Situació
Vista aèria del castell i l'església de Santa Maria, situats al puig de Gardeny.
ECSA-X. Goñi
L’església de Santa Maria és situada a la banda de ponent del castell de Gardeny, i s’uneix a aquest mitjançant un edifici corredor annex. (MLIR)
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG013094.
Història
L’església de Santa Maria fou la capella de la comanda templera de Gardeny. La seva construcció es degué iniciar poc després de la conquesta de Lleida el 1149, quan l’orde del Temple rebé del comte Ramon Berenguer IV el puig i el castell de Gardeny, on hi instal·laren la comanda. Una de les primeres referències a aquest temple data del 1156, en què Guillem de Ponts i la seva esposa Estefania feren donació a l’orde del Temple, per a la redempció de la seva ànima i de la de llur fill Guillem, el qual era sepultat “apud Gardenium in eclesia predictorum militum”, de tots els béns que tenien a la ciutat i el terme de Balaguer, els quals els havien pervingut per concessió del comte Ermengol d’Urgell. Tres anys després, el 1159, “in ecclesia Sancte Marie de Gardenno” fou feta una escriptura per la qual Berenguer d’Anglesola i el seu germà Bernat donaren a Pere de Cartellà, comanador de Gardeny, una peça de terra que era situada entre la Novella i la “torre” de Bases.
De l’any 1173 data el testament sacramental de Guillem de Cervera, el qual fou jurat “supra sanctum altare Sanctae Mariae de Gardenio” per Berenguera, la seva vídua, Berenguer de Boixadors, Arnau de Timor i Iteri, els quals n’eren els testimonis.
L’església de Santa Maria de Gardeny gaudia d’un gran prestigi i devoció per part dels habitants de la contrada, i tot i que no s’han localitzat gaires referències a donacions, de ben segur que en fou objecte de nombroses. En aquest sentit hi ha constància que l’any 1202 Guillem d’Anglesola, per remei de la seva ànima i de la del seu pare, donà a la casa de Gardeny una pensió de 15 sous del cens que rebia de Corbins, per tal que es mantingués una llàntia d’argent, encesa dia i nit “ante altare dicte Sancte Marie Gardenii”. D’igual manera, Guerau de Casola, canonge de Lleida, en el seu testament datat el 1216, disposà, per a la salvació de la seva ànima, que fos mantinguda una candela encesa perpètuament davant l’altar de Santa Maria de Gardeny després de la seva mort; a més també ordenava que tots els béns que posseïa fossin posats sota la tutela i protecció dels templers de Gardeny, disposició que dona compte de la reputació i la popularitat que tenia aquesta comanda. (MLIR)
En els darrers anys d’existència de l’orde del Temple, Santa Maria de Gardeny havia estat un important santuari marià on acudien pelegrins i devots. Aquest fet no té res d’estrany si es té en compte que Lleida era un punt important de la ruta compostel·lana on confluïen els diversos camins catalans procedents dels Pirineus i de la costa, a més del pelegrinatge arribat per mar, que es dirigia a Sant Jaume de Galícia.
La conversió de l’església de Gardeny en santuari marià és documentat en una carta del 1314 de Jaume II a l’arquebisbe de Tarragona. El rei comunicava al prelat que els nombrosos fidels i pelegrins que abans pujaven a visitar Santa Maria de Gardeny ho havien deixat de fer per causa de la vida deshonesta de Berenguer de Bellvís, l’últim comanador de Montsó, que hi vivia amb una concubina. (JFS)
Església
Aspecte del conjunt de Gardeny, amb l’església a mà dreta de la fotografia, amb les portes dels murs nord i de ponent avui dia paredades.
ECSA-X. Goñi
L’església de Santa Maria de Gardeny és un edifici singular, molt interessant, que pertany al romànic de transició de la segona meitat del XII. Apareix bastida sobre el pla terrer, sense cap altre pis a sobre, i comunicada amb les altres dependències del castell mitjançant un edifici corredor annex. La presència exterior de l’edifici és d’una gran sobrietat, amb massissos murs de pedra —1, 5 m de gruix—, robustos contraforts i un frontispici amb coronament horitzontal.
És un edifici d’una sola nau de planta rectangular amb l’absis orientat a sol ixent. Fa 25, 5 m de llarg × 7, 5 m d’ample × 10 m d’alçada. Si li llevem l’absis, resulta d’unes mides i unes proporcions gairebé iguals a les de les esglésies templeres de Miravet (Terra Alta) i del Masdéu (Rosselló). És coberta amb volta de canó apuntat que arrenca d’una imposta de motllura molt simple —a bossell—. Té un arc toral situat vers la capçalera, a uns sis metres de l’absis. Aquest arc forma un proporcionat ordre clàssic amb columna adossada i, curiosament, és un arc amb contrapilastra i doble arc, fórmula típica de l’arquitectura cistercenca i de la templera de Terra Santa, entre d’altres. Quan es bastí l’església no sembla que es construís aquest arc toral. Es veu clarament postís perquè mig tapa una finestra primitiva del mur de tramuntana avui cegada. És probable que l’arc toral fos construït per reforçar la volta quan s’obrí la capella lateral de migdia, a l’inici del segle XIII.
