Galeres al port de Barcelona, segle XVI.
R.M.
El 22 de juliol de l’any 1593, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Miquel d’Agullana (Girona a 1549 – 1598), ardiaca d’Empordà i canonge de Girona; diputat militar: Onofre d’Alentorn i d’Oms, senyor de Seró ; diputat reial: Francesc Bonet, doctor en drets i ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Juli Cordelles i Oms, doctor en drets, prior de Sant Pere de Maleses, canonge i cabiscol de Barcelona; oïdor militar: Pere Ausiàs Marc, donzell de Cervera i senyor de Montcortès; oïdor reial: Bartomeu Piquer, mercader de Perpinyà.
El diputat eclesiàstic Miquel d’Agullana, ardiaca d’Empordà i canonge de Girona, esperava la seva oportunitat des de feia dues dècades: en pocs mesos havia aconseguit la insaculació, primer dins les bosses d’oïdor i més tard a les de diputat eclesiàstic (1574), però no fou fins el 1593 que gaudí de l’extracció.
El diputat militar Onofre d’Alentorn i d’Oms (~1557 – 1597), senyor de Seró, fou un dels militars políticament més actius de la Catalunya de la segona meitat del segle XVI. Obtingué privilegi de noblesa al final de març del 1564, tot i haver-se distingitper la seva oposició a les directrius reials durant la Cort de Montsó-Barcelona, en el curs de la qual arribà a ésser arrestat per oposar-se a les actuacions unilaterals del monarcaen interferència dels debats. A l’estiu del 1569 fou un dels escollits per a formar part de la solemne ambaixada de nou persones tramesa a la cort en protesta per la captura dels consistorials. Havia pres part activa en la política de la Diputació durant els dos turbulents triennis anteriors, assistint a vint juntes de braços (com havia fet anterior-ment el 1564 i el 1574) i essent nomenat per integrar quatre de les divuitenes més actives, fet que el portà a participar en un centenar de les reunions d’aquestes juntes al Palau dela Diputació. Era, doncs, un home prou experimentat en la conflictivitat institucional amb la Monarquia, i això es re-flectí en el capteniment polític de la Diputació durant el trienni del 1593. El 1587 havia accedit directament a les bosses de diputat militar. Fou impulsor del redreç de les ordinacions de la Confraria de Sant Jordi a la capital catalana (participà en els seus torneigs, si més no d’ençà del 1575) i protector del Braç Militar entre el 1602 i el 1604. Durant la Cort de Barcelona del 1599 fou nomenat habilitador en representació del Braç Militar, en reconeixença de la seva experiència institucional.
El diputat reial Francesc Bonet (Barcelona ~1553 – 1635), doctor en drets i ciutadà de Barcelona, havia servit el General com a advocat fiscal, després d’un polèmic nomenament que fou motiu d’enfrontament al si del consistori el 1583, data en la qual, a més, accedí a les bosses d’oïdor reial. Pocs mesos abans de l’estiu del 1593, misser Bonet guanyà la insaculació com a diputat reial, que fructificà a la primera oportunitat. Durant el seu govern a la Diputació compatibilitzà el seu ofici amb la conselleria segona de la ciutat de Barcelona el 1595, i entrà a formar part del Consell de Cent l’any següent. El 1600 fou matriculat ciutadà honrat de Barcelona.
De l’oïdor eclesiàstic Juli Cordelles i Oms se sap que prengué part encara en la Cort del 1599.
L’oïdor militar Pere Ausiàs Marc (Cervera ~1547 – 1618), descendent segons sembla de l’il·lustre poeta, fou governador pel duc de Sessa de les baronies de Bellpuig. Donzell de Cervera insaculat a la Diputació el 1577, mantingué una constant activitat literària. En el certamen poètic celebrat el 1580, una de les seves composicions en cobles d’art major va rebre un premi. Durant el seu govern obtingué la insaculació a les bosses de diputat (1594), i deixà, a més, el seu lloc a les d’oïdor per la vegueria de Manresa al seu fill Joan. Poc temps després d’abandonar la dignitat d’oïdor militar de la Diputació, Marc entrà a formar part del Consell de Cent barceloní (1597) i un any més tard fou nomenat membre de la vint-i-quatrena encarregada de preparar la rebuda ciutadana al nou monarca, Felip III de Castella i II de Catalunya-Aragó.
L’oïdor reial Bartomeu Piquer (Perpinyà ~1568 – 1613) fou insaculat només alguns mesos abans de la seva extracció. Conservà en el moment del seu nomenament l’ofici de receptor del General de Perpinyà i les taules foranes de la col·lecta de la vila, testimoni de la seva vinculació a l’administració fiscal de la Diputació als Comtats. Un Onofre Piquer, probablement del mateix llinatge, havia estat collidor, guarda i credencer dels drets del General a la vila fins a la seva mort el 1593.
La Diputació en temps de repressió personal i institucional
Fruit del canvi de conjuntura econòmica i política, la situació financera de la Diputació continuà essent delicada. En primer lloc, l’augment dels ingressos derivats de la bolla respecte al trienni anterior fou només del 0,6%, encara, doncs, en un context de relativa recessió. D’altra banda, la reculada jurisdiccional de la Diputació d’ençà dels fets del 1592 es manifestà en una caiguda del 37% en les despeses, concentrada gairebé del tot en el que feia referència a les anomenades despeses extraordinàries —en bona mesura en les ambaixades—, que passaren de 152 977 lliures el trienni del 1590 a només 38 694 el següent. Pel que fa al govern intern de la Diputació, destaquen sobretot els conflictes derivats de les insaculacions. La insaculació del 1594 enregistrà greus altercats entre els consistorials, delerosos de situar els seus deutes i familiars, i la novena que havia d’aprovar les seves propostes de candidats. Segons sembla, quatre dels sis consistorials imposaren la insaculació d’Alexandre d’Alentorn als diputats eclesiàstic i reial, sense permetre que aquells presentessin altres noms a la novena insaculadora, tal com era estipulat en cas de desacord. La visita del trienni del 1593 visqué les acusacions derivades dels problemes de l’esmentada insaculació del 1594, però també de la concessió il·legal de llicències de propi ús, dela creació descontrolada de nous oficials i de la negligència en l’execució dels deutes dels sobrecollidors.
