Les colònies
El predomini de les “colònies” és el tret destacat del paisatge industrial català (Nadal, J., “La formació de la indústria moderna” dins Catalunya, la fàbrica d’Espanya).
L’expressió “colònia” és del legislador espanyol, quan el 1855 promulga una llei sobre l’establiment del que anomena colònies agrícoles. Es tracta de fomentar l’agricultura i uns centres de producció agrícola. L’estat atorgarà uns beneficis fiscals als seus propietaris i alguns beneficis personals als seus treballadors —especialment l’exempció de fet del servei militar. Una colònia, per definició, és una població allunyada d’un centre urbà i per aquest fet el seu propietari s’ha de comprometre a donar uns serveis als seus pobladors: escoles, església, botiga de queviures, etc.
La colònia, que era agrícola en els seus inicis, podrà ser també industrial després d’una llei de 1868 que ampliava i recollia les disposicions promulgades fins aleshores. A Catalunya, totes les colònies creades, que havien de ser considerades oficialment com a tals per a gaudir dels privilegis atorgats, van ser industrials, i la majoria dedicades a la indústria tèxtil.
Les colònies industrials són totes fàbriques de riu, el nom que es donà per als berguedans a la fàbrica dels Rosal, la primera a establir-se a la vora del Llobregat (1859). L’única excepció és la Colònia Güell, que era un vapor.
La colònia Sedó, d’Esparreguera, sobre el riu Llobregat.
El riu Llobregat i el Ter, els rius cotoners per excel·lència, es caracteritzen pel seu cabal irregular. Són els rius de les grans secades i dels grans aiguats, són els que tan aviat baixen secs i es poden travessar a peu eixut, com baixen desbordats i colguen les fàbriques de llot i material de tota mena que l’aigua ha arrossegat. Els fabricants comprovaran aviat que no sempre el seu aprofitament hidràulic és suficient. Així s’explica que totes les colònies industrials arran de riu tinguin la seva xemeneia, com els vapors clàssics de la terra baixa, i les seves calderes en les quals es crema carbó quan fa falta.
L’alliberament energètic no serà, per tant, complet per a cap d’elles. El carbó, la caldera i la màquina de vapor han de proporcionar l’energia que no dóna l’aigua, però la força hidràulica és el primer i principal argument que tenen els fabricants a l’hora d’impulsar la seva creació.
La colònia tindrà altres arguments a favor i d’altres en contra dels empresaris. A favor hi ha el baix cost dels terrenys, si el comparem amb el de zones urbanes. I que els sous dels treballadors són també més baixos com més s’allunyen del centre industrial de Barcelona. En contra, hi ha el transport de la primera matèria i del producte manufacturat, com també l’exigència de la construcció d’uns habitatges i d’uns establiments que corren a càrrec de l’empresa per a compensar l’aïllament de la colònia.
A favor dels empresaris hi ha també la possible estabilitat social que dóna l’aïllament i que crea una dependència de l’obrer en front de l’empresari, amb tots els possibles abusos que se’n poden desprendre. Però considerar que aquesta és la primera raó, que anul·la l’argument de la força hidràulica, com han afirmat alguns estudiosos del tema, és una afirmació molt agosarada i no confirmada per la història de les colònies.
L’únic cas en què la recerca d’un clima laboral tranquil i controlat porta a l’establiment d’una colònia és el de la fàbrica dels Güell a Santa Coloma de Cervelló, que no és una fàbrica de riu, precisament. Però això es produeix el 1890, quan la majoria de les colònies industrials catalanes ja estan establertes.
D’altra banda, les colònies no es lliuraran dels conflictes socials, de vagues i de locauts. Cap colònia.
Els defensors d’aquesta teoria consideren la colònia una resposta a la fallida política de la industrialització urbanitzada (Terrades, I., Les colònies industrials, pàg. 88). Tampoc no es pot considerar una afirmació exacta, ja que la primera empresa cotonera catalana, L’Espanya Industrial, va ser sempre una indústria urbana i Can Batlló, en ple Eixample barceloní, es posarà en marxa el 1870. I abunden les fàbriques de riu al costat d’una població.
Afegim que els empresaris promotors de les colònies industrials són gent de la mateixa comarca o de les properes, en la seva majoria: els Rosal són de Berga, els Viladomiu de Sallent, els Pons, els Burés i els Borràs de Manresa, etc.
L’aïllament no allunya del tot els conflictes laborals però dóna facilitats a l’empresari, que té unes enormes possibilitats de control de la població obrera, que explotarà o no explotarà. De fet, una part d’aquests empresaris té una actitud de clar paternalisme, una actitud que representa alguna cosa de positiu en el context del segle XIX.