Vista aèria del centre històric de la vila, en què s’observen el nucli inicial al nord i l’eixample medieval amb el nucli catedralici al sector de llevant.
ECSA – A. Villaró
Situació
La ciutat de la Seu d’Urgell es troba situada en l’interfluvi del Segre i la Valira, damunt una petita terrassa fluvial. Hi conflueixen dues vies de comunicació importants, la carretera C-1313 de Lleida a Puigcerdà i la C-145 que es dirigeix a Andorra.
Mapa: 34–10(215). Situació: 31TGC735905.
Les muralles que encerclaven el nucli medieval de la Seu d’Urgell conformaven un recinte de forma triangular i foren enderrocades del tot al final del segle passat. Fins aleshores la població havia romàs circumscrita dins el clor murat, i l’aterrament d’aquest permeté la formació de nous ravals. Actualment, només n’hi ha vestigis en el subsòl dels edificis propers al portal de la Princesa i a la façana de llevant de la ciutat, paral·lela al Segre.
Nucli urbà
L’evolució dels sistemes defensius de la ciutat va estretament lligada al seu desenvolupament urbà. No obstant això, la construcció i la reconstrucció de les muralles foren motivades sempre per la desprotecció de la ciutat davant els conflictes bèl·lics, sense que, de bon començament, hi hagués una consciència clara de quines eren les necessitats defensives de la ciutat.
El trasllat de la catedral del turó que ocupa avui Castellciutat al repeu que fa la plana al·luvial damunt el Segre és un dels punts menys aclarits de la seva història. El més probable és que la fundació de la Seu, la parròquia de Santa Maria del Raval, ocorregués els primers anys del segle IX, com a conseqüència de la interacció de dos elements determinants. En primer lloc, la destrucció de la primitiva seu visigòtica, ocasionada pel més que probable atac d’‘Abd al-Malik l’any 793, mentre tornava per la vall del Segre de la seva infructuosa expedició a Septimània. El segon fet, que degué ser el determinant, fou la presència franca, en un procés paral·lel a l’experimentat a Girona. La decisió de bastir la catedral en un indret diferent a l’original sens dubte tingué molt a veure amb l’heretgia del bisbe Fèlix d’Urgell i, especialment, amb la profunda reforma eclesiàstica duta a terme a la zona pels bisbes Leidrad de Lió i Nebridi de Narbona. La necessitat d’una renovació completa de les estructures eclesiàstiques del bisbat després d’una heretgia que havia fet trontollar l’estratègia de Carlemany al sud dels Pirineus seria, doncs, determinant.
Plànol de la vila de la Seu amb indicació dels recintes murats i senyalització dels principals edificis medievals.
A. Villaró
L’emplaçament de la seu episcopal al pla, que davallà del turó de Castellciutat al començament del segle IX, es va fer en un indret que, tot i ser pla, no descurava del tot la seva protecció. En efecte, la nova seu se situà en una petita elevació del terreny sobre el Segre. Tanmateix, en un primer moment, no hi va haver cap estructura de muralles que protegís la ciutat: només les façanes cegues de les cases oferirien alguna protecció. És el cas fàcilment observable a la façana de llevant de la ciutat: des de la catedral cap al sud, les estructures defensives de la ciutat s’integren en les façanes de les cases, que no tenen cap obertura fins a una alçada considerable, i fins i tot presenten espitlleres a determinats indrets. Aquest esquema, tot i que era més fàcil de conservar a la façana de llevant, on el pendent pronunciat sobre el riu facilitava l’ús de la paret amb finalitats defensives, es repetiria a la resta de la ciutat.
