La cresta dels Bartolons, vigorós contrafort meridional de la serra de la Grana.
Rafael Paulo
Les serres de la Grana, l’Aguilar i Orxeta (2.11), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.
Les serres de la Grana i l’Aguilar orlen pel sud el massís d’Aitana. Constituïdes per calcàries i margues eocenes, es troben en una zona intensament tectonitzada i amb multitud de fractures que sovint permeten l’aflorament de materials triàsics: un magnífic exemple es troba a la vall del riu de la Torre, on una falla de direcció nord-sud posa en contacte les calcinals albienses amb les argiles i algeps del Keuper, i constitueix un punt de gran interès geològic.
La serra de la Grana representa la continuació, pel nord, del Cabeçó d’Or. És una serra de relleus relativament suaus: la màxima és de 1095 m. Els seus vessants separen dues conques: per l’oest, les aigües són recollides pel riu de la Torre; a l’est, el riu Amadòrio o de la Vila la separa de la veïna serra de l’Aguilar, de 889 m i de característiques molt similars. La serra d’Orxeta és una elevació cretàcia de 678 m que s’aixeca sobre els materials neògens i triàsics que reomplen la fossa de Relleu. Es troba parcialment urbanitzada i, als peus, el pantà de l’Amadòrio recull les aigües d’aquest corrent i del riu de Sella, que drena els vessants meridionals d’Aitana.
La vegetació és representada majoritàriament per les brolles i bosquines característiques d’aquestes serres, sovint acompanyades per pinedes de pi blanc. D’altra banda, l’escassa població permet que la fauna mantingui nivells de diversitat importants. A més de l’interès geològic, cal destacar el caràcter de frontera biogeogràfica entre la muntanya alcoiana i la plana alacantina, per la qual cosa constitueix en conjunt un exemple magnífic de l’abrupte gradient que s’estableix en aquesta zona.