L’absis, que té cinc cares, és de pedra fins a la cornisa, i cobert modernament amb obra cuita a causa de la destrucció que sembla que sofrí l’any 1640 durant la guerra dels Segadors. Es comunica per una estreta porta amb l’edifici corredor que uneix el temple i la torre. Actualment, un gruixut mur el separa de la nau —aquest mur, segons els plànols del segle XVIII, fou construït aleshores per convertir el lloc en magatzem de pólvora—. No resta gaire clara quina pot ser la data de realització d’aquesta capçalera; sembla evident que no fou construïda al mateix temps que la nau, ja que els carreus de l’absis i la nau que estan en contacte no apareixen lligats. L. Monreal i M. de Riquer creuen que és una construcció gòtica més tardana, que no s’acabà.
Entre l’arc i l’absis hi ha dues capelles laterals, de fondària desigual, una a cada costat del presbiteri, disposades de tal manera que han fet pensar en un rudimentari creuer. Són cobertes amb volta de canó apuntat en sentit perpendicular a la de la nau. La de migdia és del segle XIII, com es pot deduir per la seva construcció superposada i, sobretot, per les pintures murals recentment descobertes; l’altra sembla del temps de l’església. Podria ser la capella que fundaren els comtes d’Urgell el 1161. Tanmateix, la capella de tramuntana està situada en un sector del presbiteri i el cor, on sembla que hi havia comunicació superior amb l’edifici corredor; aquesta és la part de l’edifici que potser ha estat més alterada per obres posteriors i, per això mateix, no resulta gens clara. És probable que s’hagi de relacionar amb la finestra mig tapada per l’arc toral de la nau.
L’ornamentació de la nau és mínima i sòbria. Més enllà dels capitells de l’arc toral —que són una simplificació de l’ordre corinti— no trobarem res més que unes quantes creus patents inscrites en cercles, incises en els murs laterals. Són els senyals indicatius de la consagració del temple; ja les cita l’inventari de 1591: “... segons se amostre ab los senyals y dotse Creus granades y senyalades de vermell y redones a modo de cercol y antigues que és yglésia consagrada”.
És difícil establir quantes finestres i portes tenia originalment l’església, ja que ha sofert moltes modificacions posteriors. A més de la finestra tapiada de tramuntana, hi ha altres dues finestres. Totes són de mig punt i de doble esplandit. La més alta i esvelta és centrada a la part alta del frontispici occidental, i l’altra dona llum des de migdia a la capella d’aquest costat.
Sembla que originàriament només hi havia una porta forana situada al costat nord, on probablement també hi havia un pati (les altres dues que avui foraden el mur occidental i el de migdia són més tardanes). Aquesta porta primitiva és un exemplar molt particular en el context auster de l’arquitectura castral de l’orde del Temple, ja que forma una sèrie d’arcs concèntrics motllurats i en degradació, el més interior dels quals va decorat amb gallons còncaus.
El frontispici devia ser tal com el veiem: una gran pantalla rectangular, nua i plana, amb les dovelles de la porta i la finestra com a únic ornament. Potser també tenia una espadanya —l’inventari del 1659 esmenta un campanar— com la que es pot veure a l’església parroquial de Sant Martí de Lleida, en la qual sembla que es va imitar el frontis de Gardeny amb els contraforts laterals inclosos.
Dos metres més amunt de l’arquivolta de la porta del frontispici hi ha restes de set permòdols. Aquests elements i el lloc fan pensar que hi havia hagut una porxada. És quasi segur que era el fossar de sepultures “principals” que esmenta un document del segle XVI.
Exteriorment, la pressió de la pesada volta és estrebada per cinc potents contraforts de ploms esglaonats que recorden els de certes esglésies occitanes. Tres són a migdia i dos a tramuntana, cap d’ells, però, no coincideix amb l’arc toral de l’interior. Els contraforts foren construïts al mateix temps que la nau.
L’ornamentació escultòrica del temple és tan escassa a l’exterior com a l’interior. Més enllà de la que s’ha vist a la porta principal només hi ha una cornisa amb permòdols llisos a la capella que sobresurt pel costat de migdia. La nuesa i el caràcter massís dels murs, els contraforts i, sobretot, de l’ample frontispici donen a aquesta església un aspecte de sobrietat i duresa militar molt remarcable. Els materials i la tècnica constructiva emprats en l’església són els mateixos que els de la casa habitació. (JFS)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàgs. 71, 78, 347-348 i 349-350; Altisent, 1993, vol. I, doc. 457, pàgs. 341-342; Fuguet, 1995, pàgs. 157-158.