40, 41, 42 i 43

Es tracta de peces de suport, de pedra sorrenca, d’autor anònim, de l’anomenada “escola de Lleida”. No palesen una plena homogeneïtat, però per la seva funció i procedència les presentem juntes: la primera representa una màscara demoníaca, semblant a les mènsules de leviatans que ornen les portes de la Seu Vella; la segona mostra una figura d’esquena en posició ajupida o acotxada que s’aguanta en uns agafadors que surten de la part alta de la pedra; té la camisola arremangada i les natges descobertes en posició de defecar; la tercera presenta un personatge masculí, amb la túnica cenyida, un escut a la mà esquerra i una espasa en actitud d’atacar l’enemic; la quarta presenta un personatge femení de trets estilitzats, en posició acotxada i mostrant el sexe; la seva cara i altres parts estan molt mutilades; la cinquena peça, molt mutilada també, presenta un tors molt gran i una faç en la qual només resten les orelles de sàtir; el vestit té molts serrells, però és difícil fer gaires descripcions pel seu estat de deteriorament.

Escultura en pedra: mènsules núms. 457, 564, 570, 571, 565, 477

Tres mènsules (amb els núms. d’inventari 565, 570 i 571), del primer terç del segle XIII, procedents de l’antiga església de Sant Joan de la Plaça.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: antiga església de Sant Joan de la Plaça (Lleida) (?)
• Datació: primer terç del segle XIII
• Mides: 21 × 21, 5 × 26 cm; 25 × 21, 5 × 56 cm; 22 × 22, 5 × 46 cm; 27, 5 × 24 × 43 cm; 23 × 22, 5 × 48 cm; 23 × 23 × 15, 5 cm
• Núms. d’inventari: 457, 564, 570, 571, 565 i 477; Pulchra, 44, 45, 46, 47, 48 i 49

Es tracta de sis elements tallats en pedra sorrenca, ara exposats a l’església de Sant Martí de Lleida. A desgrat d’algunes petites diferències, semblen correspondre totes al mateix indret i a uns mateixos mestres, que foren també els que intervingueren a la Seu Vella, i per això els agrupem.

La primera mènsula representa una figura demoníaca tocada amb una mena de capmall d’escates i de trets facials emmarcats d’arrugues tractades a manera d’estries. La segona conté el cap d’un bisbe, amb cabellera i barba curtes i ben dibuixades; va cobert amb una mitra mutilada a la seva part superior; en conjunt està molt erosionat. La tercera presenta un personatge bevent en un recipient arrodonit que sosté amb les dues mans; tots els trets de l’escultura es mantenen en molt bon estat de conservació. La quarta és un element d’arquitectura ornat amb un cap humà banyut, amb un tractament escultòric emparentat amb els anteriors. La cinquena representa un cap masculí, que inicialment tenia banyes exemptes del bloc i que han estat trencades o arrencades; té una perfecció de tractament que l’agermana plenament a la mènsula descrita en tercer lloc. Finalment, la sisena, que també s’atribueix al mateix grup, però amb característiques pròpies, té la representació d’un cap humà, amb uns trets exagerats que concentren tota la seva expressivitat en els ulls i la boca.

Escultura en pedra: mènsula núm. 459

• Procedència: Lleida (?)
• Datació: segle XIII
• Mides: 30 × 25 × 81 cm
• Núm. d’inventari: 459; Pulchra, 50

Element decoratiu, treballat en pedra sorrenca. Damunt d’un fons estriat que simbolitza les urpes malèfiques, s’hi representa una màscara demoníaca, amb els ulls esbatanats i una boca enorme d’on surt una gran llengua. Sembla que es vol vincular als permòdols de les portes de la Seu Vella.

Escultura en pedra: mènsula núm. 559

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segle XIII
• Mides: 23, 5 × 22, 5 × 39, 5 cm
• Núm. d’inventari: 559; Pulchra, 51

Mènsula, avui molt malmesa, que representa un cap humà de confecció molt tosca, amb els ulls ametllats, celles molt arquejades i marcades, grans orelles i boca oberta ensenyant les dents. És molt semblant a una mènsula que es conserva a la Seu d’Urgell.

