Sant Miquel de Moror (Sant Esteve de la Sarga)

Situació

Vista del sector de migdia de l’església amb la seva portada.

ECSA - J. A. Adell

L’església parroquial de Sant Miquel és a la part alta del poble de Moror, situat sobre la carretera de Guàrdia de Mur a Sant Esteve de la Sarga. (JAA)

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG210610.

Història

Les primeres notícies de Moror es remunten a la fi del segle XI. L’any 1083 Rodlà donava al monestir de Santa Maria de Gerri el seu alou de Moror. Gerri, però, hi devia tenir altres possessions, ja que l’any 1164, en la butlla que el papa Alexandre III donà al monestir confirmant-li les seves propietats, consten diversos alous i masos al lloc de Moror.

L’església de Sant Miquel de Moror pertanyia a la pabordia de Mur. El primer esment conegut és tardà, del 1279, en què el seu capellà consta a la dècima papal d’aquest any, dins del deganat de Tremp. En el llibre de la dècima del 1391, el capellà de Moror hi figura amb la quantitat de 12 sous. Vers el 1526 la rectoria de Moror, que obtenia el paborde de Mur, tenia unida la rectoria de l’Alzina.

Actualment depèn de l’església de Tremp. (MLIC)

Església

És un edifici molt transformat i en part restaurat, que forma part d’un conjunt medieval d’un gran interès, molt emmascarat per les transformacions sofertes.

L’església no ha restat al marge d’aquestes transformacions, i per tant no en podem precisar totes les característiques. L’estructura és d’una nau, coberta amb una volta de canó, reforçada per tres arcs torals que arrenquen de sengles pilastres, i capçada per un absis semicircular, molt baix, i del qual no és visible la unió amb la nau, per tal com està paredat per un retaule. Els espais de mur entre les pilastres han estat buidats per obrir-hi capelles.

Sota l’absis hi ha una cripta, que segueix la seva planta, on es conserven vestigis de la decoració mural. No se’n conserva l’accés original i per això no podem saber si es feia des de l’interior de l’església.

La porta, emfasitzada per un arc en degradació llis i sense ornamentació, s’obre a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, on també hi ha, en el mur oest, una porta d’obertura girada, que devia comunicar l’església amb les estructures situades a ponent, on es conserva una part d’una torre circular o semicircular. A tot l’edifici no s’obre més que una finestra, de doble esqueixada, a la cripta, malgrat que el sector corresponent de l’absis superior ha estat restaurat i s’hi ha tapat un esvoranc que podia correspondre a una finestra.

L’aparell és de carreu petit, molt ben disposat, amb filades de llarg i través, que posa en evidència les formes arquitectòniques del segle XII, encara fidels a la tradició constructiva. (JAA)

Pintura

Un dels fragments de pintura mural que encara resta, tot i que en pèssimes condicions, a l’interior de l’església, on s’aprecia part d’una figura que sosté un objecte.

ECSA - J. A. Adell

A l’interior de la cripta de l’església de Sant Miquel de Moror es conserven restes, molt fragmentàries i en força mal estat de conservació, de pintura mural. La cripta, que correspon a una construcció més primitiva, fou utilitzada durant molt de temps com a celler i corral, d’aquí el pèssim estat en què es troben les pintures. Actualment es troba tancada i en total estat d’abandonament, fet que fa perillar la conservació de la decoració mural, la qual devia ocupar la zona absidal de l’antiga església romànica.

Al quart d’esfera, i presidint el conjunt, sembla que hi havia representada la Maiestas Domini, o Crist en Majestat envoltat per la màndorla. D’aquesta imatge tan sols resta part del braç esquerre, subjectant quelcom (potser una espasa o un canelobre), i la part inferior, és a dir, els peus de Crist, un tros de la túnica i la part corresponent de la màndorla, els límits de la qual no sobrepassa. Encara que se’n pot veure poc tros, s’aprecia que presenta una forma apuntada i es constitueix mitjançant dues franges de diferent color: vermell a la part interior i groc a l’exterior. Els mateixos colors apareixen a la part baixa del vestit de Crist, mentre que la part corresponent al braç mostra els colors groc i blau, definint clarament dos tipus d’indument: la túnica, que seria de color groc amb rivet vermell a la part baixa, i el mantell, de color blau. Un fet que sorprèn és que s’hagi utilitzat el color blau per a pintar, també, els peus de la figura, trencant així amb els convencionalismes cromàtics habituals.

Fora del límit que, suposadament, traçava la màndorla, resta la representació d’un objecte, situat a la banda esquerra —segons l’espectador—, a la mateixa alçada que els peus del suposat Crist en Majestat i sobre un dels caps dels personatges del registre intermedi. Sembla que es correspon amb un calze o gerro, de color groc. No es pot endevinar, pel mal estat de conservació en què ens han arribat, quins altres motius es representen i, per tant, tampoc podem establir quin tema devia desenvolupar-s’hi i si es vinculava iconogràficament amb alguna de les restants escenes.

Pel que fa a l’execució d’aquest tema, ens trobem davant d’un artista d’àmbit popular que utilitza un llenguatge arcaïtzant, cosa que es fa evident, sobretot, en el treball dels plecs totalment verticals i rígids. La delimitació de les diferents superfícies mitjançant línies gruixudes de color negre i la manca de volum ressalten el regust retardatari de la composició.

La decoració absidal, però, es compon també d’una altra escena, situada al registre intermedi. La separació entre tots dos nivells es realitza mitjançant una sèrie de bandes paral·leles de diferent gruix, que combinen els colors roig-groc-negre-groc-roig.

