Sant Pere d’Áger

Situació

Vista del conjunt de la canònica des del costat nord-oest, on s’observa l’estructura del transsepte.

ECSA - F. Tur

Vista aèria de la canònica de Sant Pere, que fou seu de l’abadiat exempt més important de Catalunya.

ECSA - M. Catalán

El conjunt de l’antiga canònica de Sant Pere d’Àger és a la part alta del nucli urbà de la vila d’Àger, dins l’àmbit de recinte sobirà. (JAA)

Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG147526.

Història

Els orígens

L’origen del monestir de Sant Pere d’Àger té un conjunt de punts foscos que la documentació conservada no permet pas escatir. Inicialment sembla que el seu fundador, Arnau Mir de Tost, va vacil·lar entre la fundació d’una canònica o monestir canonical i la d’un monestir benedictí.

Uns contactes certs i ben documentats d’Arnau Mir amb el bisbe i abat Oliba, amb una carta i tramesa de relíquies que aquest li va adreçar entre el 1033 i el 1046 i més tard l’ajuda que li prestaren dos canonges osonencs, Ramon i Guillem Ramon, que més endavant foren abats d’Àger, semblen indicar un decantament inicial pels benedictins, però l’actuació dels segons revela el contrari.

Arnau Mir certament volia fundar un monestir al castell d’Àger, que a la vegada que era un motiu de prestigi personal, era també una ajuda i garantia de l’organització o endegament religiós de la comarca.

S’ha dit que la primera comunitat existent al lloc el 1037 i regida per l’abat Landfranc era benedictina, però ara per ara això és impossible de provar. Recordem que la primera conquesta s’havia fet vers el 1034. El 8 de desembre de 1046 Arnau Mir i Arsenda fan unes primeres deixes de delmes i béns a Sant Pere d’Àger i el 1048 hi consta ja una comunitat de caire canonical, regida pel canonge osonenc Ramon.

Dins l’esperit d’Arnau Mir continuava el dubte sobre quina era la millor forma de vida religiosa per al seu monestir i per això el 25 de novembre de 1066 féu un intent d’unir Àger com a filial o priorat a Cluny, però davant la indiferència o el refús de la casa borgonyona, ja no va dubtar a afermar al castell d’Àger una canònica o un monestir canonical, que del 1055 al 1082 va regir un nou abat, Guillem Ramon, abans clergue i jutge osonenc. El benedictinisme entrà a casa nostra en una etapa de replegament a mitjan segle XI. En canvi, els canonges, primer aquisgranesos i després augustinians, conegueren a partir d’aquest moment una etapa d’esplendor (Manresa, Cardona, Solsona, Mur…).

Durant tota la seva vida Arnau Mir va fer importants dotacions a l’església i la comunitat d’Àger, i en especial la va sotmetre immediatament a la Santa Seu i va obtenir, mitjançant dues butlles dels papes Nicolau II (15-IV-1060) i Alexandre II (17-IV-1063), el privilegi de l’exempció episcopal i la seva participació i la dels seus successors en l’elecció dels abats, cosa que lligava totalment l’abadia als seus interessos. Com a senyal d’aquesta subjecció al monestir devia pagar cada cinc anys deu mancusos a la Santa Seu.

El privilegi de l’exempció convertiria Àger en un singular enclavament religiós i seria la causa de discussions del monestir amb els bisbes d’Urgell i després amb els de Lleida.

La dotació

Arnau Mir de Tost i els seus descendents dotaren la canònica d’Àger de moltes terres, drets i esglésies i el mateix feren el seu gendre i el seu nét. Amb aquest, Guerau Ponç II de Cabrera (1066-1132), s’acaba l’època del gran creixement patrimonial, ja que ell li féu efectiu tot el que li havia donat Arnau Mir i afegí àmplies donacions a Balaguer, ara conquerit definitivament, i a Castelló de Farfanya i llocs veïns fins a Camporells i Natjà.

Gràcies a totes aquestes donacions, la canònica d’Àger senyorejà sobre un ampli territori que comprenia 38 parròquies i 16 annexos, dividits més endavant en quatre oficialats: el d’Àger, el de Castelló de Farfanya, el de Montclar i el de Valldellou.

Inicialment la canònica seguiria la regla aquisgranesa, que autoritzava la formació de béns privats, com ho indica la repartició de béns feta el 1066 entre l’abat Guillem Ramon i els vuit canonges o comunitaris, entre ells un prebost i un sagristà, amb l’aprovació d’Arnau Mir de Tost.

A l’inici del segle XII, abans del 1112, la comunitat havia adoptat la regla reformada de sant Agustí i la féu també extensiva als priorats de Llordà-Covet i de Montmagastre, fundats per Arnau Mir i vinculats a Àger, i al de Castelló de Farfanya, creat pels abats. Per aquest temps, el nombre de canonges s’havia fixat en dotze.

La riquesa del monestir excitarà la cobdícia dels senyors eclesiàstics i laics veïns. Una butlla papal del 28 d’abril de 1179 posava fi a les llargues reclamacions dels bisbes d’Urgell, igual que un document del 1131, fet poc abans de morir pel vescomte Guerau Ponç II, de restitució del castell de Camporrells i d’altres béns.

Època de plenitud

Mapa de les possessions de la canònica d’Àger als segles XI i XII.

F. Fité i C. Puigferrat

Al llarg del segle XII continua l’esplendor de l’abadia convertida en un domini poderós, contra el qual protestaren els habitants d’Àger el 1187 i que cobejà el bisbe de Lleida, que arribà a aconseguir una butlla del papa Celestí que l’unia a la seva diòcesi juntament amb l’abadia de Sant Victorià de Sobrarb. L’afer de la unió a Lleida trobà una gran resistència en els abats, un dels quals, Arnau, arribà a ésser excomunicat pel papa el 1197.

Tot això portà un fort desgavell en la vida de la comunitat, que es resistí a les pressions papals i caigué en una relaxació, a la qual s’intentà posar ordre entrat el segle XIII. Fou tramès com a reformador l’abat de Santes Creus, el futur sant Bernat Calvó, que va donar uns interessants decrets de reforma en 1232-33. Malgrat això, l’estat de rebel·lió i relaxació no s’acabà i per això hi fou tramès un nou visitador i reformador, el bisbe de València Arnau d’Albalat, que redactà uns nous i severs estatuts el 1258.

Tanmateix, als segles següents continuà aquest clima de relaxació. En molts monestirs sobretot canonicals, com Àger, no sotmesos a una vigilància d’una congregació com els benedictins, l’excés de riquesa i la manca d’una espiritualitat específica portaven a una vida sumptuosa per una banda, però pobra religiosament.

Aquesta tònica d’esplendor material, que es traslluïa en noves obres —com el claustre— i en altars i retaules nous, acompanyada d’una certa brillantor en l’aspecte cultural, anà acompanyada de tot un seguit de plets, judicis i reivindicacions de béns i drets del monestir. Durant tot aquest temps la comunitat tenia el nombre normal de dotze canonges comunitaris, més alguns porcioners i sacerdots beneficiats.

Les filials

Sant Pere d’Àger va tenir com a filials o monestirs sotmesos la canònica de Sant Miquel de Montmagastre, la de LlordàSanta Maria de Covet, la petita comunitat o priorat de Castelló de Farfanya i la de Sant Llorenç d’Ares.

Sant Miquel de Montmagastre ja s’havia constituït en canònica poc abans que Ermengol I morís a l’expedició de Còrdova el 1010. Tanmateix, fou Arnau Mir qui va instituir definitivament la canònica, dotant-la de nou el 1054 i posant-la sota la protecció i la dependència d’Àger el 1065. Una de les moltes esglésies que depenien del priorat de Montmagastre era la de Santa Maria d’Artesa, en la qual l’any 1151 consta una petita comunitat canonical regida pel paborde Ponç.

La comunitat de Santa Maria de Covet tingué el seu inici a l’església de Sant Sadurní de Llordà, fundada al castell de Llordà, un dels més importants de les possessions d’Arnau Mir al Pallars Jussà. Oferta inicialment a Sant Serni de Tavèrnoles, s’hi constituí vers el 1062 una comunitat canonical traspassada al segle XII a Santa Maria de Covet, una antiga filial de Llordà.

La tercera comunitat de Castelló de Farfanya fou establerta pels abats d’Àger, entrat el segle XII, i es constituí en un centre administratiu o oficialat del monestir de les possessions que tenia vers la Llitera i la Baixa Ribagorça.

De la comunitat o priorat de Sant Llorenç d’Ares, en tenim molt poques notícies; devia erigir-se al segle XII i el 1258 es diu que el càrrec prioral pot ésser proveït amb algun clergue que no sigui canonge, cosa que indica que ja no tenia comunitat i estava secularitzat. Més tard consta com a simple parròquia, bé que regida per un prior. Així ho trobem el 1317 i més endavant.

Decadència

Des del començament del segle XV són evidents les crisis en la comunitat d’Àger. El despoblament del país reduí a la meitat els censos i els drets que rebia el monestir, i d’altra banda la guerra civil contra Joan II (1462-72) va afectar molt la vila i la vall d’Àger. També comença la llista d’abats comendataris l’any 1433, que posà al capdavant de la casa persones que no hi residien i a vegades ni la visitaven mai.

Tot això i noves discussions per temes jurisdiccionals amb els bisbes d’Urgell (1436-37) foren la causa de tibantors que no afavorien la vida monàstica. Els abats continuaven podent utilitzar mitra i bàcul, donar la benedicció solemne i fins conferir la tonsura i els quatre ordes menors, però molt sovint no residien a l’abadia. L’abat Pere d’Urrea (1463-70) fou funest per les seves actuacions polítiques a favor de Joan II.

En aquest període es feren algunes obres al claustre, que es trobava inacabat, i reformes a l’església.

Aquest estat durà fins a la secularització del 1592 i després l’abadia d’Àger es convertí en col·legiata i arxiprestat. D’aquesta manera, reeixí a conservar la seva jurisdicció exempta fins a l’any 1874, que s’uní a la diòcesi de Lleida. (APF)

Primeres notícies històriques sobre la construcció de l’església i els altars de Sant Pere d’Àger

La problemàtica sobre l’existència d’una o dues esglésies sobreposades al castell d’Àger, com també la multiplicitat de titulars, pròpia de la majoria de cenobis, fan que no sigui fàcil interpretar els primers documents que donen a conèixer altars o advocacions del monestir.

D’acord amb la nostra visió, no per tots compartida, de la problemàtica de la basílica d’Àger, n’hem intentat fer una ordenació separant, quan es pot, les notícies que creiem que es refereixen a l’església inferior i les que són de la superior, per així poder establir una cronologia mínima de les etapes constructives de l’edifici.

Un document del 1036 que fa referencia a la consagració de l’església de Sant Pere d’Àger procedent del fons d’Àger transcrit per Caresmar i conservat a l’Academia de la Historia de Madrid, copiat en part per Traggia, sembla testimoniar la construcció o almenys l’existència d’un temple tot just dos anys després de conquerir-se el castell de la dominació islàmica. Fins el 1041 no apareix cap nova referència, bé que cal creure que la segona invasió sarraïna faria perdre la major part de la documentació anterior al 1041. En concret aquest any coneixem les donacions que el clergue Martí féu en el seu testament a les esglésies de Sant Vicenç i de Sant Pere d’Àger disposant la custòdia dels seus béns sota la batllia “domo Deo et Sancta Maria et Sancto Petro” i dels seus senyors Arnau Mir de Tost i Arsenda. Ens preguntem si ja es fa referència a les dues dedicacions de dit temple castral. Recordem que la cripta de Sant Pere s’anomenarà Santa Maria la Vella, per la qual cosa en M. Riu la considerà la dedicació més primerenca; la dedicació a sant Pere sembla que fou disposada per Arnau Mir de Tost i la seva muller. En l’esmentat testament es fa referència a Sancta Maria ad ipso Puio, que cal identificar igualment amb el nostre temple. Del 1060 posseïm també un testament en el qual es fan les donacions a l’església de Sancti Petri et Sancti Michaelis de Ager. Així doncs, sant Pere, santa Maria i sant Miquel són les tres dedicacions més primerenques que hem albirat. Cal preguntar-se si aquestes tres advocacions no es relacionen amb la disposició tan curiosa del temple inferior, on hi ha tres naus totalment separades. En la primera dotació de la canònica de l’any 1046, anterior a la segona invasió islàmica, els atorgants expressen fer-la a “a la casa de Sant Pere que s’aixeca en el castell d’Àger”. En la dotació del 1048, un cop reconquerit novament el castell, es ratifica l’anterior del 1046 i es diu que dita església és “intus in kastello que dicitur Ager”. Pocs més són els testimonis que es poden aportar sobre el que creiem que és el temple més primitiu de Sant Pere. Des del final dels anys cinquanta del segle XI les dades faran referència ja al nou temple que es construirà sobre l’antic.

No podem fixar la data d’inici de la seva construcció; el primer testimoni surt en el testament d’Exabel, miles, del 1060, llegit davant l’altar de sant Miquel “quod est in ecclesia de Sancti Petri de Ager”, en el qual es disposa una deixa d’un terç dels béns mobles i una mula ad opera de l’església esmentada, és a dir, per a la seva construcció. La data coincideix amb la del privilegi d’exempció concedit pel papa Nicolau II a dita església a instàncies d’Arnau Mir de Tost. Aquesta fita marca el que serà el futur previst pels seus benefactors i fundadors. Ho podem constatar rellegint les successives donacions que li atorguen. En la del 1060 expressen clarament que el castell és “insigne atque preclarum” i que “intra quod propter eius pulchritudinem et principalitem edificavimus et fundavimus ecclesie novitatem” on abans “blasfemia dabat horribilis preconi vocem”; església que “non solus principem constituimus, sed principis apostolorum nomen Petri imposuimus”. Un document del 1063 esmenta un Pere lombardo, que podria ésser el mestre d’obra o un picapedrer dels que treballaven aleshores a la canònica; es tracta d’una permuta de béns que efectuaren Arnau Mir de Tost i la seva muller d’una era situada a l’Aspre, que es diu que afrontava amb la de l’esmentat Pere. El 1065 serà enterrat Ermengol III “ante hostium ecclesia Sancti Petri”-, aquesta referència és poc clara perquè tant podem suposar que les obres estaven tan avançades que ja s’havia bastit el mur de ponent amb la galilea com que sigui una referència al portal del temple anterior. No sabem si altres donacions per part de particulars es fan per continuar les obres, ja que no s’especifica. En tot cas, l’obra no era enllestida del tot quan morí Arnau Mir de Tost l’any 1072. En el seu testament deixa un terç dels seus béns “ad opera ipsius ecclesie et canonice et in aliis adificiis”. El fet que el 1079 es llegeixi davant l’altar de sant Pere el testament del prevere Adalbert ens fa suposar que l’edifici era enllestit, ja que un any després Ramon Exabel, fill de Pere Exabel, dóna a Sant Pere el valor de la meitat de certs mallols i certes cases d’Àger i anys després, el 1094, Galceran Erimany llega en el seu testament la quadra de Montesquiu, un alou a Casserres i part dels béns mobles i la seva part de pa i vi en tots els llocs de la seva potestat “ad consumandum clocarium Sancti Petri de Ager” i una mula “ad opus clocarii”, la qual cosa indica que en aquesta data l’església era totalment enllestida i es treballava en l’obra del campanar, que no es finalitzà. Altres donacions dels descendents d’Arnau Mir de Tost, entre el 1090 i el 1098, es poden entendre en aquest sentit malgrat que no s’especifiquen.

