Jaciment de l’antic portal de Magdalena (Lleida)

Situació

Aquest jaciment arqueològic és situat a l’actual carrer de la Magdalena, just on avui dia hi ha l’Auditori Municipal. (AOC-ALP)

Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG023103.

Jaciment arqueològic

L’excavació de l’Antic Portal de Magdalena, que començà l’any 1984 i durà tres anys, va representar un avanç molt important per als estudis d’arqueologia urbana, d’una manera especial per als de l’època medieval, i també va suposar una molt notable aportació al coneixement del món andalusí, encara molt poc conegut en aquell moment al nostre país.

Les campanyes d’excavació es van iniciar al gener de l’any 1984 i duraren fins a l’abril del 1987. Després d’una etapa prèvia de prospeccions, es començà a excavar un quadre de 360 m2. Després d’haver fet diverses ampliacions, s’acabà excavant una superfície d’uns 1 200 m2 i s’estudiaren uns 10 000 m3 de terra.

Arran dels resultats obtinguts, s’establí l’existència de set fases d’ocupació, de les quals ara ens interessen, bàsicament, l’anomenada fase “d”, que correspon a l’època medieval andalusina, i la fase “c”, que és l’època medieval cristiana.

Pel que fa a l’ocupació d’aquest espai, gràcies a les excavacions sabem que, després d’un llarg període d’abandonament des del final dels segles de domini romà, en època islàmica començà una nova ocupació humana. Podem situar l’ocupació andalusina del sector excavat i estudiat en aquest jaciment, entre la darrera meitat del segle X i l’inici del segle XII.

Planta de les estructures andalusines aparegudes a l’excavació feta entre els anys 1984 i 1987.

M.J. Aizcorbe-M. Julià

A partir d’un cert moment, la població de la ciutat musulmana de Lleida s’estengué, al nord-est, més enllà de la “cuirassa” que hi havia en aquesta banda de la medina lleidatana. Al llarg d’aquests 150 anys, que van des de la fi del segle X fins a l’inici del segle XII, hi hagué una ocupació intensa, fet que demostra que, per primera vegada en la història, aquest indret era situat en una àrea urbana. Aquesta ciutat islàmica de Lleida va viure el seu moment més bo a l’inici de l’època de taifes, en part, però, com a fruit de les darreres actuacions omeies.

Dins d’aquest espai de temps —uns 150 anys—, hom pot diferenciar dos moments: un primer urbanisme andalusí i un segon urbanisme andalusí (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 85).

Primer urbanisme andalusí (segles X-XI)

Aquest sector, ara excavat, del futur barri “cristià” de Santa Magdalena, tot i ésser perifèric amb relació a la ciutat, al segle X passà a ésser un espai urbà. Els únics testimonis d’aquesta primera etapa són pous negres i sitges. Això no impedeix que hom no cregui que l’alineació de façanes i, fins i tot, que quasi tota la parcel·lació del barri islàmic, que restà més ben definit a la segona etapa andalusina —segles XI-XII—, no tinguessin ja l’inici en el moment en què hi hagué el primer establiment de població en aquest lloc (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 86).

Les cases es degueren construir en relació amb l’antic camí que anava cap a les partides de terra situades al nord. De fet, som a l’origen del Carrer Major de Magdalena, eix al voltant del qual s’articulà l’espai urbanitzat. Així nasqué, segurament d’una manera poc o molt espontània, un raval o barri exterior al nucli de la medina islàmica de Lleida.

Realment, això és confirmat pel fet que dels 27 pous morts segurs, trobats durant l’excavació en aquest estrat inferior, 22 són situats on es documentaren carrers, en el moment posterior —segles XI-XII—. Això és una dada prou significativa per tal de poder assegurar que els carrers coincidiren gairebé exactament al llarg de tota l’etapa andalusina. Els pous morts eren perforacions fetes al sòl, destinades a rebre les aigües brutes procedents de la utilització domèstica. Tenien una fondària que oscil·lava entre 1,5 i 3 m.