Fragment de la pintura mural, el grup de sants (potser apòstols) del qual forma part Sant Joan.

ECSA - C. Bergés i L. Badia

Fragment de la pintura mural, amb la figura de sant Joan que forma part del grup de sants (potser apòstols).

ECSA - C. Bergés i L. Badia

El nivell intermedi, doncs, del qual es conserva molt poc tros, estaria dividit en dues parts on es representarien escenes diferents. Al costat esquerre apareixen una sèrie de personatges, amb aurèola, col·locats darrere una taula. Les figures, de les quals només se’n conserven vuit —dues d’elles molt malmeses—, es distribueixen una al costat de l’altra, tot alternant el color de les túniques amb blau i vermell. Aquesta escena podria identificarse amb el Sant Sopar, ja que si es reconstrueix el que falta, es poden comptar dotze personatges més un de central. Es disposen en grups de quatre, separats per una franja vertical de color groc que simula un element arquitectònic molt senzill, excepte el grup central on, a més, apareixeria la figura de Crist. Només hi ha una figura que és acompanyada per una inscripció, tot i que es troba incompleta i no és gaire entenedora —SNC LU(?)…—, i justament és la que marca el centre de l’escena, que acabaria a l’alçada dels peus de la Maiestas Domini des d’on s’iniciaria un nou tema. Cal dir que aquesta segona escena s’ha perdut totalment.

La representació del Sant Sopar, amb relació a una iconografia absidal, es troba en altres conjunts romànics. Així, es pot veure en els murals de la Seu d’Urgell (Alt Urgell), Sant Andreu d’Angostrina (Alta Cerdanya), Vilanova de la Muga (Alt Empordà), Sant Andreu de Baltarga (Cerdanya) o a la cresteria del baldaquí de Tost (Alt Urgell), exemples tots ells que se situen dins el període del romànic tardà.

El mal estat de conservació de les pintures de la cripta de Sant Miquel de Moror no permet atribuir una filiació estilística que la vinculi a algun mestre concret, encara que sí que es pot parlar d’un artista d’execució tosca i de caràcter popular. Pel que fa a la datació, sembla que es tracta d’un conjunt de llenguatge retardatari que no s’hauria de situar abans de la segona meitat del segle XIII. (CBS-LBM)

Crist de bronze

Figura de Crist feta en bronze cisellat que es conserva al MNAC.

ECSA - Rambol

Procedent de Sant Miquel de Moror el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, amb el núm. MAC 12 095 de l’inventari, una imatge de Crist feta en bronze cisellat i daurat que ingressà l’any 1920, segons informació oral de J. Ainaud. S’ha perdut la creu on devia estar clavat, a més dels peus i els dits de la mà dreta. Tampoc es conserva res d’una possible decoració d’esmalts i pedreria.

Crist mostra el cap lleugerament inclinat vers la seva dreta i duu un perizoni nuat a l’alçada del ventre; el nus és força ben treballat. Reuneix les característiques habituals en aquest tipus d’imatges, encara que amb un nivell de qualitat força bo. Tota la figura presenta una superfície ben polimentada i arrodonida i uns trets de les diferents parts del cos no gaire exagerats. Les faccions de la cara semblen ben resoltes. Cal destacar la llarga cabellera que, distribuïda a banda i banda del cap, li cau pel clatell fins a recolzar-se sobre les espatlles, dividida en tres tires simètriques a cada banda. Les costelles han estat marcades per línies incises, tot definint un estómac i un ventre no tan voluminosos com en altres figures d’aquesta mena. Seguint aquesta mateixa tònica, també la mà esquerra sembla el resultat d’un treball força acurat.

En la peça destaca un predomini del dibuix i del detall. De tot el treball de la figura cal destacar especialment el del perizoni, els plecs del qual a partir del nus central són força reeixits. A més, una combinació de línies incises donen lloc a una decoració de les vores de la roba. En canvi, les proporcions de la peça són menys aconseguides, presenten un allargament excessiu no sols de les extremitats sinó fins i tot del cos i del cap.

Quant a la iconografia, sembla que ens trobem davant una representació de Crist mort —els ulls són clucs— i no de l’habitual Crist triomfant sobre la mort. Aquest tret potser l’allunya del període plenament romànic. D’altra banda, mostra certes diferències respecte del conjunt d’obres considerat d’influència llemosina, tant en l’aspecte general de la peça com en la factura del rostre, juntament amb una manca de tocat (corona florejada o bé nimbe crucífer), que semblen característics del grup.

Pel que fa a la datació, J. Ainaud (1973, pàg. 214) el situa dins el segle XII i alhora el considera de molt bona factura. Creiem, però, que caldria situar la imatge més propera al segle XIII, tot participant dels nous corrents i de la tendència a humanitzar més la figura de Crist, presentant-lo com un home que mor en el suplici de la creu. (JST)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 303
  • Rius, 1946, pàg. 191
  • Bertran, 1979, vol. II, pàg. 308
  • Puig, 1991, vol. II, doc. 32, pàgs. 22-23 i doc. 153, pàgs. 109-111.

Bibliografia sobre el crist de bronze

  • Folch i Torres, 1926, fig. 96, núm. 35-E, pàgs. 87 i 88
  • El Arte románico, 1961, pàg. 142
  • Ainaud, 1973, pàg. 214, i 1980, pàgs. 126-127
  • L’època de les catedrals, 1988.