Dins del segle XII, la documentació, majoritàriament testaments, només aporta donacions pietoses: així i tot, dóna notícia dels altars existents. El 1161 Bela deixa unes oliveres per a lluminària els dies de Quaresma; el vescomte Guerau Ponç III de Cabrera dóna a Sant Pere el 1153 la torre de Cogul, i disposa que cremin quatre brandons cada any davant el monument el Dijous Sant i quinze de més petits durant les festes de Setmana Santa. El vescomte Guerau Ponç deixà igualment béns per a la lluminària dels altars de sant Pere i santa Maria. Ramon Berenguer d’Àger el 1160 fa donació d’unes oliveres per tal que cremi una llàntia davant l’altar de sant Pere tota la Quaresma. Bernat de l’Ametlla, en el seu testament del 1159, determina que cremi una llàntia per Quaresma i Advent en dit altar i ad opera de Sant Pere li llega, a més a més, part dels béns mobles; vol que la seva muller sigui enterrada, com ell, al cementiri del monestir. Per a lluminària de l’altar de sant Pere, per la seva part, Pere Guillem fixa la compra de quatre lliures de cera. La filla del batlle Roland Marquès, Beatriu, dóna, per la seva part, una vinya a Santa Maria d’Àger. Per les donacions que trobem, sembla que la devoció a la Mare de Déu devia ser important: en el testament de Ramon Berenguer d’Àger figuren dotze oliveres a Guàrdia per tal que cremi una llàntia davant l’altar de santa Maria tots els dissabtes. Exabel, miles, l’any 1169 disposa certes donacions perquè el dia de Pasqua cremi un ciri i es comprin brandons a per la festivitat de la Mare de Déu; disposa també que cremi una llàntia davant la Mare de Déu del capítol. En el document esmentat més amunt sobre donacions atorgades pel vescomte Guerau Ponç III, es determina també la col·locació de llànties davant els altars de santa Magdalena i santa Caterina. (FFLI)

Abaciologi de Sant Pere d’Àger

Vegeu a continuació l'abaciologi de Sant Pere d’Àger, segons informació de R. Chesé: Colección diplomática de San Pedro de Ager (1010-1198), 2 vols, Saragossa 1972 (tesi doctoral dactilografiada); i també de P. Sanahuja: Historia de la villa de Ager, Barcelona 1961, pàgs. 267-268. L’arxiprestat fou suprimit el 1851.

Landfranc	1037
Ramon	1049
Guillem Ramon	1055-1080
Pere Guillem	1091-1110
Bernat Sanç	1113-1116
Arnau	1121-1152
Ramon	1153
Arnau	1154
Guillem	1158
Ramon	1161-1187
Arnau	1190-1196
Guillem	1197
Ramon de Rubió	1201-1227
Bernat de Tragó	1227-1230
Berenguer	1230
Arnau d’Àger	1232-1257
Pere d’Àger	1257-1294
Andreu Boter	1295-1333
Hug de cervelló	1333-1341
Guillem d’Agulló	1341-1348
Francesc de Montllor	1348-1391
Bernat de Vernet	1395-1405
Vicenç Segarra	1407-1433
ABATS COMENDATARIS
Juan Alfonso	1433-1437
Bernat Guillem	1442-1455
Pedro calbo	1455-1466
Pere d’Urrea, administrador	1463-1470
Bartomeu, cardenal de Ravenna	1467-1471
Joan A. de Provença, àlies Aguiló	1476-1489
Bartomeu, bisbe de Sogorb	1494-1500
Lorenzo Pérez, bisbe de Nicòpoli	1503-1542
Joan Sobrino	1542-1553
ABATS NO COMENDATARIS
Bernat de Merlès i de Malla	1557-1565
Jeroni cardona	1565-1582
ARXIPRESTES D'ÀGER
Vicaris capitulars elegits pel capítol	1598-1605
Antoni Puigverd	1605-1608
Jeroni Roure	1608-1620
Andreu Pujol	1623-1634
Francesc Broquetas	1634-1643
Joan Fort	1643-1652
Andreu de Perpinyà	1652-1662
Francesc ciscar i de Gravalosa	1662-1705
Miquel de Marimon	1705-1709
Benet Vinyaus i de la Torre	1710-1734
Nicolau Estaún i ciria	1736-1745
Joan Jeroni Mateu i Mora	1746-1755
Francesc Esteva i Ferrer	1756-1772
Marià Sabater	1773-1780
Marià Ambrosi Escudero	1782-1790
Josep Barnola i Puig	1791-1805
Antoni Ros	1806-1829
Libori Torres	1830-1849

Església

Planta, a escala 1: 400, del conjunt de la canònica dins el recinte murat de la part alta de la vila, amb el claustre gòtic i les antigues dependències a ponent de l’església.

J. Rovira - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

El conjunt de Sant Pere d’Àger, malgrat ser una magnífica ruïna parcialment restaurada, encara permet evocar les característiques de la seva singular arquitectura i de les ampliacions i les reformes que hi tingueren lloc, de les quals queden elements del claustre i les dependències, corresponents remodelatges datables al segle XV que modificaren tot el sector de ponent del recinte fortificat, ocupat progressivament per les construccions canonicals.

Del conjunt alt-medieval es conserva essencialment l’església canonical i les estructures del seu soterrani, construïdes aprofitant el desnivell natural del terreny, mentre que les altres estructures que devien completar la canònica foren totalment alterades per les reformes del segle XV. No podem precisar en el seu estat actual si aquestes reformes aprofitaren o no part de les estructures altmedievals, que molt possiblement es confondrien amb les construccions del castell, en una situació molt similar a la que es produeix a la canònica de Sant Vicenç de Cardona, també estretament lligada al conjunt del castell.

L’església canonical, en el seu estat actual, després de les importants modificacions que va sofrir a partir de l’època baix-medieval, del seu abandó i de la seva parcial restauració, és una ruïna en la qual es fa difícil precisar les característiques de les estructures originals i resoldre els nombrosos interrogants que presenta. Però, a desgrat de les limitacions imposades pel seu estat, es conserven prou elements i indicis per a poder formular hipòtesis sobre la forma original, que era, sense cap mena de dubte, d’una extraordinària singularitat dins el conjunt de l’arquitectura alt-medieval catalana.

Aquesta singularitat és un factor reconegut per tots els investigadors que li han dedicat l’atenció, des de Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. III, pàgs. 436-438) fins a Eduard Carbonell (Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 71) Francesc Fité (Fité, 1985), que, amb diverses hipòtesis cronològiques, del segle XI al segle XII, han coincidit a assenyalar l’interès i les singularitats tipològiques de l’església d’Àger, i els importants interrogants que presenta, especialment en la part que actualment forma un soterrani, que segons Villanueva era anomenada Santa Maria la Vella. La relació d’aquest soterrani amb l’església superior, d’estructura aparentment més entenedora, també ha plantejat grans interrogants.

L'església superior

Planta de l’església a nivell de la nau (a dalt) i de les cobertes (a baix).

J. Rovira - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

L’església superior de Sant Pere d’Àger, avui reduïda pràcticament a la seva capçalera, murs perimetrals, i part de la nau S, era un edifici de planta basilical de tres naus, cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular, de les quals es conserven només les arrencades de les voltes de les naus central i part de la lateral N, un tram de la volta de la nau S.

Les voltes eren reforçades per arcs torals, dels quals es conserven vestigis en la nau central i en la S; en la nau central, la volta arrencava d’una imposta bisellada, ornada de decoració escultòrica, mentre que a les naus laterals arrencava directament del mur.

Les naus estaven separades per tres arcs formers a cada costat, que, com els arcs torals, almenys els de la nau central, adopten un perfil graonat: consisteixen en uns pilars compostos formats per un nucli rectangular al qual s’adossaven pilastres semicirculars, almenys en els suports dels arcs torals de la nau central i dels arcs formers, on es conserven les impostes i les traces de l’encastament de les pilastres, que van ser intuïdes encertadament per J. Puig i Cadafalch.

Les naus són coronades a llevant per una capçalera que s’incorpora al perímetre murallat del recinte casteller. És formada per tres absis semicirculars, corresponents a cada nau, precedits de sengles arcs presbiterals. L’absis central adopta exteriorment una forma semicilíndrica, mentre que els absis laterals són encastats en sengles cossos prismàtics, que conformen la testera de l’església, adaptada al perímetre de la muralla. Els trams de nau lateral immediatament anteriors a l’obertura absidal són una mica més amples que la resta de la nau respectiva i es cobreixen amb sengles cúpules sobre trompes raconeres, que suporten massissos campanars de torre, dels quals només es conserva el corresponent a la nau S, mentre que a la nau N només resta part de la cúpula.

Façana de llevant de la canònica, dominada pel volum cilíndric de l’absis central.

ECSA - F. Fité

Amb aquesta disposició, la capçalera de Sant Pere d’Àger assolia una singular monumentalitat, que recorda la solució dels dobles campanars de Sant Miquel de Cuixà, afegits al segle XI als extrems del transsepte de l’església del segle X, o de Santa Maria de Ripoll, situats sobre la façana de ponent.

El tram de la nau central corresponent a aquest especial transsepte, i situat entre els dos campanars, era cobert per una volta de canó de perfil semicircular de directriu perpendicular a la nau, i amb l’arrencada situada per sobre de la seva clau (Adell, 1982b, vol. I, núm. 10, pàg. 643). D’aquesta volta només es conserva l’empremta en el mur N del campanar S, i l’arrencada de l’arc toral de la volta de la nau central que resolia la unió entre la volta de la nau i aquesta volta travessera, que tipològicament podem comparar amb els transseptes elevats o voltes travesseres que apareixen en algunes esglésies catalanes dels segles X i XI (Adell, 1982a, vol. I, núm. 7, pàgs. 405-423).

Els absis laterals es comuniquen amb l’absis central mitjançant uns estrets passadissos i són totalment llisos interiorment. En contrast, l’absis central és ornamentat per una arquería, suportada per pilastres semicirculars, sense base, coronades per capitells esculpits, que suporten una imposta bisellada esculpida, de la qual arrenquen els arcs. Aquesta imposta és independent de la imposta superior, de les mateixes característiques, de la qual arrenca la volta absidal.

Aquests arcs, amb les seves pilastres, defineixen cinc plafons, plans els dels extrems, en els quals s’obren els passadissos de comunicació amb els absis laterals. Els tres plafons centrals són emfatitzats per nínxols semicirculars, en els quals s’obren sengles finestres de doble esqueixada, la central ornamentada per una arquivolta suportada per dues columnetes, conformant una ornamentació arquitectònica del parament absidal que retrobem en moltes obres catalanes del segle XI, com Sant Vicenç de Cardona o Sant Jaume de Frontanyà, tot i que d’una manera molt més austera que a Sant Pere d’Àger.

Cal assenyalar que la pilastra de l’extrem S fou transformada per la construcció d’una estructura de factura gòtica, molt ornamentada, de la qual es conserva part del brancal E. No se’n coneix la funció exacta. Sembla probable que correspongui a l’ornamentació d’una tomba monumental.

Secció transversal de l’església i les dues naus atribuïdes al castell palau d’Àger.

J. Rovira - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Ultra les finestres absidals esmentades, l’església conserva les finestres dels absis laterals, d’una sola esqueixada, i les finestres de factura tardana i malmeses que s’obren a la façana de llevant dels tambors de les cúpules que suporten (o suportaven) els campanars.

Al mur de la façana S, on s’observen importants reformes i refaccions del parament, hi ha una porta, amb llinda, sense caràcter, que no sabem fins a quin punt substitueix una obertura original, i prop d’ella hi ha vestigis d’un arc paredat, que potser sí que correspondria a una porta, de notables dimensions, per sobre del qual hi ha una finestra paredada, amb l’arc retallat en un sol carreu, com les esqueixades exteriors de les finestres dels absis laterals.

Cal assenyalar que al mur N del campanar, en el sector corresponent al transsepte elevat, centrada i arran de volta, hi ha una finestra d’esqueixada recta que comunicava el campanar, a nivell del pis situat sobre la cúpula, amb l’interior de la nau central. Al costat d’aquesta finestra, de factura clarament contemporània amb el mur, hi ha una porta, paredada, de factura molt més rústega, i que sembla correspondre a una reforma d’època imprecisa. Per sobre d’aquestes obertures “internes”, en aquesta façana del campanar hi ha dues obertures més, asimètriques de forma i situació. A la façana S hi ha una única finestra, d’esqueixada recta, centrada, i de grans dimensions, mentre que a les façanes E i W hi ha dues finestres a cadascuna, també d’esqueixada recta i resoltes amb arc de mig punt. Per sobre d’aquest únic nivell de finestres, el campanar és coronat per unes golfes, sense caràcter, que corresponen a un remodelatge tardà del campanar, que no sabem si arribà a tenir més nivells d’obertures corresponents a l’obra original o bé fou concebut, com el de Sant Pere de Casserres, amb un sol nivell de finestres.

A la façana N no sembla que hi pogués haver cap porta, atès el desnivell que presenta l’església amb l’exterior, i la porta o les portes que havia de tenir el temple se situarien en el mur W, que va desaparèixer totalment quan el temple fou allargat cap a ponent a la baixa edat mitjana i es construí un tram més de naus. Possiblement aquest nou tram ocupà l’àmbit d’un hipotètic atri (Fité, 1985) que hauria estat incorporat a l’església quan es construí la nova façana, contemporània del claustre gòtic. En l’actual façana de ponent s’obren tres portals dovellats, corresponents, amb fortes irregularitats, a cadascuna de les naus. El corresponent a la nau central és a un nivell més baix per tal d’accedir a l’”església inferior”.

L'església inferior

Planta de l’església a nivell de la cripta.

J. Rovira - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Aquesta “església inferior”, que podem anomenar, pel que veurem, estructures inferiors de l’església, és un complex de tres naus, corresponents a les naus superiors, de les quals les laterals tenen el límit de ponent en el punt on s’acabava l’església original, corresponent al primer pilar de les naus, mentre que la nau central s’allarga fins a la nova façana de ponent per la qual té accés directe a l’antic claustre, circumstància que no es produeix a les naus laterals.

