Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga (Peralada)

Situació

Una vista de l’exterior de l’església amb la capçalera en primer terme, la qual denuncia perfectament l’esquema de l’edifici, amb tres naus, capçades vers llevant per tres absis.

F. Tur

L’església parroquial de Santa Eulàlia és a la plaça de l’església, al centre de la població de Vilanova de la Muga, situada vora la riba esquerra de la Muga, a pocs metres vers tramuntana de la seva confluència amb el riu Manol, al punt on es forma el pantà de la resclosa de Vilanova, en terreny planer.

Mapa: 258M781. Situació: 31TEG036813.

Per anar a Vilanova cal agafar la carretera local de Castelló d’Empúries a Peralada. El poble és equidistant (3 km) d’ambdues viles. La clau de l’església és guardada en una casa veïna. (JBH)

Història

La primera notícia coneguda del lloc de Vilanova de la Muga es troba en un document de l’any 898 que fins no fa gaire era desconegut i que és transcrit en el cartoral de Santa Maria de Roses, descobert recentment a l’Arxiu Diocesà de Girona. Es tracta d’un document d’una venda de dos camps al comtat de Peralada, feta per Castellà als esposos Anderic i Abel·lolònia per un sou. Un d’aquests camps era situat al lloc de Rustià i limitava per ponent amb el camí de Vilanova: “…ipsa strata qui pergit ad Villa Nova”.

Vers el darrer quart del segle X, Vilanova és un dels termes on hom sap que tenia alous el monestir de Sant Pere de Rodes. Així es confirma l’any 974 en l’epístola que el papa Benet VI adreçà a l’abat Hildesind. Les possessions de Vilanova foren confirmades també a aquest cenobi per un precepte del rei Lotari l’any 982 i per una epístola del papa Joan XV de l’any 990.

L’any 1019, en l’acta de consagració de la canònica de la seu de Girona apareix esmentada l’església. Entre les donacions fetes als canonges pel bisbe Pere de Carcassona, amb permís de la seva germana Ermessenda i del fill comte, hi ha l’església de Santa Eulàlia de Vilanova, amb els delmes, les primícies i les oblacions, i amb els seus alous.

En la venda feta a la comtessa Guisla pel seu espòs, Hug I d’Empúries, d’un alou del terme de Castelló, s’hi consigna que la possessió afrontava a tramuntana amb el terme de Vilanova. Aquesta menció es repeteix en ésser inclòs l’alou esmentat entre els considerables dominis que la comtessa, ja vídua, donà a la seu de Girona el 31 de juliol de 1061.

L’any 1072 Berenguer Renard de Quermançó, amb motiu de l’ingrés del seu fill clergue Dalmau a la canònica de Girona, oferí a aquesta institució un bon mas de Vilanova o un mas en un altre lloc qualsevol on ell tingués béns.

Pel gener de l’any 1105 un mas situat a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilanova fou donat per Dalmau Oliba a la capella de Sant Andreu del monestir de Santa Maria de Roses, complint així la voluntat del seu germà difunt Guillem Dalmau.

Cap a la darreria del segle XIII el monestir de Sant Pere de Rodes augmentà els seus drets en aquest lloc amb la compra, feta l’any 1288 per l’abat Ramon, del castell termenat de Marzà amb totes les seves jurisdiccions, domini que incidí també en el terme de Vilanova.

L’“ecclesia de Villanova” figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280.

A la segona meitat del segle XIII i al començament del XIV, Guillem Alió i cavaller de Castelló d’Empúries, tenia en feu una part dels delmes d’aquest terme i parròquia. Així és consignat ja l’any 1265, en un reconeixement que féu als comtes d’Empúries.