Escultura en pedra: capitells núms. 553, 557, 642, 575, 585

• Procedència: cripta de la canònica de Sant Pere d’Àger (Àger, Noguera)
• Datació: segle XI
• Mides: 27 × 25 × 23 cm; 27 × 27 × 26, 5 cm; 29 × 33, 5 × 33, 5 cm; 28 × 34, 5 × 30 cm; 29 × 34 × 33 cm
• Núms. d’inventari: 553, 557, 642, 575 i 585; Pulchra, 52, 53, 54, 55 i 56

El primer capitell és d’inspiració corintia, troncocònic, amb el tambor decorat amb dos nivells de fulles d’acant, amb els folíols ben arrodonits i els solcs plens; al segon nivell les fulles planes es converteixen en volutes i es cargolen coincidint amb els angles i el centre del capitell. El segon capitell, també d’inspiració corintia, té el tambor organitzat a partir de dos nivells d’acant i, semblantment a l’anterior, es corona amb volutes als angles i al centre. El tercer té un tambor estructurat en dos nivells, el primer per un reng de fulles d’acant que acaba en una petita voluta vinclada vers l’exterior i el segon a partir de dues tiges sortides del primer que cargolen els seus extrems en forma d’hèlix, coincidint amb els angles del capitell. El quart segueix també l’esquema corinti, amb un registre d’acants de grans fulles a la base, un motiu que sembla floral al centre i a sobre un àbac poc pronunciat, seguint les curvatures conformades pels angles vers el centre de les cares. Finalment, el cinquè i darrer del grup desenvolupa el tema corinti de manera molt lliure, ja que substitueix les volutes dels angles per caps de bou, amb una modalitat que serà corrent en plena època romànica (vegeu Sant Pere d'Àger).

Escultura en pedra: capitell núm. 582

Capitell de tipus corinti (núm. d’inventari 582), procedent d’Artesa de Segre (Noguera), amb influència de l’art d’època emiral.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: Artesa de Segre (Noguera)
• Datació: segles X-XI
• Mides: 22 × 30 × 30 cm
• Núm. d’inventari: 582; Pulchra, 25

Capitell derivat del corinti, obra d’un taller local, que combina fulles llises amb altres que semblen derivades de l’acant espinós i d’esquemes sorgits del món bizantí. La combinació de trepant amb cisell l’emparenta amb capitells islàmics de l’època emiral.

Escultura en pedra: capitell núm. 1 481

• Procedència: Sant Pere de Rodes (?) (Port de la Selva, Alt Empordà)
• Datació: final del segle XII
• Mides: 24 × 18, 5 × 18, 5 cm
• Núm. d’inventari: 1 481 (núm. Seu Vella 178); Pulchra, 57

Aquest capitell és estudiat en l’apartat dedicat a l’escultura fragmentària de la Seu Vella, en la monografia corresponent.

Escultura en pedra: capitell núm. 518

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segle XII
• Mides: 19 × 16 × 17 cm
• Núm. d’inventari: 518; Pulchra, 58

Petit capitell de pedra amb decoració vegetal treballada, amb un fort caràcter geomètric.

Escultura en pedra: capitell núm. 554

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segles XII-XIII
• Mides: 28, 5 × 17, 5 × 16, 5 cm
• Núm. d’inventari: 554; Pulchra, 59

Capitell inspirat en el model corinti, amb tres rengs de fulles planes, altes i llises, únicament solcades per un nervi ample, que sembla que va restar inacabat.

Escultura en pedra: capitell núm. 576

• Procedència: Seu Vella de Lleida (?)
• Datació: segle XIII
• Mides: 34 × 26 × 26 cm
• Núm. d’inventari: 576; Pulchra, 60

Capitell angular, amb àbac i collarí; en una cara té una sirena harpia amb un bell rostre de dona, i en l’altre un entrellaç que emmarca una palmeta pinyada. És un treball molt acurat de bona escola o taller tolosà.

Escultura en pedra: capitell núm. 587

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segle XIII
• Mides: 35 × 25 × 30 cm
• Núm. d’inventari: 587; Pulchra, 61

Capitell d’angle de forma troncocònica invertida, decorat amb un entrellaçat i elements vegetals. Recorda les produccions de la Seu Vella.

