Situació
Les torres del castell, juntament amb l’antiga església parroquial, s’alcen, separades per un D barranc, al vessant dret de la riera de Fonollosa, a l’extrem del pla i a la banda llevantina del terme. Long. 1°44’08” — Lat. 41°45’27”.
Una vista del conjunt de les fortificacions que resten de l’antic castell, amb dues torres de les quals l’adossada a les construccions modernes és l’element més interessant i antic.
J. Pagans-TAVISA
Una vista del conjunt del castell encimbellat dalt un turó i amb la torre alt-medieval encara persistent.
J. Pagans-TAVISA
S’hi va agafant la carretera de Manresa a Calaf, poc abans d’arribar a Fonollosa. En arribar al Molí de Boixeda (quilòmetre 7,9), hi ha un trencall on s’inicia la carretera que mena a Rajadell, a l’esquerra de la qual i al quilòmetre 3,6 sorgeix el camí carreter que, amb un breu recorregut, porta a les Torres de Fals. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell servia de defensa d’un territori que formava el seu terme que comprenia la major part de l’actual terme de Fonollosa, llevat dels territoris nord-occidentals que comprenen les parròquies de Fonollosa i Camps.
El castell de Fals no era format per un sistema normal de la resta de castells, ja que té dues torres ben separades, una protegeix el conjunt d’edificacions entorn de l’església i l’altra des d’un altre punt contribueix a la defensa del lloc. Aquesta torre més llunyana té un mur atalussat que l’envolta, d’època moderna, ja que estava preparat per a les armes de foc i l’artilleria.
La situació del castell relativament enclotada feia necessària una torre de guaita, que es conserva pràcticament sencera al mas la Torre.
Aquest castell és documentat des del 995 i la seva grafia oscil·la entre Falcos, Falchs, Falçs, sempre com a plural i no pot ser que procedeixi d’un antropònim com s’ha pretès.
El domini d’aquest castell fou detingut pels vescomtes de Cardona, documentat des del principi del segle XI, i degueren posseir-lo en alou ja que no apareix en cap jurament de fidelitat fet pels vescomtes als comtes de Barcelona. El domini dels vescomtes sobre aquest castell, que mai no es va moure de la família, l’hem de deduir indirectament per l’existència d’un feudatari anomenat Bonfill de Fals, que participà en els actes vescomtals, el primer l’any 1021 (Bonefilio de Falchos) en una donació dels vescomtes a Sant Vicenç de Cardona i el segon el 1026 (Bonefilio de Castro de Falcos), quan el vescomte Bermon el nomena marmessor citant-lo com a fidel seu, i el 1039 torna a ser marmessor de la vescomtessa Engúncia, i el 1042 en el testament del bisbe-vescomte Eriball, i també per les deixes que fan a l’església de Sant Vicenç de Fals o a Santa Maria del Grau en els esmentats testaments. Així els vescomtes de Cardona devien ésser els senyors eminents del castell de Fals que els hauria pervingut per aprisió, i la família cognominada Fals serien els feudataris o castlans.
Els anys 1123 i 1143 és citat en sengles documents un Arnau Bernat de Falçs. El 1176, trobem un Ponç de Falçs, que fou succeït per un fill homònim. En morir aquest darrer, el castell fou heretat per Elissèn de Falçs, documentada ja el 1221 i casada amb Ermengol “Sensterra”; aquesta Elissèn deixà el castell de Falçs, tingut pel senyor de Boixadors, a la seva filla Romia.
Al 1275, s’esmenta un cavaller Guillem de Falçs. Durant els segles immediatament següents, el castell de Fals (o Falçs) continuà formant part de la senyoria dels Cardona. Segurament, la segona torre del castell, situada a l’altra banda de la torrentera, fou construïda en aquesta època, cap al final de l’edat mitjana.
El castell de Fals quedà vinculat el 1314 al vescomtat que el vescomte Ramon Folc VI organitzà amb el seu patrimoni i seguí formant part de l’evolució d’aquest grup de propietats vescomtals primer, després comtals i finalment ducals fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. (ABC-JBM-MTS)
Castell
Planta del conjunt amb les dues torres.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Secció per l’eix indicat a la planta superior. La torre del costat nord-oriental és la part més antiga que es conserva del castell. La planta circular, és romànica. L’altra, del costat de migjorn, és més tardana. Malauradament la manca de facilitats que hem trobat prop dels propietaris actuals del castell de Fals ens ha impossibilitat de completar la planimetria de la torre romànica; hom ens ha dit que el seu nivell més inferior tenia uns murs d’un gruix aproximat de 3,20 m.
