Sant Pere del Burgal (la Guingueta d’Àneu)

Situació

Vista de la capçalera de l’església, amb l’absis central convertit en capella i les dues absidioles restaurades recentment.

ECSA - F. Tur

Vista aèria d’aquest antic monestir, enfilat en un replà de la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, gairebé enfront d’Escaló.

ECSA - M. Catalán

L’antic monestir de Sant Pere del Burgal és situat al marge esquerre del riu Noguera Pallaresa, en un replà de la muntanya, al costat del torrent, just davant del poble d’Escaló.

Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH496123.

S’hi accedeix des d’Escaló, on cal passar la Noguera Pallaresa, i seguir el curs del riu en direcció E, seguint el corrent per un camí transitable, que en uns 500 m esdevé un estret corriol que s’enfila pel vessant de la muntanya fins al monestir. (JAA)

Història

El monestir de Sant Pere de Burgal és una institució amb una història molt confusa en els seus primers temps, confusió que és provocada tant per la fragmentarietat de la documentació conservada, com per l’existència d’una important sèrie de documents falsos procedents del monestir de Santa Maria de Gerri, que compliquen els plets entre aquest monestir i el de Santa Maria de la Grassa (que no es pot descartar que també produís falsificacions), sobre la possessió de l’església de Sant Pere del Burgal, i els seus béns.

És simptomàtica la producció de documents falsos, per part del monestir de Gerri, que I. Puig situa cap a la fi del segle XI, com a mètode per a demostrar els drets del monestir (de manera palesament clara en els falsos del Burgal), que no podien ser suportats per documentació autèntica. La necessitat de produir aquests falsos pot entendre’s, com ho fa I. Puig, per la descurança interna del monestir, que hauria malmès el seu arxiu. Aquest hauria intentat refer-lo amb els falsos, basats segons Abadal en documentació autèntica. No es pot descartar, però, ni que sigui a tall de reflexió, que la redacció d’uns documents falsos és fes per justificar les pretensions del cenobi sobre uns béns de propietat ben definida, però potser no documentada, fruit del manteniment d’una estructura de propietat del territori anterior a la reorganització del país per part dels comtes francs, i de l’establiment de les comunitats monàstiques com a elements d’organització territorial, que fàcilment podien entrar en conflicte amb la realitat d’un país densament poblat, i ben estructurat territorialment.

La notícia més antiga referida a Sant Pere del Burgal, identificat clarament com a monestir, data de l’any 859, en què el seu abat Deligat obté un precepte d’immunitat del comte i marquès de Tolosa, Ramon. El fet que l’abat Deligat pogués obtenir un precepte d’aquesta entitat posa en evidència que la fundació ja era plenament consolidada en aquesta data, i amb béns suficients perquè l’any 866 el mateix abat Deligat comprés als esposos Loric i Ermengança unes vinyes al terme de Beranui.

Confirmació dels béns de Sant Pere del Burgal al comtat de Pallars (agost de l’any 859)

El comte i marquès Ramon [de Tolosa], a petició de l’abat Deligat del monestir de Sant Pere de Burgal, confirma al monestir la lliure possessió dels seus béns en el comtat de Pallars, li concedeix la immunitat i el posa sota la seva protecció i defensa.

"In Christi nomine. Raimundus, divina annuente gratia comis et marchio. Notum esse volumus omnibus fidelibus nostris, vicecomitis, vichariis, judicis, tribunis, centurionis, venatores, falchonariis, exactores et omnia judiciaria potestas in comitatu nostro Paliarense exercendas quia venit ad nos quidam vir venerabilis Di[li]gatus, abba pater monasterii Sancti Petri principem Apostolorum [quod] nuncapatur Vocabulo. Expetit nobis et deprecavit ut nos, una propte[r] Dei amore et sancti Petri principem Apostolorum, et in elemosina seniori nostro vel nostra, ut ei talem adjutorium sibi fieri juberemus [per quas] res proprietatis Sancti Petri et suas, vel ad illos monachos qui in ipso monasterii die noctuque Deum et sancti Petri deserviunt, [a]ut res illorum que in comitatu nostro Paliares consistunt, salvas atque inlesas possidere quivisse. Propterea omnino jubemus atque de verbo nostro expresse decernimus ut nullus ex vobis, aut aliquid ex junioribus vestris, in comitatu nostro Paliares exercendas in proprio, supra nominato vir venerabili Diligato abbate neque super alode vel beneficium Sancti Petri vel ad suos monachos neque super illorum homines, tam ingenuos quam et servos, qui super ipsum alode vel beneficium superius dicto visi sunt manere, non mansionaticos, non parveredos tollendos, non vactas, non hoste neque cenobrio, non fidejussores tollendos neque placita requirenda, nullas redibitiones nec inlicitas hoccassiones non ad eos requiratis ne hoc quod a judicibus exhactari solent agendi ingredi audeant, sed liceat ibi supra dictum ipso abbate et suos monachos et illorum homines commanentes sub nostra tuicione et defensione et in elemosina seniori nostro et nostra quietos vivere et securitas desuper laborare et sine ulla impresione securos residere. Et si aliqua accio de criminalis causa vel ulla adversa ibi orta fuerit, que ad nostrum cognoscimus pertinere judicium, non statim judicium districcionis facere presumatis neque de res illorum, tam mobile quam et immobile, aliquid abstollere aut injustam interpellacionem facere, sed sicut a nobis per apices nostras in elemosina seniori nostro vel nostra perdonavimus ita in omnibus conservate et per fidejussores quatenus ante nos finitiva secundum legem recipiant sententiam. Placuit nobis inserere qui apices istas infrangere presumpserit sed donavit nos esse irritum et bannum domni regis, sicut in aliis monasteriis insertum est, componat ad ipsos monachos solidos. DC. et desuper [quod] abstulit se quadrruplum sit redditurus; et manu firmata ista nostris temporibus firma et inconvullsa permaneat. Et [ut] cercius credatis diligenciusque conservetis de manu mea propia subtus firmavi et de annuli nostri impressione subtus jussimus sigillari. Facta manu firmata ista sub die jovis in mense augusto, anno .XX. regnante Karolo rege. Sig+num Raimundo comite, qui manu firmata ista scribere jussit. Ermenricus levite scripsit."

[O]: Perdut, abans a l’arxiu de Gerri, caixó 7, lligall 6, núm. 1.

A: BC, ms. 426, Llobet: Colección de Gerri, núm. 12, (ex. [O]).

a: Valls i Taberner: Els orígens, pàg. 9, ex. A.

b: Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. III (II), Els comtats de Pallars i Ribagorça, Barcelona, 1955, doc. 55, pàgs. 313-314.