Escultura en pedra: capitell núm. 1 683

• Procedència: Seu Vella (?)
• Datació: segle XIII
• Mides: 27 × 27 × 30 cm
• Núm. d’inventari: 1 683 (inv. Seu Vella 167); Pulchra, 62

Aquest capitell és estudiat en l’apartat dedicat a l’escultura fragmentària de la Seu Vella, en la monografia corresponent.

Escultura en pedra: capitell núm. 1 480

• Procedència: Seu Vella (?)
• Datació: segle XIII
• Mides: 58, 5 × 33 × 32, 5 cm
• Núm. d’inventari: 1 480 (inv. Seu Vella 168); Pulchra, 63

Aquest capitell és estudiat en l’apartat dedicat a l’escultura fragmentària de la Seu Vella, en la monografia corresponent.

Escultura en pedra: capitells núms. 584, 583, 572

• Procedència: antiga església de Sant Joan de la Plaça
• Datació: segle XIII
• Mides:34 × 26, 5 × 30 cm; 35 × 25, 5 × 28 cm; 32 × 25 × 25 cm
• Núms. d’inventari: 584, 583 i 572; Pulchra, 64, 65 i 66

Es tracta de tres capitells d’angle d’idèntica procedència, els dos primers de mides i de qualitat de relleu equiparables. Tots tres havien estat a l’antic Museu Arqueològic de Lleida. El primer està decorat per un registre d’acants que ocupa dues terceres parts de la seva alçada, al qual se sobreposa un altre registre on les fulles de l’angle es dobleguen enfora per marcar bé els angles. El segon és semblant a la part inferior del tambor, tret del segon registre, que és de palmetes i ha sofert alguna mutilació. El tercer, sobre un fons geomètric i vegetal, té un cap monstruós a l’angle superior amb tiges que fan rínxols, entre els quals hi ha altres personatges en actituds diverses. El motiu dels “rínxols habitats” és de filiació tolosana i apareix a la Seu Vella i a altres indrets del país.

Escultura en pedra: capitells núms. 592, 586, 573, 574

• Procedència: diòcesi de Lleida. Seu Vella (?)
• Datació: primera meitat i segon terç del segle XIII
• Mides: 45 × 30 × 30 cm; 34 × 26 × 28 cm; 33 × 25 × 25, 5 cm; 31 × 26, 5 × 26 cm
• Núms. d’inventari: 592, 586, 573 i 574; Pulchra, 67, 68, 69 i 70

Quatre capitells d’angle: el primer amb decoració referida a escenes probablement de lluita i vegetal, el segon amb temàtica vegetal, el tercer amb quadrúpedes afrontats i palmetes, i el quart amb decoració de tiges que formen grans cercles amb palmetes al seu interior. Tots ells tenen temàtiques i composició que figuren en els repertoris i es poden adscriure a obres de l’anomenada “escola de Lleida”.

Escultura en pedra: capitells núms. 463, 1 494, 601, 593, 578

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segle XIII
• Mides: 15, 5 × 18 × 19 cm; 25, 5 × 31, 7 × 28 cm; 30 × 26 × 27 cm; 25 × 22, 5 × 21 cm; 18 × 22 × 23 cm
• Núms. d’inventari: 463, 1 494 (inv. Seu Vella 157), 601, 593 i 578; Pulchra, 71, 72, 73, 74 i 75

Capitells exempts: el primer, d’escultura arquitectònica (pas de l’octògon al quadrat), decorat amb temes vegetals que recorden les palmetes; el segon, força mutilat, és decorat amb elements vegetals que recorden el corinti (aquest capitell s’estudia en parlar de l’escultura fragmentària de la Seu Vella, en la monografia corresponent); el tercer té una gran figura masculina en actitud obscena i una femenina més petita a l’angle; el quart té monstres alats de cap humà i cos d’au; i el cinquè representa un animal fantàstic de rostre humà i cap d’au amb les ales plegades; aquest és força mutilat. El primer s’atribueix a la Seu Vella, i els altres no sembla que siguin gaire diferents d’època ni d’estil.

