Situació
Una vista des de llevant de l’exterior de l’església, els elements romànics de la qual resten esparsos per tot l’edifici, profundament transformats al llarg dels anys.
A. Mazcuñan-F. Junyent
.
L’església, que és propera al mas Santmartí, s’aixeca en una zona planera desplegada a la banda oriental del terme, prop del territori d’Avinyó. Long. 1°55’47” - Lat. 41°49’45”.
Des de Sallent, cal dirigir-se al cementiri, on hi ha una pista que s’inicia a mà dreta del fossar. Tot just començada es bifurca en dos camins, dels quals cal seguir el de mà dreta que, amb un recorregut d’uns quatre quilòmetres, mena a la capella. Per entrar a l’interior, cal demanar la clau al mas Santmartí. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sallent, al lloc de Serraïma. De molt aviat degué adquirir categoria de parròquia, que perdé al final del segle XIX. Depengué del monestir de Sant Benet de Bages i passà al bisbe de Vic.
El lloc apareix documentat el 1003, al mateix temps que ho és l’església. Aquesta, amb una gran part del territori, passà a dependre del monestir de Sant Benet de Bages, per una donació que el 1112 van fer Guillem Bernat i la seva muller, Adalendis, quan llur fill Pere entrà al monestir com a monjo, de diversos béns, entre els quals figurava la meitat de l’alou que tenien a la parròquia de Sant Martí de Serraïma, i arrodoní la propietat el 1220 amb una permuta que li proporcionà la propietat del mas Solà. No obstant això, altres monestirs tenien béns al terme, amb alguns dels quals havia de compartir el domini senyorial, sobretot la zona de Fucimanya quedà sota la jurisdicció del monestir de Sant Pere de la Portella. Entorn de l’edifici sorgí una petita sagrera de la qual només es noten alguns fonaments de cases. La funció parroquial que exercia, almenys des del 1112, perdurà fins al 1878, que fou unida a la veïna parròquia de Sant Pere de Serraïma. Actualment no té culte regular i es troba en un estat de conservació relativament acceptable, si bé no deixa d’haver-hi alguns indicis de degradació. (ABC)
Edifici
Aquest edifici, tot i que inicialment era una construcció romànica datable del segle XII, tanmateix ara, per les acusades transformacions que s’hi feren el segle XVIII, és molt difícil d’identificar com a obra romànica, per tal com, quan hom la reformà, li llevà essencialment l’estructura primitiva.
Així, doncs, hom suprimí l’absis i capgirà l’orientació de l’església obrint un portal a l’indret on abans hi havia la capçalera, de tal manera que el presbiteri fou traslladat al cantó oposat, és a dir, a la banda de ponent. Al mateix temps els murs del temple foren sobrealçats, es construí una nova coberta i s’erigí, a l’angle nord-est, un alt i esvelt campanar de torre, que suplí l’antiga espadanya. A més, l’església mostra els afegitons de dues capelles laterals a manera de creuer, una sagristia i una petita absidiola semicircular per a les fonts baptismals, situada a l’inici del mur de migjorn, la qual, malgrat que hi ha qui l’identifica com a pertanyent a l’obra romànica, no correspon pas a l’obra original.
Tomba apareguda durant una excavació de l’any 1973.
A. Benet
Conseqüentment amb això, de l’edifici primitiu només resten elements aïllats, embeguts per la construcció moderna. Hom pot veure encara pràcticament sencer el mur de tramuntana, on es fa ben palès el sobrealçament; també, encara que molt modificat, resta una bona part del mur de ponent, on s’endevinen els braços de la primitiva cadireta. Tret d’això, els altres elements que puguin quedar ja són gairebé impossibles d’identificar i difícils de destriar.
L’aparell corresponent a l’obra romànica ha estat fet amb blocs de pedra colpejats amb el martell, que es disposen en filades horitzontals, col·locades ordenadament. (FJM-AMB)
Necròpoli
A la tardor de l’any 1973 va aparèixer una tomba de tipus “cista” al costat de tramuntana de l’església de Sant Martí de Serraïma, a pocs metres d’ella, en la rasa entre el camí i el camp adjacent. Fou excavada per A. Benet, a qui devem aquesta informació, i R. Camprubí.
L’enterrament, amb diverses lloses a cada costat sense que se’n constatés la seva presència als extrems, tenia una llargada d’1,70 m i una amplada de 0,45 m. Orientada est-oest, contenia un esquelet amb els braços sobre el cos, com si tingués les mans agafades, que fou deixat al seu lloc. (ADJ-JGB)
Bibliografia
- Albert Benet i Clarà: Les quadres de Sant Pere i Sant Martí de Serraïma, a “Ausa” vol. VIII, Vic 1975-1979, pàgs. 63-69.