La nau central, en estat de ruïna, i parcialment restaurada, presenta una gran complexitat constructiva, fruit de les diverses reformes que ha patit i que n’han modificat sensiblement l’estructura original, que encara es pot intuir, malgrat que en aquesta zona és on es fa més patent la necessitat de l’exploració arquitectònica i arqueològica del conjunt. Actualment consta d’un primer tram, des de ponent, descobert, però que conserva les arrencades de la volta de canó que el cobria; segueix un segon tram que comença prop del límit de ponent de la nau original, també cobert amb volta de canó, que segueix el mateix perfil de la volta desapareguda i que comença curiosament amb un arc de pedra calcària, perfectament dovellat, amb una senzilla motllura circular en l’aresta exterior, com si en el seu origen hagués estat exempt i la volta, ara desapareguda, se li hagués afegit en una data posterior a la seva construcció. Aquest tram s’acaba en arribar als pilars que obrien el transsepte elevat, i en aquest punt s’obre a un àmbit, actualment descobert però del qual tenim l’excel·lent descripció que en féu el pare J. Villanueva (Viage literario.., vol. IX, 1821, pàg. 131): “…La longitud total de este templo subterraneo es de 130 palmos. En su entrada es solo de una nave ancha de 19 palmos y alta de 14 á 15, sin ningún adorno ni cornisa, ni otra cosa mas que la bóveda que arranca casi desde el pavimento actual, el cual si se limpiara pudiera bajar 2 palmos ó mas. Luego que se llega á la distancia de unos 76 palmos desde la entrada, la única nave se abre insensiblemente en tres, divididas por dos órdenes de colunas (sic), cinco por parte, de 11 palmos cada una de ellas, incluso su basamento y capitel hasta el arranque de los arcos, los cuales, con las 15 lunetas que resultan son de buen gusto. La latitud de las tres naves es de 28 palmos; las dos laterales rodean el único altar que es posterior al lado del edificio, y está colocado entre las dos colunas (sic) quintas. (…) El testero de esta iglesia es circular. En el medio de las colunas (sic) se abren en crucero dos naves de bastante profundidad…”. De la descripció del pare Villanueva es desprèn clarament que aquest sector tenia l’estructura característica de les criptes catalanes del segle XI, com les de Sant Vicenç de Cardona, Sant Esteve d’Olius, Sant Pere de Vic o Sant Vicenç de Roda de Ribagorça, cobertes amb voltes per aresta, suportades per dues filades de cinc columnes. D’aquesta estructura només es conserven vestigis de les pilastres semicirculars adossades als murs perimetrals, on també hi ha traces de les voltes de creueria, elements que han desaparegut totalment en el tram semicircular del fons de l’absis, que havia estat molt reformat, però en el qual el 1921 encara es veien elements dels arcs de les voltes, elements que han desaparegut en les incompletes restauracions.

En el fons del mur semicircular que tanca aquest àmbit s’obren tres finestres d’una sola esqueixada, que per la seva forma, amb un primer tram d’esqueixada recta, poden fer pensar en un recreixement interior del mur (Fité, 1985). Tanmateix, la tipologia de les finestres, tal com són, no resulta estranya en el context català del segle XI; tampoc les condicions constructives no semblen, a hores d’ara, confirmar aquella hipòtesi.

Porta que comunica la cripta, en el tram entre la tercera i la quarta columna, amb l’àmbit situat sota la nau lateral nord.

F. Fité

En el tram entre la tercera i la quarta columna s’obren uns passos en els murs N i S respectivament, que comuniquen l’espai de la cripta central amb els àmbits situats sota les naus laterals. Aquests àmbits són resolts de manera idèntica, amb una simetria pràcticament total amb relació a la nau central, i consten d’un àmbit, quasi quadrat, situat sota les cúpules superiors, que es comunica, mitjançant una porta, resolta amb arcs de mig punt, oberta en els murs que els tanquen a ponent, amb una nau allargassada, situada sota cadascuna de les naus laterals. Aquests àmbits són coberts amb voltes de canó de perfil semicircular, de directriu E-W, que arrenquen pràcticament del nivell del sòl.

A les estances quadrades de l’extrem de llevant s’observen, en els respectius angles N-E, uns nínxols o armaris rectangulars, i presenten una finestra d’una sola esqueixada en el mur de llevant (molt alterada la del costat N) i una finestra de doble esqueixada en els murs exteriors N i S, respectivament.

La sala situada sota la nau lateral N presenta a la façana N tres finestres de doble esqueixada i una porta, resolta en arc de mig punt, que s’obren a l’exterior, en un sector on hi ha nombrosos vestigis d’estructures, no sabem si castelleres o canonicals, però coetànies de l’església, entre les quals destaquen unes sales cobertes amb voltes de canó i una possible porta, de la qual manca d’exploració impedeix de precisar-ne l’exacte abast. En el mur W d’aquesta sala hi ha una finestra d’una sola esqueixada, que planteja dubtes sobre les estructures del possible atri o altres dependències que poguessin existir en el costat de ponent de l’església.

Vista de les restes de la cripta, cap a ponent, amb la volta que es construí per anivellar el sòl de les naus.

ECSA - F. Fité

En la nau situada sota el lateral S hi ha dues finestres d’una sola esqueixada i una porta, en arc de mig punt, que actualment s’obren en una mena de soterrani, però que originàriament s’obririen a l’exterior, i que cal relacionar amb les comunicacions que havia de tenir l’església amb les dependències canonicals, que si es situaven, com semblaria, a tots dos costats de l’església, disposarien almenys de patis adjacents a l’església, als quals s’obririen les finestres esmentades. No cal dir l’interès que pot tenir la completa excavació arqueològica del sector de llevant del conjunt murallat, per tal d’esbrinar les peculiars condicions d’implantació del recinte canonical primitiu, si és que es confirma la seva localització als costats de l’església, abans del seu trasllat (?) al costat de ponent.

En aquestes dues naus inferiors es conserva una finestra de doble esqueixada que comunica la nau respectiva amb la nau central, i on es fa patent que la volta de la nau central fou construïda regruixint els murs originals i, per tant, amb posterioritat a l’obra inicial, fet que s’avé amb el treball que s’observa en la motllura de la testera d’aquesta volta.

Ens trobem, doncs, amb una estructura extraordinàriament singular en la qual la nau central de l’església tindria el seu presbiteri i el tram situat en el fals transsepte ocupats per una cripta del tipus propi del segle XI, oberta per ponent amb tres arcs i dues columnes centrals (com ho semblaria indicar la presència de columnes en l’extrem W, que esmenta Villanueva), seguint el model de la cripta del Sant Vicenç de Roda de Ribagorça, i les naus laterals situades, totalment o parcialment, al mateix nivell del presbiteri. Ens trobaríem, per tant. amb el tram de ponent de la nau central enfonsat amb relació a la resta de l’àmbit eclesial.

Aquesta disposició, que dóna una resposta raonable als vestigis existents en l’edifici, especialment a les finestres entre les naus inferiors, resulta molt excepcional, però no és única en el context de l’arquitectura catalana del seu temps, on el més comú és que les diferents naus de l’església (llevat dels presbiteris) tinguin els paviments al mateix nivell o amb molt escasses variacions. Cal pensar només en un edifici com l’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en el qual retrobem una disposició espacial molt més rica que l’habitual, amb la cripta tribuna ocupant tot l’àmbit de la nau central(*), o bé en un exemple més proper tipològicament, a l’església del monestir de Saint Eutrope de Saintes(*), en la qual la nau central presenta un notable sistema de desnivells i se situa per sota de les naus laterals. També podríem considerar com a referències llunyanes les esglésies italianes, com San Zeno de Verona, en les quals es produeixen notables diferències en els nivells interiors dels paviments, especialment en la relació de les naus amb les criptes sota el presbiteri elevat.

Restitució hipotètica de l’estructura original de l’església, amb el presbiteri situat sobre la cripta i les naus laterals emplaçades damunt les dependències inferiors, que les elevaven en relació a la nau central.

J.A. Adell

Però potser el parent més proper a la tipologia tan singular de Sant Pere d’Àger es troba a la catedral de Sant Vicenç de Roda de Ribagorça, on el presbiteri, situat damunt una cripta, presenta un important desnivell respecte al paviment de la nau central. Part de la nau lateral N es troba al mateix nivell del presbiteri, per sobre del paviment de la nau central. Per sota d’aquesta nau lateral N hi ha unes dependències situades al nivell de la cripta, seguint el mateix principi que trobem a Àger, però resolt amb menys rigor i seguretat compositiva, ja que li manca la simetria que apareix en la composició d’Àger.

La relació entre les estructures inferiors de Sant Vicenç de Roda i les de Sant Pere d’Àger (ambdues esglésies canonicals) aporta una línia clara per a entendre les singularitats de l’arquitectura d’Àger, i permet descartar la hipòtesi (Fité, 1985) que aquestes estructures inferiors corresponguin a una primitiva església, d’influència pre-romànica, sobre la qual s’hauria construït l’església superior, en dos processos constructius desconnectats. Les proporcions (especialment l’alçada) dels espais inferiors i la total unitat constructiva que s’observa en el conjunt de l’església ajuden a desvirtuar aquesta hipòtesi, tot i que no podem excloure que les naus laterals inferiors haguessin pogut tenir un ús litúrgic o cultual, però sempre vinculat al conjunt de l’edifici, en els seus dos nivells, i a la relació entre l’església i les dependències canonicals, que forçosament havia d’efectuar-se a través d’aquests àmbits.

Aquesta estructura tan singular hauria estat reformada, possiblement, quan es construí el claustre i es cobrí la nau central amb la volta de canó, que donava un aspecte més “normal” a l’església, dividint-la en dos edificis semiindependents, l’església superior i la inferior.

L'exterior de l'església

Secció longitudinal de l’església.

J. Rovira - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Exteriorment, el conjunt de Sant Pere d’Àger es presenta com un volum compacte, resolt amb un gran rigor compositiu, en el qual cal destacar la correcta articulació dels cossos dels campanars amb el semicilindre absidal i els volums, més baixos, dels absis laterals. No hi ha cap element ornamental que trenqui la nuesa dels murs, llevat de la part alta de l’absis on es desenvolupa un fris, molt reconstruït, d’arcuacions de forma molt peculiar, allunyada dels models llombards, fet que fa pensar en una restauració deficient, resseguit per un fris de forats quadrats, també molt reconstruït. A la façana de llevant del campanar S s’observen dues lesenes raconeres, que podrien haver emmarcat un plafó, on s’obririen les finestres, del qual ignorem com es coronava.

Constructivament, a desgrat de les seves restauracions i reformes, l’edifici presenta una gran unitat en totes les seves parts, sense juntes aparents que permetin suposar l’existència de diferents fases. Els seus paraments, originàriament arrebossats, almenys per l’interior, presenten un aparell molt ordenat de carreu, simplement escairat, sense polir, disposat en filades uniformes i irregulars, no sempre ben horitzontals, amb peces més ben tallades en els punts singulars, com cornises, dovelles o impostes, amb les peces col·locades de llarg i de través en alguns sectors, i amb les voltes resoltes amb lloses a plec de llibre.

Constructivament, el conjunt de Sant Pere d’Àger s’avé amb les formulacions pròpies de l’arquitectura catalana del segle XI, i el mateix succeeix amb l’estructura de la cripta de la nau central. En canvi, la seva tipologia, resolució volumètrica i ornamentació són totalment singulars dins el seu context. Tanmateix, com hem vist, l’edifici no és mancat de paral·lelismes, que permeten de considerar-lo una de les obres més ambicioses i reeixides de l’arquitectura catalana de la plenitud del segle XI. El podem considerar una obra concebuda en el tercer quart del segle. Possiblement ja era molt avançada, encara que no acabada, l’any 1072, quan morí Arnau Mir de Tost.

L’arquitectura de Sant Pere d’Àger, des dels punts de vista tipològic, espacial i decoratiu, s’allunya de les formulacions dels llenguatges llombards que es fan predominants en l’arquitectura catalana del segle XI, i representaria, d’acord amb E. Carbonell, un exemple d’una reacció decorativista i autòctona enfront de l’austeritat imposada per l’arquitectura del seu temps, però esgotant, sàviament, els seus recursos tecnològics, al servei d’una concepció extremament monumentalista i extraordinàriament ben resolta. (JAA)

Consideracions sobre les fases constructives de Sant Pere d’Àger

Nota de la direcció: l’estudi de les estructures que ens han pervingut dels nostres edificis romànics es presta molt sovint a diferents interpretacions per part dels seus estudiosos, cosa que dóna un interès especial i una certa novetat a l’estudi del romànic, com es pot comprovar en l’estudi d’edificis cabdals i singulars com Sant Pere de Rodes, Santa Maria d’Arles, Sant Llorenç prop Bagà o el present de Sant Pere d’Àger. Francesc Fité, en el text que segueix, dóna una lectura, una anàlisi i una datació de l’estructura d’aquesta darrera església molt singular i personal, sobretot pel que fa a la cronologia del que ell anomena l’església inferior. La direcció i l’equip de coordinadors científics de l’obra creuen que no és del tot convincent la interpretació i la datació donades per Francesc Fité i prefereixen la formulada per J.A. Adell. Amb tot, és just exposar-la aquí perquè és una tesi que l’autor ha defensat sempre en els seus treballs. Amb això creiem fer un favor als nostres lectors i als estudiosos, que d’aquesta manera veuran que no és fàcil l’estudi de moltes obres i que aquestes es presten a diferents interpretacions.

L’anàlisi d’aquest edifici s’ha d’abordar diferenciant el temple inferior, que esdevindrà cripta de l’església canonical que es construí sobre seu a la segona meitat del segle XI.

El temple inferior

Vegem primerament la part més antiga del monument, l’església inferior. Abans d’introduir-nos en el seu estudi, cal tenir en compte la descripció que en féu J. Villanueva en visitar-la a l’inici del segle XIX:

“...En medio de las dos puertas ya dichas —es refereix als portals d’ingrés a la canònica— y en el trozo de claustro que queda delante de ella construido en el siglo XIV, se halla otra puerta por donde se entra bajando tres gradas y por un declive insensible á otra iglesia subterránea que se extiende debajo de la nave principal del templo superior. La puerta en arco tiene de alto 10 palmos y 9 de ancho. La longitud total de este templo subterráneo es de 130 palmos. En su entrada es solo de una nave ancha de 19 palmos y alta de 14 a 15, sin ningún adorno ni cornisa, ni otra cosa más que la bóveda que arranca casi desde el pavimento actual, el cual si se limpiara pudiera bajar 2 palmos ó más. Luego que se llega á la distancia de unos 76 palmos desde la entrada, la única nave se abre insensiblemente en tres, divididas por dos órdenes de colunas (sic), cinco por parte, de 11 palmos cada una de ellas, incluso su basamento y capitel hasta el arranque de los arcos, los cuales con las 15 lunetas que resultan son de buen gusto. La altitud total de las tres naves es de 28 palmos: las dos laterales rodean el único altar que es posterior al todo del edificio y está colocado entre las dos colunas (sic) quintas. (...) El testero de esta iglesia es circular. En el medio de las colunas (sic) se abren en crucero dos naves de bastante profundidad. La pared exterior de todo este edificio es de 14 palmos de espesor. Por estas señas y aun sin ellas se ve que este templo es anterior al de arriba. Porque claro está que no pudo construirse aquel primero que este ni el gusto de los capiteles y de bóvedas y colunas (sic) (…), ni cuanto hay en él, sufre decir que sea posterior al siglo XI; antes es indubitablemente de este siglo. Y no cabe tenerlo por cosa romana ni por templo dedicado á Cibeles, como algun erudito ha querido decir; porque las piñas y animales que se representan en los capiteles ninguna conexión tienen con ello, sino que solo son efecto del capricho de los canteros, ya que se ve en otros monumentos de esta clase que se conservan en Tarragona, San Cucufate del Vallés y otras partes: solían allí mezclar “sacra prophanis, ima summis”. Esta iglesia es aquí llamada comúnmente “Santa María la Vella”. No deja de ser extraño el silencio del fundador de la nueva, Arnaldo Mir, que en ninguna de las muchas escrituras en que tuvo ocasión de mentar esa vieja, hizo mención de ella; á no ser que la indicase en aquellas palabras “edificavimus ecclesiae novitatem” como contraponiendo la nueva fábrica á la antigua”.

