Situació
Dues vistes de Santa Maria de Vallverd: la capçalera triabsidal (a dalt), única part conservada d’aquest antic monestir cistercenc; i pel costat de ponent, amb l’arc toral que enllaçava l’absis central amb l’antiga nau desapareguda.
ECSA - J.A. Adell; ECSA - F. Baltà
Les ruïnes de l’antic monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallverd, conegudes a la regió com el “convent de les bernardes”, són situades en una ampla terrassa que hi ha a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, un quilòmetre més cap al S del congost de Tragó i uns 8 km abans de la presa de contenció, sobre el mateix riu, que forma el pantà de Santa Anna.
Aquest monestir es troba a uns 2 km, seguint la línia del riu, del poble mig enrunat de Tragó de Noguera, que desaparegué sota l’aigua l’any 1964.
Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG027453.
Actualment, per accedir al monestir hom pot agafar la carretera de Balaguer a Alfarràs que, passat el pont sobre la Noguera, mena fins a la població d’Ivars de Noguera, a 2 km; a la sortida d’aquest poble comença un camí de 5 km que condueix fins a l’abandonat poble de Boix, travessat el barranc del molí, perpendicular al riu. Després de 5 o 6 km més a través d’una pista forestal, s’arriba a Vallverd o pla del Monestir, on és molt visible l’església, en un pla i molt a prop de l’embassament.(JMC)
Història
Creació i expansió
Al començament del segle XI, un grup de laics fratres et sorores s’instal·laren a les muntanyes que tanquen una extensa plana de la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana; l’indret —on aviat hi hauria l’ecclesia i finalment el monestir— era aïllat, aspre i salvatge, i proper a coves que, adaptades, podien servir com a eremitoris.
L’any 1092 es troba documentada per primera vegada l’església de Santa Maria de Tragó. En aquesta data ja existia una gran comunitat de “germans i germanes”, als quals un personatge important va fer donació del castell de Canelles amb totes les seves pertinences, terres, vinyes i molins.
Fins al darrer terç del segle XII hi ha una escassetat total de documents.
Al març del 1171, Arnau d’Anglesola i la seva esposa Ermessèn donaren a l’església de Santa Maria del Pla de Tragó les dècimes que tenien per a “remei de les seves ànimes” i perquè el capellà d’aquesta església pregués per ells. Uns anys més endavant, el 1189, es feren més donacions: heretats a Tragó i a Alcampell, el terme de Gastared (?), la Torre dels Oms, etc. D’altra banda, la documentació també enregistra persones que triaren Santa Maria de Tragó per a ser-hi enterrades.
El que s’ha dit fins ara permet de parar l’atenció sobre tres fets. En primer lloc, que en aquests moments encara només hi havia l’església on es reunien els eremites i no pas el monestir com a tal. En segon lloc, ja hi havia un clergue, anomenat Bernat, que servia l’església i que aglutinava la comunitat. I en tercer lloc, que el ressò de l’indret era evident atès que alguns membres de famílies poderoses de la zona el triaren per a ser-hi sepultats.
En la darrera dècada del segle XII, s’entrellacen les donacions —l’almúnia de Saland— amb les compres, que es realitzen unes vegades perquè són propietats veïnes a l’església i interessen per a ampliar la zona d’influència, i altres vegades —totes l’any 1196— perquè la gent “constricti egestate famis” les ven a preus molt favorables. Es tracta de vinyes i terres a la zona de Tragó i hem de remarcar que els documents donen els límits amb una gran precisió: s’assenyala la localització del “pla de l’església”, els camins i, el més curiós, la sèquia.
El monestir, com a monasterium Vallis Viridis o monasterium de Trogone, no es troba documentat fins l’any 1196, si bé des del final del segle XI apareix la denominació d’“ecclesia Sancte Marie Vallis Viridis o de Trogo” que també serà utilitzada d’una manera exclusiva durant el segle XII. A partir del 1230 la denominació “monasterium” s’oficialitza, i als documents en català apareix Vallverd, que és com s’anomena actualment.
No hi ha dubte que el monestir de Santa Maria de Vallverd va pertànyer a l’orde cistercenc. Però, des de quan? Començà la seva vida sota el mantell del Cister entre els anys 1190 i 1196, tutela que no abandonarà ni després de la seva extinció, ja que les seves terres i propietats anaren a parar a mans del monestir de Poblet, que el convertí en priorat el 1475.
