Santa Coloma d’Áger

Situació

Les restes d’aquesta església i de la necròpoli que té al costat són situades darrere mateix del cementiri actual, al N de la vila d’Àger, anant cap al Montsec. Es tracta del jaciment arqueològic més primitiu que s’ha descobert a Àger.

Mapa: 32-12(289). Situació: 31TCG145528.

Actualment s’hi pot anar pel camí de Coll d’Ares. Les poques restes que s’han conservat, com hem dit, són darrere del cementiri. (FFLI)

Història

La història d’aquesta església és poc coneguda, tot i que és indubtable que es tracta d’una de les esglésies més antigues de la vall d’Àger, anterior a la invasió islàmica, tal com han demostrat les excavacions que s’hi dugueren a terme fa pocs anys. Sembla que el seu origen s’hauria de relacionar amb usos de cementiri. Tanmateix, la primera referència documental, bé que primerenca, es troba en la dotació de Sant Pere d’Àger que efectuaren l’any 1048 Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda. En donar l’església de Santa Maria del Pla, entre les afrontacions s’esmenta, al N, la “via que ducit viatores ad ecclesiam Sancte Columbe”. Es documenta de nou l’església de Santa Coloma en l’acta de consagració de Sant Nicolau d’Àger de l’any 1101. Per a la seva dotació, Pere Gadiscle li llegà una terra situada sobre Santa Coloma. Santa Coloma d’Àger, que dubtem que mai arribés a tenir caràcter parroquial tot i tenir una important necròpoli al seu voltant, es mantingué en culte fins a època moderna. S’abandonà al final del segle XVIII, i una vegada arruïnada les seves restes desaparegueren entre els marges dels camps de conreu. La troballa del jaciment fou fortuïta i, quan es produí, al principi d’aquest segle, no hi va haver cap estudi arqueològic. Fins als anys 1983-84 no s’hi dugueren a terme excavacions arqueològiques, després de ser redescobert el 1982. (CPO)

Església

Es tractava d’un temple d’una nau, perfectament orientada a llevant, amb capçalera rectangular travessada, que sobresortia pels laterals, a manera d’un transsepte. L’accés primitiu sembla que era al mur de ponent i anava precedit, segurament, d’un nàrtex o una altra construcció. Posteriorment, en el curs de les reformes que patí l’església, s’obrí un nou portal a migdia. Els murs tenen uns 80 cm de gruix i són fets a base de carreus irregulars units amb argamassa de calç. Hi aparegueren, a més, altres carreus, ben tallats, que semblaven reaprofitats, d’una pedra calcària molt tova i porosa. El fet d’aparèixer escampats entre les ruïnes fa que no se’n pugui establir l’ús.

La seva planta s’adiu amb els models propis del segle VII que E. Junyent classificava com a llocs de culte adaptats a vil·les romanes, com el cas de la vil·la Fortunatus de Fraga. P. de Palol parla per a aquest període d’aules rectangulars amb capçalera també rectangular i sobresortint. Tanmateix, és difícil relacionar aquest lloc de culte amb una possible vil·la anterior, reaprofitada posteriorment com a lloc de culte i alhora com a necròpoli, tal com ocorregué a la vil·la Fortunatus. Caldria dur a terme altres campanyes d’excavació. Un exemple proper podria ésser també el de Santa Margarida d’Empúries. (FFLI)

El descobriment de les restes de l’església de Santa Coloma d’Àger ens forneix un exemple molt interessant de les tipologies dels edificis religiosos immediatament anteriors a la invasió sarraïna i que continuaren en ús durant els segles IX, X i posteriors, quan el territori fou novament conquerit i reorganitzat pels comtes cristians.

La seva estructura, d’una nau, amb una capçalera disposada transversalment i sobresortint pels laterals, evoca la tipologia de l’església de Santa Margarida de Martorell (vegeu el volum XX de la present obra, pàg. 378 i Pagès, 1983, pàgs. 44-66), amb una nau i capçalera tripartida sobresortint pels laterals. L’església de Santa Coloma no presenta la capçalera tripartida, però no es pot excloure que el tancament del costat S de la capçalera que els excavadors identifiquen com una sagristia tardana (Bertran-Fité, 1986, pàg. 209) es correspongui a un vestigi del primitiu mur divisori de l’interior de la capçalera. És una hipòtesi, la de relacionar l’església de Santa Coloma amb un conjunt d’edificis de nau única i capçalera tripartida que arrenquen dels segles VI-VII i perduren fins al segle X, només plantejable a nivell de treball i de discussió, però que resulta molt suggerent. Dins aquest grup caldria considerar també edificis com Sant Miquel de Grevalosa o Santa Maria de Matadars, al Bages (vegeu Sities, 1977, pàgs. 98-102 i 143 i pàgs. 133-142, i el volum XI de la present obra, pàgs. 86 i 328), que formarien un tipus singular d’edifici religiós alt-medieval, amb fondes arrels en els tipus arquitectònics de l’antiguitat tardana.

En el cas que aquesta hipòtesi no fos vàlida i Santa Coloma d’Àger no disposés d’una capçalera tripartida, sinó d’una capçalera de santuari únic, sobresortit lateralment, ens trobaríem amb una simplificació del tipus de Martorell. Seria una mostra de la vitalitat i la variabilitat tipològica de l’arquitectura dels segles VI-VII. (JAA)

Jaciment arqueològic

Planta de l’excavació de l’església i de la necròpoli que té al costat.