Traducció

"En nom de Crist. Ramon, per voler de la divina gràcia comte i marquès. Volem que sigui conegut de tots els nostres fidels, vescomtes, vicaris, jutges, tribuns, centurions, caçadors, falconers, cobradors d’impostos i tots els poders judicials que exerceixen al nostre comtat de Pallars, que acudí a nosaltres un baró venerable, Deligat, pare abat del monestir de sant Pere, príncep dels apòstols, que s’anomena Burgal. Ens demanà i suplicà que per amor de Déu i de sant Pere, príncep dels apòstols, i alhora com a pietosa donació en bé de l’ànima del nostre senyor i de la nostra, disposéssim que li fos dispensada l’ajuda pertinent perquè pogués posseir en pau, sense pertorbació ni dany, els béns que són propietat de Sant Pere, com també els seus i els d’aquells monjos que serveixen Déu i sant Pere en aquell monestir, o els béns que posseeixen dins el nostre comtat de Pallars. Per això manem absolutament i decretem expressament amb la nostra paraula que cap de vosaltres i cap dels vostres subordinats que exerceixen les seves funcions en el nostre comtat de Pallars, ni en relació amb les propietats del venerable baró abans esmentat, l’abat Deligat, ni sobre l’alou i el benefici de Sant Pere o dels seus monjos, ni sobre els seus homes, tant lliures com serfs, que resideixen en l’alou o benefici abans esmentats, no els exigiu res en concepte d’allotjaments, ni de serveis de posta, ni de guaites, ni d’host, ni de cenobrium, ni hi prengueu fidejussors, ni els requeriu plets ni cap mena d’impost territorial, ni tributs ocasionals il·lícits; ni tampoc gosin entrar-hi els jutges per fer-hi allò que solen exigir, sinó que tant el mateix abat ja esmentat com els seus monjos i els seus homes, restin en aquell lloc sota la nostra protecció i defensa i, com a pietosa donació en bé de l’ànima del nostre senyor i de la nostra, puguin viure-hi tranquils, treballar-hi amb seguretat i establir-s’hi confiadament sense cap mena de pressions. I si allí se suscités alguna acció sobre una causa criminal o alguna controvèrsia que considerem que correspon al nostre judici, no pretengueu fer-hi immediatament cap judici punitiu ni alienar-los els seus béns, tant mobles com immobles, ni fer injustament cap interpel·lació, sinó que, d’acord amb el que els hem atorgat mitjançant la nostra carta, com a pietosa donació en bé de l’ànima del nostre senyor i de la nostra, serveu-ho tot intacte per mitjà d’uns fidejussors fins que rebin davant nostre una sentència definitiva d’acord amb la llei. Ens plau d’afegir-hi que, si algú s’atreveix a rompre aquesta carta, nosaltres, tanmateix, ho considerem sense efecte i, tal com està estipulat respecte als altres monestirs, ha de pàgar als monjos, com a esmena, el ban del senyor rei, o sigui, la quantitat de siscents sous, i a més ha de retornar quadruplicat allò que hagi pres; i que aquesta concessió, signada amb la nostra mà, resti ferma i inamovible en els nostres temps. I, perquè ho cregueu amb més seguretat i ho compliu amb més diligència, ho hem firmat al capdavall amb la nostra pròpia mà i hem ordenat que fos segellat amb la impressió del nostre anell.

Fet i firmat a mà el dijous, al mes d’agost, l’any vintè del regnat del rei Carles.

Signatura de Ramon, comte, que he ordenat que això fos escrit i ho he signat amb la meva mà. Ermenric, levita, ho ha escrit."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

Però la puixança que posen en evidència aquestes actuacions no tindrà continuïtat, i ben aviat, al principi del segle X, el monestir del Burgal ja havia entrat en l’òrbita del monestir de Santa Maria de Gerri. Aquest fet permet de pensar que Burgal és un establiment fallit, possiblement una fundació del mateix abat Deligat, que no arribà a consolidar-se com a monestir independent; no es pot descartar que es tractés d’una casa més antiga, de la qual no hi ha més constància documental.

La vinculació de Sant Pere del Burgal a l’òrbita del monestir de Gerri, i a la casa comtal pallaresa, es fa palesa en un document del 18 d’agost del 908, en què l’abat Godemir de Gerri permuta amb el comte Ramon l’església de Sant Pere del Burgal a canvi d’una terra en el castell de Peramea, una vinya a Balestui i 100 sous. En el document es fa constar que el monestir de Sant Pere del Burgal havia estat lliurat al monestir de Gerri per dos monjos, Eudes i Saborit, integrats a la comunitat de Gerri, que eren els últims monjos que quedaven al monestir del Burgal, el qual, en plena decadència, havia quedat reduït a la mínima expressió.

A partir d’aquest moment i fins la fi del segle X, la història del monestir del Burgal es mou en un terreny molt complex i contradictori. El motiu és l’existència dels documents falsos ja esmentats, que tot i ser redactats a la fi del segle XI, són datats en aquest moment, en què no podem aclarir exactament els esdeveniments, que es mouen entre les pretensions dels monestirs de Santa Maria de Gerri i de Santa Maria de la Grassa, al Llenguadoc, i la intervenció de la família comtal.

El document conegut com a fals VI de Gerri, datat el 22 d’octubre del 930, és una donació per part del comte Isarn i la seva dona Senegunda, del monestir de Sant Pere del Burgal, amb els seus béns, a favor de Santa Maria de Gerri.

Aquesta pretesa donació contrasta amb un altre document, també de l’arxiu de Gerri, conegut com a fals I del Burgal, produït al mateix monestir de Gerri i datat vers el 945, malgrat que al document no hi consti la data: el comte Isarn, d’acord amb el seu germà, el bisbe Ató, cedeix l’alou del Burgal amb les esglésies que conté, especialment la de Sant Pere, a fi d’establir-hi un monestir femení, d’acord amb la regla de sant Benet, regit per la seva filla Ermengarda.

Aquesta abadessa Ermengarda torna a aparèixer poc després, quan l’any 948 compra, a l’abat Sunyer del monestir de Santa Maria de la Grassa, l’alou del Burgal, amb tots els béns i esglésies que li donaren els comtes Ramon i Isarn, i altres particulars, pel preu de 400 sous.

No sabem en quin moment es produí la vinculació del monestir del Burgal amb el de la Grassa, però, a part l’evidència del document de 948, aquesta vinculació és confirmada per un document del 7 de novembre de 1006, pel qual el comte Sunyer confirmà i renovà la donació del monestir del Burgal al de la Grassa. És probable, però que la vinculació s’efectués pels volts del 930, moment en què Gerri té interès a demostrar uns drets amb la falsa donació del fals VI de Gerri.

Malgrat aquesta vinculació a la casa llenguadociana de la Grassa, el monestir del Burgal continuà dins l’òrbita de la casa comtal pallaresa, com es desprèn de l’establiment de l’abadiat d’Ermengarda i les donacions que hi efectuaren.

De fet, és en aquest moment que es defineixen els elements bàsics de la història del monestir, les tensions entre els monestirs de Gerri i la Grassa, i la protecció de la casa comtal pallaresa.

Després de la compra per part d’Ermengarda de l’alou del Burgal al monestir de la Grassa, l’elaboració de documents falsos arriba al seu extrem més contradictori, ja que en el document conegut com fals II del Burgal, datat l’any 949, l’abadessa Ermengarda retornà al monestir de Gerri les esglésies del Burgal amb els seus béns, tal i com les havia rebudes, i després d’haverles comprades al monestir de la Grassa.