L’any 1296 Guillem Alió comprà al cavaller Berenguer de Rabós, per 300 sous melgoresos, un terç del mateix delme de Vilanova. Aquesta part, ell mateix l’havia de cedir al bisbe Bernat de Vilamarí l’any 1301 mitjançant el lliurament de la quantitat per la qual fou comprada; alhora Alió prestava homenatge per altres parts del delme. També l’any 1296 Huguet d’Espasens, cavaller, reconegué que tenia en feu del bisbe delmes a Vilanova de la Muga.

L’any 1351, la muller de Guillem Alió, de nom Cathalana, féu aprovació a l’abat Ramon de Sant Pere de Rodes de la renda de censos i tasques que li pertanyien de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilanova.

Vilanova, a tocar de la riba esquerra de la Muga, fou un dels pobles que patiren greument els efectes de la gran inundació del mes d’octubre de l’any 1421. Segons un text coetani, l’aiguat destruí 47 habitatges i matà molta gent.

Segons figura en un pergamí de l’Arxiu Diocesà de Girona, datat a Castelló d’Empúries el 7 d’octubre de 1510, Segimon Barberà i altres oficials de la comtessa d’Empúries havien violat l’església de Vilanova de la Muga i havien estat excomunicats.

Durant unes obres dutes a terme a l’església i que fa anys que es troben interrompudes, hom recuperà una ossera gòtica que havia estat encastada en l’obertura d’una finestra romànica del mur meridional de l’església, que dóna a l’interior de la sagristia. L’ossera és molt ben conservada. Hom ha localitzat també la seva coberta, monolítica i de dos vessants, al galliner d’una casa propera. El conjunt ara es pot contemplar en un lloc vistent, a la nau de migjorn del temple. Segons l’epitafi, entre dos escuts heràldics idèntics, és la sepultura de G. Bescaró, feta per la seva muller, Dolça, l’any 1375.

L’ocultació d’aquesta Peça es devia produir ja ben bé al segle XX, puix que l’any 1910 F. Monsalvatje publicà una transcripció de l’epitafi que li havia passat el col·leccionista figuerenc Trayter. Aquest autor afirma que es tractava d’una làpida sepulcral que era a la sagristia. Per aquesta explicació hom pot suposar que aleshores l’ossera estava encastada en un mur i que només se’n veia la cara frontal amb la inscripció i els escuts.

La població de Vilanova de la Muga és emplaçada en un indret que ja era poblat en època romana. Hi són identificables les restes d’una vil·la. Són significatius, principalment, els vestigis de construcció que es veuen tocant a l’església i els materials romans encastats al seus paraments. (JBH)

Església

L’església de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga consta de tres naus, capçades a llevant per tres absis semicirculars. La nau central és coberta amb una volta apuntada i seguida, i les laterals tenen voltes de quart de cercle. Les voltes de les dues absidioles són de quart d’esfera i s’obren a les naus respectives per mitjà de simples plecs de mig punt. La volta de l’absis central té un perfil lleugerament apuntat, igual que el seu plec. Aquest absis és precedit d’un curt espai presbiteral, també amb volta apuntada. Únicament la volta de la nau central té una cornisa, de secció bisellada, a la seva arrencada, la qual ara roman gairebé del tot amagada per motllures modernes.

Les naus es comuniquen mitjançant tres arcs formers per banda, que són de mig punt i tenen grosses impostes en secció de pla i bisellada, alguna de les quals ha estat malmesa.

L’església s’adapta, doncs, a la planta basílical de tres naus paral·leles, sense transsepte i amb capçalera de tres absis, més gran el central. Tanmateix, per certes singularitats i per la diversitat cronològica que semblen evidenciar les estructures avui apreciables, no pot ésser considerada com un exemple característic dins aquesta tipologia.

Al peu del mur de tramuntana, dins la nau d’aquest costat, hi ha un banc seguit a la seva meitat oriental.

Els afegitons d’èpoques tardanes més notables són un cor sobre la volta de creueria, situat a l’extrem de ponent de la nau central, el campanar actual, que es dreça sobre el frontis i una sagristia adossada a l’extrem de llevant del mur meridional.

