Situació
Vista aèria del castell i l’església de Santa Maria, que foren seu d’una comanda, estratègicament situats al puig de Gardeny, al sud-oest de la ciutat de Lleida.
ECSA-J. Todó
Aquest castell és emplaçat al sud-oest de la ciutat de Lleida, damunt el puig de Gardeny, que, situat al marge dret del Segre, domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. (MLIR)
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG013094.
Història
La presència al puig de Gardeny d’una fortificació parteix dels temps romans, o fins i tot d’un moment anterior, si bé això no es pot afirmar amb tota seguretat. Se sap que en aquest puig, Afrani, general de Pompeu, hi establí el seu campament tot bastint una fortalesa durant la guerra civil duta a terme a mitjan segle I aC entre Juli Cèsar i Pompeu; en els comentaris del llibre De bello civili, escrit pel mateix Juli Cèsar, Gardeny és designat amb el nom genèric de “coll”. Posteriorment, quan es produí l’ocupació islàmica al segle VIII, els àrabs, potser aprofitant les estructures anteriors, alçaren un castell al puig de Gardeny, el qual havia tingut des de sempre un paper estratègic molt important per al control i la defensa de la ciutat.
Segons J. Lladonosa, l’any 1123, el rei aragonès Alfons I el Bataller, en pugna contra el comte de Barcelona Ramon Berenguer III per les respectives zones de conquesta i expansió, tot arribant a Lleida féu fortificar el puig de Gardeny (“rex Adefonsus fabricabat castellum super Lerita”).
Després de la conquesta de Lleida a la tardor de l’any 1149, el comte barceloní Ramon Berenguer IV, com a compensació per l’ajuda rebuda de l’orde del Temple per a l’ocupació de la ciutat, donà als templers el puig i el castell de Gardeny, els quals immediatament hi organitzaren una comanda. (MLIR)
La comanda templera de Gardeny
Sembla que en els primers temps, la comanda de Gardeny funcionà conjuntament amb la de Corbins, la qual, segons alguns autors, fou el primer convent templer de les terres del Segre.
El primer document conegut signat a Gardeny (apud Gardenurn) —en qualitat de casa templera— és una donació, feta l’any 1152 per Ramon de Sedó, de dues peces de terra a Fontanet —partida de l’horta de la ciutat que avui és el barri de la Bordeta—. El primer comanador que apareix documentat com a tal és Pere de Cartellà, l’any 1156.
El patrimoni de la comanda de Gardeny es va formar a partir de les primeres donacions comtals establertes en els pactes. A aquestes, però, ben aviat s’afegiren nombroses i diverses donacions procedents de la noblesa que havia participat en la conquesta.
Com a Tortosa, els templers de Gardeny degueren rebre donacions en diner, ja que són moltes les adquisicions i permutes que realitzaren per tal de concentrar propietats i fer explotacions racionals. La permuta, sovint acompanyada de diner, fou una de les pràctiques comercials més realitzades pels templers de Gardeny. Bona mostra del prestigi que anava assolint l’orde a Lleida es palesa en les donacions pro anima o per altres motius espirituals. La més significativa de totes fou potser la que realitzà el canonge de la seu de Lleida, Guerau de Casola, el 1216; consta que en el testament de l’esmentat canonge, atorgat aquest any, posà sota custòdia i protecció dels templers de Gardeny tots els béns que tenia, i llegà a l’església de la comanda una candela perquè després de la seva mort cremés nit i dia a l’altar de Santa Maria. Contribuïren així mateix a la formació del patrimoni les aportacions que feren diversos senyors en ingressar com a frares a la Milícia del Temple o en lliurar-se com a donats. J. Miret i Sans recull el cas de Gombau de Ribelles, el qual féu una important donació de béns l’any 1179 a la comanda de Gardeny i disposà d’ésser enterrat al seu cementiri; entre les possessions que llegava hi consten: el seu cavall i les seves armes, un celler a Rufea amb les botes de vi, i una renda de 100 sous de tota la propietat que tenia a Rufea.
Els templers de Gardeny explotaven directament amb servents —en un inventari del 1289, fet sota el govern de Bernat de Montoliu i publicat per J. Miret i Sans, es comptabilitzen 43 esclaus— una bona part de les millors terres de l’horta dels voltants del castell, però la importància del domini territorial no els permetia arribar a tot arreu. Com a les altres comandes, van cedir la major part dels seus dominis a cens o en parceria.