A. Mazcuñan-F. Junyent
De l’antic castell de l’alta edat mitjana, probablement, només en resta una torre situada dalt un pujol que domina la confluència d’una torrentera amb la riera de Fonollosa.
La forma de la planta d’aquesta torre és circular, encara que, com s’esdevé en la major part d’aquestes torres rodones primerenques, és una mica deformada. Especialment la seva base és molt irregular; només a partir dels 3 m d’alçada la construcció comença a prendre la seva forma circular.
El diàmetre exterior de la torre és de 9 m i té una alçària d’uns 19,50 m.
L’edifici es fonamenta sobre la roca. Com hem dit, les pedres de la seva base són molt irregulars, gens treballades i molt grosses (99 × 29 cm, 96 × 37, 92 × 55; a la cara exterior arriben a tenir 90 × 95 cm); són posades tan maldestrament que ni és possible d’endevinar gairebé la forma de la planta. Tanmateix, aquests rocs són units amb morter, força blanquinós —conté molta calç com el de moltes construccions de vers l’any 1000— i que, fins i tot, es pot arribar a desfer amb els dits. Als paraments externs encara resten grans pegats de l’arrebossat que devia cobrir els murs.
Vista de la torre romànica, des del costat de ponent, enfilada dalt el turó.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Un detall de l’aparell de la torre romànica a la part inferior.
F. Junyent-A. Mazcuñan
D’una manera lògica, a mesura que hom s’enfila torre amunt, les pedres són més petites; això és així especialment a partir dels 5 m. Els carreus continuen essent molt irregulars, sense haver sofert gairebé cap tipus de treball. Amb tot, per damunt del nivell de la porta, les pedres ja són més regulars.
Al cim de la torre hi ha unes filades que probablement foren afegides en una època posterior a la que fou construïda la resta de l’edifici; corresponen als seus últims 6 m. Els carreus d’aquestes rengleres són tallats i més regulars. Tot això fa pensar que aquesta torre inicialment només devia tenir uns 16 m.
La porta original, que és una obertura que talla el mur, és situada a uns 8 m per sobre del nivell de la roca a la banda nord-occidental. Cal dir, però, que la porta que es feu inicialment devia ésser diferent de la que podem veure ara; amb els segles s’hi han produït nombroses transformacions, especialment als muntants i al llindar.
L’arc que hi ha sobre la llinda d’aquesta porta sembla bastant primitiu; és constituït per diverses lloses verticals i no és pas de mig punt; és lleugerament apuntat o, potser, més aviat, cal dir que forma gairebé un angle obtús. Cal suposar que, com s’esdevé a Coaner —torre propera a aquesta i amb unes característiques molt semblants— els muntants d’aquest arc devien ésser avançats. Actualment, sota l’arc, hi ha una gran llinda de pedra potser original o possiblement afegida més tard.
Els muntants d’aquesta porta sí que sembla segur que foren alterats. Per començar veiem que no tots dos són iguals. Un d’ells —el de la dreta, des de fora— ni tan sols fou refet amb el mateix tipus de pedres que la resta de la construcció. Així mateix, tots els carreus que hi ha sota l’esmentada porta sembla que hi degueren ésser col·locats ran d’una reconstrucció.
A la part dreta de la porta —també vista des de l’exterior— hi ha una sèrie de lloses arrenglerades verticalment i clavades perpendicularment a la paret; són situades a menys d’un m d’aquesta obertura i van des de sobre l’arc fins a sota el llindar.
Segons habitants del veïnat, a l’interior de la torre hi ha dues falses cúpules, el nivell superior d’una de les quals ha de correspondre amb el de la porta. Cal suposar que, per damunt d’aquestes dues cúpules hi devien haver encara un o dos pisos més.
Per tot el que hem esmentat fins ara —tipus d’aparell, característiques del morter, forma de la porta, dades documentals, etc.—, podem pensar que la major part d’aquesta torre fou construïda al voltant de Pany 1000, segurament abans de l’any 1021, data en què és esmentat el primer castlà. Segurament fou feta en la mateixa època que es bastí la propera torre de Coaner. La forma de les pedres, especialment la de les de la base, i la manera com estan col·locades fan pensar que degué ésser construïda en un moment de perill. (JBM-MTS)
Una vista de la torre més tardana. Al fons, mig tapada, la romànica.