L’interior del temple o bé és emblanquinat o bé mostra una decoració pintada relativament moderna. Només alguns espais reduïts foren repicats quan s’iniciaren les obres de restauració que actualment es troben interrompudes. A la conca de l’absis major hi ha les pintures murals romàniques, les quals foren molt restaurades l’any 1946.

L’entrada és al centre del frontis o façana de ponent. És una porta de dos arcs de mig punt en gradació, dels quals l’extern és resseguit per una motllura a manera de guardapols, que ha estat arranada. Té un timpà llis, fet amb carreus, i una llinda monolítica, la qual, com les impostes, presenta una decoració esculpida.

A la llinda, ocupen gairebé tota la superfície tres creus gregues de braços patents, inscrites dins uns cercles en desgruixament. Les dues creus dels costats tenen un minúscul motiu circular incís al centre, a la intersecció dels braços. És una llinda pràcticament idèntica a la de Santa Coloma de Siurana, avui trossejada i reaprofitada com a material de construcció a l’església del segle XVIII.

Les dues impostes de l’arc extrem, motllurades i força prominents, són decorades amb incisions i relleus de tema geomètric molt simple, que crea uns frisos a base de motius angulars o en espiga i d’altres de circulars. Per dissort, ambdues impostes, sobretot la del costat de tramuntana, presenten uns fragments erosionats i trencats, completament malmesos.

Les finestres són de doble esqueixada, però algunes han estat molt refetes o reformades tardanament. N’hi ha tres al frontis, obertes una a cada nau; tres més al mur de migdia i dues més al centre de l’absis major i de l’absidiola de tramuntana. La que, sens dubte, tenia l’absidiola meridional no és visible; ignorem, per tant, si subsisteix, del tot o en part, sota els arrebossats.

De les finestres damunt dites s’han conservat perfectament les tres que s’obren al mur de migdia, de les quals la situada més a llevant dóna ara a l’interior de la sagristia. Són fetes amb dovelles i carreus de mida mitjana, ben tallats i polits, de pedra sorrenca. Les dues finestres visibles a la capçalera són cobertes en part pels remolinats i han sofert alteracions a la cara externa. A la façana de ponent les dues finestres que corresponen a les naus laterals han estat totalment reformades per fer-les més grosses. La del centre, en una posició una mica descentrada respecte a la porta, és una obertura força alta que manté l’arc adovellat i els muntants originals; només l’estructura interna —els vessants— ha estat modificada eixamplant-la.

Les tres naus són aixoplugades per una teulada que té un sol vessant pel costat de migdia, però en té dos a tramuntana, que són separats per un esglaó poc alt entre la nau central i la lateral. Aquesta disposició és fruit de refeccions; el mur de migdia ha estat visiblement sobrealçat uns 50 cm en època tardana. Aquesta coberta i les semicòniques dels absis actualment són de teula corba; en diferents punts es veuen sobresortir lloses, en els ràfecs, que són restes del tipus de cobriment més antic.

Sobre l’extrem occidental de la nau central, a frec de la façana de ponent, s’aixeca una torre campanar. El seu basament quadrangular, fet amb carreuada, podria ésser el que resta d’un campanar coetani d’aquesta façana. La torre que actualment es dreça al seu damunt, de planta octagonal, amb quatre altes obertures per a campanes, és de datació molt tardana.

Els paraments que podem observar, bàsicament a la cara externa dels murs, presenten uns aparells molt diferenciats segons els sectors de l’edifici, la qual cosa sembla indicar que aquest ha sofert unes vicissituds molt diverses. Aquestes diferències es reflecteixen en la forma de les cornises exteriors. Així, la cornisa del mur meridional, voluminosa i sobresortint és incurvada, mentre que la de tramuntana és bisellada; l’absidiola de migdia té una grossa cornisa excurvada o de bocell, però la de l’absidiola septentrional és bisellada (a l’absis central aquest element ha desaparegut).

