Situació
Peralada és una vila que es troba a la riba dreta de l’Orlina davant la seva confluència amb el Llobregat d’Empordà, rius que l’encerclen pel sud-oest i per ponent. El nucli més antic de la vila, enlairada damunt un petit turó, és al voltant del castell, centre del pagus i el comtat de Peralada.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG008842.
Hom pot arribar a Peralada des de Figueres, agafant una carretera que hi ha vers tramuntana i que hi porta després de passar per Vilabertran. (JVV)
Història
Pla de la població. Les muralles dibuixades de colorvermell són dels segles X-XI o, fins i tot, en algun sector, poden ésser més antigues i en d’altres potserforen refetes posteriorment. Les muralles marcadesamb color blau forenfetes després de l’any 1285.
Arxiu Històric del Coac, Girona
El lloc de Peralada, o de Toló, ja és documentat al segle IX i donà nom a un comtat o pagus. Ja en aquest segle apareixen esmentats un “comitato Petralatense” (843) o bé un “pago Tolonense” i un “territorio Petralatense” (880), evidentment en relació amb aquest lloc. Altres documents parlen del “castro Tholone” (977) i també dela “villa Petra Lata” (974). És força significatiu el fet que en parlar de Toló es faci més aviat referència al castell o a la població fortificada de tradició molt antiga i que, en canvi, el nom Peralada, segurament d’època alt-medieval, s’apliqui més aviat per a designar la població. A l’alta edat mitjana també hi ha documents en què es parla d’un castell de Toló i del seu suburbi, el qual en aquest cas no deu fer pas referència a un veïnat o raval, sinó més aviat al territori que depenia d’aquest lloc, que probablement devia coincidir amb el comtat.
Des del moment que l’Empordà passà a dependre dels reis francs, els comtes d’Empúries-Peralada foren els senyors d’aquesta població. Peralada, segurament envoltada de muralles, degué servir sovint com a residència comtal.
L’any 971, segons Armand de Fluvià, ja hi ha un vescomte Dalmau (“Dalmatius vicecomes”), que devia ésser vescomte de Peralada.
J. Pella i Forgas documenta, entre els anys 1010 i 1017, un Dalmau, que era vescomte de Peralada. Fou succeït, possiblement, per un vescomte Guillem, que visqué vers mitjan segle XII.
L’any 1002 surt esmentada per primera vegada l’església de Sant Martí de Peralada.
En el testament del comte Ponç I d’Empúries, de l’any 1078, el comtat de Peralada fou llegat als seus dos fills, Hug i Berenguer. De fet, Berenguer, fill segon d’aquest comte Ponç, esdevingué senyor de la vila de Peralada, que gairebé noes tornà a unir mai més, d’una manera total, al comtat d’Empúries.
En un document de l’any 1085, acordat entre el comte d’Empúries i el comte de Rosselló, hi ha la signatura de Berenguer, germà del comte Hug II; en el document és esmentat, així mateix, el vescomtat de Peralada.
Berenguer fou, de fet, com diu Joan Badia, el primer senyor de Peralada i el fundador d’una dinastia de vescomtes, que de bell antuvi s’anomenaren de Peralada, més tard —i breument— de Quermançó i, finalment, de Rocabertí. Segons el parer d’alguns historiadors, també degué ésser vers aquesta data del 1085 que els comtes d’Empúries traslladaren la capital a Castelló.
Dalmau Berenguer, fill de Berenguer, era senyor de Rocabertí, de Peralada i de Quermançó; a vegades rep el títol de vescomte de Quermançó.
D’una manera progressiva els senyors del territori de Peralada se separaren del domini dels comtes d’Empúries —sempreque convingué s’hi enfrontaren— i s’acostaren, davant la necessitat d’un suport, als comtes de Barcelona. Malgrat això, el domini eminent sobre aquest lloc de moment continuava essent dels comtes empordanesos.
L’any 1128, Ponç Hug d’Empúries prengué diverses possessions al senyor de Peralada, el seu parent Berenguer Renard —fill de Dalmau Berenguer—, i posà entrebancs per tal que la gent no anés al seu mercat (el document conservat en el Liber feudorum maior, que és posterior, deia que el comte d’Empúries “non vetet suos homines ire ad merchad de Peralada et die sabati merchatum de Casteion non faciat”).
Davant aquest atac del comte d’Empúries a la senyoria de Peralada i a d’altres castells, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, intervingué i obligà Ponç Hug a sotmetre’s a la seva voluntat i a respectar els altres senyors que restaven sota la seva protecció.
Una conseqüència d’aquest fet fou que la influència del comte de Barcelona a Peralada augmentà molt. En el testament sacramental fet per Ramon Berenguer III ja s’esmenta el domini superior i la batllia (“dominacionem et baiulacionem”) que tenia el comte barceloní a Peralada. De fet, vers aquesta data, en morir Berenguer Renard, la senyoria de Peralada passà al comte de Barcelona.
