El margalló (Chamaerops humilis) és omnipresent a les muntanyes litorals valencianes, i mostra una bona capacitat de rebrot després dels incendis.
Ramon Dolç
Les valls d’Ebo, Pop i Laguar (2.8), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.
A l’est de la vall d’Alcalà, i gairebé com una continuació d’aquesta, s’obre la vall d’Ebo, presidida pel poblet del mateix nom. Destaca en ella el colpidor congost del Barranc de l’Infern, potser el paratge més impressionant d’aquestes comarques: en un paisatge dominat pels fenòmens càrstics (són famosos els avencs d’aquesta vall), el riu d’Ebo, també anomenat Girona, s’encaixa entre parets verticals en un recorregut espectacular (impracticable a peu pla en el seu últim tram), fins al tall d’Isbert, amb el pantà abandonat del mateix nom. La malmesa vegetació de la zona, molt castigada pels incendis reiterats, troba en aquest indret un refugi magnífic, on s’ha mantingut a recer del foc, pastoreig i pressió humana.
L’alineació de les serres de la Carrasca, la Maçaneda i Migdia (tallades de nord a sud pel Barranc de l’Infern) separa Ebo de Laguar. Superat l’estret d’Isbert, amb el seu pantà abandonat, el riu Girona forma una vall més ampla, abancalada i dedicada en gran part al conreu de cirerers, oliveres i ametllers. El municipi de la vall de Laguar consta de tres petits nuclis: el Campell, Fleix i Banimaurell. A l’entrada de la vall, enclavat entre pinedes, es troba el sanatori de Fontilles. Per últim, al sud de Laguar, la serra del Cavall Verd o del Penyal marca el límit entre aquella i la vall de Pop, la més meridional de les tres. Recorreguda pel riu de Xaló, i formada pels pobles de Benigembla, Murla i Parcent, el seu límit meridional segueix els contraforts septentrionals de la Xortà i les serres del Carrascar de Parcent i del Ferrer; el pas del Coll de Rates, en la confluència d’aquestes últimes, representa un magnífic balcó que s’aboca cap a les valls de Pop i Xaló, al nord, i Tàrbena, al sud.