El lloc de Ciutat, situat en un turó que domina l’aiguabarreig dels rius Segre i Valira, i tota la plana de l’Urgellet, des del congost del Baridà fins al de Tresponts, és habitat des de molt antic; segons les geografies de Plini i Estrabó, era la Civitas Orgellia, capital dels ceretans, emplaçada al lloc del poblat d’Arse-Durgui.
Cal assenyalar que, tot i aquesta relació amb el mon romà, en aquesta època la seva importància és secundària amb relació a Llívia (lulia Ubica) que era el principal establiment romà de la regió; aquesta és la versió històrica tradicionalment admesa, però fins ara no s’ha trobat confirmació en l’arqueologia ja que no s’han fet troballes d’època romana a l’indret. Ben aviat, la desaparició de l’estructura administrativa del Baix Imperi i l’establiment de l’organització jeràrquica de l’església cristiana feren que la seu del bisbat d’Urgell, al segle VI, no fos Llívia sinó la Civitas, situada a l’altre extrem del territori pirinenc de la Cerdanya, la vila, que adoptà el curiós topònim de Ciutat.
El domini musulmà en aquesta zona, si va existir, no fou gaire llarg, ja que l’any 785 es documenta el domini franc de la regió. Poc després, el 793, la Civitas Orgellia seria afectada pels estralls de l’exèrcit musulmà, en la ràtzia d"Abd al-Malik, en retirada, sense que es pugui precisar l’abast de la seva escomesa; en alguns documents del segle XI s’esmenta com a Civitas tracta, expressió que tant pot correspondre a una realitat física, com al fet de la pèrdua d’importància arran del trasllat de la seu episcopal al Vicus situat al pla, en la unió dels rius, i en la cruïlla dels camins cap al S, cap a la Cerdanya, i cap a les valls d’Andorra.
De fet, la rellevància que podia tenir la vila de Ciutat va decaure quan, com a símptoma del seu afebliment s’estableix la seu episcopal al Vicus de Ciutat, in Sedis Vico, abandonant el seu antic emplaçament, no sabem si per motiu de les agressions sofertes, o bé per raons més profundes, és a dir d’ocupació de les riques planes, abandonant els establiments aturonats, hereus dels establiments més antics.
Tanmateix, resulta molt interessant, malgrat que només puguem plantejar el fet que el bisbat, d’època post-romana, no s’establís a l’antiga capital de Llívia, sinó a la vila de Ciutat, la qual cosa representa un evident trasllat de la capitalitat política, des de la Cerdanya cap al pla de l’Urgellet. També, en aquest mateix sentit, cal reflexionar en la persistència d’un topònim com el de Ciutat, per a designar un establiment amb funcions prou importants per a esdevenir seu episcopal, i substituir així la capital tradicional de la dominació romana en el país dels ceretans.
El trasllat de la seu episcopal, i l’establiment de la nova capital en el Vicus del pla, representà la decadència del nucli de Ciutat davant la puixança de la nova capital de la Seu d’Urgell, i el seu nom actual de Castellciutat, que apareix ja al segle XVI, concretament en la visita pastoral del 1515; però no és fins al segle XVII que s’imposa la seva denominació.
La vila de Ciutat, com a possessió dels comtes d’Urgell, fou donada en penyora pel comte Ermengol III al bisbe Guillem de la Seu, amb motiu de la convinença que l’any 1054 se signà entre ambdues parts, per la qual el comte prometia lliurar al bisbat el castell de Solsona en el termini d’un any, i com a penyora lliurava el terme, la vila i les esglésies de Ciutat. El domini de Ciutat retornà als comtes, que l’any 1135, per sentència arbitral, cediren el lloc a Pere I de Castellbò perquè hi bastís una fortalesa, i el terme de Ciutat passà a formar part del vescomtat de Castellbò. El seu hereu Ramon de Castellbò, l’any 1154, prometia fidelitat al bisbe, exceptuant la fidelitat que devia al comte d’Urgell. L’any 1190, el vescomte Arnau de Castellbò fou autoritzat a reconstruir el castell de Ciutat, sota la potestat del comte d’Urgell. L’any 1195 el mateix vescomte atorgava als habitants de la vila de Ciutat carta de franquesa, i els concedí, entre altres beneficis, els emprius i l’ús de les pastures, llenyes, molins i altres, a més de declarar-los francs i quitis de quèsties, toltes, forces, acaptes i altres mals usos.