El 1133, Ramon Berenguer IV tenia el domini superior sobre la vila de Peralada que era de Gausbert de Peralada, de Ramon de Torrelles i d’Eimeric, que possiblement foren parents, potser cosins, de Berenguer Renard. La finalitat d’aquest document, on es reconeix aquesta batllia i aquesta custòdia, era, per part dels tres senyors empordanesos, cercar la protecció davant el comte d’Empúries i, per part del comte de Barcelona, contrarestar el poder del comte Ponç II d’Empúries.
En una concòrdia signada l’any 1138 entre el comte de Barcelona i el comte d’Empúries —que s’havia revoltat novament—, hi són esmentats els germans Ramon i Eimeric de Peralada. En d’altres documents del Liber feudorum maior també apareix aquest Ramon (“Raimundus de Petra Lata”) com a testimoni.
L’any 1190, tal com surt també en el Liber feudorum maior, el rei Alfons I concedí els alous de Peralada a Bernat de Navata i a Brunisenda.
Arnau de Navata, en documents dels anys 1214 i següents, és anomenat senyor de Peralada (“dominus de Petralate”). L’any 1227, sembla que el vescomte Dalmau II de Rocabertí donà a Arnau de Navata la meitat dels rèdits i d’altres drets que tenia a la vila de Peralada.
El 1249, Dalmau, fill de Jofre III de Rocabertí, es casà amb Ermessenda, filla d’Arnau de Navata, fet que motivà, segons Miquel Golobardes, que l’any 1256 Arnau de Navata cedís al seu nou parent Jofre de Rocabertí tots els drets que tenia a la vila de Peralada. Així restà novament unida la senyoria de Peralada al vescomtat de Rocabertí, una de les senyories laiques més importants de l’Alt Empordà. Quan Dalmau III de Rocabertí esdevingué vescomte convertí Peralada en la capital del vescomtat i hi establí la residència.
L’any 1274, el rei Jaume I i la reina s’albergaren dos dies en aquest palau, tal com exposa Ramon Muntaner en la Crónica.
Durant la invasió francesa de l’any 1285, Peralada hagué de sofrir l’atac dels croats. Els invasors s’instal·laren prop de la vila de Peralada i hi hagué alguns enfrontaments. Sembla, però, que fou el fort afany de lucre dels almogàvers allò que provocà l’incendi de la població. Com diu Ramon Muntaner en la Crónica: “tota la vila abrasà e afogà, que saul los murs, no hi romaseren deu albergs en peus”. Desclot, potser intentant d’arreglar aquest fet, afirma, en canvi, que fou el vescomte de Rocabertí qui volgué destruir la vila abans de deixar que caigués a les mans dels francesos.
En aquest moment, les construccions eren situades a la part sobirana de l’actual població. El castell i l’església degueren ésser destruïts i la vila de Peralada hagué d’ésser reconstruïda. Les obres es degueren dur a terme els anys següents al 1285. Fou construït també un nou recinte de muralles que ampliava l’espai ocupat per l’anterior a l’incendi.
A mitjan segle XIV, fora del nou recinte murat, al puig de la Milícia, fou edificat un palau, que és el que ha arribat, més modificat o menys, fins a nosaltres. Aquest palau “era fora mur e sens tota força”, tal com diu un document del 1384, quan, segons Els castells catalans, hi sojornaren Pere III i Sibil·la de Fortià.
Els vescomtes de Rocabertí, senyors de Peralada, continuaren tenint un paper important al llarg de la resta de la baixa edat mitjana. Participaren en la major part dels principals esdeveniments que formen part de la història política de Catalunya: la conquesta de Menorca (Jofre IV, 1304-09), les expedicions a Sardenya (Dalmau IV, 1309-24), els afers diplomàtics relacionats amb el regne de Mallorca (Jofre V, 1324-42), la creació dels ducats catalans d’Atenes i Neopàtria (Felip Dalmau, 1342-92), etc.
Aquest Felip Dalmau de Rocabertí celebrà diverses reunions literàries al palau de Peralada, on participaren per exemple, Jaume Marc, poeta i senyor d’Eramprunyà, i el rei mateix.
Al segle XV, fou senyor de Peralada Dalmau V (1403-54) que prengué part en diverses campanyes militars fora de Catalunya. Rebé del rei el castell de Requesens, la població de Vinçà, la baronia de Verges, etc., en canvi de renunciar als drets que podia tenir amb relació al comtat d’Empúries.
