L’antic castell de Ciutat, modernament conservat en una fortalesa del tipus Vauban, corona un turó entre la població de Castellciutat i la Seu d’Urgell, que domina la Valira.
Tot i la importància estratègica de l’indret, no hi ha referències documentals explícites del castell abans del segle XII, encara que pot tractar-se del puio Urgelli que apareix en documentació del segle anterior. Els comtes, abans de fixar la seva residència més a prop de la frontera, hi tenien la residència fixa, el palacio Civitatis que apareix en un document del 1099. Amb la instal·lació definitiva dels comtes fora de Ciutat, el lloc fou cobejat de seguida pels vescomtes de Castellbò.
El 1135 esclatà un conflicte entre el vescomte Pere Ramon de Castellbò, que realitzà obres de fortificació damunt l’antiga residència comtal, i el bisbe Pere Berenguer, que al·legà que el bisbat hi posseïa tot de drets senyorials des del segle X. Ermengol VI, que feia d’àrbitre en el conflicte, resolgué el litigi a favor del vescomte, tot cedint-li la vila, inclòs el dret d’alçar-hi un castell, amb la condició que ei retornés al comte sempre que aquest li ho demanés.
Malgrat aquesta resolució, Ermengol VI, en el seu testament datat el 1154, establí que el castell passaria novament a mans de l’església, sense tenir en compte l’acord del 1135.
El mateix any, en virtut de l’aplicació de les clàusules del testament, Ramon de Castellbò i Bernat Sanç, bisbe d’Urgell, signaren una concòrdia: el vescomte reconeixia els drets de l’església sobre el castell, i prometia al mateix temps no utilitzar-lo mai contra ella, que era el gran temor dels bisbes i el motiu primer de les seves reticències envers la fortificació de Ciutat.
La qüestió del castell de Ciutat va reaparèixer el 1167, durant el govern del comte d’Urgell Ermengol VII, quan l’església va rebre el castell en franc alou. Aquest fet coincidí amb l’inici del pontificat d’Arnau de Preixens.
L’extrem interès que tenien els vescomtes de Castellbò en la possessió del castell de Ciutat es palesa en l’acord a què arribaren Ermengol VIII i Arnau de Castellbò l’octubre del 1190: en canvi de l’autorització i el finançament de les obres de reconstrucció del castell, el vescomte li cedí la potestat del castell de Castellbò amb totes les seves dependències, la Roca de Berén i altres noves fortificacions, entre les quals hi havia les de Vilamitjana i Campmajor.
Malgrat els pactes, esclatà una guerra entre tots dos senyors, que es resolgué amb un tractat de pau signat el 1194, que preveia la cessió al comte d’Urgell de diverses fortaleses, entre elles les de Ciutat, encara que, en canvi, del retorn de la de Castellbò.
Una nova guerra d’Ermengol d’Urgell contra Arnau de Castellbò i Roger Bernat de Foix originà la signatura d’un nou tractat de pau, el 1206, pel qual es reconeixia, un cop més, la sobirania del comte sobre el castell de Ciutat i altres fortaleses.
La situació del castell de Ciutat, punt de fricció entre els interessos comtals, episcopals i vescomtals, es modificaria considerablement amb la incorporació del vescomtat de Castellbò al comtat de Foix, fet que s’esdevingué el 1226, a la mort del vescomte Arnau. Poc després, el 1256, el comte d’Urgell cedí en franc alou el castell de Ciutat a Roger IV de Foix. Ciutat esdevingué el centre estratègic de les aspiracions territorials dels comtes de Foix.
El castell fou totalment reconstruït durant el segle XVII. Això no obstant, disposem de la descripció de l’edifici medieval en el Spill…: “És edificada a quatre cayres, lisa sens ixir torra alguna, te gran mota dins la vila e de fora. (…) Item ha dins lo dit castell un pou rodó de pedra picada en què ha sempre aygua viva e trau-se ab torn, lo qual pou està en lo pati del dit castell y és cobert dit pou. Lo dit castell és tot cubert de llosa de pedra molt prima. Item ha dins lo castell una capella e altar sots invocatió de Sanet Jordi, no té renda alguna”.
Actualment, no hi ha cap element que pugui atribuir-se amb certesa a la construcció medieval. Probablement algun fragment del mur nord-oest de l’estructura superior, al capdamunt del qual sembla dibuixar-se l’arrencada d’una torre, pugui ser anterior a l’obra moderna. Es distingeix dels murs clarament del XVII, per una fonamentació ben diferent i per l’ús de còdols de granit sense treballar, units amb un morter molt sòlid. El pou que s’esmenta en el Spill… encara hi és. Modernament va tenir una notable importància com a fortalesa fronterera en les guerres contra França.
La resta de fortificacions connectades amb el castell de Ciutat—la Torre de Solsona, el fortí de la Paella i la Ciutadella o Torre Blanca— semblen clarament obra moderna. (AVB)
Torre de Solsona
A 1 km de la Seu d’Urgell, en el punt quilomètric 129 de la carretera C-1313, damunt el primer turó que hi ha entre el Segre i la Valira, s’alça la fortalesa coneguda com Torre de Solsona.
Aquesta torre, coneguda igualment com la Torreta, ha estat sempre íntimament lligada amb el castell de Ciutat, igual com la Ciutadella o Torre Blanca. Avui hi ha una caserna militar. Totes tres fortaleses formaven un sistema defensiu de primer ordre, gràcies a la seva excepcional situació: en tres turons, separats per uns 500 m cadascun, dominant perfectament l’entrada al pla de la Seu per la vall del Segre i per la Valira.
La construcció de la torre segurament fou deguda a la iniciativa dels vescomtes, i no sembla descabellat relacionar-la amb els impulsos fortificadors de Ramon o d’Arnau de Castellbò, cosa que situaria la data aproximada de la seva construcció cap a la segona meitat del segle XII.
Consta bàsicament d’una gran torre rectangular i un mur que l’encercla entorn seu. La major part sembla obra de l’inici del segle XVII, com si s’hagués bastit una petita fortificació sobre les restes de la primitiva torre, paral·lelament a la reconstrucció del castell de Castellciutat. També la utilització del reducte fins a la darrera guerra carlina de segur que ha deformat considerablement l’aspecte original del conjunt.
De l’edificació més antiga resten unes filades de còdols —que no fan més d’1 m d’alçada a la part més alta— que suporten les parets de la torre. Les façanes nord-oest i sud-oest reposen sobre una base excavada a la roca, força tova. Una muralla, també del XVII, probablement feta sobre una d’anterior, envolta la torre, si bé ha estat enderrocada en diversos indrets.
Dues construccions modernes es presenten adossades a la torre sense comunicar-s’hi directament: una cambra a migdia, de petites dimensions i amb tres obertures i una mena de llarg magatzem amb volta, a un nivell inferior. (AVB)
La Torre Blanca
Castell o fortalesa subsidiària del castell de Castellciutat. Era situada a l’extrem oriental del sector fortificat de Castellciutat, que constituïa un dels punts forts que es distribuïen en els tres tossals que fermaven la fortalesa. Es va destruir en part, i les seves restes es van englobar al final del segle XVII en construir la nova ciutadella que va reemplaçar l’antic castell. Com que és coneguda amb aquest nom propi de “Torre Blanca”, en fem esment a part del conjunt de Castellciutat. (RMAE)