F. Junyent-A. Mazcuñan
La segona torre, situada a migjorn de la primera, és una construcció també cilíndrica, d’estructura molt simple, que es dreça fins a uns 17,20 m d’alçada a partir d’un pla circular, que ve donat per un diàmetre extern de 9 m i per un altre d’intern que supera lleugerament els 4 m, la resta del quals confereix a les parets un gruix de 247 cm, mida que, en no haver-hi cap desgruixament, es fa constant a tot el llarg de la torre, amb la consegüent repetició dels diàmetres a tots els compartiments.
La separació dels diversos nivells de què consta la torre ve donada per tres ressalts, a manera de cornisa, sobre els quals, sens dubte, devien reposar-hi uns empostissats. La distància existent entre cada tram és de poc més de cinc m, la qual cosa fa que la torre estigui dividida en tres nivells d’idèntiques proporcions, concretats en uns baixos i dos pisos, capçats per un terrat que, lògicament, té una alçada ostensiblement més reduïda.
L’única obertura que perfora els murs de la construcció consisteix en una porta, situada a la banda nord-occidental i a l’alçada del primer pis (a uns 7 m del terra a l’exterior i a uns 5,5 a l’interior), que figura amb una obertura rectangular (150 × 82 cm), rematada amb una llinda consistent en un bloc monolític de pedra disposat horitzontalment. A tocar aquesta llinda hi ha dos forats rectangulars, i al dessota de la porta dos més de quadrangulars. En els primers s’hi devien inserir uns cabirons que hom utilitzaria per a facilitar l’ascensió d’objectes a la torre, mentre que els segons devien servir per a sostenir, a partir de dues bigues, una plataforma de fusta, la qual, potser, era protegida amb un teulat recolzat damunt els cabirons superiors, funció que, deixant a part la que hem dit primer, també ens sembla possible.
Hom ha aparellat aquest edifici amb blocs de pedra, molt treballats i ben carejats, que es disposen en perfectes filades horitzontals ensems que es distribueixen a trencajunt. A la base hom pot observar uns blocs de mides considerables (39 × 107 cm; 39 × 65 cm; 39 × 86 cm; …), bé que, a mesura que l’edifici va guanyant alçària, els carreus redueixen llur volum per a esdevenir pràcticament quadrats.
Pel que fa a la coloració dels que conformen l’aparell, aquesta varia segons l’indret que ocupen, de tal manera que els de la base adopten un to grisenc, els de la meitat de la torre són vermellosos i els del capdamunt mostren aquest darrer to, però més pujat. D’altra banda, tots els blocs són fixats i reblits amb un morter, de color grisenc i molt compacte, compost de sorra i calç, amb nombroses partícules de grava.
Al cimal de la torre hi ha algunes osques propiciades per la desaparició d’alguns carreus. Altrament, a la meitat meridional i a mitja alçada de l’edifici, s’hi constata un seguit de forats quadrats i dues mènsules.
Les marques dels picapedrers que desbastaren i treballaren els carreus que conformen l’aparell, són molt abundoses i força variades, podent-s’hi observar símbols o senyals com una ombrel·la, un semicercle de radi ultrapassat, una figura semblant a un tascó, un romb, una incisió semblant a una A i diferents tipus de creus.
La meitat sud de la torre és protegida per un mur de base atalussada, d’uns 4,80 m d’alçada en el punt més alt i d’uns 2 m d’amplada a la base, el qual s’inicia a la banda sud-occidental, paral·lel a la torre i a uns dos m d’aquesta per a prosseguir en línia recta a la meitat sud fins a perdre’s definitivament on s’inicia l’enderroc. Aquest mur és perforat per una porta, situada a migdia, de 80 cm d’amplada, i per 12 espitlleres, bé que les dues darreres només s’endevinen, ja que el mur en l’extrem sud-oriental apareix força trossejat.
Cal fer notar que l’extrem llevantí d’aquest mur de defensa adquireix una alçada superior a la donada anteriorment, ja que en aquest punt ha de salvar un fort desnivell del terreny, concretament a l’indret on la torre s’assenta sobre l’espadat, propiciant el desenvolupament i continuació de la defensa a manera de mur de contenció.
L’aparell és fet amb blocs de pedra picada, de color més fosc que els de la torre, disposats en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt. El morter que els lliga mostra les mateixes característiques que el que hem descrit anteriorment en referir-nos a l’aparell de la torre.
La torre sembla que obeeix a una ampliació del castell portada a terme el segle XIV, o bé, en tot cas, el final del segle XIII, mentre que el mur atalussat que la circumda ja respon a una construcció moderna. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: “Les torres” —en realitat, castell— de Fals, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 1976, pàgs. 639-648.