Aquesta donació entra en flagrant contradicció amb un document de l’arxiu del monestir de la Grassa, del 24 d’octubre del 950, pel qual l’abadessa Ermengarda, tement per la seva ànima, donà al monestir l’alou del Burgal, amb els seus béns, delmes i primícies, comprat només dos anys abans.

En aquest fet es pot veure un intent de la casa comtal de consolidar un monestir femení independent, que només dos anys després de la compra dels seus béns es posà sota la protecció d’un monestir important com la Grassa, potser per protegir-se de les pretensions annexionadores del veí monestir de Gerri, sempre que el document de la Grassa del 950 no sigui un altre fals.

Aquestes pretensions es manifesten encara en el document conegut com a fals VIII de Gerri, testament del comte Isarn, en el qual referma la donació del Burgal del fals del 930, i a més, posa l’abadessa Ermengarda “in mundeburdo” del monestir de Gerri. I encara l’any 966, quan el monestir de Gerri aconseguí la butlla del papa Joan XIII, que posava el monestir sota la seva protecció, i li confirmava les possessions. Entre aquestes encara es feia constar l’església de Sant Pere del Burgal amb les viles i parròquies. D’acord amb el document del 1006 ja esmentat, el Burgal era dintre l’òrbita del monestir de la Grassa, però Gerri semblava no renunciar a les seves pretensions.

Amb independència de les tensions entre els monestirs de Gerri i la Grassa, el monestir del Burgal continuava essent afavorit per la família comtal pallaresa i per la noblesa local, que anaven incrementant el seu patrimoni, sempre dins l’òrbita de la contrada, com es palesa per la donació, a la fi del segle X, continguda en el testament del comte i senescal Borrell, d’una vinya a Estaron.

La vinculació del monestir de Sant Pere del Burgal a la Grassa es posa de manifest clarament l’any 1051, quan els comtes Artau I i Bernat II venen a Vulgelm Arnau i a la seva muller Adalgaudes, el castell de Gurp, que després donaren als monjos —s’esmenta un monjo Ameli— que havien vingut de la Grassa al Burgal per fer-se càrrec del priorat.

La protecció comtal sobre el monestir que es manifesta durant tot el segle XI, té un exemple excepcional en la decoració pictòrica dels absis de l’església, on es retratà la comtessa Llúcia, esposa d’Artau I, com a donant, i no se sap si també hi figurava el retrat del mateix comte, evidenciant la intervenció comtal en la decoració de l’església. No es pot descartar que els mateixos comtes fossin els promotors de la seva construcció, que, per la seva arquitectura, cal situar en aquest moment de la segona meitat del segle XI.

La vinculació amb el cenobi de la Grassa es manifesta novament el 1056, quan els comtes donaren un monjo als monestirs de la Grassa i el Burgal. Malgrat aquesta vinculació amb el monestir llenguadocià, els comtes de Pallars continuaven disposant del monestir del Burgal com a part del seu patrimoni. Així, el 1064 els comtes Artau I i Llúcia venen i permuten als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i Valença diversos castells i el monestir de Lavaix, en canvi dels monestirs del Burgal i de les Maleses. I encara el 1067 es produeix una definició d’Artau I de Pallars Sobirà, a favor de Ramon V de Pallars Jussà, de diversos castells i dels monestirs del Burgal i Lavaix.

Cap a la fi del segle XI hi ha constància de noves donacions al Burgal, com un alou donat en el testament de Joan Arnal.

L’any 1076 es produí una visita al Burgal de l’abat de Sant Miquel de Cuixà, on va rebre el comte Artau I i el seu fill Artau II, que li restituïren diversos béns.

La pèrdua d’influència de Gerri sobre el Burgal, incorporat a l’òrbita de la Grassa, es palesa l’any 1105 quan en la memòria dels béns perduts pel monestir de Gerri s’esmenta en primer lloc el monestir del Burgal, detingut injustament per la Grassa: “monasterium scilicet Sancti Petri Burgali quod Crassensi ecclesia detinet iniusta”.

L’any 1112, en el seu testament, la comtessa Eslonça donà un home d’Escaló a Sant Pere del Burgal.

Les pretensions de Gerri, malgrat el reconeixement del 1105, no devien aturar-se, i l’any 1164 el monestir aconseguí una butlla del papa Alexandre III a favor de l’abat Ponç i els monjos de Gerri on s’enumeraven els béns del monestir, entre els quals s’esmentava l’església de Sant Pere del Burgal. Tanmateix, l’any 1288 el monestir de Gerri envià unes lletres citatòries al prior del Burgal, que encara depenia de la Grassa.

Aquesta tensió constant entre tots dos cenobis quedà resolta l’any 1337, quan s’arribà a una concòrdia entre els monestirs de Gerri i la Grassa sobre el priorat de Sant Pere del Burgal, per la qual Gerri rebia diversos béns integrats a la cambreria del monestir, com consta en el seu capbreu del 1338, i la Grassa conservava bona part del patrimoni del priorat i el nomenament del prior.

La vida en el priorat, apartat de la protecció comtal de què gaudí durant el segle XI, degué ser molt migrada, i l’any 1570 fou secularitzat, mitjançant una acta que acordaren el prior del Burgal i el consell de la vila d’Escaló. S’establí una situació especial que quedà reflectida en les relacions de les visites “ad limina” del bisbat d’Urgell dels anys 1717, 1723, 1762 i 1767, on es parla del territori del priorat del Burgal com a exempt de jurisdicció episcopal, i en estat d’abandó i deixadesa, pel fet que el prior no hi resideix (així es fa constar en les visites del 1715 i el 1723). En la relació del 1717 es diu que el priorat del Burgal, dit també d’Escaló, va ser monestir de Sant Benet, i que després de la seva extinció el papa el va donar in commendam a clergues seculars; també es diu que tenia com a sufragània la parròquia de Sant Pere i Santa Helena d’Escaló.

El règim de priorat va perdurar fins a l’any 1770, que va quedar vacant el càrrec de prior, i el priorat fou subjectat a l’abat del monestir de Gerri per un decret del rei. La vida en el priorat ja devia ser molt migrada, i l’any 1787, en la resposta del corregiment de Talarn al qüestionari enviat per Francisco de Zamora, es fa constar que en el lloc de Sant Pere del Burgal només hi havia quatre cases molt pobres, que la parròquia era Sant Pere, i Escaló la sufragània, però les funcions parroquials es feien a Escaló, en l’església recentment construïda.