En època de Jofre VII de Rocabertí (1454-79) s’esdevingué la guerra civil catalana, en la qual tingué un paper important, al costat de la diputació del general i contra el rei, fet que el portà a haver de lluitar fins i tot contra parents propers. L’any 1472, al final de la guerra, la vila de Peralada fou ocupada per les forces del rei Joan II. (JBM)
Muralles
La vila de Peralada tingué dos recintes de muralles edificats en èpoques diferents. Només al sector proper a l’Orlina, a la banda occidental de la població, coincidien els dos closos.
El recinte més antic, potser d’origen pre-medieval, era situat al replà superior del puig. D’aquest recinte emmurallat es conserven pocs vestigis. Hi pertanyen alguns fragments de murs, que ara són situats entremig d’edificis d’època més moderna i que són visibles als patis interiors d’algunes cases. En aquest sector, el traçat de la muralla travessa, a mitja pujada, els actuals camins d’accés a la part alta de la població: la costa d’en Llorencí, la del senyor Rector i la de les Monges. En aquesta zona encara hi ha, no gaire lluny de la plaça de les Monges, vers tramuntana, darrere les cases, alguns fragments de llenços de muralles amb un aparell constructiu on predominen les pedres sense escairar, que algun cop són disposades d’una manera inclinada, fins a arribar a formar un opus spicatum.
En aquest recinte primitiu almenys hi havia dos portals, situats a tramuntana i a migjorn de l’església parroquial. Un dels portals és a la costa de les Monges. Té un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra calcària, ben tallada. Hi són visibles, encara ara, fins i tot, les pollegueres o els forats dins els quals girava la porta. Damunt la porta hi ha un fragment de mur que presenta un aparell d’opus spicatum.
L’altra porta és situada a l’entrada meridional de la plaça de Sant Domènec, al corredor que hi ha adossat a la casa Camps. L’arc de la banda de migjorn, de mig punt i fet amb dovelles ben tallades, és semblant al descrit suara. El corredor i l’arc de la banda de tramuntana són fruit d’una modificació feta en època més moderna.
El trajecte que seguia el tram meridional d’aquesta muralla primitiva no és pas gaire clar. Gairebé només resta l’arc proper a la plaça de Sant Domènec. Hom suposa que enllaçava amb els llenços de ponent, prop del portal dels Tints.
La part central del tram de ponent de la muralla de la baixa edat mitjana coincideix, en el traçat, amb el clos fortificat primitiu. En aquest sector s’han conservat alguns fragments molt malmesos, que en part poden ésser de l’alta edat mitjana.
Cal assenyalar d’una manera especial una torre de planta rectangular, que s’ha conservat en una alçada d’uns 5 m. Els murs són fets amb pedres sense treballar o només desbastades, que tendeixen a arrenglerar-se. Les cantonades han estat fetes amb carreus escairats amb poca cura. Sembla que aquesta torre devia pertànyer a la muralla primitiva.
Segons els treballs apareguts fins ara, els vestigis d’aquest recinte més antic poden ésser datats als segles X o XI, bé que devien seguir probablement el traçat d’una obra d’època precedent.
Després de l’any 1285, es degué construir el segon recinte, per la banda de tramuntana, de llevant i de migjorn. D’aquesta fortificació resten importants fragments de murs, que són fets amb còdols i pedres sense escairar i tenen la base atalussada i nombroses espitlleres. El llenç més notable que se n’ha conservat és. situat al sud-est, darrere el convent del Carme. D’altres fragments de muralla notables són situats al sud-oest i al nord-oest. Hi ha una torre a l’angle nord-oriental del recinte; és de planta cilíndrica i té espitlleres per a arma de foc.
A la banda de llevant, al costat de l’església del Carme, hi ha un portal cobert amb un arc de mig punt, adovellat. Aquesta segona muralla, gòtica, és feta amb códols o lloses sense treballar. Pot ésser datada vers el final del segle XIII o al segle XIV; alguns dels elements, com la torre cilíndrica, poden ésser més tardans encara. (JBH-JBM)
Intervencions arqueològiques
Anvers i revers d’un mancús d’or del comte Ramon Berenguer I, que es trobà integrat a la pavimentació d’una forja de ferro durant les excavacions de la plaça de Ramon Muntaner l’any 1993.
ECSA - Montalbàn
Les primeres excavacions arqueològiques dins el nucli urbà de la vila de Peralada no es van iniciar fins el 1989, i a partir d’aquest any, i fins el 1995, es portaren a terme un seguit de campanyes en diversos punts de la vila (convent de Sant Bartomeu [1989-90]; casa núm. 6 del carrer de la Costa del Rector [1990|; la Plaça Gran [1991]; la plaça de Ramon Muntaner [1992, 1993 i 1995]). Els resultats d’aquestes excavacions han permès recol·l.ir les primeres dades segures sobre l’existència d’un poblat ibèric a la part alta del turó on s’assenta la població, així com la represa de l’ocupació urbana a partir de la conquesta carolíngia al segle IX.
