El castell de Puigllorenç consta l’any 1281 entre els castells, llocs i viles, el domini dels quals Arnau Roger I hagué de lliurar a l’infant Alfons en no poder satisfer la composició de 100 000 marcs d’argent i 100 000 sous pels danys causats en la revolta contra Pere el Gran. Aquest castell era situat prop del poble d’Unarre.
Gràcies als treballs fets aquests darrers anys a la vall d’Àneu per l’equip del GRAMP de la Universitat de Barcelona, sota la direcció de J.I. Padilla, s’ha descobert que les restes de la fortificació que en el volum XV de la present obra pàgs. 139-140 anomenàvem castell d’Arreu, pel fet de ser bastant a prop d’aquest poble, pot ser que corresponguin a l’antic castell de Puigllorenç. Segons els estudis publicats darrerament, tenia una torre de planta lleugerament rectangular al centre i un gran recinte que feia uns 40 m, d’est a oest, per uns 15 m, de nord a sud (Gómez, Miquel I Padilla, 1995, pàg. 639).
Cal relacionar aquesta fortificació amb altres castells propers, situats a la vall d’Isil, com el de Tets, el de Güeres o el de Portaran Sobirà. El de Tets s’alçava al nord del de Puigllorenç, a la mateixa riba de la Noguera Pallaresa, i era format per una torre de planta quadrada i un recinte que feia uns 16 m de llarg, que s’estenia sobretot al nord-est de la torre principal (Gómez, Miquel I Padilla, 1995, pàg. 639).
El castell de Güeres era al davant del de Tets, a l’altra riba del riu. A l’extrem est tenia una torre de planta quadrangular, i a l’oest d’aquesta torre hi havia un gran recinte, d’uns 18 m d’ample i una longitud, de nord a sud, de 16 m; segons els qui l’han estudiat, sembla que aquest clos restava partit per la meitat, de nord a sud, en dos recintes.
El castell de Portaran Sobirà, situat molt més cap al sud, a l’entrada de la vall d’Isil, a tocar del castell de València, era format per una torre de planta quadrangular i un recinte més reduït, situat al voltant de la torre. Més avall d’aquest castell, a l’oest, hi havia, segons aquest estudi (Gómez, Miquel I Padilla, 1 995, pàg. 640), el castell de Portaran Jussà, també bastit a la riba esquerra del riu (descrit en el volum XV de la present obra, pàgs. 132-133).
En el treball esmentat, també es publica la planta del castell de Jou (la Guingueta d’Aneu), que fou edificat al nord del poble d’aquest mateix nom i que era format bàsicament per un clos allargat, que feia uns 7,5 m de llarg i que tenia una amplada màxima d’uns 4 m. A l’interior, a l’extrem oest, potser hi havia hagut una torre de planta quadrada.
La major part d’aquestes fortificacions, que tenen una torre central de planta quadrangular, són castells no associats a un lloc de poblament i situats, en canvi, prop de vies que travessaven els Pirineus i anaven cap a terres occitanes. Segurament, poden ser datades als segles XII o XIII. Com assenyalen els autors, és probable que corresponguin a una conjuntura d’inestabilitat fronterera (Gómez, Miquel i Padilla, 1995, pàg. 636). Amb tot, és possible que alguna d’aquestes edificacions, com precisament Puigllorenç, ja existís en un moment precedent i tingués un cert paper —de protecció o de control— en relació amb la petita vall d’Isil (potser d’una manera semblant a la funció que tenia el castell de Llort respecte a la vall d’Espot). Gómez, Miquel i Padilla també assenyalen que el castell de Castellrenau (municipi d’Alt Aneu) pot ésser anterior als segles XII o XIII. Aquest castell, sorprenentment, fou bastit sobre la vall de la Bonaigua, a l’oest de Son, a una altitud de 2 014 m. Lògicament, cal pensar que la seva funció principal era, com la de moltes altres d’aquestes fortificacions, fins i tot les fetes posteriorment, la protecció d’aquesta entrada del Pallars Sobirà. (JBM)
Bibliografia
- Gómez, Miquel i Padilla, 1995, pàgs. 631-640;
- Padilla, 1996.