Malgrat altres diferències formals, que precisarem, podem assenyalar fonamentalment l’existència de dos tipus d’aparell, el que correspon a la nau central i l’absis major i el de les naus laterals i absidioles.

El primer d’aquests aparells és bastant destacat al frontis, però només al sector de la nau central. Ha estat fet amb carreus ben escairats i polits, força grossos, molt ben ajustats i disposats en filades regulars; són tallats en pedra calcària de color grisenc. A tots dos costats de la façana els espais que pertanyen a les naus laterals són coberts d’arrebossats, que deixen entreveure, però, uns paraments de pedres sense treballar, molt diferents del que ha estat descrit. El mateix aparell de carreu apareix en altres murs de la nau central, com la seva testera de llevant, que es dreça sobre el nivell de la coberta de l’absis major. També és present, a l’interior, en algun tros de parament que ha estat repicat en els pilars entre els arcs formers. Ha estat netejat també un fragment d’un d’aquests arcs —al costat de migdia, extrem de ponent—, el qual és construït amb dovelles ben tallades que lliguen perfectament amb aquest aparell. El parament extern de l’absis central fou destruït; en una data indeterminada hom arrencà les pedres rebaixant el gruix del mur. Com a prova que aquest absis tenia també l’esmentat aparell de carreus, hi resten entre tres i cinc filades a tot el basament i uns curts fragments en tota l’alçària original a cada extrem de l’hemicicle, on no es destruí.

Els aparells dels murs de les naus laterals i llurs absis són força menys homogenis i molt més rústecs que el que ha estat descrit.

Als dos murs laterals els aparells no difereixen gaire. Han estat fets amb blocs, en general força grossos, només escantonats o sense treballar, els quals, malgrat la irregularitat de formes, foren col·locats amb tendència a formar filades seguides. El morter és visible entre les pedres, de les quals cal destacar la diversitat: hi apareixen barrejats blocs de granit, basalt, pedra tosca d’origen volcànic i grans còdols de calcària. Aquest aparell tosc contrasta amb la talla acurada dels carreus angulars, de granit i pedra sorrenca, col·locats al llarg i de través, i dels elements que formen les finestres i cornises.

L’absidiola de migdia té la meitat superior del parament extern molt amagada per l’arrebossat. Al sector restant es veu un aparell fet amb petits carreus de mida mitjana, bastament escairats i treballats a cops de maceta, els quals s’afileren bastant regularment. A les tres filades de la base del mur aquests carreus són de pedra sorrenca, però en tota la resta avui visible del seu aparell hi ha un predomini gairebé absolut del basalt, la qual cosa dóna al mur de l’absidiola un to negrós molt singular.

El parament de l’absidiola de tramuntana presenta unes particularitats destacables, amb unes certes diferències entre poc més de la seva meitat inferior i la part alta del mur. A l’aparell de la paret inferior hi ha un predomini dels fragments de terrissa aprofitats de construccions d’època anterior a l’església. S’hi poden veure nombrosos trossos de peces de molt de gruix (llambordes, bipedals) i de tegulae que s’hi barregen amb petits carreus tallats majoritàriament en pedra tosca de travertí. Tot aquest material és lligat amb abundant morter i forma filades estretes i força uniformes. Hi identifiquem enmig un gran tros de paviment en opus testaceum, que fou tallat com un petit carreu més. La part superior del mateix absis, que té un sector central arrebossat, presenta un aspecte diferent, sobretot perquè no hi ha fragments ceràmics i és fet amb petits carreus que, en aquest cas, són tallats en granit i calcària.

Cal remarcar que aquesta absidiola es dreça sobre restes ben identificables d’una edificació antiga, que cal suposar que era d’època romana pels materials esmentats que foren utilitzats en l’obra romànica i pels que es troben a la superfície dels encontorns. D’aquesta construcció antiga sobresurt un fragment a l’extrem de tramuntana de l’absidiola, el qual, almenys en aquest costat, hi és bastit damunt. Hi ha pedres grosses i còdols lligats amb argamassa molt compacta. Les restes sobresurten del terreny en una alçària màxima d’uns 30 cm.

