Situació
L’església parroquial de Sant Miquel és situada al centre urbà de la vila de Cardona. Per tramuntana s’obre a la plaça del Mercat i per ponent a la de la Fira.
Mapa: 35-13 (330). Situació: 31TCG907413.
És la parròquia de Cardona, si bé depengué primerament de la canònica i després de la col·legiata de Sant Vicenç, mentre aquestes funcionaren com a tals. L’església apareix citada el 1013, i sabem que tenia diversos altars documentats abans del final del segle XIII: el de Sant Pere (1013), el del Sant Arcàngel (?) (1019) i els de Santa Maria i Sant Francesc (1291). El 1398 fou consagrada l’actual església gòtica, sense que en resti res de l’antiga.
Intervencions arqueològiques
L’església de Sant Miquel, bàsicament d’estil gòtic, ocupa l’indret on hi havia hagut un temple romànic sota la mateixa advocació, conegut documentalment des de l’any 1013 (per a resseguir la història d’aquest temple, vegeu el volum XI de la present obra, pàg. 35). L’actual temple és una església de nau única de planta rectangular, amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de base quadrada. Les capelles dels Dolors i del Santíssim, a migdia, són ampliacions de les laterals originals. La sagristia nova i el recinte anomenat Cementiri Clos, a la façana sud, la rectoria, a l’extrem nord-oest, i el campanar al nord-est, són els altres elements que formen el conjunt parroquial.
Amb motiu de la restauració d’alguns elements de l’església per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, entre els anys 1985 i 1990, es va realitzar una excavació en els indrets que posteriorment havien de ser objecte de les obres: l’àrea del Cementiri Clos, la sagristia, el campanar i la coberta de les capelles de tramuntana. L’excavació i la restauració va permetre posar al descobert els vestigis del campanar romànic i una dependència annexa a l’església.
El campanar es troba a la façana nord i s’hi aprecien diverses refeccions. El primer pis data del segle XI i té una única finestreta en tres dels costats. El segon pis és del segle XII i presenta dos nivells de finestres coronelles. Totes aquestes obertures van ser recuperades durant la restauració, ja que havien estat cegades. Aquesta actuació també va permetre descobrir la porta que havia comunicat el campanar amb la coberta del temple romànic. Alhora, es va consolidar la remunta barroca i es va desmuntar el templet neoclàssic que coronava el cloquer.
L’excavació de l’àrea del fossar, dita Cementiri Clos, va suposar el buidatge d’aquesta necròpoli i el desmuntatge de l’antiga sagristia, a causa del mal estat de conservació. Va ser llavors que es va descobrir prop de l’absis un cos rectangular cobert amb volta, ja que fins aquell moment havia estat colgat per les terres del cementiri, en la meitat oest, i per l’edifici de la sagristia, en la meitat est. Aquest cos és una cambra de 4,45 m per 7,90 m, orientada de nord a sud. Els murs laterals, molt gruixuts, sostenen una volta de canó amb una obertura al mig; l’aparell és de carreus molt ben tallats, especialment a la volta, i el paviment era el mateix terreny natural. Aquesta volta és tallada, a tramuntana, per un dels contraforts gòtics de l’absis, que és, alhora, el tancament actual, mentre que a migdia presenta un paredat igualment posterior a l’obra original. El trencament de la volta és conseqüència de la manca d’espai per encabir l’absis gòtic i de la voluntat de mantenir la cambra en ús. L’excavació va palesar que aquest cos mai no havia estat cobert per lloses o teules, sinó que restava soterrat per les terres del cementiri, actuant com a mur de contenció per la banda de ponent.
La datació d’aquesta estructura es va establir mitjançant l’aixovar d’una tomba immediatament anterior que es va trobar a sota, i a través de la ceràmica procedent de la rasa de fonamentació del contrafort de l’absis. En la inhumació va aparèixer una olleta de pasta grisa clara amb restes de l’arrencament d’una nansa, així com una decoració d’incisions verticals que es pot datar del segle XII avançat. La ceràmica decorada en verd i manganès procedent de la rasa de fonamentació del contrafort se situa cap al final del segle XIV. Aquests elements, juntament amb l’aparell d’aquest cos, van aconsellar de datar-lo dins el segle XIII, quan ja feia temps que s’utilitzava l’església romànica.
Quan es va trobar, aquest cos o dipòsit era ple d’ossos, però aquesta funció d’ossera és tardana, del principi del segle XVII, moment en què una primera ampliació de les capelles laterals va obligar a abocar-hi els ossos procedents del cementiri. Tanmateix, la seva situació dins el perímetre de la sagrera i l’obertura de la volta permeten suposar que anteriorment hauria estat un dipòsit que, potser, es podria relacionar amb un cistern que apareix en la documentació local(*).
L’excavació també va documentar altres canvis que s’havien anat produint. En primer lloc, la construcció de la cripta, entre els anys 1501 i 1524, que va fer que es tapiés la porta gòtica que comunicava el cementiri i el presbiteri, i de la sagristia nova, esmentada per primera vegada en la documentació el 1513(*). Aquesta recolzava els murs est i sud damunt la volta de l’ossera, que es va esquerdar a causa de la mala distribució del pes. Des de la sagristia, adossada a la capçalera de l’església, es podia accedir al cementiri a través d’una obertura al mur de ponent, al presbiteri, mitjançant una porta entre el segon i tercer contraforts de l’absis, i al dipòsit medieval, per una trapa sobre la volta.
Entre el 1606 i el 1634 es va ampliar la capella del Santíssim, de manera que el cementiri va quedar tancat definitivament. Com a conseqüència, aquest espai va créixer molt en potència i, per accedir-hi des de l’església, es va obrir una porta a la capella dels Àngels, la més oriental. La capella situada immediatament a llevant de l’anterior, dedicada originàriament al Sant Crist i al Crucifix i més endavant a la Puríssima Sang de Jesucrist, va ser ampliada el 1674.
A l’inici del segle XVIII es van canviar els nivells de la sagristia, de manera que va caldre paredar les finestres anteriors, es va tapiar l’obertura superior de la cambra coberta amb volta i la porta que comunicava el primer pis de la sagristia amb el presbiteri es va convertir en un armari. Alhora, la remodelació va permetre comunicar la cripta amb el soterrani de la sagristia mitjançant un passadís, i va fer obrir una porta a l’extrem nord-est de l’ossera, que va restar definitivament amortitzada. També es va bastir un passadís entre la capella dels Àngels i la sagristia, i és probable que es fes una nova porta a la capella de la Puríssima Sang per a accedir al cementiri.
El 1742 es va fer més gran la capella de l’extrem sud-occidental, que va rebre el nom dels Dolors, i el 1744 es va modificar la capella del Santíssim, que va adoptar la planta de creu llatina. El 1803 es va traslladar el cementiri extramurs per manca d’espai, i el fossar es va transformar en un pati on es van sobreposar diferents paviments.
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1962; López, Caixal i Fierro, 1991; López - Fierro, 1992, pàgs. 43-46; López, 1995b, pàgs. 44-45