Pel juny del 1196 apareix per primera vegada el terme “monasterio Sancte Marie Plani de Trogo” al costat de “Petro de Besora et fratribus et sororibus ibidem Deo servientibus”. A l’abril del 1198 la denominació de l’indret és “ecclesie Sancte Marie Vallis Viride que est sita in Plano de Trogo”. Tot això —i tenint en compte les imprecisions de denominació—, fa pensar que estem assistint al canvi d’eremitori a comunitat de germans i germanes, i des d’aquí a monestir. Fins ara no hem utilitzat aquesta denominació, però a partir d’aquest moment, forçats per la documentació, la farem servir. L’ambigüitat es reforça quan Bernat de Sant Llorenç i la seva esposa fan donació de les dècimes del que tenien a Cérvoles, i ho fan “in manu et potestate domine Petronille eiusdem loci abbatisse”, tot afegint-hi “in dominio prefate ecclesiae”, i això el mateix any 1198.
Basant-nos en el que s’ha exposat, considerem que al final del segle XII conviuen l’església i el concepte de monestir; un capellà per a la comunitat de “fratres et sorores” i una abadessa al davant de l’incipient monestir femení. Tot entenent que durant un breu període de temps aquestes dues comunitats funcionaren paral·lelament.
Primera menció de l’abadessa de Santa Maria de Vallverd (23 d’abril de 1198)
Bernat de Sant Llorenç i la seva esposa venen a l’església de Santa Maria de Vallverd, situada al pla de Tragó, la meitat del delme del lloc de Cérvoles i del seu terme; tot ho posen en mans de Peronella, abadessa, i de les germanes i els germans que viuen en dit lloc.
"Universis sit notum quod ego Bernardus de Santo Laurenzio, unam cum uxore mea Berengaria, vindimus atque concedimus bono animo et spontenea voluntate Domino Deo et ecclesie Sancte Marie Vallis Viride, que est sita in plano de Trogon, omne nostrum decimum quod habemus et habere debemus in Servulis et in suis terminis; medietatem videlicet predicti termini decimi et de omnibus alodiis quod homines in Servulis morantes laboraverint et emerint ulla racione adquisierint medietatem decimi nostram, videlicet partem prenotata ecclesia teneat et possideat in dominio suo per secula cuncta; et hoc facimus in manu et in potestate domine Petronille eidem loci abbatisse ceterarumque prelibate ecclesie sororum atque fratrum; et de nostro iure tradimus in domino prefate ecclesie, et est precium placibile quod a prenotata ecclesia recepimus equum unum cum centum solidos quos nos sepedicte ecclesie dedimus; et non tantum iam dictum decimum pro prenotato precio prescripte ecclesie damus sed etiam causa Dei amoris intemerateque Virginis Marie et pro redemptione animarum nostrarum nec non et parentum nostrorum.
Factum est hoc VIIII kalendas mai dominice incarnacionis, anno MCXCVIII.
Sig+num Bernardi de Santo Laurenzio, sig+num Berengarie qui hanc cartam mandaverunt scribi testibusque firmari.
Sig+num Ermessendis. Sig+num Beatricis qui hoc laudant et firmant.
Sig+num Arnalli de Anglerola. Sig+num domine E[rmessen]dis. Sig+num Raimundi Berengarii. Signum [El]liardis. Sig+num Berengarii de Clariomonte. Sig+num Guillelmi de Clariomonte, hii sunt testes.
Bernardus, levita, [qui hoc] scripsit suumque sig+num (signe) posuit die et anno prefixo."
O: AHN, secció Clero, carpeta 1015, doc. 4.
Traducció
"Sigui conegut de tothom que jo Bernat de Sant Llorenç, juntament amb la meva muller Berenguera, venem i concedim de bon grat i pròpia voluntat a Déu i a l’església de Santa Maria de Vallverd, que és situada en el pla de Tragó, tot el delme que tenim i hem de tenir a Cérvoles i els seus termes, és a dir, la meitat del delme de dit terme i de tots els alous que treballin els homes que viuen a Cérvoles, i si ells per qualsevol raó compressin algun d’aquests alous que els tinguin i posseeixin donant la part del nostre delme de dits alous a la dita església i ho tinguin en domini seu per tots els segles; i això ho tem en mà i potestat de la senyora Peronella, abadessa de dit lloc, i de la resta de germanes i germans de la dita església. Com a preu convingut hem rebut de l’esmentada església un cavall i cent sous que havíem donat a aquesta església; i no donem aquest delme pel preu esmentat sinó que ho fem a causa de l’amor que tenim a Déu i a la immaculada Verge Maria i també per la redempció de les nostres ànimes i les dels nostres parents.
Es va fer això el dia novè de les calendes de maig de l’any de l’encarnació del Senyor de mil cent noranta-vuit.
