Situació
Restes de les dues naus paral·leles cobertes amb voltes de canó que havien format part del castell palau dels vescomtes d’Àger.
ECSA - F. Fité
El castell d’Àger, juntament amb la canònica de Sant Pere, és situat dalt del turó que domina la vila homònima. L’itinerari per a arribar-hi és el mateix que hem indicat en la monografia anterior. (FFLI)
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG147526.
Història
La vall i el castell d’Àger foren conquerits per Arnau Mir de Tost a la primera meitat del segle XI, centúria en la qual la documentació que ha pervingut fa referència a la fortalesa i el seu terme castral. En fonts cristianes, el castell és documentat des de l’any 1034, moment que ja es trobava en poder d’Arnau Mir. Aquesta situació es mantingué fins cap al 1046, que fou conquerit de nou pels musulmans. A partir del 1048, però, Arnau Mir se n’apoderà definitivament.
Els límits primitius del castell són ben referenciats en una donació de certs alous per part d’Arnau Mir de Tost a Ollemar i Xeno l’any 1038, on es precisa que són in kastrum de Ager i es donen les següents afrontacions de terme del castell: “de parte orientis in Nogera, de meridie in sera de Nor, de occiduo in Nogerola, a parte vero circii in sera de Ares”. Aquestes afrontacions, que representen l’àmbit natural de la vall, són novament explicitades l’any 1042 en l’enfranquiment concedit per Arnau Mir de Tost a Exabel i Garoca, pels alous que posseïen al terme d’Àger; només al S, enlloc de la serra de Nor, s’indica la vil·la de Pòrtol (Cogul), i el riu Noguera Ribagorçana se l’anomena alveo Noguerola. Es podrien aportar més documents on apareixen dites afrontacions; especialment les actes de dotació de l’abadia de Sant Pere del 1060 i la del 1068, que és la més solemne. De fet, aquests termes fan pensar en uns límits antics, mantinguts fins a aquesta època.
Tot i que J. Puig i Cadafalch situà l’origen del castell d’Àger dins l’època romana, no hi ha cap evidència física o font documental que testimoniï la seva existència fins al segle XI, si n’exceptuem una d’àrab, arran de la qual s’hauria de considerar la possibilitat d’un probable origen islàmic de les restes més primitives del recinte del castell. Es tracta de l’esment d’Ayira que surt a la crònica d’al-’Udhrï, on es narren les lluites entre Muhammad ibn Lubb i Amrús ibn Muhammad d’Osca; el 922 conta com ibn Lubb fortificà diverses fortaleses entre les quals és esmentada Ayira, a més de Montsó, Balaguer, Barbastre, Calassanç i Montmagastre. Afegeix també que el 932 Amrús sortí de Lleida amb el seu exèrcit per anar contra ibn Lubb, que es trobava a la fortalesa d’Ayira. Si identifiquem el topònim Ayira amb Àger, aleshores tindrem que el castell d’Àger es fortificà des dels primers moments de l’organització de la Frontera Superior en època califal.
La privilegiada situació i també la seva magnífica fàbrica conduïren Arnau Mir de Tost, el conqueridor definitiu de la fortalesa islàmica, a convertir-lo en el seu centre polític i fins i tot residencial preferencial. El castell, esmentat sota la forma castrum, però també algun cop kastello, és molt sovint citat en la documentació generada per aquest magnat. Com hem dit, la primera referència segura del castell data del 1034, quan tot just s’havia conquerit del poder sarraí per primer cop. Es tracta d’una donació conjunta que efectuaren Ermengol II i la seva muller Constança, Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda, de dues hortalades in castro de Ager, a Sant Miquel de Cuixà, en què alhora donaven llicència als homes de dit castell per a fer donacions de terres i vinyes i de tot el delme. La lectura del document esmentat fa pensar en una conquesta recent, que, com ja s’ha dit, recaigué especialment en Arnau Mir de Tost, a qui se li reconeixerà per part del comte drets jurisdiccionals i una autonomia gairebé absoluta en aquesta zona de frontera. En un document del 1042, clarament se l’intitula custus de Ager. És en l’acta de dotació de l’abadia d’Àger del 1060 on és més palesa la notorietat del castell entre totes les fortaleses que hi havia a la vall d’Àger. En aquest document Arnau Mir de Tost reconeix els beneficis rebuts de Déu “quia dedi. it nobis triumphum super gentem paganam et in manus nos tras tradidit terram (...) post multa pericula et tribulaciones illic facit nos optinere inimicorum nostrorum castella et municiones, ex quibus Agerense castrum insigne est atque preclarum, quod medio nemorose vallis principale caput atollens in altum rescipit ad se pertinentia cetera oppida per girum”.
Quant al castell com a tal, tenim una interessant dada documental del 1061 en la qual s’esmenta la camera o sala noble, element essencial i gairebé únic d’un castell residencial de l’època, i que a més serveix, indirectament, per a datar la construcció; es tracta d’un judici que se celebrà “ante domum Arnaldum in Ager intus in camera” presidit per l’abat i jutge Guillem Ramon, osonenc, Eriball i el castlà Berenguer, en presència de laics i eclesiàstics.