Escultura en pedra: capitell del Tomillo

• Procedència: el Tormillo (Osca)
• Datació: segle XIII
• Mides: 24 × 31 × 31 cm
• 24 × 31 × 31 cm

Capitell de pedra sorrenca amb decoració de tipus fantàstic, amb tres caps monstruosos de caràcter simiesc. Es conserva a la Seu Vella de Lleida.

Escultura en pedra: capitells núms. 1 482, 577, 1 515, 1 506, 1 687

• Procedència: diòcesi o zona de Lleida
• Datació: segle XIII
• Mides: 35 × 26 × 26 cm; 33 × 25, 5 × 26 cm; 35 × 26 × 26 cm; 35, 5 × 25, 5 × 26 cm; 25 × 35 × 28 cm
• Núms. d’inventari: 1 482 (inv. Seu Vella 133), 577, 1 515 (inv. Seu Vella 120), 1 506 (inv. Seu Vella 61) i 1 687 (inv. Seu Vella 121); Pulchra, 77, 78, 79, 80 i 81

Conjunt de capitells decorats respectivament amb motius vegetals, una parella d’aus simètricament afrontades als angles, una sirena ocell barbuda, amb dues cues que acaben en vegetals, motius vegetals que acaben en una palmeta amb pinya i motiu vegetal de tiges entrellaçades. Semblen de procedència variada, però no gaire dispersa, i de fet la majoria es troben en l’inventari del fons de la Seu Vella, tot i que no és segur que en procedeixin. Els capitells núms. d’inventari 1 515 i 1 687 s’estudien en parlar dels fragments escultòrics de la Seu Vella, en la monografia corresponent.

Escultura en pedra: capitells núm. 581

• Procedència: Alguaire (Segrià)
• Datació: segle XIII
• Mides: 32 × 33 × 21 cm
• Núm. d’inventari: 581; Pulchra, 82

Capitell d’angle, fragmentat en tres parts, amb decoració vegetal de fulles llises que acaben amb volutes als angles i un segon rengle que acaba fins a sota de les volutes, tot molt poc treballat. Es conserva a l’església de Sant Martí de Lleida.

Escultura en pedra: capitells núms. 597, 599, 632, 638

• Procedència: església de Cardiel (Osca)
• Datació: segle XIII
• Mides: 34 × 45 × 43, 5 cm; 29, 5 × 39 × 43, 5 cm; 34, 5 × 46 × 46 cm; 32 × 46 × 45 cm
• Núms. d’inventari: 597, 599, 632 i 638; Pulchra, 83 i 84

Quatre capitells en força mal estat de conservació. Els tres primers amb cimaci i el tercer amb àbac d’estructura troncopiramidal invertida. No presenten decoració ni sembla que n’hagin tinguda mai a desgrat del seu estat d’erosió.

Escultura en pedra: capitells núms. 442, 603.1

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segle XIII
• Mides: 25 × 21, 5 × 20 cm; un d’ells té una base de 13, 5 × 20, 5 cm
• Núms. d’inventari: 442 i 603.1; Pulchra, 85 i 86

Dos capitells de pedra sorrenca, amb àbac i collarí, decorats a base de tiges que formen espais romboïdals a manera de losange. Són pràcticament idèntics. Del primer s’ha conservat també la base, molt senzilla, de secció quadrada, que té a sobre una motllura poligonal.

Escultura en pedra: cimaci núm. 580

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segle XIII
• Mides: 9 × 19, 5 × 16 cm
• Núm. d’inventari: 580; Pulchra, 580

Cimaci decorat amb un motiu vegetal de tiges formades per dos nervis que formen uns cercles dintre dels quals s’inscriu una palmeta pentafoliada que sorgeix dels extrems de cada tija.

Escultura en pedra: bases i fusts de columna núms. 643.1, 615, 643.2, 1 686, 1 684, 1 691, 617

• Procedència: diòcesi de Lleida, dos dels quals probablement de la canònica de Sant Pere d’Àger
• Datació: segles XII-XIII
• Mides: variables, segons es tracti de bases o fusts
• Núms. d’inventari: 643.1, 615, 643.2, 1 686, 1 684, 1 691 i 617; Pulchra, 88, 89, 90, 91, 92, 93 i 94

Conjunt de bases i fusts que presenten diferent decoració en els plints de les bases, sempre, però, molt senzilla, sovint inspirades en la base àtica, que tant influí en el romànic.