Contràriament, de les 67 sitges anteriors a l’època taifa excavades en aquest jaciment, només 5 eren situades fora de l’àmbit domèstic. Cal assenyalar, però, que, ja en època medieval, fou escapçada, si fa no fa, la tercera part superior de totes les sitges. Gairebé totes tenien formes globulars i ovalades, sovint amb el fons gairebé pla. Llur diàmetre màxim normalment era d’1,5 a 2 m (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 88). D’acord amb algunes troballes, podem suposar que devien ésser tancades per unes lloses planes, foradades al mig.

Segon urbanisme andalusí (segles XI-XII)

Aquesta etapa, amb una forta continuïtat amb relació a la precedent, fou un moment d’esplendor si ens fixem en el conjunt de l’època islàmica. En aquest moment, el gran nombre d’estructures constructives que s’han conservat permeten de poder conèixer no sols com era l’urbanisme sinó també com era l’espai domèstic.

En aquesta etapa final de la Lleida andalusina, hom ja pot veure clarament com es configuraren les diferents illes de cases a partir d’uns carrers que, com hem dit, sembla que ja existien a l’etapa precedent. A l’espai excavat, es pogueren estudiar diverses illes d’habitatges amb una forma i una superfície irregular, situades a l’oest d’un carrer principal (orientat de sud a nord). Foren excavades d’una manera més o menys parcial cinc o sis illes de cases (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 108). Tenien unes mides variables i la façana que donava al carrer tenia una longitud que podia anar dels 8 als 40 m.

Durant les obres, s’excavà un carrer principal (que després de la conquesta fou el carrer de la Bruneteria o de Sant Gili), amb una amplada d’uns 3 m, i diversos carrers laterals, que tenien una amplada que oscil·lava entre els 2,8 m i els 2 m.

Amb relació a aquests carrers, podem esmentar l’existència d’una xarxa de clavegueres, la mida de les quals variava d’acord amb la importància dels carrers. Cal diferenciar el clavegueram públic de les clavegueres domèstiques provinents de cadascuna de les cases. La claveguera principal, amb una amplada de 50 a 60 cm, era feta amb grans lloses, situades a cada banda i al damunt. La complexitat d’aquestes canalitzacions —per exemple la inclinació— reflecteix uns coneixements en la hidràulica del sanejament molt elevats (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 111). Els problemes derivats dels pous morts de la fase precedent degueren portar els governants de la medina a fer aquesta acurada obra pública.

La casa d’època andalusina de l’Antic Portal de Magdalena s’organitzava, tal com és normal al món islàmic, al voltant d’un pati. A la zona excavada es van poder localitzar unes 18 cases, en relació amb la identificació d’alguns dels elements propis dels habitatges, com poden ésser patis, pous, sitges, etc.

Un primer aspecte que cal assenyalar és l’adaptació de l’urbanisme al relleu del terreny. Si anem d’est —on hi havia el carrer principal— a oest, trobem que cada casa era situada en un nivell diferent de la contigua, de manera que molt sovint les parets mitgeres feien de mur de contenció de la terrassa on hi havia bastides les cases veïnes. Cal assenyalar que els carrers de després de la conquesta tendiren, en canvi, a seguir un pendent i a no ésser pas graonats com els islàmics; aquest canvi, de fet, suposà la destrucció de molts elements anteriors, tal com hom ha pogut veure durant l’excavació del jaciment.

Podem descriure les característiques d’una de les cases més ben conservades d’aquest moment andalusí (casa 1), situada a l’extrem sud-est de l’àrea excavada. Tenia una superfície d’uns 90 m2, repartits en un pati de planta quadrangular i en dues cambres de planta rectangular, una a l’est, paral·lela al carrer principal —on hi devia haver l’entrada— i l’altra, al nord, paral·lela al carrer anomenat 2. Gairebé tots els habitatges tenien aquesta organització tripartida. Cal tenir present, però, que aquesta casa 1 era bastant gran, ja que molts habitatges tenien unes mides de només uns 50 m2.