L’any 1161 donaren terres a 14 habitants de Lleida per a començar els conreus de les hortes de Gardeny. El 1165 set homes més reberen terra de regadiu a l’horta de Lleida, i encara es documenten establiments d’horta a quatre homes més. Foren els anys que començà l’explotació de l’horta de Fontanet. Per un document del 1264 tenim notícia de molts establiments a cens que havien fet a Fontanet — a l’esquerra del Segre, al SE de la ciutat— i a l’horta de Pardines —aquesta a la riba dreta, al NE de la ciutat, vers Corbins—. També es troben diverses cessions a cens en moltes de les propietats urbanes.
Però la feina més notable que dugueren a terme en l’administració del patrimoni fou potser la política de concentració en nuclis allunyats de la ciutat. Com es veurà més endavant, practicaren establiments col·lectius en zones despoblades concedint cartes de poblament i afavoriren la fundació i explotació de granges agropecuàries, les quals en més d’una ocasió esdevingueren subpreceptories i, fins i tot, comandes autònomes.
Una de les activitats econòmiques de Gardeny, que han ressaltat els historiadors, es refereix a la cria de bestiar de peu rodó. Els cavalls, les mules, els matxos i els pollins de Gardeny van ser molt apreciats —per a la guerra els primers, i per al treball els darrers— i donaren fama i prestigi a la casa. A l’edat mitjana aquest bestiar era molt important, ja que un cavall valia molts diners i aconseguir bones races suposava tota una especialització. En el cas dels templers s’explica per la necessitat que tenien de proveir de cavalls les cases d’Orient.
D’altra banda, els templers de Gardeny, com totes les comandes, van tenir especial interès en l’aprofitament industrial de la força hidràulica. La riquesa aqüífera de Lleida fou explotada amb nombrosos molins, alguns dels quals han arribat als nostres dies. És evident, doncs, que la indústria molinera fou una de les fonts d’ingressos més importants de la casa de Gardeny. A la segona meitat del segle XIII Gardeny tenia un templer encarregat dels molins.
L’any 1228 el rei Jaume I atorgà una carta de protecció als templers de Gardeny, els quals, l’any 1236, oferiren a aquest mateix monarca, a Lleida estant, la seva participació en la projectada conquesta de València.
Malgrat les poques notícies que es coneixen de les activitats financeres, cal pensar que aquestes foren molt importants. A.J. Forey afirma que la comanda de Gardeny l’any 1241 guardava diners del vescomte de Cardona i que el convent tenia una casa on es podia deixar en dipòsit tota mena de béns —fins i tot mules i presoners moros.
Jaume de Sarroca, bisbe d’Osca i senyor de Torres, en testament atorgat el 1289, cedí als templers de Gardeny els drets sobre el castell de Torres, els quals hi fundaren una sotscomanda, de la qual es tenen poques notícies històriques. La comanda de Gardeny perdurà fins el 1314. Amb l’abolició de l’orde del Temple, Gardeny restà sota el poder reial fins l’any 1318, quan fou cedit als hospitalers en qualitat de priorat, el qual es mantingué fins el segle XVIII, en què l’antic castell i comanda de Gardeny fou convertit en caserna. Recentment, ha estat restaurat en part.