Hem volgut transcriure el text complet perquè és un bon testimoni de com havia arribat aquest temple, ara gairebé enderrocat, al principi del segle XIX. És evident que en aquells moments, quan Villanueva visità Àger, tenia un ús molt més restrictiu que originàriament. Feia molt de temps que els col·laterals s’havien deixat d’usar. Quan es dugué a terme el primer projecte de restauració i consolidació del monument, cap als anys seixanta d’aquest segle, aquests eren plens de terra i calgué netejar-los del tot; a més, les portes laterals no eren visibles. La de migdia restava soterrada sota l’estructura d’una capella barroca que s’afegí al cos de l’església principal. No podem esbrinar quan quedaren inutilitzades dites naus; l’únic constatable és l’ús que es féu del cos principal de la nau central fins a l’abandó de l’edifici, tal com el descriu Villanueva. L’anàlisi de les restes subsistents, d’altra banda, ens ha cerciorat de la diferent datació que cal donar a la fàbrica de l’edifici respecte a la cripta columnada que descriu aquest autor en la zona del presbiteri, comparable a les de Vic, Olius o Cardona. Nosaltres estem convençuts d’una primera construcció a partir del 1034 que no inclouria l’esmentat cos columnat, el qual s’hauria afegit posteriorment, quan es dugué a terme la construcció del temple superior. Evidencia el que diem el fet que part de la volta del castell es recolza en aquesta fàbrica primera i fins i tot cega la finestra de la capçalera septentrional, la qual cosa demostra que abans es construí aquest primer temple que el castell del segle XI.

Aspecte de les dependències inferiors de l’ala nord del’església.

ECSA - F. Fité

Per la planta hom pot comprovar que l’església inferior és una construcció de tres naus, sorprenentment separades del tot entre elles; l’única comunicació són dues finestres de doble biaix, una per mur, que comuniquen la nau central amb els col·laterals, a més de les portes d’ingrés en el presbiteri, que interrelacionen les capçaleres respectives de les naus, que són d’arc de mig punt, un xic peraltat, com en el cas de les portes exteriors dels col·laterals. La nau principal, prolongada al segle XIV, deuria tenir el portal d’ingrés primitiu al mur de ponent. La seva capçalera és semicircular i sobresortida, amb tres finestres d’un sol biaix, d’espitllera per l’exterior, la planta de la qual es modificà, com la de les finestres, per l’interior, segons es desprèn de la mateixa fonamentació. Es cobria tota ella, segurament, amb volta de canó seguit, prolongant el tram que resta, que, com explica Villanueva, s’adossava als murs sense que es marqués cap delimitació a nivell d’impostes.

Els col·laterals mostren un mateix tipus de cobriment; només varien les capçaleres, que són planes i formen un cos separat de les naus amb un portal d’arc de mig d’ingrés; la disposició de tots dos és simètrica en planta, i presenta un portal i dues finestres als murs exteriors, mentre que al presbiteri posseeixen una finestra a llevant i una altra al mur lateral. En el col·lateral septentrional, totes les finestres són de doble biaix, mentre que en el meridional són d’un biaix i espitllerades per l’exterior.

Façana nord del temple canonical, amb les obertures de les dependències inferiors.

ECSA - F. Fité

L’aparell és petit i bastant irregular, potser no tan allargat com al temple superior; les voltes estan construïdes segons les fórmules que s’imposen amb el primer romànic; l’única diferència és la manca d’arcs de reforç i el seu arrencament directe dels murs, per la qual cosa en les obertures féu falta tallar la volta mitjançant llunetes per tal d’encabir-les.

L’estructura tan singular d’aquest edifici només es pot explicar pel manteniment de la tradició pre-romànica malgrat construir-se en plena època romànica i amb els nous mètodes constructius, com les finestres de doble biaix o la volta aparellada. Per les dades aportades creiem que cal situar-ne la construcció entre el 1034 i el 1041, en què ja apareix esmentat el temple de Sant Pere. La compartimentació espacial, com també la manera de resoldre les capçaleres dels col·laterals, ens situen davant les fórmules més pròpies del segle X i fins i tot del IX.

Com succeirà després amb el temple superior, la disposició sembla adaptar-se al seu caràcter castral; les finestres més exteriors segueixen la fórmula espitllerada, amb secció d’un sol biaix, tal com apareixen en els pisos inferiors dels castells i les torres. D’altra banda, la resolució de les voltes, sense arcs torals i gairebé arrencant directament de terra, denoten cert primitivisme respecte a les fórmules llombardes; també crida l’atenció la manera de resoldre les obertures mitjançant llunetes que tallen en secció la volta; són fórmules que s’avenen més a la persistència i l’ús de les tradicions constructives, com assenyalava Puig i Cadafalch, que no pas a l’aplicació de fórmules noves. Aquest és un aspecte interessant, pel fet que ens situaríem davant un edifici de transició vers el primer romànic. M. Durliat, que no veié el temple en fer la monografia d’Àger (Durliat, 1973a), resol el problema considerant, a partir de la descripció de Villanueva, la cripta coetània al temple superior, en la qual haurien existit dos corredors des dels col·laterals per al seu accés. En canvi J. Villanueva s’adonà ja de la superposició que s’efectuà de temples, en construir la col·legiata; diu: “cuando en la primera conquista de los cristianos trataron de erigir iglesia y la hicieron baja, que no sobrepasase los muros del castillo por temor de los enemigos que todavía andaban a la redonda y que en efecto volvieron a ocupar la villa a mediados de este mismo siglo”, i afegeix: “Mas cesando ya el temor en la segunda conquista, y aprovechándose de la solidez de la primera fábrica, se levantó sobre ella del templo actual”. Opinió que és compartida també per P. Sanahuja. La possibilitat que existís d’antic una església dedicada a santa Maria i una comunitat monàstica, com ho cregué M. Riu, solament pot argumentar-se a partir de la titulació de Santa Maria la Vella que es considera com la titularitat més primitiva. La de Sant Pere seria sobreposada pels fundadors. És veritat que es parla, en les actes de dotació, d’un nou temple, alçat des dels fonaments, que es dedicà al príncep dels apòstols, però mai no es diu res respecte a un d’anterior; el 1041 ja hem vist fer una donació a Sant Pere, i el 1046, en la primera dotació, quan encara no era prevista la construcció del temple superior, s’hi fa referència precisant que és fundamentatus dins del recinte de castell. Només si apareguessin indicis arqueològics es podria fonamentar millor la hipòtesi esmentada.

El que crida l’atenció d’aquesta església és la disposició de la planta perfectament simètrica, amb una composició que s’apropa a la basilical però amb una total separació de les naus. La comunicació dels testers, d’altra banda, sembla perpetuar la tradició basilical paleocristiana, tal com hom pot veure a Bovalar, a la basílica de la neàpoli d’Empúries i fins i tot a Santa Margarida de Martorell, al Baix Llobregat; totes elles amb absis semicircular o de ferradura amb estances laterals que s’hi comuniquen, tal com veiem a Àger. Dins del segle X ho trobem encara a Sant Genis de Fontanes, al Rosselló, però amb tres absis de ferradura. A Sant Quirze de Pedret, també del segle X, per altra part, ens trobem amb la incomunicació dels tres absis, que solament tenen accés per la zona del transsepte. Quant a la volta amb lloses col·locades dretes i radialment, unides amb argamassa de calç, posseïm un exemple del segle X a Sant Martí de Baussitges, a l’Alt Empordà.

Nosaltres hem pensat si aquesta disposició respon a una triple dedicació, basant-nos en la clara menció, que hem documentat, de sant Pere, sant Miquel i santa Maria, segurament seguint una tradició ja apuntada per E. Junyent a Catalunya als segles IX-X. El que succeeix és que aquest autor parla de grups d’esglésies de centres monàstics o episcopals i mai de temples amb una triple dedicació. Podem citar en aquest sentit Terrassa, Vic, la Seu d’Urgell, Er (Cerdanya), Alaó i Sant Llorenç prop Bagà. D’altra banda, E. Junyent coincideix a afirmar la pervivència durant els segles IX-X d’elements arquitectònics de tradició paleocristiana, de manera semblant a com perviuran a la Provença. Àger pot respondre a dites pervivències, dins un marc de clar arcaisme.

Aquesta pervivència de les tradicions, A.M. Mundó l’ha detectada igualment en la litúrgia, dins la qual es mantenen pervivències mossàrabs, com a Ripoll i a Urgell. En el cas d’Àger, no se sap res en aquest sentit; els fons musicals que resten del segle XII, però, semblen evidenciar-ho.

Quan s’esdevingué la segona invasió sarraïna vers el 1047, no sabem realment el que succeí; l’únic que és segur és que foren cremades la majoria de les escriptures; cal suposar que el temple descrit sofrí destruccions, com també el castell. El que és evident és que un cop recuperat el castell i la vila d’Àger per Arnau Mir es reformà la zona del presbiteri i s’hi encabí una cripta dels tipus de la de Vic o Cardona, que va ser descrita per Villanueva, que la veié encara sencera. Aquesta segona intervenció s’ha de situar vers el 1060 o una mica abans, quan s’emprenen les obres de construcció del nou temple superior. També s’emprenen les obres del castell, part de la volta del qual es recolzava en la part absidal del col·lateral esquerre. El més interessant del subsistent d’aquesta cripta són les columnes i els capitells que s’analitzaran en l’apartat dedicat a l’escultura. La destrucció es degué a l’arrencament de les columnes per al seu reaprofitament cap al final del segle XIX o principi del XX. La construcció de la cripta suposà l’ampliació de l’espai, desgruixant els murs laterals més de 40 cm, com també la zona del presbiteri, com es pot endevinar analitzant la fonamentació. Respecte a altres exemples catalans, el més destacat d’aquesta cripta és l’escultura, que com hem dit veurem en un capítol a part.

El temple superior

Interior de l’absis central, on s’aprecia la seva estructura ornamental i les finestres de la cripta, de la qual han desaparegut gairebé del tot les traces de les pilastres i les voltes d’aresta, que encara es conserven en els murs laterals.

ECSA - F. Fité

La canònica de Sant Pere o temple superior esdevé un exemple preciar de l’arquitectura impulsada des d’una comunitat de canonges amb el suport senyorial. Aquesta és una qüestió que caldrà estudiar algun dia, com s’ha intentat en altres països. Com és evident, difícilment es podrà parlar de tipologies d’edificis o fins i tot de normes arquitectòniques, però és cert que tot edifici respon a unes funcions i reflecteix allò que ideològicament han concebut per a ell els seus creadors. És per aquí, sens dubte, que ha de caminar qualsevol anàlisi en aquest sentit. Cardona podria marcar una pauta i possiblement Vic, pel que fa als temples canonicals del segle XI. En molts aspectes, Àger incorpora elements experimentats en aquests temples; d’altra banda, les connexions amb dits centres es poden fonamentar històricament, ja que en resta constància. Arnau Mir de Tost mantindrà una relació estreta amb el bisbe Eribau d’Urgell, promotor de la construcció de Cardona, fins al punt d’esdevenir marmessor testamentan seu i tutor del seu nebot Ramon Folc de Cardona, el futur vescomte que l’havia de substituir. També són prou conegudes les seves relacions amb l’abat i bisbe Oliba, que P. Sanahuja i posteriorment A. M. Mundó ja ressaltaren.

La canònica d’Àger és un edifici singular que estilísticament se situa a cavall entre el primer i el segon romànic, la qual cosa ha plantejat problemes d’anàlisi a causa de la cronologia de la seva construcció, que cal situar entre el 1060 i el 1094, segons que es desprèn de la documentació. És singular primerament perquè apareixen elements, com la columna adossada o les absidioles embegudes en la massa mural, que Puig i Cadafalch ha situat com a trets diferencials del segon romànic a partir del 1100. El problema de la columna adossada s’estudia amb relació a l’evolució de la volta: Puig i Cadafalch, com hem dit, situa la seva implantació entorn del 1100, tot assenyalant els antecedents carolingis i asturians i remarcant la seva procedència italiana, que rastreja en exemples com els de Stradella (1035), Pallanza (1050), Briona (1050), Bobbio (1050), Viggozzolo (1050), Seria (1045), Dulzago (1066) o Monteveglio (fi del segle XI). Els antecedents poden albirar-se, igualment, dins el nostre país a Sant Pere de Rodes i a Elna, que cronològicament se situen el 1022 i entre el 1042 i el 1069, respectivament. Whitehill proposa també Santa Maria de Vilabertran, consagrada el 1100, com a primer exemple del pas del ressalt a la columna adossada, amb relació al pilar compost. En aquest temple ens apareixen columnes adossades suportant els arcs torals i els formers i flanquejant els set arcs cecs de l’absis, tal com veiem a Àger.

Vista de la volta de l’absis central, amb les arcuacions que ressegueixen els nínxols.

ECSA - A.M. Vilarrúbias

Quant a la disposició en planta, es troba dins un grup d’esglésies amb planta basilical i ús de cúpules, entre les quals hom pot citar Sant Benet de Bages, Sant Pere de Salàs, Santa Maria de Serrabona, Santa Maria de Gualter i Sant Salvador de Breda; les darreres dins el segle XII i sota la influència de l’arquitectura del Cister. Quant a la decoració de l’absis amb fornícules i arcs, cal parlar d’una tradició que a Catalunya arriba des d’Itàlia amb Sant Vicenç de Cardona com a exemple capdavanter. El seu ús, segons J. Yarza, tenia com a objectiu alleugerir l’excessiu gruix dels murs i donar realç plàstic a l’interior. A Cardona es tracta encara d’arcs cecs flanquejats per columnes embrionàries, que anuncien els exemples posteriors que veiem culminar en l’absis d’Àger. Un paral·lel, inspirat a Cardona, amb planta basilical, cúpula al creuer i fornícules i arcs en l’absis, apareix a Sant Llorenç del Munt (1064), que tant per a Durliat com per a Yarza presenta clars parentius amb Àger. Puig i Cadafalch enumera més exemples, com els de Sant Jaume de Frontanyà o Sant Martí Sescorts.