La desamortització de l’any 1835, en liquidar el monestir de Gerri, va confirmar la total desaparició del priorat, reduït a simple capella. (JAA)

Abats i priors de Sant Pere del Burgal (859-1732)

Deligat, abat 859-866
(Eudes i Saborit, els dos únics monjos del monestir l'any 908)
Ermengarda, abadessa 948-950
(El 1006 el monestir és cedit com a priorat a la Grassa)
Gavàs, prior 1289
(El 1337 el monestir passa definitivament a dependre de la Grassa en l’aspecte religiós, o de nomenament dels priors, mentre que una gran part de les seves rendes passen al monestir de Gerri)
Pere Calvet, prior 1337
Pere Pomer, prior 1427
Lluís d’Esquerres 1570
Felip d’Esquerer 1615
Felip Baya 1620
Jeroni Roig 1624
Josep Clausareal 1634
Antoni Bosc 1646
Esteve Nadal 1656
Antoni de Balaguer 1666
Antoni de Peguera 1703
Josep Guardari i Castellar 1705
Francesc Fontanet 1719
Josep Vidal 1723
Joan Baptista Malet 1732

(MLIC-APF)

Església

Planta d’aquesta església monàstica de doble capçalera, amb indicació dels vestigis de les altres edificacions monàstiques avui totalment en ruïnes.

J.A. Adell

El conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal, totalment arruïnat, ha estat objecte de treballs de neteja, exploració arqueològica i consolidació que han permès conservar-lo i conèixer-ne una bona part de les estructures, que conformen un complex d’edificis monacals d’un gran interès tipològic, dins el conjunt de l’arquitectura monàstica altmedieval catalana.

L’església se situa al costat nord del conjunt, i es troba en un estat ruïnós; l’absis central, amb el corresponent presbiteri, fou habilitat com a capella, amb el tancament dels arcs del primer tram de la nau, i constitueix l’única part de l’edifici que roman coberta i en certa manera tancada, entre les ruïnes de la resta, de la qual són perfectament identificables els elements primigenis.

L’estructura de l’edifici és de tres naus, originàriament cobertes amb estructura d’embigat de fusta. La nau central és més alta que les laterals, fet que es palesava quan encara es conservaven els arcs i el mur que separaven la nau central de la lateral sud, dels quals avui només es conserven les bases dels pilars. Era visible que per sobre dels arcs hi havia un seguit de finestres de doble esqueixada que il·luminaven la nau central per sobre de les laterals.

De l’estructura de les naus només es conserven els murs perimetrals i la separació entre la nau central i la lateral nord, formada per arcs formers, suportats per pilars rectangulars.

Absis de ponent de l’església, solució arquitectònica singular molt rara al nostre país.

ECSA - J.A. Adell

El més destacable de l’església del monestir de Sant Pere del Burgal és l’estructura de la capçalera, formada per tres absis semicirculars a llevant, precedits de sengles arcs presbiterals, molt més desenvolupat el de l’absis central, i per un absis semicircular a ponent, corresponent a la nau central, precedit d’un curt tram presbiteral i dividit en dos nivells; ambdós són coberts amb voltes de quart d’esfera, dels quals només es conserva sencer el nivell inferior, on s’ha identificat la base d’un altar en el curs dels treballs de neteja i exploració. En el primer pilar de la nau, proper a aquest absis de ponent, s’observa un esvoranc, al nivell del paviment del pis superior de l’absis, que sembla evidenciar que aquest nivell alt envaïa el sector de ponent de la nau central, amb una estructura de fusta, avui totalment desapareguda.

Porta d’entrada a l’església situada a l’extrem de la nau esquerra, amb els arcs formers de separació de les naus i el petit absis restaurat al fons.

ECSA - F. Tur

La porta principal d’accés a l’església és situada a la façana de ponent de la nau lateral nord, i presenta un acusat desnivell amb relació a l’interior, que era resolt amb una escalinata, avui ruïnosa. A més d’aquesta porta, l’església conserva vestigis d’altres dues portes situades en la façana sud de l’església.

L’absis de ponent no presenta cap finestra en el nivell inferior, i en el superior no es conserven vestigis que indiquin que n’hi hagués cap, però el seu estat d’enrunament no permet escatir si originàriament en tenia.

La capçalera de llevant presenta la disposició de finestres més usual en els edificis de la seva època: una de doble esqueixada al fons de cada absidiola i tres del mateix tipus a l’absis central, i una finestra en creu que il·luminava la nau central per sobre la coberta absidal. El profund arc presbiteral no presenta cap finestra, però es conserva una petita fornícula, entre les modificacions que ha sofert en l’adaptació com a capella. Aquesta adaptació abasta l’absis central, el tram presbiteral, i el primer tram de la nau central, que presenta els arcs laterals paredats.

Aquests arcs són més baixos que la resta dels arcs formers de separació entre les naus, i els pilars corresponents conserven l’arrencada de sengles arcs perpendiculars a les naus respectives, que emfasitzen l’estructura de la capçalera, especialment en les naus laterals. En l’estat actual de l’edifici, és impossible saber si aquests arcs de delimitació de l’espai anterior a les absidioles implicaven un canvi en l’estructura o direcció de les cobertes respectives amb relació a la resta de la nau.

Interior malmès de la nau central, amb la façana de la capella moderna que aprofita l’extrem de llevant.

ECSA - J.A. Adell

Les façanes de l’església, almenys en les parts conservades, no presenten cap tipus d’ornamentació, i sembla que aquesta seria la situació originària, si es pot confirmar que la façana nord conserva l’alçada original. En canvi, els absis de la capçalera de llevant presenten la façana decorada amb els motius llombards d’arcuacions en sèries de dues entre lesenes, que a les absidioles han estat molt restaurades. A l’absis de ponent, les absidioles també han estat molt restaurades a partir dels vestigis originals; hi ha un fris d’arcuacions, en sèries de dues entre unes lesenes molt curtes, de manera que el conjunt forma un estret fris sota el ràfec, sense ocupar la totalitat de la façana, en una solució molt poc usual però no excepcional en els edificis del segle XI català, i que podem comparar amb la façana de l’església del castell de Boixadors, a l’Anoia, o l’absis de Sant Martí de Brocà, al Berguedà.

En el curs dels treballs d’exploració arqueològica, es va poder descobrir un paviment de còdols estès per tota l’església, formant decoracions geomètriques a la nau central, i més especialment en el sector presbiteral.

L’edifici és totalment construït amb un aparell molt irregular, format per pedra llosenca local, disposada en filades irregulars, però amb una marcada tendència a la uniformitat, accentuada pel caràcter d’horitzontalitat del mateix material constructiu, amb la inclusió de peces de pedra tosca ben tallades en la formació dels arcs de les finestres i en les arcuacions absidals, i el ràfec bisellat. Aquest mateix material, la pedra tosca, ha estat emprat en la reconstrucció de les arcuacions de la façana de l’absis de ponent.

Els paraments del sector de l’absis central i el seu presbiteri, on es conservaven les decoracions pictòriques, presenten un acabat arrebossat, i en els paraments de la nau es conserven vestigis d’arrebossats per sota dels quals és visible l’aparell, amb juntes molt grasses, resseguides amb punxó, imitant les juntes d’un carreuat, format per dues fines línies paral·leles, amb restes de pintura mangra en aquestes juntes.

Al costat sud-oest de l’església s’han pogut identificar un seguit d’estructures, al voltant d’un espai central empedrat i probablement descobert que ocupen dos marges en desnivell, al sud de l’església, formats per aterrassaments artificials del terreny, units per escales a través d’aquest espai, i que corresponen, amb tota probabilitat, a les dependències monacals.