En la dotació més solemne i darrere de Sant Pere d’Àger, feta l’any 1068, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda cediren el castell d’Àger a l’abadia, que així n’esdevingué propietària i el seu abat senyor alodial “cum turribus maioribus et minoribus et edificiis et adiacenciis et cum omnibus ecclesiis, que sunt in ipsa villa et in omnibus finibus ipsius castris”, com també els castells que “sunt intra terminos prefati castri de Ager cum omnibus suis edificiis et terminis et pertinenciis cum universis ecclesiis que sunt in predictis castris in eorum terminis”. El castell i el terme d’Àger es trobaven segons aquest document “in extremis finibus marchiarum iuxta comitatum Urgelli videlicet intra Nogeram et Nogerolam”.
El castell romandrà, però, en mans dels Cabrera, vescomtes d’Àger i més endavant comtes d’Urgell, descendents d’Arnau Mir de Tost, com a feudataris de Sant Pere d’Àger, circumstància que comportà nombrosos conflictes al llarg dels segles. (FFLI)
Castell
Les restes del castell d’Àger que s’han conservat són escasses, en especial si es té present la importància que devia tenir aquesta construcció, situada dins el recinte sobirà de les muralles d’Àger, al costat de la canònica. Cal suposar que s’hi construí una gran sala o castell palau residencial dels vescomtes, que esdevingué l’element essencial del castell. Del castell només resta una part de la planta baixa d’un gran edifici rectangular, distribuït en dues naus paral·leles, situades a un nivell inferior en relació amb el terra de l’església (Fité, 1993, pàg. 89). Al N de l’església de Sant Pere, entre aquest edifici i la muralla septentrional d’aquest recinte sobirà, hi ha fragments de dues naus orientades d’E a W, situades l’una al costat de l’altra. A la banda E d’aquestes naus trobem, així mateix, la muralla. Aquestes dues sales tenen una amplada de menys de 3 m (l’amplada total interior de l’edifici era d’uns 6 m) i una llargada de més de 16 m. L’alçada arriba a ésser de més de 5 m. Devien ésser cobertes amb una volta de canó seguit. Es conserven sobretot a la banda més occidental. En part, han estat destruïdes. Molt probablement hi havia, però, com s’esdevé a Llordà, una altra sala al damunt. Les dues naus són fetes amb carreus allargats, rectangulars, de mida mitjana (15 cm × 30 cm). Aquestes construccions, que podem datar a mitjan segle XI, recorden altres sales de fortificacions d’aquesta època, com poden ésser, en primer lloc, les del castell palau de Llordà, fet potser una mica abans per ordre del mateix Arnau Mir de Tost. Cal dir també que per entendre aquesta construcció hem de situar-la en relació, evidentment, amb les muralles del recinte sobirà, que protegien tot el cim del turó, i també en relació amb les construccions religioses que es construïren al seu interior, algunes de les quals (campanars, absis) també podien tenir un paper defensiu important. D’altra banda, segurament aquestes construccions relacionades amb la canònica, amb el temps s’ampliaren (en especial a la banda del claustre), en detriment de l’espai ocupat inicialment per la zona que formava el castell o en depenia. Així, a l’extrem occidental del castell, tocant al claustre, hi ha vestigis de possibles construccions relacionades amb la fortificació, potser fins i tot anteriors a les restes conservades del castell palau. (JBM-FFLI)
Treballs d'excavació i de restauració posteriors
Els darrers anys han continuat les obres de restauració i les excavacions arqueològiques del conjunt del castell i Sant Pere l'Àger. L’any 1996 la Diputació de Lleida va restaurar el campanar de l’església. Es va reforçar el casquet, es van recuperar les escales interiors d’accés, es va reconstruir l’espadanya i es va renovar la teulada. També es localitzaren pintures murals al cos inferior del campanar.
La Universitat de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs van efectuar excavacions arqueològiques els anys 1996 i 1997 centrades en la recuperació dels basaments del claustre gòtic, l’atri i la cripta de la nau central de l’església, i en la recerca de la zona d’entrada al recinte castral. Es recuperaren nivells tant d’època feudal com islàmica. Aquestes excavacions s’emmarquen dins un projecte d’investigació dirigit per M. Coberó. Darrerament, la Diputació de Lleida ha millorat els accessos al monument (1997-98). (JGB)
Bibliografia
- Puigvert, e.p
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. I, pàgs. 147-148
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 128, pàgs. 129-130, doc. 129, pàgs. 130-131 i doc. 164, pàgs. 172-173
- Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 162-165
- Sanahuja, 1961, pàssim
- Granja, 1967, pàgs. 485 i 523
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 207-225
- Fité, 1985, pàgs. 65-117, 141-172 i 197-250; 1989, pàgs. 211-212; 1993, pàgs. 89-93