Si seguim Puig i Cadafalch, els arcs torals a Catalunya apareixen en l’època de l’abat Oliba, procedents d’Itàlia, i el seu ús és restrictiu en una primera fase en les naus centrals, sense utilitzarse en els col·laterals. Situa la fase de 1020-40 com la de penetració i esmenta com a exemples primerencs Sant Vicenç de Cardona, Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, Sant Pere de Vic i Sant Serni de Tavèrnoles. En l’etapa de 1040-60 considera extensiu l’ús en els col·laterals. Aquesta època, d’altra banda, veu evolucionar el pilar de planta rectangular a la forma de tau i seguidament a la creu, sense que s’arribi a emprar en cap cas la columna adossada. Quant als absis encastats, Puig i Cadafalch creu igualment que a Catalunya no s’adopten fins al segle XII, seguint models de l’arquitectura emprada pel Cister. Per a M. Durliat, a Àger l’adopció s’ha de relacionar amb el caràcter de castell de l’església; de fet, cal remarcar la continuïtat del cos de la capçalera respecte al temple inferior. La planta, gairebé quadrada en un principi, abans de l’ampliació del segle XIV, coincidia amb la del temple inferior, constituïda per tres naus, amb doble amplada la central respecte a les col·laterals; totes elles subdividides pels arcs torals en tres trams. El darrer tram correspon al cos del transsepte, que gairebé no sobresurt i apareix constituït per una volta transversal en el tram central i una cúpula en cada extrem, sostinguda per trompes. Es tracta d’un transsepte elevat i discontinu, a la manera d’altres canòniques catalanes, que presenta com a originalitat les cúpules als extrems concebudes per a sostenir sengles campanars, dels quals s’arribaria només a construir el meridional, que, per altra part, restaria incomplet en el seu coronament. Un exemple comparable es troba solament a Cuixà; era usual col·locar una torre cimbori amb cúpula, a vegades amb funció de campanar, al creuer, i la torre campanar situar-la annexa a la façana o fins i tot al costat dels absis o el transsepte. Durliat, sense plantejar-se aquesta qüestió, entén el transsepte i les torres amb relació al caràcter de castell de l’església i la seva integració al sistema defensiu. Aquesta és una qüestió demostrable si ens atenim al fet que les grans obertures de la torre que donen a la teulada són portes i no pas finestres com sembla. Es poden veure perfectament els trams de les frontisses i altres elements tallats a la pedra. El tram central del transsepte s’eleva per sobre de les voltes de les naus i era cobert amb una volta de canó transversal, cosa que permetia en els extrems obrir obertures per a la il·luminació directa de la zona del presbiteri.

Quant als pilars, com ja ho remarcà M. Durliat, estaven constituïts per un cos rectangular, al qual s’adossaven mitges columnes per les quatre cares corresponents als arcs torals i formers de la nau i els col·laterals; en aquest sentit són un pas endavant respecte a altres exemples basilicals no massa allunyats com Llimiana o Llordà, al Pallars Jussà. Puig i Cadafalch hi situava columnes adossades solament a la nau. La il·luminació era indirecta, ja que la rebia la nau a través dels col·laterals, com es pot comprovar en els vestigis subsistents del mur meridional, que deixen entreveure l’existència d’una finestra per tram. Si a aquestes hi afegim les tres de l’absis i les dues de les absidioles gairebé tindrem el conjunt de les finestres, ja que no podem deduir quantes n’hi havia al mur de ponent, que actuava com a façana i tenia annex el pòrtic de la galilea, tal com podem veure sencera encara a Sant Pere de Rodes.

A Àger els seus vestigis també es poden albirar, ja que en ampliar-se l’església, al segle XIV, s’aprofità aquesta fàbrica, que així restà incorporada a la seva estructura. Aquestes finestres són totes de doble biaix i arc de mig punt. Quant al portal d’ingrés, no podem dir res, però hem de pensar en una fórmula que integraria els accessos al temple inferior de Santa Maria la Vella i al superior, com es pot veure en altres exemples. Al segle XIV es modificà aquesta disposició col·locant portes d’accés als col·laterals per ingressar al temple superior, amb graonades, i un portal central a peu pla del claustre per a accedir a la cripta, tal com avui es pot veure encara.

Dovella, decorada amb un tema d’inspiració pre-romànic, que sembla que és de l’antiga façana romànica.

ECSA - F. Fité

No hi ha cap element ornamental en les façanes de l’edifici; només podem veure, mal restaurades, arcuacions llombardes en el coronament del mur de l’absis, que en principi eren aplacades i de pedra tova. Internament, l’absis, com hem dit, es resolia mitjançant tres fornícules que s’integraven en un cos de cinc arcs flanquejats per columnes, coronades per capitells que se soldaven a nivell d’impostes mitjançant una cornisa esculturada amb bisell que resseguia no solament la zona de l’absis, sinó també tota la nau principal, integrant amb ella les impostes dels capitells dels pilars. Les impostes dels capitells restants dels pilars dels arcs formers o torals dels col·laterals, com pot veure’s encara en algun d’ells, també estaven esculturades. Un element curiós de l’absis són les obertures de comunicació amb les absidioles, potser inspirant-se en models pre-romànics o en tot cas perpetuant una tradició ja advertida al temple inferior; com hem dit, una fórmula semblant la veiem a Sant Genis de Fontanes, al Rosselló.

Un altre component que crida l’atenció és la gran amplada de la nau respecte dels col·laterals, possiblement responent al nou esperit de reforma dels canonges, que tendiren a potenciar els grans espais i fins a adoptar plantes de nau única, amb transsepte i cúpula sovint al creuer, tal com per exemple trobem a Sant Jaume de Frontanyà. Aquesta potenciació de l’espai de la nau s’adverteix també a Cardona.

Amb relació a l’alçada, un element que cal remarcar és la diferent mesura atorgada a les arcades que comuniquen nau i col·laterals; d’una major alçada en el transsepte es tendeix a fer decréixer els arcs a mesura que s’avança cap als peus. Si ara ens fixem en l’aparell, veurem que segueix les pautes pròpies del segle XI; només a certa alçada del campanar s’observa el canvi del tipus de talla i aparell propi del segle XII.

Un darrer element que cal tenir en compte seria la tribuna que possiblement existí als peus del temple, per sobre de la galilea. Aquest element serà habitual en les esglésies promogudes per senyors feudals, com a les canòniques de Mur i Cardona. La tribuna era reservada als senyors, com la galilea, que es concebí com a lloc d’enterrament de la noblesa i les classes més distingides. Un exemple tardà i molt interessant, malgrat que força reduït, el tenim encara a Santa Maria de Covet.

No sabem com devia ésser el claustre romànic que s’afegí als peus d’aquest temple i que fou substituït al segle XV. Si ens atenim a la documentació, tenia almenys dues ales i el documentem des del segle XI. Curiosament, la disposició coincidia amb la que encara es pot veure a Mur i Cardona. M. Durliat s’explica aquesta localització en les esglésies canonicals annexes a castells per motius de manca d’espai al S de les esglésies. També s’ha pres en consideració l’esperit de reforma que argumentàvem, que hauria pogut inspirar la recuperació dels atris paleocristians. Així i tot, en el cas d’Àger els condicionaments d’espai són ben palesos, tenint en compte, d’altra banda, que el claustre esdevenia l’espai comú a partir del qual es distribuïen al seu entorn les distintes edificacions canonicals i fins i tot del castell, que posseïa la façana vers aquest claustre.

És evident que el caràcter sumptuós del temple trenca amb l’austeritat que caracteritza l’arquitectura que anomenem llombarda; no sols això, hem de parlar de sumptuositat i alhora d’una clara potencialització, com hem apuntat, de l’espai central de la nau i de l’absis, l’indret amb una major cura ornamental, que, a més, rebrà cap al final de segle XI o la primeria del XII decoració pictòrica. L’escultura ateny els arcs i també el finestral central, com s’adverteix en l’apartat dedicat a l’escultura. Durliat apunta el costum establert de decorar amb pintures les esglésies de castells amb comunitats de canonges. Hem d’assenyalar que en el nostre cas no és solament a Àger on les trobem, també n’apareixen testimonis a Mur i Cardona.

Atesa la descripció i altres consideracions sobre el seu estil, cal comentar la datació que els diferents autors han atorgat a l’església de Sant Pere. La majoria l’han situada dins el segle XI: Villanueva la datà entorn del 1060, tot basant-se en la més solemne de les dotacions, la del 1068, que demostraria, segons aquest autor, que el temple estava enllestit, opinió compartida per Sanahuja. Per les consideracions fetes, Puig i Cadafalch creu possible datar-lo abans del segle XII, punt de vista compartit per E. Junyent i A. Pladevall. E. Junyent el situa dins el grup amb cúpules, que irradia Cardona, que daten del final del segle XI o principi del XII.

E. Carbonell i J. Yarza són els qui semblen donar una datació més ajustada, en situar l’etapa constructiva entre el 1048 i el 1070, data aquesta darrera en la qual la part més substancial segurament restaria ja enllestida. Quant a la construcció del campanar de vers el 1094, és interessant destacar que és coetani d’altres campanars, com el de Sant Pere de la Seu d’Urgell, en construcció des del 1092, o el de Sant Miquel de Montmagastre, que sabem que es construïa entorn del 1094, com igualment el de Santa Maria d’Adrall, en construcció el 1095. Possiblement també es construïa el de Sant Sadurní de Llordà, si ens atenim al fet que el 1085 es consagrava de nou l’església, potser a causa de les importants reformes que s’hi van dur a terme. (FFLI)

Escultura

La col·legiata d’Àger posseeix un dels conjunts més interessants d’escultura del segle XI dins el Principat. La seva datació se situa, pel que deduïm, en la fase d’erecció del temple superior i inclou un ambiciós programa, gairebé sense paral·lels, que s’endega a la cripta afegida vers el 1060 a la capçalera del temple inferior, i continua a la nau i els pilars del temple superior.

A la cripta documentem capitells i impostes coronant columnes de fust monolític i basament àtic, les quals, juntament amb les mitges columnes adossades, sumen un total de vint(*). A la nau, l’escultura s’estenia per la cornisa de la línia d’impostes, tot incloenthi capitells adossats amb llurs impostes en els pilars, i flanquejava les fornícules de l’absis; també hi havia capitells adossats i impostes en els col·laterals, sostenint els arcs torals i els formers. De tots aquests capitells, només en conservem cinc in situ, a la zona de l’absis, i només un dels que s’adossaven als pilars de la nau(*). En canvi, dels relleus de la cornisa tan sols en resten mostres a l’hemicicle de l’absis, al mur S de la nau i al mur septentrional(*).

Aquest temple presenta una fàbrica sumptuosa que sabem, com hem assenyalat, que era enllestida ja l’any 1094, quan es treballava al campanar. Malauradament, l’enrunament i l’abandó del monument durant força temps són la causa de les mutilacions sofertes i que molts fragments i capitells hagin desaparegut o estiguin reaprofitats o dispersos.

No hi ha dubte que l’escultura d’Àger és hereva d’una tradició que reneix al nostre país cap a la fi del segle X, i es prolonga durant bona part del segle XI, al mateix temps que succeeix en altres àrees com el N d’Itàlia o el SE de França(*), en una època en la qual Barral situa igualment el renaixement del capitell corinti, sobre la base del qual hauria de constituir-se el capitell romànic pròpiament(*). Es tracta, si més no, d’una escultura que continuarà emprant fonamentalment el relleu tallat a bisell, tant en els capitells com en les impostes, l’ús del qual es remunta al segle IV amb una llarga pervivència al llarg de tot el període alt-medieval.

No hi ha dubte que aquest conjunt, escultòricament, representa una clara reacció enfront de l’austeritat plàstica del que coneixem com a romànic llombard, tal com l’advertim a Cardona o en tants altres monuments. En aquest sentit, es col·loca com a capdavanter i innovador, i com a exponent del nou esperit que alena la reforma de l’església secular, impulsada des de les canòniques que en el nostre país tenen ara el seu moment àlgid. Si el primer romànic anà més lligat a l’acció repobladora dels grans centres monàstics com Cuixà o Tavèrnoles, el paper de les canòniques fou molt decisiu en el desenvolupament del romànic ple dels segles XI i XII, i el nou esperit dels canonges comportà una major atenció per l’ornament i l’art figuratiu en l’espai dels temples, amb la intenció que fos una bíblia pauperum per als fidels i alhora potenciés la litúrgia i les grans celebracions. No endebades assistim des del final del segle XI a un gran renaixement de la pintura romànica i de l’escultura, ni que fos alguns cops d’estuc —com a Tavèrnoles—, tal com s’esdevé en molts exemples italians del N. També aparegueren els frontals d’altar i antipendis, adreçats igualment a ornar i significar els altars, com ben palesament ho hem conegut al nostre país.

Durliat (1973a, pàg. 81) ha comparat l’escultura d’Àger amb la de Sant Pere de Rodes, salvant les diferències d’estil i la datació —mitjan segle XI—. Francesca Español (Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 196-205) l’ha comparada amb els capitells del campanar de Sant Sebastià dels Gorgs, on destaca un estil més connectat amb els corrents islàmics; cal advertir que la datació que dóna per a l’escultura del claustre d’aquest mateix monestir coincideix amb l’endegament de l’escultura de la cripta d’Àger, ja que la situa cap a mitjan segle XI.

D’altra banda, aquesta datació coincideix igualment amb la de la Seu de Barcelona, amb clars paral·lels amb la d’Àger —tant en l’estil com en el repertori ornamental— si jutgem pel conjunt d’impostes conservades (vegeu el vol. XX, pàgs. 170-172, de la present obra). Hem pensat si l’estreta relació d’Arnau Mir de Tost amb els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, no hi hauria pogut influir; sabem que aquest cavaller assistí als esponsalicis dels expressats comtes. Potser l’obra barcelonina inspirà el promotor de Sant Pere d’Àger. Potser els escultors que contractà havien treballat a Barcelona. Són hipòtesis suggerents que per altra part ens poden ajudar a reconstruir el passat del monument, atesos els parentius que sempre s’han establert entre ambdós conjunts escultòrics.

Sense voler entrar a fons en el tema, i tot advertint les diferències d’estil respecte a l’escultura rossellonesa, o fins i tot la nord-italiana, creiem que cal situar aquest taller com el darrer renaixement d’una llarga pervivència, d’una persistent tradició que s’anà enriquint amb noves aportacions, arribades a través del món islàmic o fins i tot a través d’artistes nord-italians; en aquest sentit, els models foren decisius, sobretot les plaques d’ivori, com ja s’ha remarcat, i especialment les peces bizantines i les islàmiques. L’enigma consisteix a saber per què no es prolongà la renovació com en altres àrees fins a eclosionar en les formes plenes del romànic; una plàstica que en el nostre país arribarà més tardanament a través dels grans corrents del romànic internacional.

A continuació presentem una descripció de tots els elements escultòrics que s’han conservat. Dels vint capitells documentats en resten setze en diferent estat de conservació i dos més que formen part dels fons del MNAC.

1-2. Capitells

Fan 27 × 25 × 23 cm i 27 × 27 × 26, 5 cm respectivament, són de pedra de sauló el primer i de pedra calcària el segon i s’han conservat al Museu Diocesà de Lleida (MDL), custodiats a l’església de Sant Martí (núms. inv. 553 i 557, respectivament). Són molt semblants. Presenten la típica estructura corintia, però amb el tambor troncocònic i proveït de dos rengs d’acants, coronats per volutes angulars que es repeteixen al centre de les cares. També presenten un collarí llis i un àbac de molt poc gruix que gairebé sobresurt. S’han considerat a voltes, juntament amb el núm. 3, d’origen romà i reaprofitats. El que crida l’atenció és la seva diferència d’estil respecte a la resta i fins i tot la diferent qualitat de la pedra. No descartem que fossin reaprofitats d’una construcció anterior.

