Sant Martí d’Escalarre (la Guingueta d’Àneu)

Situació

Notable església de dues naus, d’interpretació arquitectònica complexa.

ECSA - J.A. Corbella

L’església parroquial d’Escalarre és al costat del cementiri, als afores del poble, al qual s’arriba per una carretera que surt d’Esterri d’Àneu. (JAA)

Mapa: 33-9(181). Situació: 31TCH476199.

Història

El primer esment conegut del lloc d’Escalarre data dels anys 981-985, quan el comte Ramon de Pallars retornà al monestir de Gerri uns alous, entre els quals figura el lloc d’Escalarre. El 1090 el comte Artau II i la seva muller Eslonça donà al mateix monestir un excusatum, a Martí Oriol, de la vila d’Escalarr, que amb tota probabilitat deu correspondre al mas de Bernat Arisde que figura en el llibre de comptes del capbreu de la cambreria de Gerri, datat vers el 1338.

Segons el capbreu de la comanda de Susterris del 1378, aquesta hi tenia establerts 3 homes, 2 albergs i una terra.

La vila d’Escalarre formava part de la Vall d’Àneu, i, per tant, estigué sotmesa als esdeveniments històrics d’aquesta, i gaudí dels seus privilegis i de la seva particular estructuració eclesiàstica.

Fins al segle XIV no hi ha notícies concretes de l’església de Sant Martí d’Escalarre, inclosa al deganat de la Vall d’Àneu. El 1336 el bisbe d’Urgell, Arnau de Llordà, feu la col·lació d’una part d’aquesta església al clergue Bernat Dosat, que l’havia obtingut abans, l’any 1332, de mans laiques, fet que li havia comportat l’excomunicació. Els anys 1553 i 1821, Escalarre consta amb 3 corectories, mentre que l’any 1566 n’havia tingut 2, i els anys 1723 i 1770, 4. Escalate és esmentada com a parròquia de l’oficialat de la Vall d’Àneu, en el llibre de visites del 1574. Actualment, depèn de la parròquia d’Esterri d’Àneu. (MLlC)

Església

Absis de la nau de la part nord, possiblement la més antiga, ara convertit en sagristia.

ECSA - J.A. Adell

La forma actual de l’edifici és el resultat de diversos processos constructius de lectura molt complexa, que arrenquen d’una base alt-medieval de la qual no es pot precisar si fou ampliada, o al contrari, reduïda.

La seva estructura actual correspon a un edifici de dues naus, una de les quals és més ampla i llarga, i situada al costat sud; per les seves característiques i proporcions, sembla correspondre a la nau central d’un edifici de planta basilical amb tres naus. Aquesta nau és coberta amb voltes per aresta i capçada a llevant per un absis de planta semicircular, precedit d’un ampli tram presbiteral, que com l’absis és cobert amb volta de canó, de perfil acusadament apuntat.

La nau situada al nord és més estreta i curta que la del sud, i ha estat compartimentada en capelles. El seu extrem de llevant, on hi ha un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral de mig punt, ha estat convertit en sagristia. Al mur sud, on hi hauria d’haver adossada la tercera nau si es tractés d’un edifici de planta basilical, no es conserven traces de la comunicació amb aquesta hipotètica nau, i hi ha adossades dues capelles. Tot i que no es pot excloure que aquest mur hagués estat totalment refet, el seu aspecte dona peu a plantejar la hipòtesi que l’edifici actual és el resultat d’afegir una nau més ampla al sud d’una església preexistent, que seria l’actual nau nord, que s’hauria ampliat configurant una asimètrica església de dues naus.

A l’absis nord hi ha dues finestres de doble esqueixada, paredades, i a l’absis sud dues més, molt reformades, també de doble esqueixada. La porta s’obre en la façana oest de la nau sud, i és realitzada en pedra calcària amb una ornamentació molt esquemàtica.

Deixant de banda la porta, l’edifici és orfe d’ornamentació, tret també de l’absidiola nord, on, sota el ràfec, hi ha unes arcuacions resoltes de manera molt barroera, en sèries de tres entre lesenes.

L’absència d’ornamentació a l’absis sud és un factor que reforça la hipòtesi de la no coetaneïtat de les dues naus, però no es pot descartar que l’absis sud hagués tingut reformes a la façana. De tota manera, l’aparell, format per reble de pedra llosenca amb còdols en tot l’edifici, amb elements de pedra tosca en les arcuacions de l’absis nord i calcària a la porta, tampoc permet fer grans diferenciacions cronològiques o constructives entre les diferents parts de l’edifici, amb sectors, com la façana de ponent, que conserven gran part dels seus arrebossats.

En aquesta situació resulta difícil precisar una datació. El conjunt sencer podria correspondre a una data avançada dins el segle XII, seguint la tradició de les formes llombardes, però també es podria suposar una datació dins el segle XII per a la nau nord, i una data no molt posterior, màxim dins el segle XIII, per a la nau sud. (JAA)

Portada

Portada d’accés al temple, amb una senzilla decoració molt esquemàtica.

