Situació
.
L’església de Sant Pere, flanquejada pels masos del Sellarés i de Sant Pere, es dreça al bell mig d’un planell enlairat estès a la banda oriental del terme i molt proper al termenal d’Avinyó. Long. 1°55’18” - Lat. 41°50’25”.
Vista de l’església amb la capçalera, a llevant, bellament ornamentada amb arcuacions i bandes llombardes. La foto fou feta el setembre de l’any 1979 quan s’estaven acabant els treballs de restauració duts a terme per membres del F.A.E.S.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Panoràmica amb l’església des del cantó de llevant durant els treballs de restauració.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Per anar-hi cal seguir una pista que comença, a mà esquerra, davant el cementiri de Sallent i que, bo i passant per una bòbila i avançant en direcció nord-est, porta a la capella, amb un recorregut d’uns tres quilòmetres. Cal demanar la clau al mas Sant Pere, que és vora l’església. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sallent, al lloc de Serraïma. Primerament degué dependre de la parròquia de Sant Martí de Serraïma, per obtenir aviat la categoria de parròquia, que no ha deixat mai i que conserva encara. Depengué del monestir de Sant Benet de Bages i després passà a l’arxipreste de Moià.
El lloc apareix documentat des del 1003 i l’església és esmentada el 1021, quan una dona, Retrus o Rotrudis, cedí al monestir de Sant Benet de Bages un alou amb l’església de Sant Pere, que per les afrontacions ha d’ésser la de Serraïma, car la mateixa dona el 1027 en el seu testament sagramental deixà al monestir l’alou de Serraïma. El monestir bagenc seguí rebent donacions o fent empenyoraments de béns situats a Sant Pere de Serraïma o a Serraïma Sobirana; en una d’aquestes alienacions, el 1112, se cita l’església de Sant Pere com a parròquia.
Malgrat això, en una relació de parròquies anterior al 1154 només és esmentada una parròquia a Serraïma i en la butlla que el 1196 el papa Celestí III concedí al monestir de Sant Benet de Bages només es relaciona l’església de Sant Martí amb totes les coses que li pertanyien, com si Sant Pere fos una pertinença seva.
Serà en una altra llista de parròquies del 1361 quan Sant Pere de Serraïma apareix definitivament com a parròquia. En l’administració del territori, el monestir de Sant Benet l’hagué de compartir amb d’altres monestirs que també hi tenien béns, si bé l’església era totalment dependència seva. El domini no fou fàcil, ja que el bisbe de Vic, des de mitjan segle XIII, fou senyor del terme del castell de Sallent i pledejà primerament per les parròquies i després per la jurisdicció senyorial. El resultat fou que el 1685 la parròquia de Sant Pere de Serraïma depenia de l’arxipreste de Moià, i en l’aspecte jurisdiccional el 1723 és el plet a favor del rei. La vida de la parròquia fou molt lànguida, sobretot després de la Pesta Negra, que deixà el poblament reduït a dos masos. Aquesta situació durà fins al 1878, que en un arranjament parroquial li fou unida la parròquia de Sant Martí de Serraïma i les capelles de Santa Maria de Fucimanya i Sant Sadurní del Pla, en terme d’Avinyó.
L’edifici sofrí diverses modificacions durant els segles XVI-XVIII, amb l’obertura de dues capelles laterals a mena de creuer, i una sagristia al mur de migjorn. El 1878, en ampliar el seu àmbit parroquial hagué d’allargar-se la nau uns dos metres, i a l’angle nord-occidental hom construí l’actual campanar, de torre quadrada; cal tenir en compte que en aquesta reforma s’aprofità un portal antic amb una data inscrita (1791) que no correspon a la de l’ampliació. Al mateix temps es construí un gran casal per a rectoria que tingué el poc encert d’utilitzar l’absis de l’església com a base d’una escala, tot mutilant-lo.
