Al final del 1921 calia alguna cosa més que il·lusió per a crear un banc, ja que el país era en plena crisi econòmica i bancària. A l’ensorrada econòmica, resultat de la Gran Guerra, s’hi afegia l’ambient general de desconfiança envers les institucions financeres, creat per la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona i de la Banca Italiana di Sconto, que tenia oficina a la capital catalana.
No obstant això, el 12 de desembre de 1921, els badalonins constituïren el banc que porta el nom de la seva ciutat, amb un capital d’un milió de pessetes, desemborsat en el 50%. Les oficines eren al carrer de Prat de la Riba, núm. 4. El promotor i l’ànima del banc era Josep Sió i Serra, que n’ocupà la Direcció general.
El Consell d’Administració del Banc de Badalona aquell 1921 era:
- President – Josep Planas i Planas
- Vicepresident – Pere Clarós i Cairó
- Secretari – Enric Clapés i Massons
- Vocals – Lluís Isamat i Lazzoli, Josep Arquer i Figuerola, Joan Flo i Massons, Jacint Galceran i Vehils, Josep Vergés i Vallmajor
El 1922, el Banc de Badalona es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona i s’inscriví en la Comissaria de la Banca Privada, que en publicà els balanços. Els seus 27 anys d’història es poden dividir en dues etapes, clarament diferenciades: la de plena autonomia (1921-28) i la de dependència del Banco Central, fins a la seva absorció el 1948.
L’etapa autònoma del Banc de Badalona destaca per una marxa regular i professional. El banc obrí oficines a Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Montgat. Els fons propis inicials de 500 000 pessetes s’incrementaren fins a 635 000 per creació de reserves. Els beneficis eren correctes, i el dividend, també. Els dipòsits arribaren a 4,5 milions de pessetes i la inversió es concentrà especialment en la cartera d’efectes fins a 90 dies.
La demanda d’un dividend passiu del 10% del capital —el desemborsament de 100 000 pessetes— el 1927 i una baixa dels dipòsits poden ser indicatius d’un cert nerviosisme o de problemes interns. El 1928 s’iniciaren converses amb el Banco Central, que portaren a la venda d’un paquet majoritari del capital del banc al banc madrileny.
Lletra de canvi endossada al Banc de Badalona, 1927.
El Banco Central mantingué l’autonomia jurídica del Banc de Badalona, ja que no l’absorbí, però nomenà representants de les seves accions en el Consell d’Administració. Quan, el 1934, el Central arribà a un acord amb el Banc Hispano-Colonial —pel qual li traspassava totes les seves oficines catalanes, amb l’excepció de la de Barcelona—, en el paquet de cessió s’incloïen les accions del Banc de Badalona. Aquest, per tant, esdevingué durant uns anys una filial del Banc Hispano-Colonial. La seva absorció pel Central s’anuncià el 1946 i es portà a terme el 30 de desembre de 1948, després de l’aprovació per part de la seva Junta general d’accionistes. Badalona i les altres tres oficines es convertiren en sucursals del Banco Central. El banc tenia aleshores uns fons propis de 2,4 milions de pessetes i uns dipòsits de 48 milions. El seu president era Joan Flo, mentre la Direcció general es mantenia en mans de Josep Sió i Serra.