3. Capitell

És de pedra calcària, fa 29 × 33, 5 × 33, 5 cm i resta a l’església de Sant Llorenç de Lleida (serveix de peanya a la Verge de Saidí); forma part del fons del MDL amb el núm. inv. 642. És potser el que millor segueix l’esquema del capitell corinti, amb el cos superior troncopiramidal i l’inferior, on figura de forma esquemàtica el reng d’acants, troncocònic. Sobre el reng de fulles estilitzades i força pronunciades sorgeixen acants que es dobleguen sota les volutes dels angles, que parteixen del centre de les cares, on destaca el motiu floral. Posseeix igualment un gruixut collarí llis i un cimaci pla i poc pronunciat.

4. Capitell

Tres dels capitells de la cripta (núms. 4, 9 i 6), que desenvolupen amb variants la forma corintia, dels quals el segon anava adossat.

ECSA - F. Fité

Es conserva a la cripta de Sant Pere d’Àger i fa 39 × 37 cm. D’execució més barroera, denota una altra mà, tot i que és tallat igualment en pedra calcària. Segueix també l’esquema del capitell corinti. Els acants són molt sumaris i tallats a bisell, ocupant els dos registres i alternats, com era habitual; als angles, les volutes han estat substituïdes per temes vegetals d’igual factura, que per altra part ocupen també el centre superior de les cares. No posseeix collarí, solament un àbac poc pronunciat, amb un botó al centre de les cares en substitució del motiu floral.

5. Capitell

Realitzat en pedra calcària, fa 28 × 34, 5 × 30 cm i es conserva al MDL - església de Sant Martí (núm. inv. 575). Encara que diferent, com l’anterior utilitza solament motius vegetals que es distribueixen seguint l’esquema del capitell corinti. A la base apareix només un registre d’acants de grans fulles executades amb bisell; el cos de volutes l’omplen també fulles, i al centre un motiu que sembla floral; per sobre corre l’àbac poc pronunciat i seguint, com en l’anterior, les curvatures conformades pels angles envers el centre de les cares. No posseeix collarí.

6. Capitell

És de pedra de sauló i fa 29 × 34 × 33 cm, i és conservat al MDL - església de Sant Martí (núm. inv. 585). Desenvolupa la forma corintia, encara que de manera molt lliure, i afegint als angles testes de bou, substitutives de les volutes. Es tracta d’un capitell que s’avança o esdevé precedent del capitell romànic. El cos inferior és troncocònic i es decora amb palmetes tallades amb bisell, mentre que el superior desenvolupa les testes esmentades; insòlitament, el centre de les cares es decora amb pinyes. És de pedra sorrenca i es troba en bastant mal estat de conservació.

7. Capitell

Procedent de la cripta de Sant Pere d’Àger, fa 29 × 33 × 28 cm i es conserva in situ. Podem considerar que fou executat pel mateix artista que l’anterior. Es tracta, però, d’un dels capitells que anava adossat. Executat en pedra calcària, desenvolupa una estructura de fris que s’allunya de la corintia i s’orna en tota la cara amb un fris d’acants, tallats a bisell, tot alternant amb testes de bou semblants a les descrites. Això permet pensar en una mateixa mà per a tots dos capitells.

8. Capitell

Capitell (núm. 8) de forma corintia actualment a la casa parroquial.

ECSA - F. Fité

Reaprofitat a la casa parroquial d’Àger, fa 34 × 30 cm, és de pedra sorrenca i resta bastant mal conservat. Així i tot, encara deixa endevinar la qualitat del seu ornament força acurat i executat amb bisell. Segueix l’esquema del capitell corinti, de forma semblant al núm. 5. En el tambor, troncocònic, hi ha un primer registre de fulles d’acant de vores molt bombades i el cos interior trepanat i resolt amb petites fulles com flors de lis, com si es tractés d’una labor d’atauric; el cos superior té disposades les fulles de manera alternant, i les angulars esdevenen més pronunciades. Té collarí llis i un àbac molt estret.

9. Capitell

Prové de la cripta de Sant Pere d’Àger, fa 29 × 33 × 28 cm i és de pedra de sauló. Correspon al grup dels que anaven adossats, però el seu mal estat de conservació no deixa entreveure el detall de l’ornament ni gairebé de la seva estructura de nissaga corintia.

10. Capitell

Procedeix de la cripta de Sant Pere d’Àger, és de sauló i fa 18 × 30 × 22 cm. El seu deteriorament també fa impossible reconstruir-ne l’estructura original. En tot cas, permet endevinar la seva nissaga corintia i l’esquematització de les penques que advertirem en altres, com també en la definició dels registres, que esdevenen simples nivells ornats lliurement i molt llunyans als rengs d’acant.

11. Capitell

Correspon a la cripta de Sant Pere d’Àger, fa 29 × 32 × 32 cm, és de pedra sorrenca i resta molt desgastat. És força semblant al núm. 8.

12. Capitell

Tres capitells, els dos primers (núms. 7 i 12) corresponents a la cripta ¡ el tercer (núm. 13) en mans particulars, treballats a partir de la tipologia corintia i palmetes.

ECSA - F. Fité

Procedent de la cripta de Sant Pere d’Àger, fa 30 × 32 × 32 cm. Executat en pedra de sauló, també està força malmès, i deriva estructuralment de la forma corintia simplificada en dos registres. L’inferior conforma un cos troncocònic que en un principi sembla que es decorà amb motius vegetals o geomètrics a manera de fris, tallats amb bisell i ara gairebé desapareguts. El cos superior mostra en cada cara dos grans volutes obertes del centre vers els angles, coronades per l’àbac llis. D’aquest tipus de capitell, en tenim molts exemples com el de Meusnes (Loir-et-Cher), amb dues grans volutes que arrenquen directament de la base.

13. Capitell

En mans particulars (Casa el Siego). Mesura 30 × 27 cm, és de pedra sorrenca i el seu estat de conservació és mediocre. Es tracta d’un altre dels exemplars que anaven adossats. La decoració és l’habitual amb bisell, conformada per grans fulles, amb l’interior ornat amb grans palmetes, que van de la base al coronament omplint tota la superfície dels angles. Al centre de les cares les fulles són més petites, i a la part superior mostren només incisions perpendiculars i paral·leles. Posseeix àbac i collarí. Cal destacar la semblança de les palmetes amb les dels capitells del MNAC.

14. Capitell

Capitells conservats al MNAC (núms. 14 i 15) que desenvolupen la forma corintia, substituint els acants per palmetes.

ECSA - Rambol

Conservat al MNAC (núm. inv. MAC 24 001), fa 28 × 30 cm. Presenta factura semitroncopiramidal, derivada del capitell corinti, i és un altre exemplar dels capitells que anaven adossats. És de pedra sorrenca i és conformat per dos rengs que en lloc d’acants han esdevingut palmetes encerclades per arcs apuntats, alternant les del cos superior amb les de l’inferior, sense que hi hagi cap línia de separació. Té collarí llis i àbac. Conservació mediocre.

15. Capitell

Conservat al MNAC (núm. inv. MAC 24 002), fa 30 × 33 cm. És en tot semblant a l’anterior, però més ben conservat. En l’únic que es diferencia és en la manera de disposar els rengs de palmetes, ja que en aquest constitueixen rengs separats que se superposen.

16. Capitell

Tres capitells, dos de la cripta (núms. 16 i 17) i, el tercer (núm. 28), l’únic conservat dels que ornaven els pilars de la nau.

ECSA - F. Fité

Prové de la cripta de Sant Pere d’Àger i fa 38 × 34 cm. Es tracta d’un altre dels capitells que anaven adossats; també és de pedra sorrenca i segueix igualment l’esquema del capitell corinti. Presenta, com a element interessant, un collarí ornat amb una ziga-zaga calada. A sobre s’hi situa un renc de fulles d’acant, diferents a totes les descrites, ja que són amples i arrodonides i són constituïdes per semicercles a la base que envolten les fulles, disposades de manera radial. El segon registre el conformen volutes d’angle, ocultes per motius vegetals i flanquejades al centre de les cares per un cos rectangular conformat pels caulicles i un motiu vegetal. L’àbac que el corona és llis.

17. Capitell

Procedent de la cripta de Sant Pere d’Àger, fa 42 × 39 cm. Sembla executat per la mateixa mà que l’anterior; és de pedra sorrenca i la decoració continua essent amb bisell. Es tracta d’un dels capitells exempts que manté igualment la forma corintia grosso modo. Presenta, en primer lloc, dos rengs d’acants semblants als anteriors i, al cos superior de dues de les cares, volutes i caulicles en la forma descrita, mentre que en les altres cares el tema central és el típic motiu floral. Posseeix àbac i doble collarí, llis l’inferior i soguejat el superior, a la manera dels capitells de l’àrea asturiano-lleonesa.

18. Capitell

Capitell (núm. 18) situat a la cripta, amb tiges serpentejants que alternen fulles d’acant.

ECSA - F. Fité

Formava part de la cripta de Sant Pere d’Àger, i resta in situ. És de pedra sorrenca i desenvolupa la forma d’imposta, potser perquè serveix de coronament al pilar d’angle adossat del mur N. La decoració és la mateixa que apareix en moltes de les impostes, relleus tallats amb bisell que desenvolupen el clàssic tema de les tiges serpentejants que alternen fulles d’acant, tot adaptant-se a les cares com si es tractés d’una sanefa ornamentada.

19. Capitell

Prové de la cripta de Sant Pere d’Àger i fa 33 × 46 × 16 cm. És el més estrany i de més difícil datació, encara que creiem que cal situar-lo dins el segle XI. No podem assegurar que fos de la cripta, malgrat haver format part sempre de les restes recuperades d’aquesta. D’altra banda, tampoc no podem plantejar el fet que provingui del claustre, ja que fins ara no hem trobat cap resta d’aquesta construcció, la qual, segons la documentació conservada, sembla que degué disposar tan sols de dues galeries. Malgrat tot, cal tenir en compte aquests plantejaments si es descarta, per la datació, que formés part de la cripta. L’estructura del capitell és troncopiramidal i està executat en pedra calcària, presenta decoració en les seves quatre cares a base de relleus tallats amb bisell. És l’únic capitell figurat, a més dels descrits amb testes de bou. En una de les cares grans s’hi representa un tema de clara tradició paleocristiana: dos ocells —colomins?— ajocats i afrontats sobre dues branques, que semblen picar amb el bec el que apareix com a branca axial dels dos branquillons. Es tracta d’una composició perfectament adaptada al marc. En l’altra cara gran la temàtica és més sorprenent; es tracta igualment d’una composició simètrica. En el registre superior els ocells són substituïts per dos felins o cànids també afrontats i com disposats a lluitar. En la part inferior, de la qual solament es conserva la meitat, apareix una llebre (?) sota les potes de l’animal superior, que s’hauria d’haver repetit en l’altre, i un altre possible ca, rampant, que sembla disposat a entrar en acció, com si es tractés d’una escena de caça. Les cares laterals són decorades amb acants tallats a bisell.

20-21. Fragments

Procedeixen de la cripta de Sant Pere d’Àger i fan 16 × 37 × 16 cm i 16 × 74 × 16 cm, respectivament. Es tracta de dos fragments del que segurament fou una llinda d’un dels portals romànics, corresponent a l’antiga façana occidental que fou modificada al segle XIV. En l’intradós apareix el típic tema de l’escacat conformant un fris, mentre que la cara frontal és ornada amb un simple trenat. La pedra es sorrenca i de gra fi, de tonalitat clara.

22. Imposta

Prové de la cripta de Sant Pere d’Àger i fa 15 × 44 × 44 cm. Es tracta segurament d’una de les impostes que coronaven els capitells de la cripta. La decoració és molt simple, a base de relleus incisos, i ocupa només les motllures. Es tracta dels típics soguejats de tradició pre-romànica, tal com apareixen en els cimacis de les columnes de San Miguel de la Escalada.

23-24. Bases

Corresponen al conjunt de la cripta de Sant Pere d’Àger i fan 26 × 40 × 40 cm i 30 cm de diàmetre. Es tracta de dos dels basaments sobre els quals s’assentaven els fusts monolítics, compostos per un o dos tambors de pedra sorrenca i en algun cas calcària. Aquests basaments segueixen la tipologia àtica, l’ús de la qual es perpetuà i es mantingué al llarg de l’època romànica. Com es pot veure, les proporcions varien d’uns a uns altres. Foren executats en pedra sorrenca com els fusts.

25. Imposta

Dos fragments d’impostes (núms. 25 i 30) de temàtica vegetal.

ECSA - F. Fité

Potser procedeix de la cripta de Sant Pere d’Àger. Es troba al MNAC (núm. inv. MAC 49 368). Es tracta d’una imposta o cimaci dels que coronaven les columnes de la cripta. La decoració vegetal segueix en tot la descrita per a la peça núm. 18. És de pedra sorrenca.

26. Imposta

Provinent del conjunt de Sant Pere d’Àger, no sabem del cert si correspon al temple superior (la col·legiata). Creiem que sí, com també altres peces que ara descriurem i que poden procedir del mur septentrional, la cornisa del qual és dispersa. És de pedra sorrenca i presenta una decoració de nusos que també trobarem en els fragments d’imposta reaprofitats a la casa del carrer de Coma (Àger).

Tot seguit veurem fragments de cornisa i impostes procedents de la nau de la col·legiata, com hem dit, alguns dels capitells que encara resten a l’absis i un altre que formà part dels adossats als pilars de les naus. La decoració continua essent treballada amb bisell i amb un estil gairebé idèntic. Cal tenir en compte l’escassa diferència entre els anys de realització de l’escultura de la cripta i la del temple superior; així i tot, els capitells de la nau devien ser ben diferents si ens atenim al que s’ha conservat. Cal assenyalar que la desaparició dels capitells i les columnes adossades de les naus i els col·laterals es produí ja al segle XVIII, quan es remodelà el temple sota uns criteris neoclàssics, ocultant fins i tot la cornisa de la línia d’impostes romànica sota una altra de sobreposada de guix, que es podia veure encara en part abans de la restauració. Hem de suposar que aquest cegament dels suports debilità els pilars i contribuí a l’ensorrament de la volta de la nau, que es produí a la segona meitat del segle XIX.

Cimaci (núm. 25) conservat al MNAC, ornat amb bandes de temàtica vegetal (foto: ECSA - Rambol), fragment de llinda (núm. 20), decorada amb escacat i un motiu trenat i imposta (núm. 31) amb palmetes encerclades.

ECSA - F. Fité

Quant als fragments de cimaci o impostes, no sempre es pot confirmar si es tracta de cimacis sencers i exempts, cas en el qual pertanyerien a la cripta. En canvi, resulta més fàcil detectar si les peces provenen de la cornisa descrita a nivell d’impostes de la nau.