El 1936 fou profanada i posteriorment es tornà a obrir al culte després d’unes obres de restauració poc reeixides. Però com que no tenia rector, car era servida pel de Sallent, la rectoria es feia servir de paller i un incendi destruí la casa i començà la degradació de l’església, començant per l’absis mutilat que estava sense protecció. La secció d’Arqueologia del F.A.E.S. inicià la restauració de l’edifici que culminà el 1980, suprimint-se la sagristia i restaurant l’absis interiorment i exterior. En aquest arranjament hi ha col·laborat també el Servei de Restauració de Monuments de la Diputació de Barcelona i el bisbat de Vic, ultra les aportacions dels parroquians i d’altres sallentins. Actualment es troba en culte. (ABC)
Església
Planta de l’església, a escala 1:200. Originàriament constava d’una nau llarga amb un absis semicircular a llevant. En època posterior li foren afegides un parell de capelles, una per banda, les quals canviaren substancialment l’esquema inicial de l’edifici.
A. Baraut
L’església de Sant Pere, retornada ara en bona part al seu estat primitiu, és un edifici romànic erigit el segle XI a la manera llombarda. Malgrat les reformes i els afegitons de què fou objecte en el transcurs del temps, encara conserva pràcticament la seva estructura original, accentuada darrerament per les obres de restauració.
L’edifici consta d’una nau, oberta a llevant mitjançant un absis semicircular; la nau és coberta amb volta de mig punt seguit vorejada, a sota, per una cornisa motllurada, feta amb guix, desplegada a tot el llarg dels murs laterals; l’absis, per la seva part, és cobert amb una volta de quart d’esfera i és precedit per un petit cos d’edifici a manera de cor que fa la degradació amb la nau i introdueix l’absis. Els murs laterals han estat descarregats mitjançant dues capelles obrades posteriorment. L’absis és ornat amb un fris d’arcuacions cegues, dividides en tres sèries de quatre entre bandes llombardes. Els murs laterals de la nau també són ornamentats en la seva part superior, sota el ràfec, amb un fris d’arquets cecs, que fineixen just a l’indret on la nau fou allargada. La il·luminació del temple es fa a través de dos finestrals situats l’un al centre de l’absis i l’altre al mur de migjorn. Potser encara n’hi havia hagut un altre al mur de ponent, cosa que no podem saber amb seguretat. Les dues finestres presenten característiques idèntiques, és a dir, totes dues tenen doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt, fets amb una doble sèrie de petites dovelles.
El mur de ponent ja no forma part de l’obra original, com tampoc no són originals el campanar i les dues capelles que flanquegen la capella a manera de creuer. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra de mides més aviat petites, colpejats i escantonats amb el martell, que es disposen en filades i a trencajunt.
En portar a terme les obres de restauració, hom suprimí els murs de la vella rectoria i de la sagristia, amb la qual cosa es feu visible de nou la capçalera, la qual fou refeta ornant-la amb les decoracions ja descrites. Al mateix temps es consolidaren d’altres parts del temple i es refeu la finestra de migjorn. Pel que fa a l’interior, hom només ha restaurat la part del presbiteri i s’ha cuidat de fer una nova ara, de tallar una majestat de fusta i de reproduir una pintura de Sant Pere, bo i seguint la tradició romànica.
Després dels arranjaments al·ludits, l’església és en molt bon estat i el seu aspecte és molt digne. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Albert Benet i Clarà: Les quadres de Sant Pere i Sant Martí de Serraïma, a “Ausa”, vol. VIII, Vic 1975-1979, pàgs. 63-69.
- Albert Benet i Clarà: Restauració de Sant Pere de Serraïma, a “Regió 7”, 10 de maig de 1980.
- Francesc Villegas i Martínez: Una església romànica de la comarca que reneix de les runes. Sant Pere de Serraïma (Sallent), a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 30, 2ª època, Manresa 1979, pàgs. 22-23. (FJM-AMB)