Els xops d’Elx

El xop o pollancre d’Elx (Populus euphratica) té la seva única localitat europea en un canal de reg vora de la ciutat d’Elx, al Baix Vinalopó; hom suposa que es tracta d’una població introduïda per l’home.

Vicent Sansano

Els xops d’Elx (2.24), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.

Aquest espai natural és prou peculiar: es tracta d’una agrupació de xops o pollancres d’Elx (Populus euphratica) situada al nord d’Elx, a la banda esquerra del riu Vinalopó, sobre argiles salabroses, i a la vora d’una sèquia que condueix aigües d’aquest mateix riu. Aquest és l’únic indret d’Europa on es té notícia de la presència d’aquesta espècie, que es distribueix pels deserts i subdeserts salats del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà.

La població actual, malgrat les fortes agressions patides durant les últimes dècades, consta de dos centenars d’arbres, tots ells femenins. Les fulles d’aquests pollancres són glabres, amb consistència coriàcia i d’un color verd glauc. Quan els arbres són joves, són lanceolades i enteres, però posteriorment es fan ovalades i dentades, per adquirir finalment forma de cresta de gall. Els aments femenins són molt laxos, amb les flors llargament pedicel·lades.

El seu origen, encara que discutible, se suposa que és al·lòcton, atès que no s’han trobat exemplars d’aquesta espècie en cap altre indret de les comarques veïnes. Aquesta suposició es veu reforçada per les característiques antròpiques de la seva distribució en files, amb distàncies regulars entre uns i altres, la presència d’un sol sexe, etc. D’altra banda, els estudis dendrocronològics realitzats donen una edat mitjana d’uns 50 anys per als exemplars actuals; molts d’ells són reconeguts com a rebrots de peus més antics, i es calcula l’edat dels exemplars més vells en poc més de 120 anys. Aquesta dada, unida al fet que no se’ls cita en cap de les antigues ressenyes botàniques que descriuen el territori —Cavanilles passa precisament per aquest indret en la seva visita al pantà d’Elx— permet afirmar que aquesta presència és relativament recent. Als últims anys se’ls ha intentat reproduir vegetativament sense èxit.