Comanadors templers de Gardeny
| Pere de Cartellà | 1156-1161 |
| Eimeric de Torrelles | 1164-1165 |
| Bernat de Cornellà | 1175 |
| Ramon de Concabella | 1176-1177 |
| Miró de Trilla | 1177 |
| Pere Uchor | 1178 |
| Pere de Colonges | 1178-1180 |
| Bernat de Gospí | 1180-1185 |
| Beçó | 1186-1189 |
| Bernat de Claret | 1190-1195 |
| Pere d’Aguda | 1200 |
| Bernat de Seròs | 1196-1197 |
| Pere d’Aguda | 1198 |
| Bernat de Claret | 1199-1200 |
| Pere d’Aguda | 1200 |
| Guillem Amill | 1202-1203 |
| Bernat de Claret | 1203-1206 |
| Guillem de Mont-rodon | 1206-1212 |
| Ramon Berenguer d’Àger | 1212-1215 |
| Bernat de Claret | 1215-1216 |
| Gaufred de Castellnou | 1216-1221 |
| Ramon de Cervera | 1222-1223 |
| Ramon de Serra | 1223-1228 |
| Jordà de Peralta | 1228-1230 |
| Rigau de Roca | 1230 |
| Guillem de Mont | 1231-1233 |
| Pere de Campfred | 1233-1239 |
| Guillem de Cardona | 1239-1243 |
| Pere Eiximèn | 1243 |
| Ponç d’Oltrera | 1244 |
| Bernat d’Alta-riba | 1245 |
| Guillem d’Anglesola | 1246-1247 |
| Guillem de Turdo | 1247-1249 |
| Bernat d’Alta-riba | 1249-1251 |
| Guillem d’Alcalà | 1251-1252 |
| Jaume de Timor | 1252-1254 |
| Guillem d’Alcalà | 1254 |
| Ramon Berenguer d’Àger | 1255-1260 |
| Bernat d’Alta-riba | 1260-1261 |
| Ramon Berenguer d’Àger | 1261-1262 |
| Pere de Queralt | 1265-1267 |
| vacant | 1267-1268 |
| Bernat d’Alta-riba | 1268-1269 |
| Arnau de Timor | 1269-1271 |
| vacant | 1271 |
| Ramon des Bac | 1271 |
| vacant | 1272 |
| Ramon des Bac | 1272-1274 |
| Guillem de Miravet | 1274-1284 |
| Pere de Tous | 1284-1286 |
| Bernat de Montoliu | 1286-1290 |
| Pere de Vilalba | 1290-1292 |
| Arnau de Timor | 1292 |
| vacant | 1293 |
| Ramon Oliver | 1294-1297 |
| Pere de Vilalba | 1297-1298 |
| Arnau de Torrella | 1298-1301 |
| vacant | 1302-1307 |
| Arnau de Banyuls | 1307 |
| (JFS) | |
Possessions de la comanda templera de Gardeny
Els templers de la comanda de Gardeny, des de bon principi i gràcies a nombroses adquisicions i donacions, aconseguiren ampliar les seves possessions per les terres de ponent. L’activitat repobladora s’inicià per l’antic terme del Castell d’Àsens —actual Castelldans de les Garrigues—. L’any 1151 els templers formalitzaren una carta de franqueses i donaren unes terres a dos particulars amb el propòsit d’atreure població; segons J. Lladonosa, aquesta donació de terres correspon als actuals masos deshabitats de Melons i Matxerri, al terme de Castelldans.
Més endavant anaren adquirint importants feus en aquest terme: els castells d’Artesa i de Grealó —ambdós en l’actual municipi d’Artesa de Lleida—, la torre de la Sala —actual mas del terme de les Borges Blanques— i la de Na Jordana, que no hem pogut localitzar.
Al nord de Lleida, en el que fou antic terme de “Segrià”, es configurà un nucli de possessions que, en algun moment, devien portar el nom de “comanda del Segrià”. Aquell terme comprenia els territoris que avui pertanyen als municipis de Torrefarrera, Torre-serona, Rosselló de Segrià, Benavent de Segrià, Vilanova de Segrià i la Portella. Segons J. Miret i Sans, l’any 1158 la comanda de Gardeny ja tenia béns en aquesta àrea. El 1198 la comtessa d’Urgell definí uns honors de Segrià a favor del mestre provincial i del comanador de Gardeny.
També es documenta que tenien possessions al “Segrià”, al lloc de Canís —actual Canisset, del municipi de Rosselló de Segrià—; a l’indret de la Torre Grallera —entre els termes de Benavent de Segrià i Torrefarrera—, en el qual tenien drets des de l’any 1177 per donació dels Torroja (el 1209 compraren la totalitat del lloc a Hug de Torroja); i al poble de Torrefarrera amb els seus termes i almúnies, entre les quals figuraven la torre de Vallseguer i la torre de Pujalt. D’altra banda, segons un document del 1250, els templers de Gardeny tenien el ple domini del castell, vila i territori de Malpartit, també al municipi actual de Torrefarrera.
En aquestes terres, el comanador de Gardeny afavorí la colonització mitjançant una carta de poblament, que fou atorgada l’any 1231 i afectà diferents “torres” —Riudovelles, Torre Gilaberta, Torre Amada, Torre Forcada i Torre de Segrià—, les quals volia aglutinar en la vila nova que s’havia d’anomenar Castellnou, d’on totes eren properes.
Avui es fa difícil localitzar el lloc exacte d’aquestes terres. Mentre J.M. Font i Rius adverteix que la “comanda del Segrià” no s’ha de confondre amb Vilanova de Segrià, J. Lladonosa creu que el lloc era a uns 500 m de Vilanova de Segrià, en un turó que hi ha sobre la carretera de Benavent de Segrià a Lleida, on hi ha alguns vestigis de murs.