Escultura en pedra: fragments d’arquivolta núms. 1 490, 1 533, 1 680, 1 532, 1 483

• Procedència: el Tormillo (Osca)
• Datació: segle XII
• Mides: variades, entre 14 i 55 cm de llargada
• Núms. d’inventari: 1 490, 1 533, 1 680, 1 532 i 1 483; Pulchra, 97, 98, 99, 100 i 101

Es tracta d’un conjunt de fragments d’arquivolta decorats de cercles d’entrellaços, palmetes i puntes de diamant. Es troben repartits entre la Seu Vella i l’església de Sant Martí. A la mateixa Seu Vella hi ha altres fragments que consten també com a procedents de l’església parroquial del Tormillo, que no s’han estudiat detalladament.

Escultura en pedra: fragments de dovelles, arquivoltes i cornises núms. 1 689, 1 487, 1 534, 591, 590

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segles XII-XIII
• Mides: variades
• Núms. d’inventari: 1 689, 1 487, 1 534, 591 i 590; Pulchra, 95, 96, 102, 103 i 104

És un conjunt de fragments ornats la majoria dels quals amb temes vegetals, de procedència dispersa i desconeguda, a excepció del que té el núm. d’inventari 590, que és idèntic a la cornisa de la porta de Sant Berenguer de la Seu Vella. Altres fragments semblen procedir també de la Seu Vella, però no consta amb seguretat.

Làpida núm. 452

• Procedència: Sant Pere de Millà (Àger, Noguera)
• Datació: d 1249
• Mides: 36 × 28, 3 × 5 cm
• Núm. d’inventari: 452 (núm. antic 68); Pulchra, 105

Làpida funerària, en marbre blanc del país, de forma rectangular. Té la següent inscripció:

A(nno) MCCXVI K(a)L(endas) SEP(tem)B(ris) O(biit)
GAÇOL DE MILIANO.
A(nno) MCCXLVI N(o)N(a)S D(e)- CE(m)B(ris) OB(iit) ARSE(n)DIS D(e) MILIA(n)0.
A(nno) MCCXLIX XV K(a)L(endas)
MARCII O(biit) D(ominicus) ALARICHO.
A(nno) MCCXLIX XIII K(alendas) IUNIS OB(iit)
(G) G(ombaldus) D(e) ALARICHO QUI FU(e)R(un)T
FR(atr)ES.

Traduït al català diu: “L’any 1216, el dia de les calendes de setembre, va morir Gaçol de Millà. L’any 1246, el dia de les nones de desembre, morí Arsenda de Millà. L’any 1249, el 15 de les calendes de març, morí Domènec d’Alaric; l’any 1249, el 13 de les calendes de juny, morí Gombau d’Alaric, els quals eren germans”.

Orfebreria: creu processional núm. 682

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segles XII-XIII
• Mides: 62 × 23, 5 × 1, 5 cm
• Núm. d’inventari: 682 (núm. antic 273); Pulchra, 106

Creu llisa de ferro forjat amb els extrems dels braços flordelisats. Crist aplicat de llautó.

Orfebreria: creu processional núm. 273

• Procedència: diòcesi de Lleida (Sant Miquel de Castelló de Farfanya?)
• Datació: segle XIII
• Mides: 62 × 42 cm (creu); 24 × 19 cm (Crist)
• Núm. d’inventari: 273; Pulchra, 107

Creu de coure amb aplicacions d’esmalt de tipus champlevé, dels tallers o manufactures de Llemotges. És una obra típica de les produccions llemosines, força malmesa, a desgrat d’una restauració recent. Els extrems dels braços de la creu, ara quasi arrodonits, podien haver estat de tipus flordelisat. La figura del Crist, nu però amb un gran perizoni, esmaltat de color blau i blanc, és la part més ben conservada i la de més categoria, feta potser per una mà diferent de la que feu la creu, que és més matussera i amb menys detall (vegeu Sant Miquel de Castelló de Farfanya).