Aquestes es concreten en una sala rectangular, adossada a la façana oest de l’església, i mig tapant l’absis occidental. Al costat de ponent hi ha un àmbit difinit per murs, que sembla que correspon a l’accés des de l’exterior al clos monàstic, amb la porta a la façana nord. La façana sud d’aquesta sala dóna a l’espai central, i en ella es poden identificar dues finestres d’una sola esqueixada. Al costat sud de l’espai central, i assentat en el marge inferior, s’identifiquen les parets d’una estança rectangular, on hi ha un banc d’obra. Al costat de llevant hi ha l’escala que comunica amb el marge inferior i una estança de planta rectangular, pel que sembla dividida en dos àmbits, amb la porta d’accés oberta a l’espai central, al costat nord d’aquesta estança; entre aquesta estança i l’església hi ha un passadís, delimitat per la façana sud de l’església i un mur que delimita el marge, que forma el desnivell entre les diverses terrasses. A aquest passadís s’obren les dues portes de l’església ja descrites, que la comunicaven amb les dependències monacals, i possiblement amb el cementiri, que, a manca de confirmació arqueològica, hem de suposar que estava al costat de llevant, relacionat amb l’església i el clos monàstic, a través d’aquest passadís exterior.

El costat de ponent de l’espai central no és ocupat per cap edificació, i és assentat directament sobre un mur de contenció que forma l’aterrassament, amb un acusat desnivell, que conforma el límit de l’àmbit d’assentament del monestir.

En el mateix vessant de muntanya on és emplaçat el monestir sobre el seu aterrassament artificial, i a un nivell inferior del cenobi, s’observen diversos murs de marge, que delimiten feixes o petits aterrassaments, en els quals es pot observar l’obertura de diverses cavorques o petits àmbits excavats en la paret de la muntanya, de datació totalment imprecisa.

A ponent de l’església, i una mica apartats dels edificis del clos monàstic, es conserven les ruïnes de diverses edificacions, cases i pallers, de datació incerta, però probablement molt posterior al nucli medieval del cenobi, que conformen una mena de barri a l’entorn del monestir.

Malgrat l’estat de ruïna de les edificacions, el conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal és un dels exemples més interessants dels monestirs alt-medievals catalans, tant per la seva arquitectura com per la seva organització tipològica. Aquesta és fortament subordinada a les condicions d’implantació del monestir sobre el terreny, però aquest fet, per si mateix, no ha de servir com a única explicació de les singularitats tipològiques del monestir; amb els aterrassaments efectuats en el terreny hauria pogut disposar d’un assentament apte per a altres disposicions arquitectòniques.

El fet més rellevant de l’organització tipològica és el desplaçament del clos monàstic a l’angle sud-oest de l’església, en comptes de situar-se adossat en una de les seves façanes. Aquest fet obliga a substituir el claustre com a element organitzador del conjunt monàstic pel passadís adossat a la façana sud, que resol la relació entre l’església, el clos monàstic, i possiblement amb el cementiri. El clos monàstic organitza les seves peces a partir d’un espai lliure central, del qual ignorem si disposava de galeries perimetrals cobertes que en completessin el funcionament. En molts aspectes és semblant al d’un claustre, del qual segueix la concepció tipològica, però interpretada de forma molt barroera, i allunyada dels seus models, arquitectònicament més elaborats, que caracteritzen l’arquitectura monacal a Catalunya entre els segles XI i XII. És en aquest moment que cal situar la concepció del conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal, que forma part d’un projecte unitari amb l’església tal i com es posa en evidència en la situació de les seves portes.

El temple monàstic, per si mateix, constitueix, com el conjunt del monestir, un cas especial dins el context de l’arquitectura catalana del seu temps. La seva estructura formal i constructiva el situen perfectament dins les formes de l’arquitectura llombarda del segle XI català, potser dins una data ja avançada del segle, si s’ha de jutjar per l’execució de les arcuacions de l’absis central, resoltes amb gran seguretat.

L’estructura de les naus de Sant Pere del Burgal, cobertes amb embigat, forneix un dels exemples d’església catalana del segle XI, que ha conservat aquest tipus de coberta, sense substituir-la per una volta, com és el cas, per exemple, de Sant Andreu de Sagàs (vegeu el volum XII de la present obra, pàgs. 422-443); de fet, representa un exemple del model més clàssic d’estructura basilical, amb la nau central més alta i il·luminada directament, dins el context de l’arquitectura catalana, que ja des del començament del segle XI fa coincidir el model de nau central més alta (Cardona, Amer) amb els models basilicals en què les tres naus s’aixopluguen sota una mateixa coberta (Casserres, la Tossa de Montbui); fins i tot si, com a les esglésies de Taüll, conserven l’estructura d’embigat com a solució de les seves cobertes.

Malgrat aquest arcaisme, cal matisar l’opinió de J. Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 106-108) i W.H. Whitehill (Whitehill, 1973, pàgs. 13-14), que consideren l’església del Burgal una obra de datació molt reculada. També cal tenir en compte els seus detalls formals ben elaborats, que la situen com a obra de maduresa del seu estil, amb la persistència de fórmules arcaïtzants en l’estructura. En aquest sentit, cal considerar la situació geogràfica del monestir del Burgal, en una regió relativament apartada dels grans corrents estilístics del segle XI, i on es conserven altres edificis com Sant Joan d’Aurós, a la Vall d’Unarre, amb una tipologia similar a les naus.

L’element més destacable de l’església de Sant Pere del Burgal és sens cap mena de dubte l’especialíssima estructura dels santuaris, amb la doble capçalera a llevant i a ponent, i encara amb l’absis de ponent dividit en dos nivells, dels quals l’inferior contenia un altar i el superior s’allargava en un cor de fusta per l’interior de la nau central.

Aquesta solució només té un paral·lel conservat en l’arquitectura catalana del seu temps, resolt amb més monumentalitat, en l’església abacial de Santa Maria d’Arles del Tec, en la qual, a més, es produeix el fenomen d’occidentalització del santuari principal. D’aquesta solució de doble capçalera, malgrat que pugui tenir alguna semblança planimètrica amb algunes esglésies castellanes o lleoneses del tombant dels segles X i XI, com San Cebrián de Mazote, o Santiago de Peñalba —on l’absis occidental tenia una funció funerària—, cal cercar-ne els models en la tradició dels dobles santuaris occidentals i orientals d’algunes grans esglésies abacials carolíngies, com les de Fulda, Saint-Maurice, o la de Sankt Gallen, que s’hauria perpetuat, estranyament, en un edifici com el Burgal, molt posterior, i sense elements coneguts d’enllaç. D’altra banda, no es pot descartar que la probable condició de monestir femení que tenia el Burgal en el moment de la construcció de l’església, tingués alguna relació amb la solució del doble santuari, i sobretot, en el cor elevat del santuari occidental, punt en el qual la tradició del món carolingi encara és més patent. En aquest context, el cas de Sant Pere de Burgal permet de considerar una hipotètica persistència de tradició carolíngia, o si més no, nòrdica, sense descartar altres orígens (Bango, 1988, pàgs. 51-66), coexistent amb les fórmules llombardes, en l’arquitectura pirinenca del segle XI, en la qual s’inclourien les esglésies de santuari occidentalitzat de l’Alt Urgell, com les dels monestirs de Sant Serni de Tavèrnoles i Santa Cecília d’Elins o la mateixa de Santa Maria d’Arles, al Vallespir. (JAA)

Pica

Pica d’oli conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. 45812) que mostra una decoració de tipus figuratiu.