En un primer moment, fins a l’expansió del segle XII, la ciutat —sense muralles pròpiament dites— formava una mena de triangle, dos dels costats del qual els formarien la part exterior del carrer dels Canonges, i l’altre, el limitat pel carrer de Sota Palau. Els carrers principals serien dos: el dels Canonges i el de l’Escorxador, amb petites vies que els unien. No hem de voler veure una estructura tancada: aquest primer esquema no es veuria constrenyit per una muralla sòlida, i segurament ja des dels primers moments hi hauria edificacions al Carrer Major i al barri de Sant Nicolau i Capdevila, que al llarg del segle XII deurien créixer considerablement. En diversos documents del segle XVIII hi ha ben present el record d’una ciutat que no havia crescut encara fins al Carrer Major, i que presentava alguna mena d’estructura defensiva pròpia.
D’aquest primer moment dataria el portal del carrer dels Canonges, tot i que el que hi ha ara és segurament posterior. Hi hauria un altre portal al sud —el que s’anomenaria de Tredós— i un altre per anar a la Cerdanya, a llevant. Possiblement se n’obriria un altre a ponent. Dissortadament, les evidències que tenim per a fer aquesta descripció, —especialment pel que fa al nombre i la situació dels portals— són escasses, i es desprenen més aviat de l’anàlisi de l’evolució posterior del clos urbà.
La situació política del final del segle XII fou determinant perquè la ciutat necessités una muralla més sòlida que no pas la primera solució adoptada. El creixement del poder del vescomtat de Castellbò i la seva definició com a un poder hostil al bisbe d’Urgell va materialitzar-se l’any 1195, en què Arnau de Castellbò, amb el comte de Foix, assaltà la ciutat, pràcticament indefensa. La continuïtat de l’amenaça obligà la ciutat a dotar-se d’una estructura defensiva sòlida i segura. El traçat de la muralla ja devia incloure els barris nous producte de l’expansió de la ciutat, i l’antiga disposició defensiva de la ciutat degué ésser desbordada per una obra radicalment nova i que només respectava la façana de llevant, la protecció que aprofitava el desnivell vers el riu.
Aspecte de les excavacions efectuades l’hivern del 1991–92 al subsòl de l’ajuntament de la Seu, en les quals s’han identificat les restes d’un edifici que probablement corresponguin a l’església de Santa Eulàlia.
ECSA – A. Villaró
L’empresa de la construcció del recinte murallat fou realitzada conjuntament pel capítol i pel poder emergent dels ciutadans. El límit de la muralla corresponia exactament al triangle que avui forma el nucli antic de la Seu. Hi havia quatre portals: el de Cerdanya, vora l’ajuntament, el d’Andorra, al nord del barri de Capdevila, el de la Princesa, a ponent, i el de Tredós, al sud. No hi ha evidència que la Seu medieval ultrapassés els límits definits per la muralla. Hi ha l’excepció del convent dels Predicadors, aixecat el 1273 extramurs, vora el portal de Cerdanya, i que fou enderrocat el 1364 en vista de l’amenaça dels exèrcits dels comtes de Foix.
Les restes que han arribat als nostres dies corresponen només als fonaments de la muralla de final del segle XIII i al portal nord de l’estructura defensiva anterior, el que va del carrer dels Canonges al Carrer Major.
Els fonaments que s’han pogut identificar com a pertanyents a la muralla eren formats per còdols units amb una argamassa de calç de molt bona qualitat, d’uns 2 m metres d’ample. No hi ha cap pany de paret atribuïble a la muralla, que sembla que, en aquesta època, no tenia torres. El recinte fortificat fou modificat profundament el 1370, i encara més al segle XVII, amb l’afegit de noves torres i barbacanes.
El portal del primer recinte clos de la ciutat és un conjunt d’arcs ogivals que connecten la part alta del carrer dels Canonges amb el sector del Carrer Major que s’orienta de llevant a ponent. Tot fa suposar que es tracta d’una reconstrucció —datable al final del segle XIII o durant el XIV— del portal anterior, i que devia conservar la seva estructura primitiva.
Bibliografia
- Pujol, 1984, pàgs. 555–568; Baraut, 1984–85, vol. VII, pàgs. 515–525; Batlle, 1985; Baraut, 1986–87, vol. VIII, pàgs. 483–492.