P. Bertran i F. Fité

La primera troballa en aquest jaciment es féu ja al començament del segle XX. Puig i Cadafalch se’n féu ressò en els seus treballs, dels anys vint, sobre el món romà. Situà la necròpoli que s’hi descobrí dins la tradició romana tardana (segles IV i V). Considerà d’aquesta època, d’una manera especial, els sarcòfags fets de pedra de sauló.

L’eixamplament del camí de Coll d’Ares, l’any 1982, portà a la llum, altra vegada, el jaciment i, al mateix temps, comportà la destrucció d’una part de les restes. L’arrencament d’un camp d’oliveres centenàries també va motivar que es descobrís, aquests mateixos anys, un altre gran sarcòfag de pedra de sauló, perfectament orientat.

La primera campanya d’excavació arqueològica, a l’abril de l’any 1983, empresa per qui signa aquestes ratlles juntament amb P. Bertran i Roigé, s’adreçà únicament a l’estudi i el salvament d’uns sarcòfags i d’unes tombes de lloses que restaven a l’aire lliure i es malmetien. La descoberta de restes d’un mur al costat d’aquests enterraments ens animà, però, a continuar l’excavació, amb l’objectiu d’exhumar el petit temple que hi havia. Durant l’estiu de l’any 1983 hom pogué fer una segona campanya i estudiar la meitat del jaciment; l’altra meitat s’hagué de reservar per al camí, molt transitat. Durant aquesta campanya d’excavació aparegué bona part de la planta del temple, com també material d’època romana i medieval (ceràmica, claus, etc.). L’excavació continuà i finalitzà a l’estiu de l’any 1984. En aquesta darrera campanya no sols s’acabà d’establir la planta de l’església —que s’ha descrit en l’apartat anterior— amb una potència màxima de 80 cm, sinó que també es va procedir a estudiar una necròpoli més extensa, sense sarcòfags ni cistes de lloses, que datàrem als segles XI i XII; hom pot pensar que fou utilitzada immediatament abans d’usar el cementiri de l’església parroquial de Sant Vicenç. Caldria fer-hi, però, més campanyes d’excavació per a fer-ne un estudi complet.

En una línia de més de 100 m, a partir del centre del jaciment, en direcció E, hom trobà tres tipus diferents de sepultures, que podem datar des del segle VII fins als segles XI o XII. Un primer tipus correspondria als sepulcres exempts, amb una planta lleugerament trapezial. Tenen la coberta a doble vessant i bombada. Hom pot establir un cert paral·lelisme entre aquests sarcòfags i els trobats al Bovalar (Segrià) i podem datar-los cap al segle VII. En aquesta mateixa vall d’Àger també se n’han trobat prop de la torre del Negre i a Sant Pere Màrtir d’Agulló. Durant les tres campanyes, a Santa Coloma d’Àger, se’n trobaren sis, alguns dels quals reutilitzats com a osseres en èpoques posteriors.

Un segon tipus és representat pels enterraments en cista feta amb lloses petites. Tots els enterraments d’aquest segon tipus són situats en la línia de prolongació de l’absis, en direcció E, fins a una distància de 75 m. Hom els atribuí una datació que no ultrapassa el darrer terç del segle XI.

Un tercer tipus d’enterraments, que trobem a la zona més allunyada (de 45 fins a 95-100 m de l’església), cap al SE, són de fossa simple, només coberts amb lloses irregulars, tant pel que fa al gruix com a la forma. Aquestes tombes han de pertànyer a la darrera etapa d’ús de la necròpoli, per tant a la darreria del segle XI i a la primera meitat del segle XII. Tenen una planta allargada amb els extrems ben arrodonits (Bertran- Fité, 1986, pàg. 213). En aquest cas, però també amb relació als dos tipus precedents, l’orientació és quasi sempre d’E a W.

A l’interior del temple foren descoberts diversos materials arqueològics: fragments de tegulae de tradició romana tardana, fragments de vidre gòtic i ceràmica grisa de diverses tonalitats i tipus. A la zona del suposat nàrtex de l’església hi havia, als nivells inferiors, a una profunditat similar a la de l’interior de la nau, dues monedes: un diner jaquès de Pere III i un òbol de la comtessa d’Urgell, Teresa d’Entença, amb vuit fragments de terrissa negrosa i restes de cendra, que fan pensar en la reutilització d’aquest espai com a llar de foc (Bertran-Fité 1984-85*, 5-6, pàg. 455).

Sembla que ens trobem davant un centre eclesiàstic que pot tenir l’origen al segle VII i que continuà tenint vida i activitat durant l’època de dominació islàmica. La seva localització al bell mig de la vall fa pensar en una possible relació amb un poble o una vil·la romana, de moment no localitzat. El seu ús, en especial del cementiri, continuà durant un segle després de la conquesta de la vall per Arnau Mir de Tost, vers l’any 1034. (FFLI)

Treballs d'excavació posteriors

El 1997 tingueren lloc unes excavacions d’urgència a la necròpoli de Santa Coloma a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i sota la direcció de M. Coberó. Es localitzaren un centenar d’enterraments que cal datar dins una àmplia cronologia que va del segle IX al XII. (JGB)

Bibliografia

• Puig i Cadafalch, 1934
• Sanahuja, 1961, doc. 14, pàgs. 325-327
• Palol, 1968
• Sitjes, 1977, pàgs. 98-102 i 133-143
• Pagès, 1983, pàgs. 44-66
• Junyent, 1983
• Baraut, 1986, doc. 80, pàgs. 176-177
• Bertran-Fité, 1984-85*, núm. 5-6, pàgs. 454-456
• 1986, vol. II, pàgs. 203-220