L’orca (Orcinus orca) es distingeix immediatament de l’orca falsa (Pseudorca crassidens) per les seves dimensions i la seva coloració i, quan es tracta de mascles (a la dreta), per la forma i les dimensions de la seva aleta dorsal. Les orques inclouen entre les seves preses cetacis de grandària superior a la seva, com el rorqual comú o la balena del nord. Per poder-los agafar d’una manera efectiva, els atrapen per les aletes pectorals i la caudal, els immobilitzen i els forcen a l’asfíxia. En casos extrems, poden arribar a arrencar les aletes de la seva presa i incapacitarla per a la fugida. A l’esquerra veiem un detall del cap.
Jordi Vidal i Esteve Grau.
L’orca és un odontocet que es caracteritza perquè té el cos robust i gran, el ventre blanc, i els costats i el llom negres, exceptuant unes conspícues taques grises darrera de l’aleta dorsal i unes altres de blanques situades sobre els ulls. En els exemplars joves —tant en els del sexe masculí com en els del femení— i en les femelles, l’aleta dorsal té la forma típica d’esperó corbat, en canvi en els mascles adults pren una forma recta i es desenvolupa fins arribar als 2 m d’alçada.
Té una distribució cosmopolita i habita tant a les aigües tropicals com a les aigües polars. No sembla que segueixi pautes migratòries estacionals, tot i que es pot desplaçar distàncies considerables mentre segueix la seva font d’aliment. És poc abundant a la Mediterrània, i les poques citacions d’embarrancaments o captures d’exemplars d’aquesta espècie vénen de les Balears i de la mar Lígur, encara que, en els darrers anys, s’han observat alguns individus a la costa de Barcelona.
En anglès, l’orca és coneguda com a «balena assassina» a causa de la seva grandària i dels seus hàbits depredadors, ja que ingereix pràcticament qualsevol organisme de mida suficient per a merèixer la seva atenció. La seva dieta inclou des de peixos i cefalòpodes fins a foques, ocells i tortugues marines; en ocasions, pot atacar i devorar altres cetacis, entre els quals es poden incloure les balenes més grans. En canvi, no se sap que mai hagi atacat l’home i, si no és per manca d’aliment, és un animal pacífic i confiat. Les orques són normalment gregàries i estableixen agrupacions de fins vint exemplars que semblen mantenir una gran cohesió entre ells i una estreta col·laboració per a capturar l’aliment.
La seva reproducció és força desconeguda. Les femelles inicien la seva activitat sexual a partir dels deu anys d’edat, quan tenen 4,5 m de talla, i els mascles no arriben a la pubertat fins una mica més tard, als setze anys, quan tenen 5,8 m de talla. El període de gestació és un dels més llargs entre els cetacis, probablement proper als quinze o setze mesos. La lactància dura uns dos anys.