La forta divisió entre els consistorials va danyar seriosament la imatge pública de la Diputació durant el trienni del 1593, especialment quan, al començament del 1596, el Consell de Cent barceloní es va veure obligat a decidir —després de recórrer a l’assessorament del Reial Consell— si la Taula de Canvi de la ciutat podia pagar o no del compte de la Diputació albarans que vinguessin signats únicament per tres consistorials i amb l’oposició manifesta de la resta del consistori.
Amb la suspensió del redreç del febrer del 1593, el monarca escapçà els lligams d’elecció entre juntes de braços i divuitenes, fent que els membres d’aquelles fossin directament nomenats pels consistorials i, per tant, més mal·leables. D’aquesta manera, la funció de control de les divuitenes sobre la gestió dels diputats i oïdors fou del tot anorreada, i això repercutí negativament tant en l’efectivitat de les visites com en la bona gestió financera de la Diputació. Aquesta mesura, doncs, manifestà clarament que l’interès dels Àustria no era el de sanejar la institució, sinó el de fer-la més permeable als seus interessos.
L’acció política del nou consistori va ser també molt conflictiva. L’extracció del 22 de juliol de 1593 —enmig d’un accentuat clima de tensió política— va resultar força accidentada, i els alabarders de la guàrdia del virrei es van haver d’esforçar al màxim per calmar l’avalot popular que la torbava. Però, tot i les precaucions preses pel govern reial a Catalunya, el nou consistori extret a l’estiu del 1593 no es mostrà gens disposat a mantenir la línia favorable als interessos reials del bisbe Caçador. En els seus primers actes de govern encarregà a una comissió l’estudi dels inconvenients sorgits de la suspensió dels Capítols de redreç, i reclamà al virrei la immediata dissolució del con-tingent armat que el consistori anterior havia posat en marxa. En el mateix clima de tensió, l’esmentada insaculació del 1594 comportà nous incidents: aparegué fixat a les portes del Palau un libel que contenia les nou persones que, segons el bitllet, havien de formar la novena encarregada de la insaculació: el consistori no dubtà a assenyalar certs ministres reials com a responsables de la seva redacció i distribució, amb el propòsit de pressionar els diputatsi oïdors.
La repressió reial contra els responsables de les torbacions polítiques dels anys anteriors continuà inexorable. A mitjan novembre del 1593 foren publicades diverses sentències reials contra els inculpats en els processos de regalia encetats contra els partidaris del diputat Granollacs. Alguns dels qui foren condemnats a galeres o bandeig no podien complir les penes per la seva edat o les malalties que arrossegaven. Pel maig del 1594 el virrei féu publicar algunes crides contra bandolers, davant les quals el consistori protestà per l’evidència que entre els lladres s’hi barrejaven alguns dels principals processats en l’afer Granollacs, amb el propòsit de confondre obertament delinqüència amb dissidència política. Al final de juliol del 1594, tot i les protestes de la Diputació, el lloctinent ordenà el lliurament a les galeres reials dels partidaris de l’exdiputat condemnats al rem, que encara esperaven el seu destí a les presons de la capital catalana. Les pressions de la institució i del Consell de Cent barceloní no fructificaren fins al febrer del 1595, que el monarca autoritzà finalment el virrei a guiar, remetre o perdonar discrecionalment aquells inculpats que mostressin penediment. Al final del mes de setembre del 1595 els legats barcelonins a la cort aconseguiren finalment la remissió dels tres menestrals condemnats a galeres sota l’acusació d’haver impedit la captura del diputat Granollacs el 24 de maig de 1591. Tot i això, les autoritats militars encara els retingueren a les galeres durant alguns mesos.
En una mena de testament polític, abans d’acabar el seu trienni el consistori no s’estigué de criticar obertament la decisió reial del 1593, considerant-la clarament anticonstitucional i fent-ne denúncia davant del Consell d’Aragó. Pocs mesos abans d’expirar el seu mandat, el consistori s’adreçà al monarca per lamentar que al llarg dels tres anys anteriors no hagués estat possible aplicar una solució definitiva als buits procedimentals que la suspensió del nou redreç havia provocat en la gestió de la Diputació. El bloqueig de tota iniciativa de repa-ració per part del lloctinent duc de Feria portà el consistori finalment a trametre una ambaixada de tres persones a la cort. A més, al principi del 1596 la Diputació reprengué la seva actuació de denúncia constitucional, mitjançant la tramesa de la tercera ambaixada a la cort en les darreres dè-cades en protesta per les opressions dels oficials de la Capitania General en el carretatge de fusta per a les dras-sanes reials, després que nombroses universitats del Maresme, el Vallèsi el Baix Llobregat s’haguessin adreçat a la institució en demanda de su-port a les seves queixes, suscitades a partir d’una renovació de l’agressiva política de la Capitania sobre la qüestió a partir dels esdeveniments polítics del 1592.