Josep i Agustí Badia i Capdevila eren sabadellencs i de família industrial llanera. El seu pare —Josep Oriol Badia i Juncà— fou l’introductor de la indústria estamera a la ciutat del Vallès. Però els fills, tot i mantenir les arrels, es passaren al cotó i buscaren la força hidràulica a la conca del Ter.
Les fàbriques Badia, a Ripoll (postal de principi de segle).
Agustí Badia té ja el 1874 una fàbrica de filats a Ripoll, al raval de Sant Pere. És una fàbrica mitjana per al que allí és la indústria tèxtil, amb 1.872 pues de filar. Aquesta situació es manté fins el 1891 en què la contribució industrial de la fàbrica la paga el seu germà Josep, que ha fet acte de presència a la vila.
Aquest mateix any, el 1891, els dos germans reberen la visita d’un periodista de La Ilustració Catalana, que ha deixat aquesta referència:
“Vaig entrar á la fábrica de filats que tenen á la vora del monastir los senyors A. y J. Badía y Companyia, recordant haver vist molt acreditada aquesta marca, lo que no’m sorprengué al observar que han sabut montarla d’una manera inmillorable, contribuhint al èxit de sa explotació, sa activitat, sa inteligencia y la sòrt. La maquinaria es de lo millor que’s coneix en lo ram, y com trian los gèneros ab arreglo á las crexentas necessitats del mercat, dona gust examinar los filats que’n surten pera ser elaborats á Campdevànol en los cent telers que hi tenen los senyors Badía.”
Aqüeducte del Mal Pas.
Josep Badia pensava en altres coses, que no eren indústria. Ho demostra quan el 1881 —el primer de la febre d’or— participà com a fundador i membre de la junta de govern —l’actual consell d’administració— de dos bancs: d’un banc que reeixí —el Crèdit i Docks de Barcelona— i una companyia d’assegurances que durà ben poc —el Banc Nacional de Foment—. Tots dos de Barcelona.
Josep Badia portava un projecte més ambiciós que el de continuar una fabriqueta de filats. El mou “la necesidad de obtener fuerza motriz barata”. Aquest és el motiu perquè “los industriales indaguen, busquen y se proporcionen saltos de agua para dar movimiento a la maquinaria de sus establecimientos y poder producir y luchar con alguna ventaja en el mercado general” (de la Monografia del aprovechamiento de aguas del río Ter en Ripoll, propiedad de José Badia Capdevila, 1904).
Aqüeducte (a dalt) i resclosa (a baix) d’Estamariu (Aprovechamiento de aguas del río Ter en Ripoll, 1904). El sabadellenc Josep Badia projectarà una fàbrica de filats de cotó a Ripoll. El canal i el salt d’Estamariu, aprofitant les aigües del Ter, li permetran vendre electricitat.
Al terme municipal de Ripoll hi havia l’any 1892 dos expedients oberts, molt semblants, que demanaven la concessió d’un aprofitament de l’aigua del riu Ter. Els peticionaris eren el constructor Antoni Folcrà i Josep d’Oriola i Cortada, comte de la vall de Merlès. Josep Badia aconseguí que els dos renunciessin a favor seu i inicià les obres.
El que s’anomenà canal d’Estamariu té una llargada de 4.500 m. La presa es construí a la confluència del riu Ter amb el torrent de Ribamala, on hi havia el molí de Rama, propietat del comte de la vall de Merlès. La resclosa tenia 54 m de llarg i 1,80 d’alçada. El canal era paral·lel al que és la carretera de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll, fins arribar al Pla d’Estamariu, propietat de Josep Badia, en el barri de can Guetes, amb un salt d’aigua de 33 m d’alçada. Josep Badia pensava utilitzar uns 2.000 m3 d’aigua per segon i obtenir uns 700 cavalls de força gràcies a unes turbines de l’empresa gironina Planas i Flaquer.
Les obres devien acabar l’any 1894.
En el pla d’Estamariu és on pensa Josep Badia instal·lar la seva fàbrica de filats i teixits de cotó. Però arribada l’hora optarà per arrendar les quatre fàbriques o quatre edificis que hi ha construït i l’energia que hi obté.
Un dels arrendadors serà el seu germà Agustí, que deixà la fàbrica de Ripoll a un altre fabricant i s’establí a l’emplaçament de Fàbriques Badia amb les seves 1.000 pues, a les quals afegirà un centenar de telers, potser els que tenien, segons la crònica, a Campdevànol.
Fàbriques Badia es convertí així en un complex industrial, propietat de Josep Badia i llogat a diversos industrials, tots ells en principi cotoners que aprofiten l’energia hidràulica generada per les turbines i distribuïda en quatre parts iguals entre els quatre edificis.
Agustí Badia es mantingué com a arrendador del seu germà i com a filador i teixidor fins el 1904, quan traslladà la fàbrica a Barcelona.
El 1908, Alfons XIII visità Ripoll acompanyat del cap de govern Antoni Maura. Consta que Josep Badia féu lliurament al polític d’un àlbum sobre les fàbriques del polígon Badia i dades del canal construït per ell.
Josep Badia morí l’any 1917. Els seus hereus seguiran el negoci de gestió i administració dels terrenys i de les fàbriques, que tindran diversos ocupants però amb un clar predomini dels cotoners. El 1935 la que s’anomenava Indivisió Badia serà traspassada a la SA Puiggròs Badia, que després canviarà la seva denominació per la d’Estamariu SA.