Per altra part, és probable que l’anomenada per J. Miret i Sans “comanda d’Urgell” administrés les possessions que la comanda Gardeny tenia pels rodals de Balaguer, ja que aquesta ciutat era la capital del comtat d’Urgell. La possessió templera més important d’aquest sector fou el castell de Pedrís, actual llogaret del municipi de Bellcaire d’Urgell, vora Balaguer. La meitat del castell de Pedrís fou donat a l’orde del Temple per la comtessa Dolça de Foix i el seu fill Ermengol VIII d’Urgell el 13 de maig de 1185. L’altra meitat, que estava en mans de propietaris aloers, fou adquirida majoritàriament pels templers a partir del 1188 a través d’una sèrie d’operacions econòmiques.
Un altre nucli, situat entre Corbins i Barbens, constituït principalment per donacions procedents de la família Anglesola, podria haver constituït la casa de “Bell-lloc”. El formaven els llocs del Palau d’Anglesola, el Merlet i l’Escarabat —actuals despoblats del terme del Palau d’Anglesola—, Golmés, Castellnou de Seana, les Novelles, a l’actual terme d’Utxafava, i Sidamon, indret que fou donat l’any 1260 a la comanda de Gardeny per donació de Guillem d’Anglesola.
Un altre indret colonitzat en aquesta zona és la torre à’Avinselo. Sembla que la turris d. Avinçalon que modo vocatur d. Albaç, la qual fou concedida per Ramon Berenguer IV als templers de Gardeny, correspon a l’actual granja de Vensilló, als Alamús. (JFS)
Castell
Planta, alçat i secció del conjunt de Gardeny segons un plànol fet el 1733 per Marcos t’Sentevens, conservat a l’arxiu del Servicio Histórico Militar de Madrid.
cedida per J. Fuguet
El castell que parcialment ha arribat als nostres dies fou construït pels templers segons els models de l’arquitectura castellera occitana del segle XII, que era la mateixa que es produïa a Catalunya els mateixos anys: castell concentrat amb església i altres serveis adossats, tot voltat de muralla.
En aquest tipus de fortalesa hi havia un primer nucli sobirà, format per un grup d’edificis —entre els quals es trobaven el castell, o força senyorial, i l’església— i un recinte definit per una muralla amb barbacana o falsabraga. Actualment l’estat dels recintes murallats no permet establir amb seguretat el seu estat originari, ja que la utilització militar del lloc fins els anys cinquanta del segle XX ha causat que els sistemes defensius s’anessin transformant amb el pas dels segles.
Els edificis que es conserven a Gardeny són el castell central o castell sala i les muralles del recinte, totalment modificades des del segle XVII. Del primitiu mur queda el llenç de tramuntana, la torre de l’angle nord-occidental i potser també restes d’una torre a l’angle sud-occidental. El recinte medieval era més petit que l’actual i és gairebé segur que per construir les fortificacions modernes empraren la pedra de les muralles antigues —i fins i tot dels edificis enderrocats—. Al costat de migdia dels baluards es veuen moltes pedres reaprofitades, algunes amb senyals de picapedrer i d’altres amb motllures. El recinte construït pels templers podia derivar de la fortificació de tradició bizantina, amb alts murs flanquejats de torres rectangulars. Coincidiria amb les fortificacions de molts castells occitans amb donjon rectangular, els quals s’encerclaren d’estretes camises a partir del segle XII, a fi de posar remei als inconvenients defensius que aquest tipus de fortificació presentava. Era, de fet, el camí vers la fortificació més racional que arribaria amb les fortaleses de l’època de Felip August al final de segle.
El nucli de la fortificació presideix el cim del puig, i està format actualment per dos edificis: el castell i l’església, disposats en angle recte i units per un edifici corredor. És possible que originàriament hi hagués altres edificis a l’ampla plaça que ara s’obre al nord (la documentació hospitalera del segle XVII parla de greus destruccions produïdes per les guerres).
Vista interior de la gran sala del castell.
ECSA-J.I. Rodríguez
El castell sala és format, sobretot, per un gran edifici de planta rectangular (de 23, 25 m de llarg per 7, 5 m d’ample) i una torre també rectangular de dimensions molt menors (6, 5 m de llarg per 3, 5 m d’ample) adossada a l’angle NW del primer. Per aquesta torre es comunica el castell sala amb la capçalera de l’església mitjançant un edifici corredor. Tot l’edifici, tant la sala com la torre, té dues plantes i terrassa.
