Sant Serni de Cerbi (la Guingueta d’Àneu)

Situació

Església molt transformada que conserva únicament d’època romànica el sector central de la nau.

ECSA - J.A. Adell

L’església parroquial de Sant Serni és a la part alta del poble de Cerbi, que es troba a uns 6 km d’Unarre. (JAA)

Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH485235.

Història

El lloc de Cervo és esmentat l’any 1090, quan el comte Artau II donà al monestir de Gerri un “excusatum” a les persones de Ramon Dat i la seva muller Ginta, d’aquest lloc. Cerbi formava part de la Vall d’Àneu, i, per tant, era sotmès als seus privilegis i peculiar organització eclesiàstica.

A part la menció del lloc de Cervo a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell com una de les parròquies de la Vall d’Àneu, no hi ha dades que facin referència a l’església o a la parròquia de Sant Sadurní de Cerbi, o Sant Serni, com es coneix popularment. Inclosa en el deganat de la Vall d’Àneu, l’any 1553 tenia 3 correctors, que l’any 1566 havien disminuït a 2, i l’any 1723 havien augmentat a 5, xifra que es mantenia l’any 1770. Tanmateix, el pla redactat aquest mateix any en preveia tan sols 2. L’any 1821 Cerbi constava amb 3 correctories. Actualment depèn d’Esterri d’Àneu. (MLlC)

Església

És un edifici totalment transformat, especialment les cobertes i la capçalera —l’original fou substituïda per un presbiteri rectangular—, i molt modificat per l’afegiment de capelles i la transformació del campanar d’espadanya en una torre, fortificada per la presència d’un matacà sobre la porta de la façana sud.

De l’estructura original es conserva el cos de la nau única. Probablement, era coberta amb volta de canó, reforçada amb arcs torals, dels quals es conserven les pilastres, que avui suporten els arcs de reforç de les voltes d’aresta que cobreixen la nau. La capçalera ha desaparegut, substituïda pel presbiteri actual, en el mur nord del qual es conserva una esvelta fornícula, de planta semicircular, que sembla correspondre a l’obra original; devia situar-se en l’àmbit de l’arc presbiteral, profund, i precedir el santuari original, resolt amb tota probabilitat amb un absis semicircular.

La porta actual s’obre al mur de ponent, però en el mur sud hi ha una porta més antiga que pot respondre a una reforma de l’original. En aquesta mateixa façana sud hi ha dues finestres, de doble esqueixada, però de factura molt diferent, que corresponen a dos moments constructius: un es podria situar al segle XI, dins les fórmules constructives llombardes, i l’altre, fet amb carreus d’escairat embegut en morter de calç, correspondria a una reforma del segle XII. (JAA)

Pica

Pica baptismal guardada a l’interior de l’església que mostra una ornamentació de caràcter geomètric.

ECSA - D. López

A l’interior de l’església, dins un recinte independent amb porta enreixada, es conserva una pica baptismal de notables dimensions i equiparable estilísticament a la del veí poble de Gavàs. Tot i que podíem contemplar la pica, no vam poder accedir físicament al recinte, la qual cosa en dificultà l’estudi.

El vas, d’estructura cupular truncada, és sostingut per un peu semicilíndric, tots dos treballats en el mateix tipus de pedra, mentre que la base és un afegit modern d’estructura troncopiramidal.

El vas té un registre delimitat per dues franges abossellades horizontals i altres de verticals que compartimenten grups de tres figures florals encerclades. Els bossells verticals arriben a penetrar en la zona inferior del vas, tot desbordant els límits del registre; d’aquesta manera, queda desdibuixat el lloc d’unió del vas i el peu. Aquesta zona, com la base, és especialment malmesa, la qual cosa és visible tant en la unió com en la base ja esmentades.

Els cercles florals són incisos i treballats de manera artesanal. Tenen sis puntes i cos lanceolat. Aquest motiu és anterior a l’època de què tractem, d’origen incert i de distribució geogràfica dilatada. Un exemple prou conegut és el fris del mur exterior de l’església de Quintanilla de las Viñas, a Burgos, on apareix en companyia d’altres símbols. Una mostra més propera a nosaltres es troba a les impostes reaprofitades de l’església de Sant Pau del Camp, a Barcelona, igualment voltada de decoració diversa. Dins la mateixa Vall d’Àneu, ben a prop de Sant Serni, es pot assenyalar la porta esculpida de Sant Martí d’Escalarre.

Amb el sentit que s’atorga tradicionalment a les piques baptismals, com a símbol solar i representació de l’ànima, hi ha, entre d’altres, la pica de Sant Llorenç del Penedès i, dins la vall d’Unarre, la de Gavàs (vegeu-ne estudi monogràfic).

Aquest exemplar es pot considerar obra d’un artista local, coneixedor de les tècniques tradicionals del treball en pedra. Vistes aquestes premisses, es fa difícil datar la pica pel fet que els models preromànics es perpetuen en el temps. (DLG)

Bibliografia

  • Moliné, 1982, vol. V, pàg. 370
  • Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90. vol. I, pàg. 427
  • Puig, 1991, vol. II. doc. 47, pàgs. 33-35.