Signatura de Bernat de Sant Llorenç; signatura de Berenguera, que van manar escriure aquesta carta i demanaren als testimonis que la signessin.
Signatura d’Ermessenda; signatura de Beatriu, que lloen i signen això.
Signatura d’Arnau d’Anglesola. Signatura de la senyora Ermessenda. Signatura de Ramon Berenguer. Signatura d’Eliarda. Signatura de Berenguer de Claramunt. Signatura de Guillem de Claramunt, que en foren testimonis.
Bernat, levita, que va escriure això i hi va posar la seva signatura el dia i any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Expansió i consolidació
Mapa de les propietats i els drets del monestir.
J.M. Cots
Les mancances tècniques del segle anterior queden dissoltes en començar el segle XIII, a causa de l’abundància, l’extensió, la precisió i la claredat dels documents de què es disposa.
L’11 de setembre de 1200, l’abat d’Àger es dirigia a l’abadessa de Vallverd, fet que deixa fora de qualsevol dubte el reconeixement de la dignitat d’abadessa.
Aquest període és el de formació del patrimoni del monestir de Tragó, que és adquirit per donació i per compra.
Per donació:
Béns: castell de Canelles, el terme de Gastared, l’almúnia de Salaverd, dècimes, molins, drets, masos, prestacions, usos i diners en metàl·lic. Situats a diversos llocs com Canelles, Vilaverd, Boix, Tartareu, Albelda i al mateix indret de Tragó. Els donants són personatges com els Anglesola, Montfalcó, Claramunt, Àger, Fluvià i un llarg etcètera. Les donacions gairebé sempre eren per a “remei de l’ànima”, algunes de més importants per a mantenir una llàntia encesa, per a sepultura, o com a legítimes, i en casos molt concrets, per a la infermeria o per al manteniment de la comunitat.
Per compra:
Béns: van des de petits horts al voltant del monestir fins a grans propietats com Canelles, Salaverd i Cérvoles, tot i que també hom incrementa el patrimoni amb vinyes, terres, censos, llinars i molins. La situació d’algunes possessions és força allunyada del monestir, mentre que d’altres envolten el nucli monacal.
Quan el patrimoni començà a ser considerable (Tragó, Canelles, Cérvoles, Salaverd, torre de Salces, Andaní) i el centre estigué acollit a l’orde del Cister i no tingué necessitat d’explotar directament les terres, les cedí a cens en espècie i serveis.
És el segle de la construcció del monestir. Creiem que al començament del segle la comunitat ja tenia un monestir o espai tancat, atès que el Capítol General del Cister del 1228 no permetia l’annexió de cap monestir a l’orde si aquest no tenia els edificis acabats d’acord amb les normes, si no estava dotat suficientment i si les monges no observaven clausura. De les construccions, hom cita l’església nova, que durant una temporada degué conviure amb la vella; també tenim constància dels altars i de la infermeria, el refetor i el claustre.
Aquesta bona situació econòmica —possessions i propietats— i numèrica —el nombre de monges professes creix constantment; al començament del segle XIV n’hi ha entre 13 i 15—, s’allargarà fins al final del primer terç del segle XIV, en què s’inicià l’ocàs.
Decadència del monestir i la seva unió amb Santa Maria de les Franqueses
El segle XIV fou per al monestir de Santa Maria de Vallverd una època de crisi i de greus conflictes; l’economia del monestir no es pogué recuperar i cada vegada es trobava pitjor. Els documents a partir d’aquest moment parlen de deutes i de vendes forçoses; era un camí sense sortida i la comunitat estava sotmesa a grans pressions i violències. Cronològicament, el procés de decadència començà el 1348-51 i acabà cent anys més tard, el 1452, amb l’annexió al monestir de Santa Maria de les Franqueses.
La conjuntura general del país era dolenta. La regió estava despoblada a causa de les pestes i de la guerra, i com a conseqüència d’aquestes calamitats sobrevingueren també grans fams. A causa de la inflació, les rendes es reduïren a menys de la meitat; els reis imposaren tributs a les comunitats religioses a canvi de la concessió de privilegis i de gràcies. Amb la intenció de conjurar la crisi, les abadesses emprengueren una política encaminada a la recuperació de censos i rèdits incobrables i a la venda de terres allunyades i improductives.
Un altre factor de la decadència és, sens dubte, el relaxament dels costums i de la disciplina monacals; en aquest monestir hom observa l’existència de “propietat privada” a partir de l’any 1308, i s’incrementa el 1340 i anys següents. El tercer element desestabilitzador d’aquest període és la intromissió de la jurisdicció civil en l’eclesiàstica, les “recomanacions” en les eleccions de càrrecs i els conflictes per béns i drets.