Al final del segle XV i al començament del segle XVI, moment de realitzar-se el capbreu i l’Spill… del vescomtat, la vila de Ciutat era el centre del quarter de Ciutat del vescomtat i comprenia, a més de la vila, les poblacions i els termes de Civís, d’Aós, de la vall de Sant Joan, d’Arcavell, Bellestar, Campmajor, l’abadia de Sant Serni de Tavèrnoles, el castell de la Bastida d’en Donat d’Aguilar, Estamariu, la Bastida d’Hortons, Adraén, el lloc de Cerqueda i la salvaguarda dels llocs d’Asnurri i Argolell, a més de certs drets sobre els llocs del capítol de la Seu, Lletó i Ges.
En el capbreu llevador de la comanda de Susterris del 1378, consta com aquesta tenia establerts al terme de Ciutat 8 homes propis.
En la documentació coneguda datada entre els segles IX i XII, apareix esmentat, amb profusió, el terme de Sant Feliu. Aquesta advocació s’ha relacionat tradicionalment amb Sant Feliu de Ciutat, però l’existència, dins del mateix terme de Ciutat, de la vila i església de Sant Feliu d’Iel, fan molt difícil, en alguns documents, escatir amb quin dels dos termes i esglésies s’han de relacionar. Malgrat la confusió que en algunes ocasions es pot produir, es pot establir un conjunt de viles i llocs que apareixen vinculats a I’“apendicio de Sancto Felice in Civitate,” així la vila d’Iel (912) amb dues esglésies dedicades, respectivament, a sant Pere i sant Feliu; la vila d’Erasús (952), amb l’església dedicada a sant Vicenç, i la possible capella dedicada a la Santa Creu; la vila de Sant Esteve del Pont (961) amb l’església parroquial dedicada a sant Esteve; i els llocs de Benavarri (950), d’Isla (990), de Sant Julià i Camp Areny (1009), de Limers (1009, de Laguna Furt (1054), o de la vall de Peguera (1093).
L’església de Sant Feliu de Ciutat fou objecte de deixes en el testament del bisbe d’Urgell, Sisebut, datat l’any 839. L’església de Sant Feliu i Sant Martí de Ciutat fou consagrada l’any 952 pel bisbe de la Seu, Guisad II, a petició del comte Borrell, que la dotà amb les dècimes dominicals que tenia a Ciutat i a la vall d’Andorra, amb la vila de Bescaran, amb el castell de Sant Vicenç de la vall d’Andorra i la seva església de Sant Vicenç, entre altres possessions, com també amb llibres, ornaments i objectes litúrgics de culte. El comte Borrell confià el servei al prevere Seniofred, el qual també féu importants donacions a l’església. Per la seva banda, el bisbe li concedí les dècimes, les primícies i les oblacions dels fidels del seu terme, i l’església parroquial de Sant Martí de Terrassola, amb tots els seus termes. En el testament del 993, Borrell II deixà a Sant Feliu de Ciutat diversos alous situats al terme d’aquesta població.
En l’acta de consagració de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles del 1040, entre les possessions cedides al cenobi s’esmenta l’església de Sant Feliu de Ciutat, amb les seves sufragànies, dècimes, primícies, oblacions i defuncions.
En la visita realitzada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona a les esglésies de la diòcesi d’Urgell, els anys 1312 i 1314, figura l’església de Sant Feliu de Ciutat, dins del deganat d’Urgellet. En el llibre de la dècima de la diòcesi, del 1391, es relaciona el capellà de Ciutat, que pagava la quantitat de 16 sous. L’església parroquial de Sant Feliu de Ciutat també figura en les visites pastorals realitzades els anys 1515, 1575 i 1758. En la visita del 1575 s’indica la necessitat de reparar els teulats i les cobertes de l’església i d’acabar l’obra de la rectoria. Actualment l’església parroquial de Castellciutat és cap de demarcació parroquial.