El fet que avui encara conservem in situ la peça núm. 18 (ja descrita) ens permet establir algunes diferències d’estil respecte a les peces del temple superior. L’ornamentació a base d’acants remunta a temes pròpiament carolingis en la disposició en què apareixen, com també els trenats tan freqüents en època carolíngia a l’àrea nord-italiana. La importància d’aquests motius ornamentals permet constatar aquesta persistència de la tradició; en el cas dels motius vegetals fins i tot advertim un record de la decoració islàmica califal, tot exemplificant un cop més l’ús d’un llegat del passat en el moment del renaixement de l’escultura monumental, com succeeix en altres indrets.

La cornisa que ressegueix la part superior del mur meridional de la nau és conformada per grans lloses unides i afilerades —quatre en el primer tram de l’absis i sis en el següent—, i sobresurten els cimacis corresponents als capitells de les columnes adossades, amb la mateixa decoració que la cornisa. En la zona de l’absis, la cornisa la conformen vint-i-una lloses, on es poden advertir com a temes ornamentals tres motius: el tema vegetal d’acants, descrit en la cara frontal de la cornisa; semipalmetes, tallades transversalment, com apareixen en els marges de tants manuscrits des d’època carolíngia, i, finalment, a la part dreta de l’absis, una decoració a base de cabotes de diamant tallades en negatiu i un petit fragment decorat amb cercles concèntrics (element força estrany que potser és un afegit posterior).

En les peces isolades potser cal destacar la decoració a base de trenats, que a Catalunya advertim des del segle X, de procedència italiana, com hem dit. També el tema vegetal de tiges i brots d’acant irromp en dita època, i se’n troba una primera mostra en l’ara portàtil de Sant Pere de Rodes. És també un motiu de vella nissaga el de les palmetes encerclades, que a Àger destaquen especialment en un fragment d’imposta, igualment present en exemples d’escultura de la seu de Barcelona i del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs.

26-27. Capitells

Capitells (núms. 26 i 27) conservats in situ amb dues fileres d’acants i palmetes.

ECSA - F. Fité

Conservats in situ, formen part del conjunt escultòric de l’absis d’Àger. Les mesures es corresponen grosso modo amb les dels capitells de la cripta. Són de pedra calcària. Són exemples magnífics de talla amb bisell ornamentats solament amb dues fileres d’acant i un botó central en el coronament. Cal afegir que l’interior dels acants és ornat amb palmetes; les volutes estan soldades a les fulles i tot just sobresurten, situades als angles, ja que es tracta de capitells adossats. Dels sis capitells de l’absis, en subsisteixen només quatre, i dels quatre, aquests dos de la banda esquerra són els més ben conservats, seguits del següent que denota amb l’altre un estil o millor una mà diferent. Són tots de pedra calcària.

28. Capitell

Procedeix de la col·legiata de Sant Pere d’Àger. Fa 46 × 41 × 41 cm i és de pedra calcària. Aquest capitell és molt interessant pel fet d’ésser l’únic conservat dels que ornaren els pilars de la nau. Tipològicament continua pertanyent al tipus corinti, però amb clares diferències respecte als de la cripta; la decoració és molt més lliure i tot just s’ha respectat la típica estructura dels registres d’acant. La decoració vegetal omple tots els espais fins a les volutes, i el treball amb bisell no està realitzat amb la finor d’alguns dels capitells de la cripta o de l’absis, que foren els primers a executar-se amb clars paral·lels respecte als de la cripta. El collarí tampoc no és tan acusat com en els de l’absis, malgrat que també és llis.

29. Imposta

Col·legiata d’Àger. Petit fragment d’imposta o cornisa (?).

30. Imposta

Col·legiata d’Àger. Fragment d’una imposta (?).

31. Imposta

Detall de la línia d’imposta de l’absis i vista parcial amb dos capitells.

ECSA - F. Fité

Cripta de Sant Pere d’Àger. Fragment d’imposta o cimaci que fa 15 × 20 × 38 cm. És de pedra sorrenca que fou cremada, segons es veu pel color. L’ornamentació és feta amb bisell i presenta palmetes encerclades.

32. Imposta

Cripta de Sant Pere d’Àger (?). Fragment d’imposta que fa 14 × 43 × 19 cm i que potser procedeix de la cripta; és feta en pedra sorrenca i es conserva molt desgastada.

33. Imposta

Cripta de Sant Pere d’Àger (?). Fragment d’imposta en pedra sorrenca, destruïda gairebé del tot. Fa 41 × 41 cm.

34. Imposta

Fragment d’imposta de Sant Pere d’Àger (?), feta en pedra calcària, que fa 17 × 42 × 24 cm. Presenta decoració vegetal com l’anterior i resta molt destruïda.

35. Imposta

Vista parcial del mur sud a l’altura de la línia d’impostes.

ECSA - F. Fité

Col·legiata d’Àger. Fragment d’imposta amb decoració d’acants que fa 15 × 46 × 29 cm.

36-37. Línia d’impostes

Carrer de Coma de la vila d’Àger. Balcó reaprofitant lloses de la línia d’impostes del mur septentrional de la nau de la col·legiata.

38-43. Línia d’impostes

Plaça Major, casa núm. 11. Lloses reaprofitades en els dos balcons de la façana del davant i en el balcó de la façana posterior, procedents de la línia d’impostes del mur septentrional de la nau de la col·legiata.

44. Línia d’imposta

Fossar vell de la parròquia de Sant Vicenç. Imposta inacabada que fou reaprofitada en obres del presbiteri de dit temple, d’on fou extreta en posteriors obres dels anys seixanta d’aquest segle, que fou dipositada en dit fossar. Creiem que es tracta d’una de les impostes de la nau, que fou pensada per anar adossada i que no fou acabada d’ornar amb bisell.

45-57. Línia d’imposta

Línia d’imposta de l’absis de la col·legiata.

Lloses de la línia d’impostes del mur septentrional, reaprofitades als balcons del carrer de Coma i a la Plaça Major de la vila d’Àger.

ECSA - F. Fité

Fragments de la línia d’impostes del mur septentrional, reaprofitats en balcons de l’edifici de la Plaça Major, núm. 11 d’Àger.

ECSA - F. Fité

Els darrers anys, arran de la neteja del claustre, s’ha trobat una dovella reaprofitada en el mur d’època moderna i que pot procedir de l’antiga façana romànica de la col·legiata. La decoració amb bisell continua essent una combinació d’acants, que en aquest cas mostren les fulles afrontades i nuades conformant de ben segur una mena de fris que omplia les diverses dovelles. El motiu és habitual i lligat a la tradició pre-romànica igualment. (FFLI)

Atuells

Les peces del joc d’escacs de cristall de roca, actualment al Museu Diocesà de Lleida (MDL, núm. 1 473), tenen una llarga història.(*)

La primera cita és la de J. Villanueva (1821), que diu: “Vi además en una cajita varias piexas de cristal de diferentes tamaños y hechuras, cuyo uso sería inaveriguable en el día, si no nos conservara noticia el citado inventario [el que va fer l’abat Juan Sobrino el 1547, pàg. 137] que nos dice: «una caxa de fusta ab quaranta quatre peces de crestall. Diuse son squacs. No se sab quils doná: creuselos doná lo compte d’Urgell»“.

A l’estiu del 1886, uns excursionistes de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques redescobriren els escacs d’Àger i en provocaren l’estudi detallat de Josep Brunet i Bellet (1887, pàgs. 29-36). Són un conjunt de 10 peces decorades i 5 de llises. El descobriment també en provocà la ràpida venda. Al començament de segle, l’aparició del lot a la col·lecció parisenca de la comtessa de Béhague, propietària d’altres peces islàmiques, féu que les peces d’Àger fossin de les primeres conegudes. Més tard aparegué, segons Lorghurst (1926, pàg. 150, làm. II), una peça al Victoria and Albert Museum i s’adscriví a Àger. Però la data d’ingrés del 1883, tres anys abans del descobriment pels excursionistes, a més de raons estilístiques, fa improbable aquesta adjudicació.

Les quinze peces de Béhague eren a la col·lecció del marquès de Ganay el 1959 (Erdmann, 1959, pàg. 205) i actualment es troben al Museu Nacional de Kuwait (Jenkins, 1983, pàg. 60).

Com i quan ingressaren 19 peces més al Museu Diocesà de Lleida no és clar, ni a les publicacions més recents (Fité, 1984-85). Afegides a les 15 esmentades en primer lloc sumen 34, amb la qual cosa 10 peces del total de 44 són en lloc desconegut.

Les més de 50 conservades procedents de diferents llocs permeten agrupar-les segons la decoració i establir paral·lelismes:

Peces molt decorades

10 d’Àger-Kuwait, 12 de Celanova, 3 de la Cogolla, 3 d’Osnabrück, 3 de Berlín i 1 a Londres, Colònia i Halberstadt. Basant-nos en les consideracions estilístiques de l’art contemporani, adduïdes per Erdmann (1942, 3 Abb, 3; 1951, pàg. 145, i 1959, pàg. 205), serien d’època tulúmida, és a dir, entre el 868 i el 935.

Peces amb decoració més senzilla

9 d’Àger-Lleida, 1 de Celanova, 6 d’Osnabrück.

Peces llises

5 d’Àger-Kuwait, 10 d’Àger-Lleida i 3 d’Osnabrück; cal datar-les entre el final del segle X i el començament del segle XI.

La primera matèria, cristalls prismàtics hexagonals apuntats per piràmide de quars incolor, tenia Madagascar com a centre de producció. Era treballada per mitjà del torn i la roda d’esmeril, mentre que el poliment es feia amb la roda de fusta i pols d’arena i esmeril. Avui no es discuteix que sigui Egipte el centre de producció del cristall de roca tallat islàmic, però també s’apunta Bàssora com a centre possible.

Tant pel que fa a les peces decorades com a les peces llises, els paral·lels els constitueixen les 12 peces de la catedral d’Osnabrück, “l’escac de Carlemany” (estudiat per Lamm, 1929-30, 1, pàgs. 216-217, II, làm. 76) i les dues peces que representen el rei o la reina i l’alfil(?) —del Schrütgen Museum de Colònia (Erdmann, 1940; pàgs. 137-138, Abb. 18 i 19)—. Per a les peces llises, el paral·lel millor són les 5 restants que passaren a la col·lecció Béhague (Brunet i Bellet, 1887). (MC)

Flascó de perfums de cristall de roca.

© Delegació Dioc. Patrim. Cultural Lleida

Peces de cristall de roca conservades al Museu Diocesà de Lleida i pertanyents a un suposat joc d’escacs d’Àger.

© Delegació Dioc. Patrim. Cultural Lleida

El Museu Diocesà de Lleida (MDL núm. inv. 1 473 bis) conserva, també procedent d’Àger, un flascó de perfums de cristall de roca tallat, que fins ara ha estat considerat com una peça d’escacs.

La talla adopta la forma d’un prisma quadrangular que duu adossats a cada cara una mena d’escuts oblongs i còncaus, amb una magolla ametllada cap al centre, i d’eix horizontal: la base està tallada amb dos canals que es creuen ortogonalment per a aconseguir les quatre potes en què se sustentava. Les superfícies són llises, sense cap gravat.

La conservació és prou bona en allò que resta de la peça primitiva, però ha perdut gairebé del tot el coll i la major part dels peus. Pertany a una sèrie de perfumadors, fets en cristall de roca i altres pedres dures i vidre, abundantíssima, i el tipus de la qual rep el nom de queixal perquè els quatre peus en què recolza recorden aquesta forma (Lamm, 1929-30, I, pàgs. 160-161, 163-166, 168-169, i II, làms. 59, 61, 62); són anteriors als de cristall de roca els tallats en blocs de vidre, siguin incolors o de color.

Pel que fa a la tècnica, caldria afegir, al que ja es diu per a les peces d’escacs, que a aquestes peces se’ls buidava primer l’interior i després es tallava l’exterior per prevenir possibles trencaments.

Se li aproximen força dos flascons pel que fa a l’estil: un que fou de la col·lecció Martin, bastant ben conservat i que es pot considerar l’arquetipus d’aquest d’Àger-Lleida, juntament amb el del Museu Benaki d’Atenes. Els exemplars del Museu d’Art Islàmic al Caire permeten deduir la forma primitiva: coll cilíndric amb dos anells cap a la meitat i peus apuntats i divergents a la línia dels escuts de les cares, que són els que tindria el flascó objecte d’aquest estudi. (MC)

Pintura

Fragment de pintura mural, conservat al MNAC, amb les figures dels apòstols Judes Tadeu i Jaume, vestits a la manera clàssica romana.

ECSA - Rambol

L’església del monestir de Sant Pere d’Àger tenia una decoració pintada els fragments de la qual es troben actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC/MAC núm. 65 467). De les pintures de l’absis (on de ben segur figuraven la Maiestas Domini i un Apostolat) només resten diversos fragments, amb motius geomètrics, de les columnes que sostenien les arcuacions sota les quals es col·locaven els apòstols. També s’hi aprecien els vestits d’un d’ells, dret, part del cos d’un altre personatge masculí i d’un tercer assegut. El fragment més significatiu és format per una parella d’apòstols que es poden identificar per les inscripcions “TADEUS” i “JACOBUS” (Judes Tadeu i Jaume), que eren situats en l’espai rectangular esquerre que obria l’absis. Són de gran volum i vesteixen a la manera clàssica romana, amb túnica i himàtion, com en les grans composicions paleocristianes del segle V. Van nimbats i sostenen un rètol amb la mà esquerra.

El caràcter monumental de la composició s’aprecia no únicament en la dimensió de les figures, sinó també en el seu magnífic motllurat, en què s’uneixen un gran sentit del dibuix i una sàvia aplicació del color. El drapejat cau de manera solemne amb matisos que recorden les grans composicions clàssiques italianes. Els rostres posseeixen les característiques pròpies del grup de Pedret: òvals molt ben dibuixats, nas unit als arcs supraciliars, boca petita i ben retallada i pentinat amb el característic serrell. Un parell de punts vermells serveixen per a donar color a les galtes. Les hieràtiques mirades recorden les figures semblants de la catedral de Sant Lliser. La delicadesa bizantina de totes dues figures ja fou assenyalada per Post (1930, 1, pàg. 122).

Les pintures d’Àger tenen una gran importància per a l’estudi de la seqüència pictòrica romànica catalana i, en concret, per a la delimitació de l’abast del Mestre i del cercle de Pedret. La majoria dels historiadors, amb excepció d’E. Junyent(*), han atribuït aquestes pintures al cercle del “Mestre de Sant Quirze de Pedret”, el pintor que introduí l’art mural romànic a Catalunya a les últimes dècades del segle XI. En aquest grup s’inclouen conjunts homogenis com les esglésies de Santa Maria d’Esterri d’Àneu, el Burgal, Tredòs i Sant Lliser. Totes aquestes mostren clares influències italianes tant en detalls estilístics com iconogràfics. La seva relació estaria en la línia de San Pietro al Monte Civate i San Cario in Prugiasco, prop del llac de Como a la Llombardia, i potser en correspondència amb les influències que es donaven en l’arquitectura del primer romànic meridional del segle XI. Gudiol i Ricart atribueix totes les pintures a un únic mestre(*).