ECSA - Rambol

El Moseu Nacional d’Art de Catalunya consent una pica, amb el número MAC 45 812 de l’inventari, que consta procedent de l’església d’Escaló i que fa 112 × 70 × 70 cm. Xavier Casanovas (1980, pàgs. 33-34) s’in-clina a pensar que aquesta pica procedeix del monestir de Sant Pere del Burgal i que després anà a parar a Escaló. Aquesta peça fou adquirida a Agustí Campí i ingressà al muscu l’any 1951.

Es tracta d’una peça rectangular de marbre pirinenc amb una cavitat central. Encara conserva les restes d’un encaix per a poder-hi col·locar una tapa. Segons J. Ainaud (1973, pàg. 48), es tracta d’un recipient per a guardar l’oli dels llums de l’església. A l’exterior, la pica és ornamentada amb una interessant decoració semblant a la que hom acostuma a trobar en altres piques d’oli i baptismals.

A la cara principal hi ha representats, en relleu, una torre emmerletada, una església amb el seu campanar i un personatge central, possiblement un eclesiàstic, bisbe o abat, amb un bàcul en forma de tau a la mà. En una de les cares laterals figura esculpit un rostre humà, també inacabat. Malgrat la simplificació de les formes i de la composició, resten ben marcats els trets del campanar amb el detall de la campana, el perfil de la torre amb els merlets i la presència de la porta d’accés a la part inferior de la torre, com també la forma del bàcul. El fet que l’artista hagi volgut destacar amb detall i precisió aquests elements fa pensar, en primer lloc, en una intencionalitat decorativa, però alhora creiem que poden ser prou significatius per a intentar una primera aproximació iconogràfica.

Una altra pica, trobada al Santuari dels Arcs (vegeu l’estudi que se li dedica dins el volum IV, pàgs. 356-357, de la present obra), té unes característiques similars a les d’aquesta, encara que amb una major presència d’elements decoratius, que poden donar les claus per a una interpretació més àmplia del tema. En ambdues piques, però, la referència a la conversió i a la gràcia és clara.

El personatge central amb bàcul és el símbol del pastor, el guia. El bàcul en forma de tau és la imatge apostòlica del bisbe com a evangelitzador, el qual guia i condueix l’església. L’església és la imatge simbòlica del poble de Déu, format per tots els justos i els batejats, que en aquest cas figura representada a la dreta de la composició, on destaca el campanar amb la representació d’una immensa campana. El detall de la campana insisteix en la crida a la salvació i la conversió. Ja ho diu sant Joan a l’Apocalipsi: “Feliços els qui es renten els vestits perquè puguin tenir dret sobre l’arbre de la vida i puguin entrar per les portes a la ciutat” (Ap 22, 14) i, insisteix, “T’ho ben asseguro: qui no neix de l’aigua i de l’Esperit no pot entrar al Regne del cel.” (Jo 3, 5).

També en aquest cas, com en la pica dels Arcs a l’esquerra, la representació de la torre s’identifica amb la imatge de la ciutat de Déu, la Jerusalem celestial (Ap 21, 10). Malgrat la senzillesa d’aquesta composició, els seus elements figuratius són prou significatius per a pensar, a l’hora d’establir una interpretació, en una possible relació amb el baptisme. L’església, símbol del poble de Déu, guiada pel seu bisbe, és cridada a la conversió i la gràcia del baptisme per a entrar al Regne de Déu.

També s’ha proposat una altra interpretació de la iconografia que hi ha en aquesta pica, d’acord amb la seva finalitat, que, com hem dit, devia ser la de contenir els sants olis. Així, Xavier Casanovas (1980, pàgs. 33-34) proposa que és podria tractar de la representació d’un personatge eclesiàstic que és al mig d’una vila (representada per la torre i altres edificacions que resten inacabades i l’església) “qui sap si recaptant l’oli”.

El treball matusser del relleu, les formes austeres i la simplificació dels trets fan pensar en un cert arcaisme, accentuat encara per les figures desproporcionades que formen la composició de l’escena. Entre la representació del bisbe i la torre hi ha dos blocs que sobresurten del fons amb un marcat relleu, com dues masses no definides i d’interpretació difícil. Aquest fet fa pensar en un treball possiblement inacabat.

S’ha proposat per a aquesta peça una data molt antiga, cap als segles X-XI, en total relació amb l’escultura romànica. Potser això ho fa pensar el treball auster de la pedra, que l’apropa a formes arcaiques, encara que hom pensi més aviat en una pervivència ja en ple romànic (entrat el segle XII) d’aquestes formes, en la zona pirinenca. (ISB)

Pintura

Vista general de la decoració mural conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, tal com era exposada abans del remodelatge actual.

ECSA - Rambol

L’existència d’una decoració pictòrica a l’absis principal de Sant Pere del Burgal fou sempre visible al nivell de les finestres, entre la central i les dues laterals, tal com ho testimonien les fotografies obtingudes per l’Arxiu Mas. Per això, la Junta de Museus de Barcelona va plantejarne l’adquisició el 1919, juntament amb la resta de pintures conegudes en aquell moment, però va trobar-se enfront d’una negativa poc explícita. De manera oficiosa, havien estat adjudicades prèviament a l’arquitecte de jardins Joan Mirambell, que mai no fou col·leccionista d’art. El 1926 aquest personatge va manifestar que en realitat actuava en nom de Lluís Plandiura, i les pintures foren arrencades per l’expert italià Arturo Cividini i muntades en trossos plans, rectangulars —excepte les de les tres finestres— i traslladades al domicili de Plandiura. D’allí van passar, el 1932, al Palau Nacional de Montjuïc, ja que les col·leccions foren adquirides per la Junta de Museus de Barcelona. L’exploració duta a terme pel museu el 1964 va permetre retrobar altres elements i fer un nou muntatge de l’estructura original.

De la decoració de la mitja cúpula resta la part inferior de la màndorla, amb el peu esquerre de Déu que descansa sobre un arc amb un tema geomètric catalogat per E. Carbonell (1981) com el núm. 77. Al nivell de la cintura hi hagué un altre arc, amb el motiu Prudhomme, núm. 101. A banda i banda hom veia les figures d’Isaïes i Ezequiel adreçant-se a Déu, de les quals resta completa la del costat dret, molt ben conservada, mentre que de l’esquerra resta només la part baixa. En els extrems hi hagué, a esquerra i dreta respectivament, els arcàngels Gabriel i Miquel: el primer resta molt incomplet, mentre que del segon manca només el cap i les espatlles. Aquest duu un rètol amb el mot POSTOLACIVS. La base de terreny o paisatge té plantes i flors. Més avall corre una greca senzilla (Carbonell, 1981, tema 119) que retrobem en molts altres edificis.