El cos principal és format per dues sales superposades. Tant la inferior com la superior són cobertes amb volta de canó apuntat. La inferior és semisubterrània i fa 7, 5 m d’alçada; la superior és una mica més alta, fa 8, 8 m. La planta baixa de la torre annexa és coberta amb volta de quart de canó, i la superior amb volta de canó apuntada. Per a entrar a aquest edifici calia emprar escales mòbils de fusta des de l’exterior, ja que les úniques portes per accedir-hi eren situades a nivell de la planta superior, a uns 4 m del terrer forà —com era normal en aquestes torres— a fi de fer inexpugnable l’edifici.
La planta baixa, semisubterrània, era accessible únicament des del primer pis. En el donjon francès aquesta planta estava destinada a servir de magatzem de provisions, d’habitació dels servents o de presó; aquests usos són els mateixos que podia haver tingut a Gardeny. Al primer pis hi havia la sala d’armes, i les cambres del comanador i dels altres frares, funcions que encara eren vigents en època hospitalera. La sala de la primera planta tenia cinc finestres d’espitllera, tres a llevant, una a tramuntana i una al sud.
Interiorment les diverses plantes es comuniquen per escales de cargol que perforen el gruix del mur. N’hi ha dues al costat de tramuntana —una a la sala i l’altra a la torre annexa—. Les estances interiors eren molt austeres i per tota decoració hi ha la motllura que assenyala l’arrencament de la volta. És una senzilla imposta que dona un toc d’elegància a la sala contornejant els arcs de les finestres.
La terrassa de la torre és accessible i servia de talaia i per a defensa.
El castell concentrat de Gardeny, de planta quadrangular i construcció vertical, pot relacionar-se amb els donjons de la França meridional i occidental i els d’Anglaterra, que eren sobretot residència senyorial i tenien un paper militar passiu.
En la construcció d’aquest castell s’utilitzà exclusivament la pedra en un dels aparells més reeixits que els constructors han fet mai amb aquest noble material: el carreuat mitjà aparellat a trencajunt (amb tot, a les primeres filades els carreus arriben a fer o m de llarg); llàstima que el gres emprat ha sofert una forta erosió. Exteriorment, els murs són d’una gran nuesa, lleument trencada per una cornisa amb permòdols llisos, que dona la volta a tot l’edifici, pels trencaaigües que contornejaven els arquets de les espitlleres, de les quals l’erosió només ha deixat la del costat de tramuntana, i pels arcs de mig punt de les elevades portes, construïts amb llargues i perfectes dovelles.
Un edifici rectangular i allargat serveix d’unió entre el castell i l’església. En planta fa 16 m de llarg per 3 m d’ample, i en alçat té dos pisos que es corresponen amb els de la torre, els quals són coberts amb volta de canó. Sembla que la connexió del pis superior amb l’església era independent de la del pis terrer. S’accedia al temple per una porta elevada que sortia damunt de la capella nord —i potser al cor, com sembla indicar l’inventari del 1591— des d’on es baixava per una escala de fusta.
La planta baixa està dividida en dues estances de diferent mida, comunicades per una porta; la més gran, que té la porta que comunica amb el presbiteri, era la sagristia.
La funció d’aquest edifici que unia l’església i el castell és similar a les sagristies o sales del tresor dels monestirs. En aquests comunicava amb el cor i de vegades tenia forma de capella; sovint tenia dos pisos: el superior connectat amb el dormitori per estar més guardat durant la nit, mentre que la planta baixa podia comunicar amb el claustre. Una part de la cambra del tresor —situada al pis superior— servia d’arxiu. Aquestes funcions semblen ser les mateixes que es donaven a Gardeny, encara que alguns dels elements siguin difícils d’identificar actualment a causa de les modificacions que ha sofert l’edifici. És probable que la cambra del tresor i l’arxiu estiguessin al pis superior comunicats directament amb les habitacions del comanador. Gardeny, com a casa important de l’orde del Temple, havia custodiat tresors de senyors notables i documents importants. No s’ha acabat d’aclarir, a partir de la documentació, si aquesta peça comunicava també amb el claustre o pati —que havia d’estar situat entre ella i l’església—, però és molt probable que fos així. (JFS)
Bibliografia
- Miret, 1910 pàssim; Lladonosa, 1961, pàg. 44; Pladevall, 1968, pàg. 366; Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 94 i 225; Forey, 1973; Els Castells Catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 869-878; Fuguet, 1995, pàgs. 155-178.