Cal preguntar-se, però, sobre les diferències que s’adverteixen entre els diversos conjunts. La força expressiva dels frescos de Pedret es perd, si més no en part, en alguns dels altres frescos esmentats. A Àger i a Sant Lliser, que tenen decoracions molt properes, la concepció sembla més lineal en detriment de la vivesa cromàtica, tot i que les figures han guanyat en monumentalitat perquè es tracta d’edificis més grans. Diríem que érem davant un autor diferent.

Recentment, J. Yarza ha replantejat les connexions dins de tot el grup estilístic en estudiar les pintures de l’absis de Pedret(*). Admet alguns trets estilístics constants en tot el cercle (traçat dels ulls. nas peculiar, allargament de les cares, etc.), però adverteix que no són més que un indici de la general influència ítalo-llombarda ja esmentada. Assenyala, tot seguit, dues mans diferents en la realització de les pintures de la capçalera de Pedret, amb la qual cosa l’abast real de l’expansió posterior de l’estil pot ésser atribuïda a més d’un artista i, sens dubte, s’hauria de parlar clarament de taller. Estableix de seguida dos grups d’obres: un seria compost per la mateixa església de Pedret, Esterri d’Àneu i el Burgal; i un altre, més tardà, per Àger i Sant Lliser. Les esglésies d’Orcau i Argolell es trobarien més allunyades.

Tan sols es tracta d’una proposta, però és prou consistent per a constituir ja una hipòtesi de treball.

La datació d’aquestes obres també és problemàtica. De les esglésies esmentades no coneixem les dates definitives de la construcció o reconstruccions, encara que poden oscil·lar des del final del segle XI fins a mitjan segle XII. La data més significativa potser és la de la consagració de la catedral de Sant Lliser el 1117. J. Ainaud (1973, pàgs. 82-83) ha establert algunes dades determinants per a tot el grup en estudiar les pintures de Sant Pere del Burgal. El retrat de la comtessa Llúcia de Pallars a l’absis permet d’aproximar unes dates segures per a les pintures d’aquesta església entorn de l’any 1090(*). Tanmateix, les d’Àger semblen posteriors pel que ja s’ha dit abans. La data donada per a Sant Lliser, amb què manté les majors connexions estilístiques i iconogràfiques, poden valer també per a l’església d’Àger. (JVP)

Peces de roba

Procedents de Sant Pere d’Àger consta que hom trobà, en els sepulcres de més d’un abat d’Àger, tres guants diferents i una sabata, tots ells desapareguts a l’actualitat i que hem estudiat a partir d’una fotografia. El clixé es conserva a l’arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

La sabata era de seda llavorada i els guants de gènere de punt de seda manual. Un guant era decorat amb dues franges horitzontals al puny, llises pel que es veu a la fotografia. El segon tenia una àmplia franja llavorada amb dibuix de perles al puny i dues franges més estretes a cada dit. El tercer guant era decorat amb franges llavorades de dibuix geomètric als dits i amb un brodat aplicat al dors de la mà, de forma circular amb un sol amb els raigs a l’interior. Tots tres guants són de tipus episcopal, cosa lògica perquè els abats d’Àger eren mitrats, és a dir, tenien els mateixos drets dels bisbes i depenien només de Roma, segons butlla de Nicolau II. La forma i la decoració dels tres guants són les mateixes d’altres trobats en sepulcres episcopals a Catalunya al segle XIII. Així, els dos guants decorats amb franges recorden el del bisbe Arnau de Jardí (1233-1306), trobats al seu sepulcre a la catedral de Tortosa. El decorat amb brodat aplicat recorda els guants de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (1272-1287), procedents del seu sepulcre a la capella de Santa Tecla la Vella, annexa a la catedral de Tarragona. Tot això porta a donar a aquestes peces una atribució cronològica del segle XIII i, per extensió, també a la sabata. Van ser elaborades a Catalunya amb fil de seda importat en el cas dels guants, i amb teixit de seda importat en el cas de la sabata. Aquests elements litúrgics eren a Àger el 1886, on van ser vistos pels membres del Centre Excursionista de Catalunya en una excursió feta a aquest indret el mes de juny. La fotografia conservada —l’única referència actual— procedeix, segons comunicació de l’arxiu fotogràfic del CEC, d’una conferència donada el 19 de maig de 1905 a la seu d’aquesta entitat per Ceferí Rocafort, en la qual es van projectar fotografies d’Àger fetes per socis del CEC.

Aquesta fotografia ha estat publicada per F. Fité (1985), el qual dóna ja les peces com a desaparegudes. (RMMR)

Bàcul de bronze

Bàcul de bronze esmaltat, actualment desaparegut.

Centre Excursionista de Catalunya

A partir d’una fotografia conservada al Centre Excursionista de Catalunya, publicada per C. Rocafort (s.d., pàg. 223) i recentment per F. Fité (1985, fig. entre pàgs. 55 i 65), sabem que a Sant Pere d’Àger hi hagué un bàcul de bronze esmaltat avui desaparegut. Segons recull C. Rocafort (s.d., pàg. 230), sembla que aquest objecte, juntament amb les peces —tan sols una part— del conegut joc d’escacs i diversos guants i sabates de seda —també desapareguts—, anà a “enriquir los musèus estrangers”, però desconec del tot si actualment encara es pot conservar en alguna institució museística estrangera, o en canvi ha anat a parar a mans particulars.

Cal assenyalar que el comentari descriptiu que ara segueix ha estat fet, doncs, a partir d’una fotografia en blanc i negre. Les limitacions que comporta aquesta imatge, però, no amaguen l’extraordinària qualitat de la peça. Es tracta del mànec d’un bàcul i del tram superior de la canya o bastó. Ha estat realitzat amb dues tècniques diferents, la del treball del metall escultòricament i la de la decoració d’esmalts, més relacionada amb les tècniques pictòriques. El mànec presenta la característica forma corbada. Es correspon amb el cos d’una serp que presenta escates (mena de reticulat) al llom, dibuixades mitjançant la decoració d’esmalts, i elements sortints a manera d’aletes en el dorsal, fet que la identifica amb la figura d’un drac. La seva sinuositat, o disposició entortolligada, allotja un animal al qual mossega la cua. Es tracta d’un lleó però de fisonomia fantàstica, a la manera dels quadrúpedes que tantes vegades formen part dels repertoris ornamentals escultòrics i fins i tot miniaturistes.

Entre el mànec i el tram conservat de la canya hi ha un nus de secció vertical oval. Mostra, tant a la part superior com a la inferior, un grup —potser quatre— de petites imatges identificables com a dracs afrontats. El treball d’aquestes figures és extraordinari. De fet, sembla tractar-se de figures treballades separadament i després aplicades, tot resultant un grup amb espai propi i independent del bàcul, ja que són adossades per les potes, el cap i la cua.

El tram que es conserva de la canya del bàcul torna a combinar les dues tècniques esmentades al principi. Així, presenta una decoració de tipus vegetal —fulles de tres pètals encerclades per una tija sinuosa— esmaltada i figures escultòriques de metall aplicades. En aquesta ocasió, es tracta d’animals fantàstics que recorden la serp. Tant al damunt dels seus cossos com en el nus intermedi i en el mànec sembla aparent la presència de pedreria encastada, fet que devia enriquir visualment encara més la peça.

Com es pot veure fàcilment, era una peça realment extraordinària i d’una qualitat de primera línia. Cal comparar-la amb el bàcul procedent de Mondoñedo (Galícia) que actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC/MAC 4 544), tot i que al meu entendre el d’Àger és de millor qualitat. És a partir d’aquesta comparació que cal pensar si, en el bàcul d’Àger, els animals aplicats en el tram superior de la canya també devien desenvolupar la cua en sengles cercles. El paral·lelisme entre ambdues peces és força gran: l’estructura bàsica és la mateixa; els mànecs allotgen en ambdós casos una imatge (en el de Mondoñedo es tracta del tema de sant Miquel matant el drac); la decoració de la canya és del mateix tipus (vegetals encerclats per una tija sinuosa i animals aplicats que recorden serps), però la del mànec és diferent (el de Mondoñedo presenta el mateix tipus d’ornamentació vegetal); el nus mostra figures de drac, tot i que en el de Mondoñedo són absolutament adossades i no es presenten afrontades sinó l’una darrere l’altra.

Un altre bàcul similar, tot i que es troba més proper al de Mondoñedo que no pas al d’Àger, es conserva actualment al Museu Victoria and Albert de Londres (núm. inv. 288-1874). Presenta els mateixos elements decoratius i també combina la tècnica de l’esmalt i la de l’aplicació escultòrica; el mànec, en canvi, allotja la representació de la Coronació de la Verge, tema ja gòtic.

La datació atorgada pels estudiosos a aquest grup de tres bàculs és del segle XII, per al d’Àger (Rocafort, s.d., pàg. 230), i del XIII per als altres dos. Cal assenyalar que l’ordre cronològic que cal establir, al meu entendre, per a aquest grup situaria en primer lloc el d’Àger, després el de Mondoñedo i en darrer lloc el conservat a Londres (considerat una peça de Llemotges). Quant a la datació del bàcul d’Àger, potser no sembla apropiat parlar del segle XII, ja que es tracta d’una peça certament molt relacionada amb la manufactura de Llemotges i amb una manera de fer pròpia del segle XIII, però no veig que hom hagi de situar-la més enllà del primer quart de la tretzena centúria. (LCV)

Manuscrit

Dos detalls del Gradual, amb il·lustracions, conservat a la Biblioteca de Catalunya.

Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca de Catalunya conserva un gradual (M1147) procedent de Sant Pere d’Àger. Es tracta d’un manuscrit de mitjan segle XII —tot i que en restaurarse es van trobar tres fragments amb notació catalana del segle XI al llom— de pergamí que va perdre molts dels seus marges laterals en ser rosegats per les rates; malgrat tot, el text es conserva generalment íntegre. Fa 23, 8 × 15, 3 cm. Conté 163 folis amb notació aquitana però està incomplet, tant a l’inici com al final. En aquest manuscrit es poden distingir tres mans diferents que van fins al foli 71 v la primera, que també és l’autora del calendari incomplet de l’inici, del foli 72 al 94 v la segona i del foli 95 fins al final la darrera.

En el foli 75 del manuscrit trobem una imatge fantàstica que mostra un monstre quadrúpede de color vermell tractat sense cap mena de perspectiva, que ens dóna l’esquena però que torsiona el cap vers l’espectador, de manera que veiem que es tracta d’un cap amb dues orelles, dos ulls i una boca. El fet més sobtant d’aquesta imatge és que on havia de tenir el morro surt el cap d’un rèptil, semblant a una serp, que es mostra de perfil i amb la boca oberta, de manera que podem veure com treu la llengua, que és vermella excepte la punta, que és blanca. La senzillesa de la figura determina que el seu autor fou probablement el mateix copista.

En el foli 8 v hi ha una caplletra A, monocolora i composta tota ella de decoració vegetal entrelligada. (JGP)

Treballs d'excavació i de restauració posteriors

Els darrers anys han continuat les obres de restauració i les excavacions arqueològiques del conjunt del castell i Sant Pere l'Àger. L’any 1996 la Diputació de Lleida va restaurar el campanar de l’església. Es va reforçar el casquet, es van recuperar les escales interiors d’accés, es va reconstruir l’espadanya i es va renovar la teulada. També es localitzaren pintures murals al cos inferior del campanar.

La Universitat de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs van efectuar excavacions arqueològiques els anys 1996 i 1997 centrades en la recuperació dels basaments del claustre gòtic, l’atri i la cripta de la nau central de l’església, i en la recerca de la zona d’entrada al recinte castral. Es recuperaren nivells tant d’època feudal com islàmica. Aquestes excavacions s’emmarquen dins un projecte d’investigació dirigit per M. Coberó. Darrerament la Diputació de Lleida ha millorat els accessos al monument (1997-98). (JGB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Villanueva, 1821, vol. IX, pàgs. 88-150
• Puig i Cadafalch, 1908
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàgs. 436-440
• Puig i Cadafalch, 1922, pàg. 105 i segs.; 1928; 1930
• Riu, 1960
• Serrate, 1960
• Puig i Cadafalch, 1961
• Sanahuja, 1961, pàgs. 81-83, 110-241 i 315-353
• Pladevall, 1968, pàgs. 300-305
• Durliat, 1973a, pàgs. 64-92; 1973b, núm. 3, pàg. 48 i ss
• Whitehill, 1973
• Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 71
• Durliat, 1979, núm. 10, pàg. 156-174
• Yarza, 1979, pàg. 159; 1980, vol. II, pàgs. 97-99 i 136-137
• Junyent, 1980
• Barral, 1981
• Adell, 1982a, vol. I, núm. 7, pàgs. 405-423; 1982b, vol. I, núm. 10, pàgs. 643-644
• Junyent, 1983
• Fité, 1985, pàgs. 85-196 i 251-317

Bibliografia sobre l’escultura

• Rocafort, s.d., pàgs. 224-225
• Villanueva, 1821
• Sarrate, 1960
• El arte románico, 1961, pàg. 173
• Junyent, 1971-72, pàgs. 269-281
• Bassegoda, 1972
• Durliat, 1973a, pàgs. 64, 93
• Barral, 1981, pàgs. 117-118
• Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 196-205
• Fité, 1984-85, pàgs. 281-312, 1985
• Thesaurus, 1986, pàgs. 19-21
• Fité, 1987a, 1987b, III-l, 1990, pàgs. 11-30, i 1991a

Bibliografia sobre l’atuell

• Rocafort, s.d., pàgs. 228-230
• Brunet i Bellet, 1887, pàgs. 29-36
• Fité, 1984-85, pàgs. 281-312
• Fité, 1984-85, pàg. 303, làm. 1, A;Thesaurus/estudis, 1986, pàgs. 19-20
• Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 36-37, pàg. 264
• Pulchra, 1993, pàgs. 54-55, pàgs. 55-56

Bibliografia sobre la pintura

• Pijoan, 1907-21, IV, pàg. 71
• Richert, 1926, pàg. 25
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 335-336
• Post, 1930, I, pàgs. 221-222
• Kuhn, 1930, pàg. 54, làm. LIV
• Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 150
• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 53
• Junyent, 1960-61, II, pàg. 197
• Ainaud, 1962, pàg. 26 i 1973, pàg. 76
• Carbonell, 1974-75, 1, pàg. 72
• Yarza, 1979, pàg. 221
• Sureda. 1981, pàgs. 283-284
• Carbonell, 1984, pàgs. 94-95
• Gudiol i Ricart, 1985, pàg. 88
• Dalmases-José, 1986, pàgs. 274-275
• L’època de les catedrals, 1988, pàg. 31
• Ainaud, 1989, pàg. 68
• Entorn a Jaume I, 1989-90
• Sureda, 1990-91
• Prefiguració, 1992, pàgs. 132-134

Bibliografia sobre les peces de roba

• Rocafort, s.d., pàg. 230
• Excursions a Lleida…, 1886, pàg. 555
• Rocafort, 1905, pàg. 190
• Fité, 1985, làm. entre pàgs. 55 i 65

Bibliografia sobre el bàcul de bronze

• Rocafort, s.d., pàgs. 223 i 230
• Fité, 1985, làm. entre pàgs. 55 i 65

Bibliografia sobre el manuscrit

• Anglès, 1988, pàgs. 152 i 156-157