Situació
Aspecte que ofereix el conjunt del castell, del qual la part romànica que ha pervingut és constituïda per l’església de Sant Sebastià, antigament anomenada Sant Esteve, notable edifici de planta circular.
J. Pagans-TAVISA
.
Les ruïnes del castell, juntament amb l’església de Sant Sebastià, coronen un serral, anomenat Turó del Castell, que es dreça a la riba esquerra del Llobregat i sota el qual, vers el sud-est i no gaire lluny, s’arrauleix el poble de Sallent. Long. 1°54’40” Lat. 41°48’52”.
Per anar-hi cal agafar la carretera de Manresa a Berga per emprendre, poc abans d’arribar al Parador del Lleó, la carretera que mena a Artés. Tot just començada i abans d’arribar a Cabrianes, cal agafar un camí carreter que, sorgint de l’esquerra i vorejant el Llobregat, porta al pou nou de la mina, des d’on es pot ascendir al cimal del turó, on se situen les construccions medievals. Cal dir que s’hi pot pujar tant a peu com amb cotxe, bé que aquest darrer sistema, per l’estat del camí, no és massa recomanable, especialment després d’haver plogut.
Hom també hi pot anar per Sallent entrant pel pont vell bo i cercant el mateix camí que hem descrit anteriorment. (FJM-AMB)
Història
El nom de Sallent apareix per primer cop el 955 (ipso Saliente). Els senyors o vicaris comtals del castell foren els Gurb-Queralt; el primer conegut és Sendred de Gurb, que consta que ho era el 1005. El domini d’aquesta família perdurà fins al 1208 quan Berenguer de Queralt vengué el castell al rei Pere I. El domini reial no durà quaranta anys, ja que el 1246 el rei Jaume I permutà al bisbe de Vic el castell de Sallent per altres béns que el bisbe tenia a València. Després de diversos conflictes jurisdiccionals el rei Jaume II feu al bisbe de Vic una confirmació-venda de tota la jurisdicció dels termes de Sallent, Artés i Castellnou de Bages, que els bisbes vigatans havien unit per formar una baronia. El domini episcopal durà fins a la desaparició dels senyorius.
El castell de Sallent tingué diversos feudataris, els Calders i els Talamanca, i els Santa Coloma com a continuadors dels Talamanca. També hi hagué una família de castlans cognominats Sallent. (ABC)
Vegeu a continuació la llista de vicaris o castlans del castell de Sallent, des del 975 fins al 1225. Jaume I el Conqueridor el 1246 permutà el castell al bisbe de Vic, que el posseí fins al segle XIX.
Vicaris o castlans del castell de Sallent
| Sendred de Gurb, casat amb Matresinda | 975-1015 |
| Bernat de Gurb, fill de l’anterior, casat amb Quixol | 1019-1049 |
| Guillem I de Queralt o de Gurb, fill de l’anterior, casat amb Ermessenda | 1055-1083 |
| Bernat I de Queralt, fill de l’anterior, casat amb Teresa | 1076-1104 |
| Berenguer I de Queralt, fill de l’anterior, casat amb Sança (d’Anglesola?) | 1091-1036 |
| Berenguer II de Queralt, fill de l’anterior, casat amb Analgis (de Calders?) | 1150- † 1165 |
| Sibil·la I de Queralt, filla de l’anterior, casada amb Galceran de Sales | 1065- † 1195 |
| Berenguer III de Queralt, fill de l’anterior, casat amb Elisenda de Cervelló | 1168- † 1225 |
| (AFE) |
Castell
Del castell només es conserven uns esfondralls, consistents en part de les muralles, on en un fragment es fa ben patent el camí de ronda, i en algunes torres de flanqueig, unes més ben conservades que les altres. A part d’això, al costat de l’església, també hi ha les restes d’una construcció de notables proporcions, però de factura moderna.
Per bé que aquestes ruïnes, tal com acabem de veure, són prou abundoses, tanmateix, deixant de banda la construcció moderna, ateses les seves característiques, no sembla pas que corresponguin al període romànic, sinó a una remodelació portada a terme el segle XIV, època en què el castell de Sallent, com tants d’altres, seguint el manament de Pere III, fou enfortit i ampliat amb noves muralles. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall, Albert Benet i Pere Català; Castell de Sallent, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 737-746.