El nombre de membres de la comunitat és la millor referència per a indicar-nos com els cops econòmics, com també els demogràfics i socials que li arriben de l’exterior, l’afectaren; en aquest sentit, hi ha notícia que l’any 1325 hi havia 13 monges; entre el 1341 i el 1347 n’hi havia 17, i l’any 1351, el nombre de religioses havia baixat fins a 5. Encara el 1355, hi havia 3 monges, i acaba el 1452 amb la mateixa quantitat, però amb el factor agreujant de “molt velles”.
A partir del 1340 s’incrementen els deutes, que moltes vegades són contrets amb jueus com Enoch Corconi de Castelló i Balaguer Astruch. La impossibilitat de saldar-los fa que el 1351 l’abadessa Elisenda vengui a Ramon Riambau, ciutadà de Lleida, el lloc de Tragó, amb el seu terme, drets i jurisdiccions per un preu de 27 000 sous jaquesos. Els deutes pujaven a 15 310 sous jaquesos.
Anteriorment, l’any 1340, havia estat venut el lloc d’Andaní. El 1372 es vengué el lloc de Blancafort per a recomprar Tragó, que era la base patrimonial del monestir. Quatre anys més tard fou venut el lloc de Cérvoles, a causa de penúria i deutes.
A partir del 1348, per a agreujar encara més la situació, se succeeixen una sèrie d’atacs per part d’institucions i senyors, tant contra els béns com contra els drets del monestir, actuacions que en temps anteriors no s’haurien produït a causa del prestigi del cenobi. L’abadessa Elisenda protestà contra la universitat d’Estopanyà pels gravàmens que aquella havia imposat sobre la propietat que tenia el monestir a torre de Salces. El 1386, l’abadessa Francesca pledejà sobre la venda de la torre de Cérvoles per a arribar a un acord. També trobem casos de censos al descobert o no percebuts, com el que es detectà el 1401 amb una morositat de 17 anys, que hom justifica al·legant que el procurador no l’havia demanat.
Els atacs contra el poder temporal del monestir, en qüestions sobre el mer i mixt imperi s’inicien el 1311, s’agreugen el 1359 i sobretot els anys 1383 i 1384 a causa de la captura per part del comte Pere d’Urgell (i vescomte d’Àger) d’uns individus que tenia empresonats l’abadessa, la qual recorre a judici; la sentència del judici fou que hom concedí el mixt imperi a l’abadessa i per això el comte d’Urgell li retornà els presoners.
Les causes que provocaren l’extinció del monestir de Santa Maria de Vallverd són singulars. El 19 de febrer de 1452, mentre es trobava al monestir de Santa Maria de Vallverd, o de Tragó, fra Guillem, abat de Santes Creus, com a visitador de l’orde del Cister, li arribaren diverses queixes i rumors sobre Elionor, la darrera abadessa, pels seus actes il·lícits i insuficients en el govern i l’administració del monestir, tant en l’aspecte espiritual com en el material, i sobretot “perquè coneixent la nostra arribada, de manera impertinent amb un únic laic i secular, va fugir de dit monestir donant-nos l’espatlla, i no vaig poder saber per ningú què s’havia fet d’ella o a on havia anat”. Per tot això deposà l’abadessa tant en els afers materials com en els espirituals. En la mateixa visita rebé els paers de la ciutat de Balaguer, que li demanaren i insistiren que unís el monestir de Tragó al de les Franqueses, perquè eren del mateix orde, perquè tots dos tenien la mateixa necessitat i pobresa, per la proximitat de tots dos i per moltes més raons. Escoltats tots els raonaments, el visitador decretà que Tragó s’unís a les Franqueses; hi hauria una sola abadessa (Isabel de les Franqueses), els diumenges s’hauria de dir missa a Santa Maria de Vallverd o de Tragó i els vassalls de Tragó haurien de respondre davant l’abadessa Isabel.
