El massís del Montdúver

El massís del Montdúver (1.1), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.

El massís del Montdúver es troba en la comarca de la Safor, i apareix com una brusca elevació que s’aixeca des de la plana costanera fins als 841 m del cim, només a 7 km de la mar. A llevant, una sèrie de contraforts (penyal del Ferragut, la serra de la Barsella, la muntanya de Xeresa) s’avancen sobre les marjals litorals, tot emmarcant barrancs de forts pendents com els de les Fonts o Xeresa. A l’extrem sud, immediatament sobre la depressió interior de Barx, una línia de cims agrupa les altures màximes de la serra: la Penyalba (764 m), l’alt de la Font Nova (764 m) i l’esmentat pic del Montdúver (841 m). La serra Falconera, separada del Montdúver pel barranc de Beniopa, reprodueix en essència l’estructura d’aquell. El pic de Falconera, amb 464 m, n’és la màxima altura. A l’oest, la depressió de Rótova la separa dels relleus de la Marxuquera, una zona de planes de fins 664 m d’altitud, solcada per multitud de barrancs. Per últim, al sud-oest del Montdúver i separada de la Marxuquera per la depressió de Pinet, una línia de cims escarpats (el Picaio —697 m—, l’alt de l’Hedra —673 m— i el Buixcarró —576 m—) constitueix els contraforts nordorientals de la serra Grossa.

L’aspror del paisatge càrstic

El Montdúver i el seu entorn constitueixen una àrea d’un gran interès geològic, ja que són a la zona de transició entre els dominis ibèric, al nord, i bètic, al sud. Per això, la serra presenta una gran complexitat estructural, mentre que la litologia resulta relativament homogènia, amb predomini dels materials cretacis.

L’anticlinal que constitueix el Montdúver té estructura circular, amb cabussaments periclinals, on es conjuguen les fractures de direcció bètica (SW-NE) amb les de direcció ibèrica (N-S). La depressió tectònica de la Valldigna limita pel nord el sistema; pel sud, una potent falla inversa de direcció E-W permet l’extrussió dels materials triàsics subjacents. L’estructura en cúpula es repeteix al sud a l’anticlinal de la Marxuquera, el flanc oriental del qual el constitueix l’aïllat relleu de la serra Falconera. Finalment, cap a l’oest i a partir del sinclinal de Pinet, els esmentats contraforts orientals de la serra Grossa corresponen ja plenament al domini bètic.

Els fenòmens càrstics assoleixen en el Montdúver una importància excepcional. Per tot el massís sovintegen les estructures de dissolució, profusament representades i amb gran varietat de tipologies; les dolines també són abundants, sovint amb el fons cobert per argiles roges. Però potser la formació més important és la depressió càrstica o poliè de Barx, reblit de terra rossa i amb dos sumidors importants: l’avenc de la Donzella i el clot de Suros. Altres poliès notables apareixen al clot dels Naps i al pla de Suros. L’aparell càrstic subterrani es troba també molt desenvolupat. Són innombrables les cavitats, coves i avencs que perforen aquestes serres. En són exemples coneguts les coves del Parpalló, de les Malladetes, del Porc, del Clot de la Font, i de Bolomor, o els avencs de la Figuera, del Llop, de Xeraco i dels Orgues. Algunes d’aquestes cavitats conserven vestigis arqueològics de gran importància, com les coves del Parpalló i les Malladetes. Finalment, per tot el massís s’observen formes càrstiques atribuïbles a l’acció de climes distints a l’actual, com les formes en pinacle que, a Penyalba, la Drova o les Foies, arriben a assolir 15 m d’alçària. El desenvolupament d’aquestes formes (i encara de l’aparell càrstic principal) presentaria una fase principal sota condicions de temperatura i precipitació més accentuades. En l’actualitat, el carst es mostra poc actiu, tot i que és alimentat per les precipitacions, que en la zona superen en alguns punts els 800 mm de mitjana anual.