Orfebreria: encensers núms. 856, 855, 852, 851, 854, 857

Encenser de bronze fos (núm. d’inventari 852) amb les barretes verticals per facilitar la mobilitat del casquet i l’agafador en forma de creu grega.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segles XI-XII
• Mides: 12 × 9, 5 cm de diàmetre; 12 × 9 cm de diàmetre; 13 × 10 cm de diàmetre; 15 × 10 cm de diàmetre; 14 × 10 cm de diàmetre
• Núms. d’inventari: 856, 855, 852, 851, 854 i 857; Pulchra, 108, 109, 110, 111, 112 i 113

Objectes de bronze fos, compostos de dues parts hemisfèriques: el casquet i el braseret units, els més antics, per bastonets metàl·lics i cadenes i, els més tardans, només per cadenes, que s’uneixen per tres parelles d’anelles que permeten pujar el casquet per alimentar el foc i introduir-hi l’encens, que acaben en un agafador semisfèric o en forma de creu. El braseret és totalment llis i contrasta amb el casquet que està ornat per forats, inicialment petits i triangulars i més tard autèntics calats (com el núm. d’inv. 852 o 110 de Pulchra). També hi ha algun encenser amb el braseret decorat i el casquet com una mena de torre esglaonada, anunciant ja els encensers d’època gòtica (com el núm. d’inv. 857 o 113 de Pulchra). Cap d’aquests no té marques de taller d’artista.

Orfebreria: píxide núm. 887

Píxide de coure amb aplicació d’esmalt (núm. d’inventari 887), característic dels tallers llemosins del segle XIV.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-J.I. Rodríguez

• Procedència: diòcesi de Lleida
• Datació: segle XIII
• Mides: 9, 5 × 6, 9 cm
• Núm. d’inventari: 887; Pulchra, 114

Peça de secció circular a la part inferior i cònica a la superior, de coure amb aplicacions d’esmalts de tipus champlevé, característica de la manufactura de Llemotges. Corona la tapa un element esfèric que suporta una petita creu. Ambdues parts, capsa i tapa, estan ornades per un tall vegetal representat en metall, que forma una tija d’on neixen brots i elements florals que marquen un ritme ondulant. L’esmalt té aquí la missió d’oferir un fons al tema ornamental i de fer ressaltar els perfils dels motius vegetals. Es conserva en força bon estat.

Arts decoratives: candelers núms. 779, 779.1, 897, 897.1

• Procedència: probablement de Benavent de Segrià
• Datació: segles XII-XIII
• Mides: 21 × 95 cm; 20, 5 × 13, 5 cm; 25, 5 × 10, 5 cm
• Núms. d’inventari: 779, 779.1, 897 i 897.1; Pulchra, 115 i 116

Dos grups, de dos candelers cadascun, formats per una barra prismàtica que es fa punxeguda a l’extrem superior, i que a la part de sota s’obre en tres braços amb remat inferior, a les potes, de base plana. Tots dos candelers són formats per una sola peça. El segon candeler (Pulchra, 116) té la barra prismàtica amb decoració dentada i punts, tot i que ha perdut alguns dels ferros per sostenir les espelmes.

Arts decoratives: braser núm. 1 046

Braser de ferro forjat procedent de la Seu Vella de Lleida, amb el núm. d’inventari 1 046.

Delegació del Patrimoni Cultural del bisbat de Lleida-R. Manent

• Procedència: Seu Vella de Lleida
• Datació: segle XIII o començament del XIV
• Mides: 34 × 55 × 59 cm
• Núm. d’inventari: 1 046 (núm. antic 42); Pulchra, 399

Braser d’estructura prismàtica, rectangular, amb quatre muntants de secció quadrada acabats a dalt amb una anella i a baix amb una rodeta. Entre els travessers té, reblades per claus, unes tiges verticals amb elements decoratius en forma de volutes, de tradició romànica. De models de braser semblants a aquest, n’hi ha diversos exemplars al país i a fora, com ara al Museu Episcopal de Vic, al Museu Diocesà d’Urgell, al Museu Diocesà de Tarragona, al Cau Ferrat de Sitges, etc. (APF)

Bibliografia

• Berlabé-Fité, 1993, vol. II, pàgs. 557-561; Pulchra, 1993, pàssim; Berlabé, 1994, LI, pàgs. 83-89; Lorés, 1994, LI, pàgs. 55-60; Berlabé, 1995, 8, pàgs. 93-100.