Cronologia de Santa Maria de Vallverd
| 1092 | Primer document conservat, en el qual Arsenda de Montfalcó i el seu fill donen el castell de Canelles a l’església de Santa Maria de Tragó, en mans de germans i germanes, i es lliura ella mateixa per obtenir el perdó dels seus pecats. | |
| 1171 | Arnau d’Anglesola dóna a l’església de Santa Maria del Pla de Tragó les dècimes que posseeix perquè el capellà Bernat d’aquesta església pregui per ell. | |
| 1189 | Berenguer Cercet ven a Santa Maria de Tragó les heretats que té a Tragó i Alcampell. | |
| 1189 | Guillem d’Alòs ven a l’església de Santa Maria del Pla de Tragó la tercera part del castell i la vila de Canelles. | |
| 1189 | Arnau d’Anglesola i el seu fill R. Berenguer donen Gastared i la torre dels Oms al monestir i trien d’ésser enterrats al cenobi. | |
| 1196 | El monestir de Santa Maria del Pla de Tragó compra a diversos individus constricti egestate famis terres i vinyes situades a Tragó en el lloc anomenat Pla de Santa Maria. | |
| 1198 | Berenguer i Guillem de Claramunt, per a remei de llurs ànimes, donen al monestir de Vallverd l’almúnia anomenada Saland. | |
| 1200 | Compra, per part de l’abadessa de Vallverd, del castell de Salaverd, malgrat les amonestacions en contra que li fa l’abat d’Àger. | |
| 1220 | Berenguer de Finestres ven al monestir de Vallverd el castell i la vila de Canelles, amb els habitants, les senyories i les jurisdiccions. | |
| 1233 | Bernat de Blancafort, per a redempció de la seva ànima, dóna al monestir un mas que té a Boix. | |
| 1256 | Ferrer Alamany de Toralla dóna a la seva filla Brunissenda, monja de Vallverd, més tard abadessa, la propietat i els drets que té al castell i la vila d’Albelda. | |
| 1267 | Àlvar, comte d’Urgell, fa testament i deixa 100 doblons al monestir de Tragó. | |
| 1273 | L’abadessa Brunissenda dóna a Ramon Cabrer el delme de tots els fruits que el seu monestir té a Àger i a la Régola. | |
| 1290 | Berenguera de Vilanova, monja de Vallverd, compra una vinya i un cens sobre una altra. | |
| 1294 | L’abadessa Sibil·la ven a Ferrer d’Areny les dècimes del que el monestir posseeix a Àger, la Régola, Fontdepou, Millà i Torre de Santa Maria, per treure de la mà dels creditors el poble de Canelles, que el tenien com a penyora del que el monestir els devia. | |
| 1303 | Baralla entre Aliarda, abadessa de Vallverd, i Brunissenda, abadessa del monestir cistercenc de Sant Hilari de Lleida, sobre les propietats que ambdues tenen a Andaní. | |
| 1314 | El comte Ermengol X d’Urgell deixa, en el seu testament, 200 morabatins al monestir de Vallverd. | |
| 1316 | Nous enfrontaments entre les abadesses de Vallverd i de Sant Hilari de Lleida per les seves propietats a Alfarràs i Andaní. | |
| 1340 | Plet entre l’abadessa Brunissenda i Guillem Servent per la diferència de preu pel qual fou venut el lloc d’Andaní, a causa de la penúria i els deutes de les monges. | |
| 1341 | Reconeixement dels deutes del monestir per part del jueu de Castelló Enoch Corconi. | |
| 1351 | L’abadessa Elisenda, a causa dels deutes i el pagament de censos i per les mortaldats passades (la pesta del 1348), ven a Ramon Riambau, ciutadà de Lleida, el lloc i terme de Tragó, amb tots els drets i jurisdiccions, pel preu de 27 000 sous jaquesos. | |
| 1356 | L’abadessa Elisenda presenta una demanda contra el gravamen fet (ocupació indeguda) a la propietat que té el monestir a la torre de Salces, en el lloc d’Estopanyà. | |
| 1372 | L’abadessa Berenguera, recompra a Nicolau Riambau, germà i hereu de Ramon, el castell i lloc de Tragó, amb pertinences, obligacions, impostos i censos pel preu de 30 000 sous jaquesos. Per poder realitzar aquesta operació, l’abadessa ven el lloc de Blancafort per 14 700 sous a Gaufred de la Brecerola. | |
| 1376 | L’abadessa Berenguerona, com que el monestir es trobava en necessitats econòmiques, ven la granja i torre de Cérvoles a Pere de Puigverd, administrador dels homes de Castelló de Farfanya. | |
| 1386 | L’abadessa Francesca recompra a Pere de Puigverd la granja i torre de Cérvoles amb tots els drets pel preu de 1 800 sous. | |
| 1437 | L’abadessa Aldonça i els habitants de Tragó reconeixen els capítols sobre la compra del feu que B. d’Olzinelles posseeix a Tragó i acorden: que el poble pagarà els 6 200 sous, que és el preu de la propietat i carlania; que per la seva banda l’abadessa rebaixarà la quèstia a 300 sous i els perdonarà les servituds i tots els treballs obligatoris, llevat d’algun. | |
| 1452 | L’abat de Santes Creus, Guillem Blanch, a causa de la crisi i les dificultats del monestir de Vallverd, decideix unir-lo al de les Franqueses, amb autorització de l’abat general del Cister. En aquest mateix moment pren possessió del monestir Isabel de Zaya, abadessa del monestir cistercenc de Santa Maria de les Franqueses. (JMC) |
Constitució interna
L’abadessa de Vallverd tenia potestat de jurisdicció i de domini, i per a pal·liar els perills d’un poder il·limitat, les Definicions establien que calia obtenir el consentiment del consell d’ancianes en els afers minora, del capítol en els praecipua i de tota la comunitat en els graviora. Els signes de la seva autoritat eren la regla monàstica, el bàcul i l’anell. La manera com exercia la seva missió temporal era com la de qualsevol poderós de l’època, ja que podia: donar “ban”, rebre homenatge, donar terres i censos, posar impostos, pledejar, utilitzar l’anell, castigar, empresonar, i altres privilegis que la convertien en senyora de persones i llocs.