El fragment de construcció antiga fou utilitzat també, en bastir el temple, com a basament d’un pilar adossat o contrafort fet amb carreus, el qual reforça, en aquest punt, la unió d’aquesta absidiola de tramuntana amb el mur de la nau del mateix costat.

En el seu estat actual no és fàcil d’arribar a conclusions segures sobre la datació de les diverses parts d’aquesta església. Cal considerar que algunes estructures, com els aparells interiors i d’altres, resten amagades o malmeses. Exploracions o neteges futures podrien aclarir alguns dels dubtes més importants.

Tanmateix, és força evident que, bàsicament, hi ha dos sectors de l’edifici que es diferencien per les característiques formals i d’estil.

Al nostre entendre, a Santa Eulàlia de Vilanova, esglésiade pla’basílical, hi resten les naus laterals i les dues absidioles pertanyents a la construcció del segle XI, encara sense decoració llombarda. Amb tot i això, creiem que hauríem de considerar aquesta edificació de mitjan segle XI, o de la segona meitat d’aquesta mateixa centúria; hi pertanyen, doncs, els murs fets amb aparell de tipus tosc.

Tot sembla indicar que les estructures de la nau central (amb el seu sector de frontis i, segurament, els arcs formers) i l’absis major pertanyen a una important refecció d’època romànica avançada: una reforma pràcticament total d’aquest sector central de l’església. Potser en fou la causa una ensulsiada parcial. Pels seus elements formals —voltes apuntades, aparell de grans carreus, etc.—, cal suposar que la reforma fou feta a la segona meitat del segle XII o al començament del segle XIII.

Un detall que demostra la datació més tardana de la part construïda amb carreuada és l’aparell visible al mur de la testera de la nau de migdia, per sobre de l’absis d’aquest costat. Hom hi pot observar un tram inferior amb l’aparell irregular idèntic al mur meridional i, al seu damunt, una part sobrealçada, feta per anivellar el mur a l’època de la refecció, que presenta l’aparell de carreus dels murs de la nau central.

Cal precisar que, també segons el nostre parer, la diversitat observada en els aparells de la part més antiga —naus i absis laterals— no deu indicar unes diferències cronològiques, almenys importants.

Només, hom pot considerar una possible datació més vella per a la part inferior de l’absidiola de tramuntana, construïda amb materials romans d’aprofitament. Ens inclinem, però, a considerar que és més probable que sigui també del mateix moment al qual pertanyien la resta dels paraments amb aparell arcaic. Aquests dubtes i d’altres, potser els podrà aclarir l’obra de restauració, si es duu a terme i si es fa d’una manera adequada. També fóra convenient fer excavacions en el monument i a l’entorn, excavacions que, per raons evidents, serien d’un gran interès.

Cal tenir en compte que és la inusual varietat de tipus de pedra emprats en els aparells més arcaics de l’església allò que els dóna el seu aspecte divers. Aquest fet s’explica perquè, en part, deuen ésser materials d’arrossegament aportats per la Muga, riu que discorre a poques passes de l’església; molts potser procedeixen d’indrets relativament llunyans; cal afegir-hi encara l’aprofitament d’elements de les restes romanes del mateix lloc, elements que acaben d’accentuar-ne la diversitat.

La sagristia, tot i que és un afegitó tardà, dels segles XVI o XVII, mereix ésser esmentada pel seu aparell, fet amb grossos carreus quadrangulars, ben tallats en calcària. Gairebé a tots els carreus hi ha gravat un mateix senyal de picapedrer en forma de F, que fou col·locat, en general, apaïsat. Aquesta marca es repeteix en alguns carreus de la resclosa de Vilafranca, on s’inicia el rec del molí de Castelló, situada a la Muga, només uns 100 m al sud-oest de l’església. Un relleu d’aquesta resclosa té una data, ara molt esborrada, del segle XVII.

