El corb mari gros (Phalacrocorax carbo) és un ocell de grans dimensions (89-92 cm), de plomatge negrós i amb el coll i el bec allargats. El caracteritza la taca blanca de les galtes i en els exemplars en plomatge nupcial, com el de la fotografia, les plomes blanques laterals del cos. Noteu, també, la forma del bec, característica dels ocells falacrocoràcids.
Josep Maria Barres.
Tradicionalment, aquest corb marí ha estat, exclusivament, un hivernant força comú, i se’l troba al litoral dels Països Catalans. Els individus són sempre de la raça continental P. carbo sinensis; sorprenentment, però, una parella començà a nidificar a les illes Medes a partir de l’any 1973, fet que s’ha anat repetint fins a l’actualitat; aquest és l’únic cas de reproducció a la península Ibèrica. A més, alguns exemplars hi romanen durant la primavera i l’estiu, per la qual cosa hom pot veure individus durant tot l’any.
A l’hivern aquests ocells marins es concentren especialment a les llacunes i maresmes costaneres, a desembocadures de rius, badies arrecerades i, més rarament, en aigües interiors. Al Rosselló són comuns als estanys litorals i als embassaments de Vilanova de la Raó i Vinçà, mentre que a la costa rocosa són molt més escassos. Tot plegat hi hivernen uns 200 ocells. A Catalunya, la hivernada té lloc regularment als aiguamolls de l’Empordà i a la badia de Roses (fins a 35 exemplars el gener de 1980), al delta del Llobregat (fins a 70 exemplars el gener de 1984, si bé normalment n’hi ha molts menys) i al delta de l’Ebre, on la hivernada és força nombrosa (fins a 642 exemplars el gener de 1983 i cap a 700 el gener de 1985; altres anys, però, la xifra d’hivernants ha estat inferior, encara que potser hi va haver defectes de cens: 330 exemplars el gener de 1980 i 140 el mateix mes del 1979). A la badia de Ter, i en algun altre tram abrupte de la costa, hi ha corbs marins grossos a l’hivern; sempre, però, de manera força més irregular i escassa. Localitats interiors on ha estat citada aquesta espècie són: l’embassament de Boadella, el llac de Banyoles, l’embassament de Cellers i, sobretot, la confluència del Cinca amb el Segre (90 exemplars el gener de 1980) i l’embassament de Mequinensa (12 exemplars el gener de 1980). A Catalunya, la xifra d’ocells hivernants deu oscil·lar entre 300 i 500 exemplars (excepcionalment 600 o més).
Àrea de nidificació del corb marí gros (Phalacrocorax carbo, ratllat blau) i del corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis, en verd) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
Al País Valencià, n’hivernen a la costa de Castelló i ha estat citat als Columbrets, encara que la hivernada hauria de ser confirmada. És comú i regular a l’albufera de València (uns 200 exemplars l’hivern de 1983-84) i ha estat citat excepcionalment a l’embassament de Contreres (Plana d’Utiel). Al S és esporàdic i escàs, i és al Fondo on es cita principalment. Hiverna regularment a Mallorca i Menorca, i a les Pitiüses és excepcional, particularment a Formentera. A Menorca, la localitat més important és s’albufera d’es Grau (amb unes màximes de 80 exemplars el gener de 1974, 99 el gener de 1985 i 106 el mateix mes de 1981). A Mallorca és regular a s’albufera d’Alcúdia (fins a 60 exemplars a l’hivern), mentre que a s’albufera de Pollença és molt més escàs. En aquestes dues illes es poden veure corbs marins grossos en altres punts del litoral, especialment en badies, cales i ports naturals.
Als Països Catalans es citen individus estiuejants, la qual cosa és un fenomen regular al Rosselló, però molt més rar al delta de l’Ebre (citacions al final de maig i juny, i una al començament d’agost); a l’albufera de València també se n’han detectat el mes d’agost.
L’arribada dels hivernants té lloc el setembre i, sobretot, l’octubre; els darrers individus tornen a l’abril. Una bona part dels corbs marins grossos que ens visiten provenen d’Holanda i també de Bèlgica, Dinamarca i Alemanya.