El nombre de religioses anà augmentant fins a mitjan segle XIV —1334—, que hom detecta un màxim de 17 religioses professes; cal afegir-hi encara un bon nombre de novícies, oblates i llegues, la qual cosa dóna una densitat molt superior a la d’altres monestirs de la zona. Aquest conjunt humà configurava una estructuració en la qual es donaven els càrrecs i oficis de priora, subpriora, sagristana, mestra de novícies, infermera, administradora, almoinera, portera, cantora, hostalera, etc., sense oblidar-nos dels que exercien el personal extern al monestir, com ara capellà, procurador, moliner, etc.
La procedència d’aquest contingent humà és ben coneguda i, pel que fa a la provisió de noves vocacions, té una ampla zona d’acció que abraça territoris de les actuals províncies d’Osca i de Lleida, separades només per la Noguera Ribagorçana, al costat de la qual hi ha el monestir, que té propietats en totes dues ribes.
La base i el nucli del patrimoni de Santa Maria de Vallverd se situava en l’antic terme municipal de Tragó de Noguera. La superfície total del terme de Tragó era de 49, 66 km2 i abraçava els pobles de Blancafort, Canelles, Alberola, Salaverd i Boix; deduint els 12 km2 de Boix i els 5 km2 d’Alberola que mai no foren del monestir, tenim que la superfície nuclear del centre monacal fou de 35 km2; atribuint el 70% a Tragó, el 17% a Blancafort, el 8% a Canelles i el 5% a Salaverd, resulten unes superfícies de terres equivalents a 2 400 ha a Tragó, 595 ha a Blancafort, 280 ha a Canelles i 175 ha a Salaverd; tot això representa una suma de 3 450 ha, que en equivalents de la regió són uns 8 000 jornals (superfície que es pot llaurar en una jornada), xifra que és superior en més de 100 vegades a qualsevol gran propietat de la zona. Això dóna una aproximació de la riquesa del monestir.
El monestir s’extingí el 1452, quan encara era propietari de Tragó, Canelles, Cérvoles, Salaverd i Pla de Salces (Estopanyà); al llarg dels anys va anar perdent diversos indrets com Blancafort el 1372, Andaní el 1340, i en dates imprecises diverses terres, termes, almúnies, masos i llocs a Alcampell, Gastared, torre dels Oms, Tartareu, Boix, Àger, la Règola, Albelda, Fontdepou i un llarg etcètera.
La producció d’aquestes propietats eminentment agrícoles era sobretot els cereals —forment, ordi, mixtura i blat— conjuntament amb la vinya i l’olivera; també hi trobem horts, fruiters, llinars i canemars. Cal esmentar especialment les aigües, ja que la documentació parla de recs, rescloses, embassaments, comportes i sèquies, que eren utilitzades per a regar i sobretot per a la indústria molinera: entre el 1335 i el 1372 trobem 4 molins de farina, 2 d’oli i 1 de draps.
L’estructura de les vies de comunicació dins el territori dominical constava d’un camí longitudinal N-S, paral·lel al riu, que “te de lonch una legua opus”, gairebé 7 km; perpendicular a aquest hi havia dos o tres camins més, un dels quals travessava el riu per un pont del qual tenim notícies el 1156. A més d’aquestes vies principals hi havia nombrosos senderols, com indiquen els límits de les propietats que termenegen per un o més punts amb vies públiques i camins.