L’estat actual de l’església és una mica preocupant. Els serveis de la diputació de Girona hi col·locaren uns apuntalaments provisionals, fets amb taulons, al mur de migdia, a l’arc de la portada i a l’interior, els quals ja fa anys que esperen unes obres de consolidació que, ara per ara, no es fan. L’apuntalament ha estat necessari perquè el campanar recolzava en part sobre la volta de la nau central i feia una pressió molt forta sobre tot aquest sector de l’edifici. Diuen que hi ha un projecte de restauració dels arquitectes Crous, Riera i Grabuleda, encarregat per la Generalitat. (JBH)

Sarcòfag

A la façana de ponent, encastada a l’aparell de carreus, al costat esquerre de la portada, hi ha una làpida molt petita, tallada en pedra calcària. Té un ressalt llis tot al voltant i a la part superior un fris de petits arquets cecs de mig punt. La part central és llisa; no sembla que s’hi hagi esborrat cap inscripció gravada.

La Peça és especialment trencada. Segons que hem sentit a dir a la gent del poble, fa uns quants anys que hom l’arrencà i la tornà a col·locar al mateix lloc. Sempre segons aquesta mateixa informació verbal, al darrere aparegueren uns ossos d’infant. (JBH)

Pica

Pica baptismal conservada a l’interior de l’església. És un exemplar rústic i senzill, possiblement fet durant la segona meitat del segle XII.

F. Tur

L’església parroquial de Vilanova de la Muga conserva una pica baptismal, construïda amb un sol bloc de pedra calcària, de 102 cm d’alçada, 135 cm de diàmetre superior màxim i 57 cm de diàmetre del peu. Ha estat col·locada al centre d’un paviment circular fet amb lloses grosses i ben tallades, de 190 cm de diàmetre, fet expressament com a sòcol de la pica a l’extrem de ponent de la nau de tramuntana del temple on és situada.

Té forma de copa, bastant bombada, amb un peu cilíndric i llis. Per la part inferior la concavitat és llisa, però la part exterior és decorada amb unes franges consecutives; una forma un ample ressalt de 13 cm al contorn superior; una altra fa 30 cm d’amplada, és llisa i lleugerament enfonsada respecte a la superfície de la Peça; una darrera franja ha estat treballada amb una seqüència d’arquets cecs de 18 cm de diàmetre, de mig punt, sobre uns fusts i uns capitells mensuliformes. Les columnes que aguanten els arquets tendeixen a ajuntar-se a la part més inferior de la pica, on aquesta té un peu cilíndric, també de pedra, que s’uneix a la copa a través d’una petita motllura de mitja canya, la qual cenyeix el perímetre.

La presència d’aquest tipus de peces és justificada per la utilització de l’església com a edifici de culte i com a edifici baptismal. El que en altres èpoques fou un edifici particular es convertí en època romànica en un element més dins l’espai propi del culte. Les piques baptismals, anonenades també fonts baptismals, solien ésser situades al costat de tramuntana, al fons de l’església.

Actualment la pica de Vilanova de la Muga és coberta amb una tapa que és posterior.

La gran quantitat de piques baptismals que es conserven i la poca varietat de models que han estat utilitzats des del segle X, en els quals la rusticitat i la senzillesa constitueixen la nota dominant, fan que siguin peces de difícil datació en el món romànic. Tanmateix podem suposar que aquesta pica fou obrada a la segona meitat del segle XII. (GYCP-JBH)

Pintura

Una vista de conjunt de la pintura mural que decora l’absis central. Presideix el Senyor en majestat, envoltat pel tetramorf a la conca; al registre inferior, la finestra és flanquejada per dues escenes: l’entrada de Jesús a Jerusalem, al costat de tramuntana i el sant sopar al de llevant. La part inferior de la composició consisteix en diverses sanefes i cortinatges.