Sobre les restes del poblat ibèric va néixer el centre urbà de la Peralada medieval (villa Petralata), més concretament al voltant d’un nucli fortificat que els documents anomenen castro Tholone (977) (per a resseguir la història de la vila, vegeu el volum IX de la present obra, pàgs. 608-609).
En el convent de Sant Bartomeu, situat a l’emplaçament de l’antic castell de Peralada i a tocar de l’església parroquial, van aparèixer nombrosos testimonis d’aquesta primerenca ocupació altmedieval. Els vestigis més antics del castell, d’època carolíngia, es concreten en la troballa de dos panys de mur de 2 m d’amplada aproximada, que haurien tancat el recinte d’aquesta fortalesa per llevant i per migdia; és possible que aquest recinte fortificat es completés amb una torre d’angle. Totes les estructures foren bastides amb la tècnica de doble parament amb farcit intern, fet amb còdols lligats amb fang.
Fora murs del castell es va instal·lar una necròpoli, de la qual es coneixen dos sectors, l’un a migdia, encaixonat entre els murs de la fortificació i els de l’església parroquial de Sant Martí, i l’altre al nord-oest, sota el pati del convent. En total s’hi van exhumar 25 enterraments. La majoria eren fosses amb un folre de còdols, alguna de les quals amb ressalt antropomorf a la zona del crani.
A l’entorn dels segles X-XI el castell es reformà i s’amplià, inutilitzant l’esmentada necròpoli. D’una banda, es realçà la vella obra de fortificació amb murs d’un gruix idèntic, però aquest cop emprant morter de calç, i de l’altra, es construïren noves dependències cap a llevant i cap a migdia, ocupant part de l’antiga necròpoli.
Arran de l’incendi de la vila el 1285, perfectament documentat durant les excavacions, el castell fou destruït i canvià d’emplaçament, amb què s’afavorí un reordenament urbanístic de la zona, que es completaria a partir del 1390 amb l’aixecament del convent de monges agustines de Sant Bartomeu al solar del castell derruït, tot aprofitant parcialment les estructures de la fortificació.
A tocar de l’esmentat convent de Sant Bartomeu, per la banda de ponent, hi ha la plaça de Ramon Muntaner; en les excavacions que s’hi efectuaren entre els anys 1992 i 1995 es va posar al descobert la part del nucli urbà medieval més propera als murs del castell. Els primers indicis de poblament medieval correspongueren a dues sitges i a restes aïllades d’un paviment i d’un possible mur, malmesos per reformes posteriors, que es remunten al segle IX. A partir d’aquí es va anar bastint un barri de cases d’estructura molt humil, les quals van ser objecte de reformes constants al llarg de la seva existència. La tècnica constructiva d’aquests edificis era a base de pedra seca, pràcticament sense treballar, absència de fonamentacions i paviments de terra trepitjada o enllosats molt pobres, tot i que en les fases més tardanes (pels volts del segle XIII) s’utilitzà ja el morter de calç en la construcció dels murs. En un d’aquests edificis es localitzaren les restes d’una forja de ferro, amb una part del seu abocador, la qual estigué funcionant a partir de la segona meitat del segle XI. Sens dubte, però, la principal reforma urbanística detectada correspon a la creació d’un carrer en direcció nord-sud que es formà a partir d’una eixida. Tal com va palesar l’excavació, l’incendi del 1285 també va afectar aquesta zona, fins al punt que moltes de les cases es van abandonar i no es van poder refer, perquè les diverses vicissituds que conduïren al trasllat de la residència vescomtal i a la instal·lació del veí convent de Sant Bartomeu van comportar una profunda reforma urbanística, que transformà l’indret en la plaça que actualment coneixem. (JLP-JMS-CMM-LPG-JSA)
Bibliografia
Bibliografia sobre les muralles
- Miquel Golobardes i Vila: El convento del Carmen de Peralada, Barcelona 1953, pàgs. 72 i 185.
- Luis Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya. Empordà, Barcelona 1955, pàgs. 137-151.
- Santiago Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, ed. Vicens Vives, Barcelona 1957, pàgs. 13-21 i 47-50.
- Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat i Miquel Brasó i Vaqués: Expressió castellana de Peralada, dins Els castells catalans, vol. 2, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 483-493.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 328-330.
Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques
- Pella, 1883; Badia, 1977-81, vol. II-A; Miró-Miró, 1990, VIII, pàgs. 73-77; Llinàs, Merino, Miró i Pedrón, 1992, pàgs. 71-77; 1993, pàgs. 202-203; 1994, pàgs. 95-106; LlinàS, Miró, Montalbán, Palahí i Sagrera, 1994, pàgs. 147-155; 1995, XXXV, pàgs. 27-45; Montalbán, 1995, XXXV, pàgs. 47-52; 1996, pàgs. 134-136.