Abaciologi de Santa Maria de Vallverd
| Peronella | 1198 |
| Berenguera de Peralta | 1204, 1212 |
| Anglesa | 1231, 1233 |
| Jacma o Jacnia | 1233, 1235 |
| Elisenda de Girbeta | 1248 |
| Brunissenda | 1264 |
| Ramona | 1266 |
| Brunissenda de Toralla | 1271 |
| Sibil·la de Fluvià | 1288, 1294 |
| Aliarda | 1298, 1303 |
| Elisenda de Castissent | 1307, 1311 |
| Berenguera de Loranc | 1319, 1331 |
| Brunissenda de Conques | 1333, 1341 |
| Caterina de Canalda | 1343, 1347 |
| Elisenda de les Avellanes | 1348, 1365 |
| Berenguera d’Alsamora | 1369, 1373 |
| Berenguerona? | 1376 |
| Francesca Acrimosa | 1380, 1391 |
| Agnès de Llena | 1391, 1401 |
| Clara | 1411 |
| Constança | 1425 |
| Aldonça de Montagut | 1431, 1437 |
| Eleonor | 1448, 1452 (destituïda) |
| Isabel de Zaya (Franqueses-Vallverd) | 1452 |
(JMC)
Notícies complementàries
Arribats a aquest punt, farem una breu relació de quin va ser el pelegrinatge del patrimoni constituent del monestir de Santa Maria de Vallverd.
Cronologia del patrimoni de Santa Maria de Vallverd
| 1453 | Gaufred de Castro, senyor de Jusseu, pronuncià una sentència arbitral per la qual imposà silenci a Roger d’Erill, referent al mer imperi de què gaudia en el lloc de Tragó, el qual pretenia que la unió era nul·la. |
| 8 de juny de 1470 | Butlla del papa Sixt IV, sobre l’extinció i la incorporació del monestir de les Franqueses al de Poblet, amb totes les seves possessions i drets. |
| 18 de novembre de 1474 | Unió del monestir de les Franqueses amb el monestir de Poblet feta per l’abat del monestir de Santa Fe, reformador de tots els monestirs de l’orde del Cister existents a la Corona d’Aragó. |
| 25 de novembre de 1474 | Capítols sobre aquesta unió fets i formats entre els venerables paers de Balaguer i l’abadessa del monestir de les Franqueses “de part una y lo abat del monastir de Poblet de part altra”. |
| 26 de novembre de 1474 | “Possessió presa per lo síndich de Poblet, del monestir de Tragó y dels termes llochs y castells de Tragó y de Salavert.” |
| novembre de 1474 | Capítols de supressió canònica de les Franqueses i la seva adscripció com a priorat masculí a Poblet. |
| 1474 | “Sagraments y homenatge prestat per los de Tragó al Sr. Abat de Poblet per raho de la compra feu del lloch de Tragó a Basilio Armero. Y la possessió presa por lo sindich de Poblet del lloch de Trago ab las jurisdiccions civil y criminal en virtud de la unió feta a Poblet del monastir de las Franquesas por lo visitador del Ordre.” |
| 1475 | A partir d’aquesta data Tragó esdevé feu de Poblet depenent de la casa col·legi de Sant Bernat a Lleida. |
| 1493 | Argembau de Pomar renuncia a la castlania de Tragó a favor de la seva germana Violant de Pomar. |
| 19 de setembre de 1493 | El procurador de Violant de Pomar i Foces, castlana de Tragó, ven a l’ecònom de Poblet el lloc de Tragó i la seva castlania amb tots els drets, segons document fet a Alguaire, per 125 lliures barcelonines. |
| 1499 | El primer prior conegut del priorat de Poblet a les terres de Vallverd-Franqueses és Antoni Boada, i el seu successor Bernat de Palau, el qual hagué de defensar la jurisdicció sobre les propietats de Tragó, unides a les Franqueses des del 1452. |
| 1560 | Tragó adquireix categoria de vila. |
| 17 de març de 1567 | L’abat Cardona confereix la capellania de Boix, amb la sufragània de Salaverd. |
| 5 de setembre de 1600 | Sentència contra Martí de Pomar i a favor del monestir de Poblet sobre la jurisdicció civil de Tragó. |
| 1618 | En un document de l’Arxiu de Poblet, el P. Joan Vallespinosa mostra els monestirs cistercencs de la Corona d’Aragó amb el nombre de monges i la situació jurídica; diu: “Vallverd i les Franqueses estan enrunats i en comenda”. |
| 6 d’octubre de 1700 | “La Colomina amb sos drets y pertinencias està venuda a Dn. Francisco de Portolà en Balaguer domiciliat, junt ab lo priorat de las Franquesas y altras cosas”. |
| 1831 | Tragó apareix dintre de la vegueria de Lleida com a pertinença de l’abat de Poblet, com també el poble de Boix i com els pobles d’Alberola i Blancafort, que pertanyien respectivament a les famílies Montoliu i Sangenís. |
| 1852 | L’església de Tragó pertanyia a la col·legiata d’Àger, però en virtut del concordat del 1852 passà a la diòcesi de Lleida. |
| Segle XX | A l’inici del segle actual, a Blancafort hom hi estimava 32 edificis, a Tragó 216 i a Canelles 2. |
Avui hem de parlar en passat dels llocs de Tragó, Blancafort i Canelles i de tots els altres que eren propietat del monestir de Santa Maria de Vallverd, ja que foren inundats per les aigües dels pantans de Santa Anna i de Canelles i abandonats a la primavera del 1962. (JMC)
Església
Planta de la capçalera i el transsepte, de tipologia plenament cistercenca.
