Situació
Façana de l’antic casal dels Sanaüja, venut a la ciutat al final del segle XIV i reconstruït, i en bona part remodelat, l’any 1929 aprofitant les pedres antigues.
ECSA-J.I. Rodríguez
Aquest edifici, el més representatiu del poder municipal, és situat al centre de la ciutat de Lleida, a la plaça del mateix nom, des d’on comença el Carrer Major. (JRG)
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG023103. (JRG)
Història
El que seria en el futur el casal de la Paeria fou bastit al segle XIII per Arnau de Sanaüja, i seguí en mans d’aquesta família, senyora de les Borges Blanques, fins al 1342, any de la mort de Pere Sanaüja.
Poc temps després, els marmessors de Pere de Sanaüja vengueren l’edifici a la ciutat, la qual en prengué possessió l’any 1383. Entre els anys 1470 i 1475 s’hi efectuaren notables reformes, com també el 1599, amb l’eixamplament de la sala de Consells.
Al segle XVIII s’aixecaren dos nous pisos damunt la planta noble, i l’any 1868 s’hi afegí la façana neoclàssica de la Banqueta. A l’inici dels anys vint del present segle la façana principal començà a amenaçar ruïna; per aquest motiu el 1929 s’inicià la seva restauració, duta a terme per l’arquitecte Ramon Argilés. Aquestes obres, que duraren un parell d’anys, retornaren a l’edifici les línies primitives que havia tingut. (JRG)
Casa
L’edifici de la Paeria és un dels més significatius del romànic civil català. L’edifici original tenia, amb seguretat, dues plantes i un subterrani, si bé alguns consideren que n’hi havia una tercera. La façana principal donava al carrer principal de la ciutat, mentre que per darrere devia coincidir amb el mur que corria paral·lel al Segre, el qual no era una autèntica muralla, sinó una tanca que a més protegia dels aiguats del Segre.
La casa dels Sanaüja es devia articular al voltant d’un pati central. A l’angle sud-oest d’aquest pati hi havia un pou per a accedir a la capa freàtica fluvial, la qual encara és visible a vuit metres de fondària. El pou és una estructura de planta quadrada feta de carreus ben treballats que té la peculiaritat de ser vista per fora en la planta subterrània, en la qual, a més, hi ha una finestra per a accedir a l’aigua.
De l’estructura original s’ha de dir que pràcticament no resta res, ja que l’edifici es va anar adaptant a les noves condicions que l’administració municipal necessitava.
Segurament és a la planta baixa on s’ha conservat millor l’estructura primitiva, tot i que hi ha hagut importants modificacions, com la construcció de la presó amb interessants grafits postmedievals, així com el reforçament del sosteniment dels pisos superiors mitjançant arcs de mig punt. Els arcs del segle XIII són apuntats, de dovelles ben marcades, i sostinguts per pilastres de carreus sense cap diferenciació especial del nivell d’impostes; algunes arcades tenen per sobre del seu extradós un altre arc, el qual reforça l’original en algun punt especialment delicat. El sostre, en origen, devia ésser fet amb bigues de fusta i arcs de diafragma, però les reformes successives el substituïren.
Els arcs apuntats se situen principalment sota les càrregues dels murs que voregen el pati, és a dir, d’alguna manera hi ha sèries paral·leles d’arcs apuntats els quals, no obstant això, fora de les dependències centrals tenen una distribució més complexa, ja que també n’hi ha algun de perpendicular al sentit de la majoria. Cal indicar que sota les cases del costat dret de l’edifici de la Paeria, gairebé no hi ha soterranis, però els que hi ha pertanyen a una tipologia més moderna i diferent dels de la banda esquerra. Hem de pensar que el carrer talla horitzontalment el pendent del turó de la Seu Vella, i que si a la banda dreta o nord no hi ha gaire lloc més que per fer cellers, a l’esquerra el desnivell és ja considerable i permeté la construcció de grans cambres sostingudes per arcs que permeteren guanyar un pis a la casa.
L’edifici de la Paeria havia arribat molt modificat al començament d’aquest segle, segons es pot comprovar en gravats i fotografies antigues. De l’època medieval solament conservava el primer pis amb les finestres coronelles sota un ràfec sostingut per mènsules; de la planta inferior s’apreciaven la làpida de la “Taula de Canvis”, del segle XVI, i els escuts que emmarcaven la porta original avui substituïda per una d’arc escarser. Aquest tipus d’obertura es repetia per tota la planta baixa en una clara simetria amb els cinc finestrals del primer pis, però en l’extrem oriental s’obria una segona porta idèntica a la principal, entremig de dues finestres, i una tercera a la part occidental. Per sobre, s’havia afegit un segon cos que gairebé duplicava l’altura de tot l’edifici i s’il·luminava també amb cinc finestres.
