L’antiga església de Sant Miquel ocupava el solar on ara es dreça l’església gòtica de Sant Domènec. L’any 1021, en el testament del sacerdot Vives, hi ha una deixa a favor de l’obra de l’església de Sant Miquel, però sense cap especificació del seu topònim, encara que sembla factible que es refereixi a Sant Miquel de la Seu. L’església fou edificada pel bisbe Ermengol que, en el seu testament del 1033 (on s’especifica que ell l’edificà) li deixà els alous que tenia a Gramós, Validan, Vilva, Sardina, a més de masos i les propietats que posseïa a la vall de Ripoll. Al llarg del segle XI l’església fou objecte de diverses deixes testamentàries, algunes d’elles datades entre els anys 1055 i 1081, amb l’especificació que eren per a la seva obra. Sant Miquel, documentat com a cenobi ja l’any 1037, fou objecte l’any 1096 d’una important deixa testamentària amb la condició que els clergues que servien l’església havien de viure sempre sota la regla de sant Agustí. Aquesta clàusula es degué complir, car l’any 1122 la canònica de Sant Miquel era reorganitzada sota la regla agustiniana i amb la direcció d’un prior. La decadència de la seva comunitat al llarg del segle XIII fou la causa que el bisbe Guillem de Montcada (1294-1308) suprimís la comunitat i adjudiqués els seus béns a la canònica de Santa Maria. Sant Miquel restà com a església parroquial, categoria de la qual encara gaudia l’any 1312 quan fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. A mitjan segle XIV l’església fou donada a la comunitat de Sant Domènec, que hi bastí un nou edifici sota l’advocació de sant Domènec. La titularitat de Sant Miquel passà a l’església de Sant Pere, situada a llevant de Santa Maria. L’any 1391 el vicari de Sant Miquel pagava de dècima la quantitat d’1 lliura i 5 sous.