Un enclavament botànic de primera magnitud

Com gairebé totes les muntanyes litorals i sublitorals del País Valencià, la intensa i ancestral ocupació humana n’ha alterat en gran manera la vegetació. Així, en lloc dels carrascars amb freixes de flor, que correspondrien a la vegetació potencial de la major part de la zona, sovintegen pertot arreu garrigues (coscollars), màquies i brolles que representen les etapes de substitució del bosc.

Un dels aspectes més destacats pel que fa a la flora de la zona és el referit a les comunitats que colonitzen els abundants enclavaments de sols descarbonatats. En aquests indrets, on per rentat s’han perdut gran part dels carbonats i on sovint el sol presenta textures arenoses, apareixen comunitats amb espècies com ara els brucs boal i d’escombres, l’espantallops (Colutea arborescens) o Genista cinerea subespècie valentina. Per la mateixa raó, a les brolles es presenten amb certa abundància els caps d’ase (Lavandula stoechas subespècie stoechas), l’estepa negra, Cistus crispus o Phlomis purpurea. Fins i tot, puntualment (pla de Suros —Barx—, Surars de Pinet), apareixen alguns exemplars de surera, però d’origen dubtosament espontani. Aquest conjunt d’espècies dona a la flora de la serra una certa originalitat, especialment perquè s’enclaven en el si d’un territori en el qual predominen les espècies i formacions calcícoles. Finalment, les brolles s’enriqueixen sobre les dolomies amb Genista hispanica i Anthyllis onobrychioides.

Les nombroses cingleres alberguen comunitats rupícoles de gran interès, com sol ser habitual, amb una elevada participació de plantes endèmiques; aquest és el cas d’Arenaria valentina, Scabiosa saxatilis subespècie saxatilis, Saxifraga corsica subespècie cossoniana, Rhamnus lycioides subespècie borgiae (una varietat de l’arçot), Biscutella montana, Trisetum cavanillesianum, Teucrium buxifolium, Centaurea segariensis i especialment d’Antirrhinum valentinum, la distribució del qual es limita estrictament a les serres del Montdúver i Corbera i les seves rodalies. Als herbassars més frescs hom pot trobar una de les joies florístiques de la zona, la vistosa Silene diclinis, endemisme valencià l’àrea del qual es redueix a algunes localitats disperses per les comarques de la Safor, la Costera i la Vall d’Albaida.

La fauna de brolles i pinedes

La fauna característica de la zona manté uns nivells de diversitat notables i correspon majoritàriament a les espècies que colonitzen les brolles i bosquines, molt esteses per tota la serra. Així, els rèptils són bastant freqüents en aquests medis relativament secs i assolellats, amb diverses espècies de saures i ofidis. També les aus hi mantenen una bona representació, com també alguns mamífers, entre ells carnívors com la mostela o el teixó. En presentar-se una coberta arbòria, la comunitat s’enriqueix amb espècies més aviat pròpies de medis forestals, com ara el picot verd, la mallerenga emplomallada, el tudó, el xot o el gamarús.

Les abundants cavitats (coves i avencs) representen un hàbitat idoni per als quiròpters, que fins i tot donen nom a una coneguda cova (la cova de les Rates Penades); han estat trobades en aquesta zona, a més de la ratapinyada pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus), corrent als nuclis habitats, els rats-penats de ferradura gran (Rhinolophus ferrum-equinum), de musell llarg (Myotis myotis), de musell agut (Myotis blythi) i de cova (Miniopterus schreibersi). Pel que fa a les cingleres, són diverses les aus que les utilitzen com a medi per a nidificar; així, hi són corrents diverses espècies de còrvids, com la gralla de bec vermell, la gralla o el mateix corb. Entre els rapinyaires, cal destacar la presència de l’àguila daurada, l’àguila cuabarrada o el xoriguer.