El pati tenia un paper central dins l’habitatge. El de la casa anomenada 1 era pavimentat amb lloses (de 45 cm × 90 cm). En aquest espai obert hi havia un pou, desplaçat cap a una de les seves parets. Aquest pou era de planta quadrada, amb uns costats de 90 cm. La boca era, en canvi, rodona i només lleugerament elevada respecte al paviment del pati. En altres casos, com a la casa 14, hi havia un brocal acabat en forma d’octàgon. A l’interior del pou de la casa 1, hi devia haver, als costats nord i sud, uns traus, separats uns 45 cm entre ells, destinats a permetre de baixar fins al fons. Malgrat la importància que tenia el pou a la majoria dels habitatges, cal assenyalar, com una excepció, que al pati de la casa número 4, amb una superfície d’uns 15 m2, no n’hi havia cap.

Al nord d’aquest pati de la casa número 1, hi havia una cambra, a la qual s’accedia per una porta amb un llindar de 90 cm. El paviment d’aquesta habitació era fet amb morter i pedres. Com hem dit, s’ha suposat que l’entrada a la casa, des del carrer, es devia fer a partir de l’habitació situada a l’est del pati.

En altres cases, s’han trobat que hi ha algunes petites diferències. Per exemple, a la casa anomenada 4, que només tenia una superfície d’uns 50 m2, la cambra d’entrada tenia forma d’ela; el més normal a la majoria dels habitatges era, però, que aquesta cambra d’entrada tingués una planta rectangular o trapezial i que fos força petita. Així mateix, en algunes cases, com a la número 9 i 11, hi havia una habitació a l’entrada, el pati al mig i una cambra al fons, contraposada a la primera.

A la cambra de la casa número 4, situada al nord del pati, hi havia una llar de foc, de forma rodona, feta amb argila i còdols plans i propera a un pilar (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 113). En canvi, a la cambra principal de la casa 14, amb una planta rectangular que feia 5 m × 2 m, hi havia una sitja, destinada a guardar els cereals. De fet, era normal que hi hagués una o dues sitges en cadascun dels habitatges, situades en qualsevol de les cambres (i molt més rarament al recinte destinat a fer de pati).

A la casa 14, el pati tenia dos nivells: una andana o vorera, en forma d’u, envoltava l’espai quadrangular central. Al sud del pati, hi havia un porxo cobert amb una teulada, inclinada cap a l’interior d’aquest pati; durant l’excavació, les teules d’aquest cobert foren trobades a terra.

Sembla, segons les dades obtingudes al llarg de l’excavació, que la situació en aquest raval deixà d’ésser bona al segle XII i empitjorà progressivament a mesura que s’acostava la data de la conquesta, que havia de representar el final de l’etapa islàmica de la ciutat de Lleida. Ja des de la fi del segle XI hi hagué una pèrdua de població, que va suposar, els darrers anys, que de les 18 cases segures que havien estat documentades a l’espai excavat, només sis continuessin habitades (Loriente, 1996, pàg. 22).

Moment medieval cristià (segles XII-XIV)

Planta de les estructures medievals tardanes sobreposades a les d’època andalusina.

M.J. Aizcorbe-M. Julià

La capitulació de la ciutat de Lleida l’any 1149 i el fet que l’antiga medina passés a dependre dels comtes de Barcelona i d’Urgell van comportar que es donessin alguns canvis, poc o molt sobtats, en l’organització d’aquest barri, a partir d’aquest moment anomenat de Santa Magdalena. Cal dir, però, que sembla, d’acord amb les dades obtingudes arran de l’excavació, que a la banda sud del sector excavat, més proper al nucli de la ciutat, hi hagué una reutilització de les construccions andalusines, mentre que a la banda nord, els edificis trobats en aquesta nova etapa són bàsicament cases fetes de nova planta, edificades a la segona meitat del segle XII, tot i que alguna vegada s’aprofità com a fonament alguna paret de l’etapa precedent (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 131).