Al nivell de les finestres, damunt fons negre, hi ha un seguit de personatges asseguts en una mena de banc. D’esquerra a dreta hi ha un personatge masculí —jove—, un apòstol (?) ros, sant Pere i la Mare de Déu, sant Joan Baptista i sant Pau i un darrer apòstol, jove —potser sant Joan Evangelista— i de cabells foscos. Sant Pere duu barba arrodonida, blanca, i sosté un parell de claus. La Verge duu un mantell blau molt fosc i amb la mà esquerra sosté un vas de cos globular, del coll del qual surten unes flames. Sant Joan Baptista, barbut, sosté entre les dues mans un medalló circular amb l’Agnus Dei, al·lusiu als mots ecce Agnus Dei. Sant Pau, de front, mig calb i barbut, sembla que correspon a una tradició de retrat naturalista i enlaira un volum cilíndric al·lusiu a les seves Epístoles. Les finestres contenen decoració de temàtica vegetal, i de l’ampit de totes tres figura que cau un drap brodat. Per sota hi ha, d’extrem a extrem, una gran faixa en la qual alternen els fons verd i vermell, amb corones gemmades. El conjunt és englobat per una greca de tradició clàssica amb perspectiva geomètrica (Carbonell, 1981, tema 156), repetida a Sant Quirze de Pedret i imitada a Sant Vicenç de Rus. N’hi ha exemples romans (Prudhomme, núm. 42b) i en altres monuments de dates intermèdies Àrreu de la Mediterrània. La corona sembla inspirada en l’exemplar d’or conservat encara a Monza, símbol del poder reial a la Llombardia; combinada amb una greca semblant, la retrobem en el fris de pintures murals a la base del sostre de Zillis, a Suïssa.

Per sota de la greca, al Burgal, figura penjat un cortinatge brodat amb temes vegetals i grans medallons circulars, un d’ells amb el tema clàssic (Prudhomme, núms. 101 i 195c) que retrobem també en un dels arcs de la màndorla de Déu a la mitja cúpula del Burgal.

Amb un desig de perspectiva il·lusionista, a la banda inferior dreta de la decoració, com si fos al davant de la greca i del cortinatge, hi ha una figura femenina que aguanta amb la mà dreta un ciri encès en senyal d’ofrena. És la mateixa actitud —i en situació semblant— que la d’un personatge de les pintures murals de Sant Pere d’Esterri d’Àneu (ara al MNAC, núm. MAC 4 530). Al Burgal l’acompanya una inscripció de la qual només hem pogut llegir els mots “…CIA CONMITESA”, que interpretem com l’equivalent de Llúcia, comtessa, identificable amb la comtessa Llúcia de Pallars.

Aquesta identificació és molt important per a la datació de les pintures del Burgal i, en general, de la pintura romànica de Catalunya. L’espai disponible no sembla permetre cap altra identificació. Llúcia de la Marca era germana de la comtessa de Barcelona Almodis. Es va casar el 1058 amb el comte Artal de Pallars i ells dos foren pares de sant Ot, bisbe d’Urgell. Sembla que Llúcia tingué al Pallars un paper preponderant com el de la seva germana a Barcelona. Vídua el 1081, va governar juntament amb els seus fills, si més no, entre els anys 1084 i 1090. Sureda apunta la possibilitat que a l’extrem esquerre de l’absis —on manca la pintura— hi hagués hagut la figura del comte Artal, però aquesta hipòtesi sembla forçada i, en tot cas, no és confirmada per altres indicis cronològics.

L’extradós de l’absis, més amunt del cortinatge i la greca, conté l’habitual tema de la doble pelta. L’intradós de l’arc triomfal, únic i molt ample, contenia, a la dreta, un rengle de cinc personatges masculins asseguts (a l’esquerra, perduda, n’hi cabrien uns altres tants) dels quals Bardolet en va fer arrencar només dos, perquè tenien el cap sencer. Els altres tres, els vam retrobar el 1964 i ara són al MNAC amb els anteriors.

També vam trobar i fer arrencar les restes, molt oxidades per l’acció de la intempèrie, de la decoració de l’absidiola de la nau meridional de l’església. Són al MNAC i mostren fragments d’un fris amb la greca i les corones, com els de l’absis central. A les naus sembla que hi havia altres elements semblants de decoració, ara perduts per l’acció de la intempèrie.

Josep Gudiol i Ricart fou el primer a proposar el nom de Mestre de Pedret per a aglutinar un grup molt extens i valuós de pintures murals existents a Catalunya. Per la meva banda, he procurat fixar-ne aproximadament la datació entre el final del segle XI i primeries del XII, amb l’excepció que dins el grup podia haver-hi més d’una personalitat, bé que el conjunt tingui característiques pròpies molt definides. Un seguit d’indicis iconogràfics (sobretot la presència dels sants protectors de Milà) i altres d’estilístics i de repertori italià (per exemple, les afinitats amb San Cario in Prugiasco, al Negrentino), apunten cap a una relació cultural amb el nord d’Itàlia, plenament coincident amb el fet que els edificis que contenen pintures d’aquest grup pertanyen majoritàriament a l’estil romànic llombard en una fase que podem centrar entre darreries del segle XI i potser l’inici del XII. Entre altres monuments molt destacats del grup podem esmentar també Sant Pere d’Àger, Santa Maria d’Àneu, Santa Maria de Cap d’Aran i Sant Lliser (Sent Lisièr), al Coserans, catedral que fou el centre de la devoció a sant Lliser, venerat també a la Vall de Cardós i en altres indrets de Catalunya. (JAL)

Talla

Imatge d’un Crist crucificat, del qual no es conserva la creu, que es guarda al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

ECSA - Rambol

El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, procedent d’Escaló, una imatge de fusta (núm. MAC 64 960) que representa el Crist crucificat. Es tracta d’una reconstrucció feta modernament a partir de diversos fragments. D’una banda hi havia tres peces: la major part del tronc juntament amb les extremitats inferiors, que feia 63 × 12 cm(*); la mà, l’avantbraç i part del braç del costat dret, que feia 28 × 3 cm, i la mà i part de l’avantbraç del costat esquerre, de 19 × 3 cm. Totes tres peces procedien de la col·lecció d’Oleguer Junyent i van ser dipositades al Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 1958, on els atorgaren el núm. 69 740 de l’inventari. D’altra banda, el dia 16 de març d’aquell any va ingressar al mateix museu, en qualitat de dipòsit, un cap—16 × 6 × 9 cm— que, segons el seu propietari Ramon Violant, procedia del poble d’Escaló (Pallars Sobirà), indret on a Bardolet li va semblar de veure antigament els tres fragments anteriorment esmentats. Poc temps després, el dia 9 de desembre de 1959, el cap fou adquirit pel museu. A causa de la correspondència que tenien totes les peces, se’ls va donar un únic número d’inventari (el 64 960) i se’n va realitzar la consegüent reconstrucció.