ECSA - M. Anglada

Planta, alçat i secció de la portalada.

M. Anglada

La portada d’accés a l’església de Sant Martí d’Escalarre és formada per dues arcades en degradació, amb cantonades abossellades que descansen sobre una base amb decoració asimètrica, i una tercera a manera de guardapols. Tots els elements que la componen són fets amb el mateix material.

L’arcada exterior, o guardapols que emmarca el conjunt, és formada per sis peces i concentra la major part del treball escultòric. És decorada amb tres caps, dos a l’alçada del que seria la línia d’impostes, en combinació amb un motiu floral inscrit per un cercle, i un tercer centrat sobre la porta. D’aspecte esquemàtic, els trets facials són insinuats amb incisions i baix relleu; el rostre de l’esquerra sembla apuntar un somriure. La resta d’ornamentació és feta amb semicilindres i motius florals inscrits per un cercle en alternança, repertori usual en algunes esglésies de la Vall d’Àneu: una combinació semblant es pot trobar en les portades de Sant Llorenç d’Isavarre, Sant Joan d’Isil i Sant Lliser d’Alós d’Isil, i en algunes de les piques de la comarca.

Detall de l’escultura que orna l’arc guardapols que emmarca la porta.

ECSA - D. López

Establir una datació per a aquest conjunt és difícil, sobretot per la senzillesa dels ornaments i la seva repetició al llarg del temps. Malgrat tot, potser per la relació esmentada abans amb altres conjunts de la comarca, caldria pensar en un període a cavall entre el segle XII i el XIII. (DLG)

Pica

A l’interior de Sant Martí d’Escalarre és conserva una pica baptismal amb vas d’estructura semiesfèrica i peu cúbic. El vas és treballat amb pedra granítica i el peu amb pedra calcària. El diàmetre exterior del vas és de 112 cm i l’interior de 72 cm, mentre que l’alçada exterior fa 50 cm. La base té 40 cm de costat i sembla que l’alçada és la mateixa; és difícil veure l’inici de la base, atès que el terra és molt pla i la part propera al mur és mig tapada per terra i pedres.

Pica baptismal que es conserva a l’interior de l’església, amb una decoració de tipus geomètric i figuratiu.

ECSA - D. López

La part visible de la pica —una de les cares és adossada al mur— palesa la mà d’un artesà maldestre. La vora és resseguida per una forma abossellada que es repeteix més o menys a mitja alçada, i es converteix en dos bossells en principi paral·lels, però la imperícia de l’autor fa que esdevinguin divergents. El vas és resseguit en sentit horitzontal per tres línies, que juntament amb els bossells coincideixen en els punts de canvi de sentit de les línies verticals en ziga-zaga que marquen la pica de dalt a baix. És evident la voluntat de representar l’aigua i el seu moviment, associada aquí a la cerimònia baptismal de renaixement a la vida en Crist. L’aigua, representada mitjançant línies en ziga-zaga, fa recular fins a l’antic Egipte. En el Llibre dels Morts (papirus d’Hunefer) és representat Osiris assegut en un tron sobre les aigües primigènies; aquestes són figurades exactament com a la pica de què tractem. Sense necessitat de recular tant, la pica baptismal de la Tossa de Montbui (Anoia) té com a únic element ornamental les mateixes línies en ziga-zaga, però aquest cop en sentit horitzontal, voltant tot el perímetre del vas.

Una figura esquemàtica, braços en creu i cames separades, i una creu de braços patents completen l’ornamentació de la pica; totes dues es troben inscrites en formes romboidals. Entre els bossells, i a l’esquerra de la figura, la pedra és treballada sense decoració (almenys en la part visible).

El peu, a les cantonades (suposem que a totes quatre), presenta uns personatges dels quals només s’aprecien els rostres, de faccions esquemàtiques, i els braços poderosos que semblen suportar la pica; recorden atlants o personificacions dels quatre rius del paradís. La rusticitat de la feina no impedeix advertir almenys dues mans en l’elaboració de la peça, una per a la pica i l’altra per al peu. El caire popular de la realització fa difícil datar-la, si bé no resulta estranya a la mentalitat i al repertori iconogràfic d’època medieval. (DLG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • ACU. Llibre de Visites, 1574, núm. 31, foli 286v
  • Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 269, pàgs. 426-427
  • Moliné, 1982, vol. V, pàgs. 334 i 370
  • Bertran, 1986-87, vol. VIII, pàg. 386
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 419-420
  • Puig, 1991, vol. II, doc. 47, pàgs. 33-35.

Bibliografia sobre la portada

  • Buron, [1977] 1980, pàg. 259
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàgs. 263-265, 316, 329 i 420.

Bibliografia sobre la pica

  • Gavín, 1981b, pàg. 140
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàgs. 242 i 247.