Situació
Fortalesa característica per la seva esvelta torre, envoltada en el seu tram inferior per les restes d’un recinte trapezial que devia protegir un espai fortificat entorn seu.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat en una petita vall lateral de la Noguera Ribagorçana. Fou construït en un punt avançat de la frontera, amb la possibilitat de tenir una relació visual amb castells com el de la Girbeta, Viacamp, etc., que controlaven el pas de Mont-rebei. També és situat, però, amb relació a un poble que s’estén al llarg d’un carrer, sota la roca on s’alça el castell.
Mapa: 33-12(289). Situació: 31TCG122615.
S’hi pot anar per la pista que passa per la Guàrdia de Tremp, va fins a Moror i després de l’Alzina, sense asfaltar, continua fins a Alsamora, a uns 12 km. També s’hi pot arribar venint de Pont de Montanyana. (JBM-FFLI)
Història
El terme d’Alsamora (“ipsa termine de Alçamora”) és esmentat l’any 1038 com una de les afrontacions de l’alou de Fabregada, situat dins del terme del castell de Mur, que el comte Ramon IV de Pallars donà a Bertran Ató.
En el fogatjament del 1381 figura amb 4 focs com un domini del donzell Ramon d’Alçamora. Al començament del segle XIX era titular de la jurisdicció d’Alsamora el baró d’Eroles. (PBM)
Castell
De l’antic castell destaca una torre de planta circular i recoberta exteriorment, a la part baixa, per una construcció que s’estén a la banda nord-oest amb una forma quasi trapezial i que devia ser el recinte del castell. La torre té uns murs, a peu pla, amb un gruix de 180 cm, als quals encara cal afegir el recobriment de 100 cm. El seu diàmetre interior, a peu pla, és de 190 cm. Aquesta torre, una de les més ben conservades de Catalunya, té una alçada total d’uns 15 m, dels quals 5,5 corresponen a l’espai amb recobriment exterior. L’espai interior resta dividit en quatre compartiments diferents. A baix de tot hi ha una cambra coberta per una falsa cúpula feta amb pedra tosca, amb una alçada, actualment, de 3,2 m, bé que originàriament devia ésser més profunda (alçada de 4 o 5 m). Per damunt d’aquest nivell, a uns 4 m de l’exterior, hi ha la porta d’entrada, orientada al nord, i també una obertura —potser feta modernament— dirigida a ponent. La porta era acabada amb un arc de mig punt, del qual han estat arrencades les dovelles. Uns 4 m més amunt del terra d’aquest pis principal, hom veu els encaixos d’un trespol, que coincideix amb el terra d’una planta on hi ha una espitllera oberta cap al sud-est. Uns 3,5 m més enlaire hi havia un altre sostre i, finalment la coberta del darrer compartiment era uns 3 m més amunt. En aquest nivell superior hi ha dues espitlleres de doble esqueixada, orientades al sud i a l’est. Les obertures són acabades amb un arc amb dovelles.
El recinte que envolta la torre en tota la banda oriental s’estén vers el nord-oest en una longitud d’uns 16 m; acaba a l’extrem amb una paret recta que té una amplada de 2,8 m. El gruix de la paret d’aquest recinte murat és de 90 cm. En molts trossos, però, podem veure molt poca cosa d’aquesta paret, en part refeta quan es feu el reforçament de la torre, però segurament bastida en un moment quasi coetani al que es feu la torre.
Les parets de la torre són fetes amb carreus més o menys escairats, de mida petita i poc allargats; són força ben arrenglerats formant filades horitzontals. S’assembla força a l’aparell constructiu del castell proper de la Girbeta. El recobriment exterior, en part, és fet formant filades, en d’altres trams no és pas així. En principi, hem de datar aquesta construcció, la torre, cap a l’any 1000, potser als primers decennis del segle XI.
Per acabar, en podem destacar diversos aspectes. En primer lloc, el bon estat de conservació actual, que convindria que s’assegurés. En segon lloc, l’existència d’unes finestres al nivell superior, manera com segurament es va solucionar parcialment el problema de la visibilitat (pel que fa a aquest tema, vegeu: Cabañero, 1987, pàgs. 103-104 i Galtier, 1987, pàg. 184), que desgraciadament no coneixem perquè la major part de les torres no ens han arribat senceres (compareu amb les torres dels castells de Vallferosa o amb la del castell de Santa Oliva, al Penedès). En tercer lloc, l’existència no sols d’una torre sinó també d’un recinte, tal com se sol esdevenir en la majoria dels casos (González Markalaín, 1991, pàgs. 287-290). En quart lloc, el fet d’haver-hi una cúpula al nivell inferior (compareu amb la de Puigcercós, en aquesta mateixa comarca). Finalment, en cinquè lloc, l’existència d’aquest recobriment que ara només s’estén pels 5 m inferiors i que no sabem pas si corresponia a un recobriment de tot l’edifici, tal com s’esdevé a Ardèvol, Vallferosa, Lloberola, la Força d’Estany, Santa Perpètua de Gaià, la Torre Roja de Caldes de Montbui, etc. o bé a un reforçament de només la part inferior. (JBM-FFLI)
Bibliografia
- Codera, 1913-14, pàg. 504
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 72-73
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 389-1 390 i 1 418
- Fité, 1986a, vol. III, 3, pàgs. 849-856
- Fité, 1986b, pàgs. 59-62
- Cabañero, 1987, pàgs. 85-117
- Galtier, 1987, núm. 18, pàgs. 173-198
- Buron, 1989, pàg. 195
- González-Markalaín, 1991, pàgs. 287-290.