En general, però, hom pot assenyalar una continuïtat en l’organització d’aquest espai. Els carrers foren construïts si fa no fa al mateix lloc on eren situats antigament, tot i que hi pogué haver algun petit canvi en llur traçat. L’organització creada en aquest primer moment cristià perdurà sense gairebé cap canvi fins al segle XVIII, quan s’esdevingué la destrucció d’aquest barri (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 131). Així, per exemple, el carrer principal només es desplaçà una mica cap a l’est, de tal forma que les façanes avançaren uns 50 cm per sobre de l’espai ocupat abans pel carrer andalusí.

Cal cridar l’atenció sobre el fet que a la zona nord, allà on hi hagué una reedificació, una característica de les construccions és llur ortogonalitat gairebé perfecta; les parets tenien pràcticament la mateixa orientació que els quatre punts cardinals. Aquesta tendència a adaptar-se a una retícula ortogonal demostra la intenció, per part dels que bastiren els edificis, d’ajustar-se a una planificació urbana.

Al costat d’això, algunes cases —com la 8— foren reaprofitades, sense gaires canvis, almenys al llarg d’un curt període de temps. En d’altres casos, com hem dit, les parets andalusines serviren, si més no, com a fonament. Molt sovint, es construïren murs de compartimentació que dividiren alguns dels antics espais habitats.

Pel que fa als carrers, sembla que les antigues clavegueres foren substituïdes per unes escorrenties, situades aproximadament en llurs eixos longitudinals, de vegades amb una lleugera desviació cap a un costat. Aquestes escorrenties eren fetes amb lloses, sense morter, contraposades, de tal manera que formaven dos murets paral·lels. En aquest moment, a la segona meitat del segle XII, es tornaren a fer pous morts.

A l’espai excavat de l’antiga parròquia de Santa Maria Magdalena, els grans canvis sembla que es produïren a mitjan segle XIV, quan algunes cases canviaren molt. En aquest moment, els habitatges esdevingueren més grans i sovint destinaren una part important de l’espai a cambres dedicades a la producció, segurament relacionada amb la indústria tèxtil o amb l’agricultura (cellers o trulls).

Dins les tres illes de cases que pogueren ésser estudiades a l’espai excavat, s’identificaren 12 cases (Loriente-Oliver, 1992, pàg. 185). Eren edificis d’uns 200 m2, quan només tenien una planta, o de 140 a 150 m2, quan en tenien dues.

De vegades, en cases d’una sola crugia, de l’entrada del carrer s’accedia a un espai enllosat, on hi havia l’escala que permetia de pujar al pis superior (i potser a les golfes que hi devia haver al capdamunt). La façana d’aquestes cases podia ésser de 4,3 a 7,5 m (amb una longitud de 17,5 a 24 m). A les cases de 2 crugies, amb una façana d’uns 9 m, una de les crugies, amb arcades, podia ésser destinada a les activitats artesanals, i l’altra, amb portes més petites, era dedicada a fer de lloc d’habitatge.

Les excavacions posteriors, a les rodalies d’aquest jaciment de l’Antic Portal de Magdalena, per exemple al carrer de la Costa de Magdalena o bé al carrer de Bafart, no han alterat les conclusions principals obtingudes al llarg d’aquesta primera excavació, sinó que, més aviat, les han ratificades. Podem assenyalar, però, el fet que mentre a l’Antic Portal de Magdalena, en el primer període andalusí, anterior a l’època taifa, només es documentà indirectament —per mitjà de pous morts i sitges— l’existència dels habitatges, al carrer de la Costa de Magdalena, hom excavà part d’una casa d’aquest primer període, que després tingué continuïtat en el període posterior (Loriente, 1996, pàg. 23). (JBM-AOC-ALP)

Bibliografia

• Loriente-Oliver, 1992; Loriente, 1996, pàgs. 9-37.