F. Tur

Un detall de la decoració mural de la conca de l’absis, amb la figura del Senyor en majestat, la qual ha estat representada de la manera habitual: amb la mà dreta aixecada beneeix mentre amb l’esquerra sosté el llibre, que recolza damunt el genoll.

F. Tur

A l’interior de l’absis de l’església de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga hi ha un extens conjunt de pintura mural. El seu estat actual és fruit d’una excessiva restauració que en dificulta l’estudi estilístic. Malgrat l’aspecte que presenten les pintures, és força allunyat del que fou la decoració romànica original de l’absis; el conjunt és interessant sobretot pel programa iconogràfic que presenta.

Les pintures ocupen tot l’interior de l’absis, que divideixen en dues zones: la volta absidal i el mur cilíndric, aquest últim subdividit en tres registres.

A la volta absidal, com en una gran part dels absis romànics decorats amb pintures, hi ha representada la imatge omnipotent de la Maiestas Domini voltada pel tetramorf, flanquejat per dos querubins. Aquesta representació té com a fonts iconogràfiques l’Apocalipsi i recull altres passatges bíblics, com les visions d’lsaïes o d’Ezequiel.

La Maiestas Domini apareix al centre de la composició asseguda sobre l’arc del cel, aguantant el llibre amb la mà esquerra i beneint amb la mà dreta. Els peus descansen sobre un motiu ornamental que simbolitza la terra. Aquesta imatge és envoltada per l’ametlla mística, signe de la seva glòria i majestat. Les fonts iconogràfiques d’aquesta representació són les visions d’Ezequiel (1,5-14) i l’Apocalipsi (4,6-8).

Un detall de la pintura que decora la conca de l’absis, amb la representació d’un àngel de sis ales i els animals simbòlics dels evangelistes Mateu i Marc, perfectament identificats.

F. Tur

El tetramorf o representació animalística dels quatre evangelistes també té com a font iconogràfica la Bíblia. Ezequiel (1,5-14) descriu quatre animals que acompanyen la visió de Jahvè, cadascun amb quatre cares, una d’home, una de lleó, una de brau i una d’aguila. Aquesta imatge fou recollida per l’autor de l’Apocalispi en la descripció deis quatre vivents (Apocalipsi 4,6-8) plens d’ulls pel davant i pel darrere i semblants l’un a un lleó i l’altre a un vedell, el tercer a un home i el quart a una àguila. Aquests quatre vivents representen els quatre punts cardinals que sant Ireneu identificà amb les figures dels quatre evangelistes: l’angel correspon a Mateu; el lleó, a Marc; el brau, a Lluc, i l’àguila, a Joan. El tetramorf, però, també ha estat comparat amb els quatre elements, els quatre rius del paradís i, seguint Honori d’Autun, els quatre punts fonamentals deltemps historie de Crist(*).

Els dos querubins que flanquegen la visió són també freqüents en la pintura romanica catalana. La seva descripció la trobem a Isaïes (6,2) i a Ezequiel (10,12) com a éssers de tres pare lis d’ales: dues per a tapar-se el rostre, dues per a tapar-se els peus i les altres dues per a volar. La presència d’ulls a tot el cos apareix en el mateix passatge d’Ezequiel (10,12-25), però no atribuïts als querubins sinó a l’animal Cobar que es troba entre els querubins de tres parells d’ales. Aquest animal, Cobar, és el precedent de la imatge apocalíptica dels quatre vivents que apareixen descrits també amb aquesta mena d’ulls (Apocalipsi, 4,6-8). La multiplicació d’ulls representa revelació i plenitud de coneixement. L’atribució formal d’aquests ulls als querubins pot ésser fruit d’una lectura equivocada de la cita bíblica o la personificació de la revelació i el coneixement en la figura dels querubins, representats també en altres conjunts de pintura mural, com Esterri de Cardós, Esterri d’Aneu, Santa Maria de Taüll i Sant Quirze de Pedret.