L’anatomia d’aquest Crist és bastant esquemàtica. Els pectorals són plans i les costelles es marquen a través d’un seguit d’estries. Els rectes majors de l’abdomen s’insinuen per un hexàgon irregular sense delimitar la línia alba. Les cames, flectides, cauen paral·lelament. Els peus, que tenen una lleugera rotació interna, mostren els dos forats deixats pels claus o les clavilles, avui en dia perduts. El drap de puresa o perizonium, que arriba fins els genolls i conserva restes de policromia consistents en motius florals, està sostingut per un cíngol anusat a la part central. A la depressió existent entre ambdues cuixes hi ha un plec que a la zona inferior acaba en ziga-zaga. El que resta de les extremitats superiors és suficient per a afirmar que superen l’horitzontal i es troben flectides pel colze. Cadascun dels palmells de les mans, que es troben obertes i en flexió cubital, té un forat deixat pel clau o la clavilla que, com en el cas dels peus, no s’ha conservat. A la mà esquerra, els dits es troben junts, amb la particularitat que el polze apareix en adducció extrema, com succeeix amb una relativa freqüència en els crucifixos romànics i també gòtics. Pel que resta pensem que la mà dreta, força malmesa, tenia la mateixa disposició. La forma del cap és allargada i els cabells, dividits per una clenxa al mig, s’insinuen mitjançant un ratllat, recurs que també trobem a la barba i el bigoti. El nas continua les línies de les celles i els ulls, clucs, que es destaquen mitjançant un bombament. Els llavis són prims i amb les comissures cap avall. Les orelles es troben molt enlairades, com és habitual en els crucifixos romànics.

Es tracta d’un Crist de quatre claus enquadrable dins de la tipologia sofrent. El patiment es percep a través del moviment ondulant del cos, la flexió de braços i les cames, que evidencien que Crist penja de la creu —element a hores d’ara desaparegut—, i els trets facials, com són les comissures dels llavis cap avall i els ulls tancats. Aquest darrer detall també indica que es tracta d’un Crist mort. No es pretén de representar la majestat i el triomf de Crist, sinó la seva passió i el seu martiri dintre dels cànons habituals del romànic. No creiem pas que la imatge formés part d’un davallament com ha estat apuntat per C. Batlle (1964, pàgs. 541-542), si més no tal com es presenta l’obra en l’actualitat, que evidentment és una reconstrucció hipotètica però segurament la més propera a l’estat originari.

L’escultor ha estat bastant hàbil a l’hora de tallar els trets facials, donant a l’expressió de Crist l’aparença d’un dolor contingut; aquest nivell de qualitat, però, minva un xic en la representació del cos. C. Batlle (1964, pàgs. 541-542) suggerí la possibilitat que el crucifix es trobés originàriament al monestir de Sant Pere del Burgal i, fins i tot, que pogués ser fet en aquest cenobi. A partir d’aquí el posà en relació amb escultures de la vall de Boí, especialment amb un Crist que, procedent de la Ribagorça, es conserva actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. MAC 3 926). La relació estilística amb aquest Crist és negada per R. Bastardes (1978, pàg. 334), que el considera emmarcat dintre de l’anomenat taller d’Erill a l’igual que el Crist núm. MAC 3 928 del mateix museu, filiació que l’autor descarta per al Crist d’Escaló en no complir cap de les característiques que atribueix a aquest obrador. D’altra banda, creu que el Crist d’Escaló devia ser una derivació, juntament amb el procedent de Sant Andreu de València d’Àneu (Museu Marès de Barcelona), el de l’any 1147 (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i l’originari d’algun poble de la Cerdanya conservat també al MNAC (núm. MAC 113 157), del Crist d’un davallament que es conserva al Museu Marès de Barcelona (núm. 650) (vegeu Bastardes, 1980, pàgs. 155 i 156, i la pàg. 326 de l’estudi fet pel mateix autor i publicat en el vol. XXIII de la present obra), talla que atribueix al suposat taller d’Urgell, diferent dels d’Erill i Ripoll. W. W. S. Cook i J. Gudiol ([1950] 1980, pàg. 289) inclouen el Crist d’Escaló dintre d’un conjunt d’imatges que procedeixen del Pirineu Oriental.

Pensem que, per les característiques que presenta, cal datar aquesta imatge dintre de la segona meitat del segle XII. (FJRR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, pàgs. 105-107
  • Abadal, 1955, vol. III(II), pàgs. 227-229
  • Whitehill, 1973, pàgs. 13-14
  • Casanovas, 1980, pàssim
  • Moliné, 1982, vol. V, pàg. 432
  • Puig, 1984, docs. 1 i 2, pàg. 145
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 370
  • Bango, 1988, pàgs. 51-66
  • Martínez, 1991, pàgs. 89 i 115
  • Puig, 1991, vol. II, doc. 90, pàgs. 61-62; doc. 106, pàg. 74; doc. 153, pàgs. 109-111; doc. 334, pàgs. 224-225; doc. 335, pàgs. 225-227; doc. 338, pàgs. 229-232; FG-VI, pàgs. 406-408; FG-VIII, pàgs. 409-410; FB-I, pàgs. 414-416 i FB-II, pàg. 416.

Bibliografia sobre la pica

  • El Arte Románico, 1961, pàgs. 6-7
  • Ainaud, 1973, pàg. 48
  • Casanovas, 1980, pàgs. 33-34.

Bibliografia sobre la pintura

  • Pijoan, 1907-21, III, pàgs. 43-47
  • Folch i Torres, 1926, pàgs. 5 i 13
  • Richert, 1926, pàgs. 21-22
  • Gudiol i Ricart, 1927, pàgs. 336-345
  • Kuhn, 1930, pàgs. 39-40 i làms. XXXIII i XXXIV
  • Post, 1930, pàgs. 138-142
  • Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàgs. 47-49
  • Pijoan-Gudiol, 1948, pàgs. 145-146
  • Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 58 i 65
  • Anthony, 1951, pàgs. 170 i 411-412
  • Cook, 1956, pàgs. 22-23 i 24-25
  • Ainaud, 1957, pàg. 18
  • Grabar, 1958, pàgs. 66, 69 i 77
  • El Arte Románico, 1961, pàg. 90
  • Junyent, 1960-61, II, pàgs. 171, 185 i 199
  • Ainaud, 1962a, núms. 24-25, i 1962b, pàgs. 26-28
  • Gudiol, 1965, pàg. 28 i làm. III
  • Schrade, 1966, pàgs. 43 i 46
  • Demus-Hirmer, 1970, pàgs. 151-152, 159 i 160
  • Ainaud, 1973, pàgs. 79-83
  • Bousquet, 1974, pàg. 10
  • Durliat, 1974, pàg. 105
  • Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàg. 172
  • Barral, 1979, pàg. 202
  • Yarza, 1979, pàgs. 220-221
  • Ainaud, 1989.

Bibliografia sobre la talla

  • Batlle, 1964, pàgs. 541-542 i figs. 1-3
  • Ainaud, 1973, fig. pàg. 143 i pàg. 145
  • Farré Sanpera, 1973, s.p. (sala 20)
  • Bastardes, 1978, pàgs. 332-336, i 1980, pàgs. 155 i 156
  • Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 289.