J.A. Adell
Del conjunt del monestir de Vallverd només es conserva la capçalera de l’església, que era un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, amb una capçalera a llevant formada per tres absis. D’aquests, el central és semicircular, i ultrapassats els laterals, especialment el del costat sud; el central s’obre a la nau, i els laterals, als braços d’un transsepte, els quals són coberts amb voltes de canó de perfil apuntat, paral·leles a la volta de la nau central, que s’allarga fins a l’absis central. L’obertura d’aquest absis és resolta mitjançant un arc toral, de perfil acusadament apuntat, que arrenca de dues pilastres semicirculars coronades per capitells geomètrics. Al costat d’aquests capitells, en la imposta de la volta hi ha dues mènsules, una d’elles amb la representació d’un cap d’animal, que no sabem si devien suportar un segon arc, actualment desaparegut, com la part central de la volta.
Els arcs que obren els braços del transsepte són de perfil apuntat, i disposaven d’un segon arc per l’intradós, avui desapareguts, que arrencaven de pilastres del mateix tipus que les de l’arc de l’absis central.
Als murs de ponent del transsepte es conserven dues finestres de doble esqueixada, i sembla que en cadascun dels absis laterals hi havia una finestra del mateix tipus, però en el seu lloc hi ha uns esvorancs en el mur. A l’absis central hi ha tres finestres, de les quals la sud i la nord són de doble esqueixada, i la central presenta dues esqueixades rectes amb una divisòria motllurada.
De les portes que tenia el temple només se’n conserva una, al mur de ponent del braç sud del transsepte, resolta en arc de mig punt, i que comunicava amb les dependències monacals, de les quals només es conserva l’arrencada d’un arc, fet en pedra sorrenca, al mur sud del transsepte.
A l’interior del braç sud del transsepte, que és migpartit per un sostre de construcció tardana, es conserva un arcosoli amb arc apuntat que té una motllura geomètrica molt simple.
Cartel·la o mènsula conservada al Museu Comarcal de la Noguera i carreu amb relleu, conservat in situ.
ECSA - J. Giralt, ECSA - J.A. Adell
Els murs presenten un parament de carreus de pedra calcària, perfectament escairats i polits; les façanes són llises i només presentaven una ornamentació en el ràfec, que era format per un fris de mènsules, en cavet. La nuesa ornamental que presenta l’edifici i la polidesa de la seva construcció, posen en evidència les seves clares relacions amb les formes arquitectòniques que segueixen els monestirs del Cister a partir del segle XIII. (JAA-MLlC)
Escultura
Al Museu Comarcal de la Noguera es conserva una cartel·la o mènsula que formava part de la cornisa interior de la nau de l’església. Fa 14 × 21, 7 × 20 cm i té el perfil superior pla, mentre que la decoració figurada es presenta sobre la superfície en mitja canya. Es conserva incompleta. El relleu que encara resta consisteix en la part superior d’una figura humana, és a dir el cap, cobert per un mantell, una part del cos i el que sembla que és el braç esquerre. El treball resulta força tosc i barroer, i cal datar-lo d’entre el segles XII i XIII. (JGB)
A Santa Maria de Vallverd, arran de l’arc preabsidal i a l’alçada del capitell de la banda nord, sota la línia d’impostes que ressegueix tot el mur, es conserva un carreu amb el cap d’un animal en relleu, d’orelles punxegudes, ulls incisos i morro pla. Cal considerar-lo com un element aïllat, o estrany a qualsevol programa iconogràfic o lectura. Respon sens dubte a un repertori de temes de tipus popular i hauríem de datar-lo en un moment contemporani a la fàbrica de l’edifici, si no a alguna remodelació posterior. (CLlU)
Bibliografia
- AP, Secció manuscrits. Reg. Monestirs de dones
- BC, ras. 729
- BN, manuscrit del Cartulario Mayor de Poblet
- Sanahuja, 1961, pàgs. 261
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 602
- Cots, 1989