Quan a l’inici dels anys vint la façana principal començà a amenaçar ruïna, fou necessari el seu reforç provisional amb contraforts de totxana. Llavors se’n decidí l’enderrocament, però guardant totes les pedres numerades per poder-la reconstruir. Les obres de restauració portades a terme, com ja s’ha dit, l’any 1929, intentaren reconstruir el que es coneixia de la façana original i se solucionà la planta baixa amb una única porta a la façana principal; com a coronament d’aquesta façana s’hi feu una galeria per sobre del ràfec, en funció d’alguns indicis arquitectònics trobats en el moment de l’enderrocament. L’obra es completà amb la construcció d’una torre de planta quadrada, de quatre pisos, coronada per una galeria sota el ràfec de fusta que s’aixecava en la banda occidental, amb la qual cosa s’aconseguia donar una aparença homogènia a tota la façana. L’interior també fou restaurat, i probablement el treball principal fou la col·locació d’un vidre o claraboia que cobria tot el pati.
L’obra romànica de l’edifici de la Paeria de Lleida es reduí llavors a la sèrie de cinc finestres coronelles del primer pis. Són finestres de tres arcs de mig punt adovellats, amb un guardapols que arriba a la línia d’imposta, on gairebé s’uneix amb el de les finestres veïnes. La imposta és motllurada i es prolonga per tot el tram de mur entre finestres; té una decoració en relleu de tipus vegetal, que és la mateixa que l’existent als àbacs o el guardapols. Els arquets són sostinguts per dues columnetes de fust monolític, capitells troncocònics i bases àtiques; els capitells tenen decoració escultòrica. Les mènsules són de forma de gola amb relleus de variada iconografia humana. Aquest tipus de finestres i el ràfec amb mènsules es repeteixen a l’interior del pati. Les columnes de la galeria superior són més curtes i robustes, però són fidels al gust romànic.
La planta inferior té tres finestres de tipus espitllera i la porta és d’arc de mig punt adovellada, amb guardapols decorat amb un relleu igual que el de la planta de dalt. És situada en una posició descentrada, però destaca en tenir dos escuts de Lleida a color i al mig el de Catalunya.
El paral·lel més clar de l’edifici de la Paeria és el de la casa dels marquesos de la Floresta de Tàrrega, que tot i ser molt semblant en la solució arquitectònica, té peculiaritats, com la mida de la façana, que és més petita, i la porta, que a diferència de la de la Paeria, és centrada. (JRG)
Capitells
Detall de dos capitells d’una de les finestres del primer pis, decorats amb elements vegetals barrejats amb altres de caràcter zoomòrfic.
ECSA-J. Gratacós
Detall d’una de les cinc finestres coronelles del primer pis, l’obra romànica més genuïna que s’ha conservat d’aquest antic casal del segle XIII.
ECSA-J. Gratacós
El casal de la Paeria, com ja van assenyalar N. de Dalmases i A. José (1985, vol. II, pàg. 140), presenta una gran sumptuositat ornamental a les motllures, les cornises, el guardapols dels arquets i els capitells de la façana, què es pot posar en relació amb els tallers d’escultura de la Seu Vella. E. Carbonell (1974-75, vol. II, pàg. 64), de fet, ja s’havia decantat per aquesta via.
Els capitells de les finestres presenten una decoració bàsicament de caràcter vegetal, tot i que de vegades apareixen barrejats alguns elements de tipus zoomòrfic i fins i tot humà. Els cimacis presenten una ornamentació merament vegetal. Aquesta escultura es pot posar en relació, compositivament i sobretot cronològicament, amb la del palau dels marquesos de la Floresta (Tàrrega), fet que ens fa situar aquest conjunt cap als darrers moments del segle XIII. (JGP)
Excavacions arqueològiques
L’any 1962 es feren les primeres excavacions arqueològiques a l’edifici de la Paeria. Els treballs, que duraren uns quatre anys, van permetre descolgar la runa existent a tota la planta del soterrani, i al mateix temps documentar una seqüència estratigràfica que anava des d’època iberoromana fins a l’actualitat; a més de la fase antiga també hi foren representades clarament la islàmica, la feudal i la moderna. Més endavant, durant els anys 1976-77 es realitzà una nova cala estratigràfica, que va confirmar el que s’havia posat al descobert en les excavacions anteriors. Sis anys després, un equip d’arqueòlegs de l’Estudi General de Lleida, embrió de l’actual Universitat, iniciaren un ambiciós programa d’excavació sistemàtica de tot el subsol, el qual ha permès obtenir una documentació molt valuosa, i finalment inaugurar una exposició permanent amb les restes més importants. (JRG)
Bibliografia
Bibliografia general
- Tarragó, 1977B; Gallart, Junyent, Pérez, Rafel, 1985, pàgs. 25-38.
Bibliografia sobre les excavacions
- Tarragó-Díez, 1964; Oliver-Prim, 1995; Loriente, 1996, pàgs. 26-28.