Seguint amb la visió apocalíptica, al fons de la representació i a la part inferior de la volta absidal, i sobre la franja ornamental de separació amb el mur cilíndric, hi ha representats, sobre un fons estrellat, els set lampadaris d’or. El mateix Apocalipsi els identifica amb les set esglésies (1,20) o set ciutats de l’àsia del final del segle primer, a les quals va dirigida la primera visió profètica de l’Apocalispi, per exhortar-les a mantenir-se fidels a Crist.

El mur cilíndric de l’absis és dividit en tres registres. El registre superior amb representacions de la vida pública de Jesús: l’entrada a Jerusalem, el lavatori dels peus i el sant sopar. El registre central és decorat amb motius ornamentals de dubtosa procedència romànica i el registre inferior amb cortinatges.

Un detall de la decoració mural de l’absis, amb una part de l’escena de l’entrada de Jesús a Jerusalem.

F. Tur

El tema de l’entrada a Jerusalem normalment inicia el cicle de la passió de Crist. Els elements que configuren la representació, els trobem ben descrits en els Evangelis (Mateu 21,1-11; Marc 11,1-10; Lluc 19,29-40; Joan 12,12-19 i l’Evangeli de Nicomedes apòcrif, i amb paral·lels iconogràfics a Santa Maria de Barberà i Sant Tomàs de Fluvià en pintura mural i a Sant Andreu de Sagàs i Sant Vicenç d’Espinelves en pintura sobre taula. Aquest tema sol donar una particular visió de l’espai, tenint en compte la presència de les arquitectures de la ciutat de Jerusalem i de l’acumulació de personatges que acompanyen Jesús, però en aquest cas es fa difícil d’analitzar després de la restauració.

Alguns autors han entès el tema de l’entrada a Jerusalem com una introducció al del sant sopar en escultura i no en pintura(*). Tant a Vilanova de la Muga com a Sant Tomàs de Fluvià aquest argument queda desmentit tenint present, a més, que ambdós temes formen part del cicle de la passió.

L’entrada a Jerusalem i el sant sopar estan separats a Vilanova de la Muga per la representació del lavatori dels peus, situat a l’intradós de l’arc de la finestra axial de l’absis. Jesús no solament renta els peus a Pere com a símbol de servei als altres, com explica el corresponent paràgraf bíblic(*), sinó també com a anunci de la seva traïció(Joan 13,10-11), tema que també és present, com veurem, en la representació del sant sopar. El tema del lavatori dels peus també apareix representat a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella.

Un detall de la decoració mural que decora el semicercle de l’absis. Aquí hi ha representada l’escena del sant sopar. La gran sanefa que hi ha a la part inferior no té res a veure amb la composició original romànica.

F. Tur

Els elements iconogràfics del sant sopar tenen el seu fonament en els escrits evangèlics (Mateu 26,26-29; Marc 11,22-25; Lluc 22,19-23). Apareix Jesús en actitud de beneir entre els apòstols, mentre que davant la taula hi ha el novè assegut a terra. A la dreta de Jesús hom pot identificar Joan, que en actitud de recolzar-se sobre el seu Mestre, il·lustra la cita de Joan 13-23. Els altres apòstols, tots nimbats, agafen els pans, els peixos i el vi que hi ha sobre la taula. El pa i el vi tenen un marcat símbol eucarístic i el peix és un símbol de Crist que s’utilitza des de l’art paleocristià(*). El novè apòstol pot ésser identificat amb Judes, tenint en compte el paral·lelisme iconogràfic amb les pintures murals de la Seu d’Urgell. Aquestes pintures il·lustren detalladament l’Evangeli de Joan, segons el qual Jesús havia d’ésser traït per aquell a qui Jesús donaria un mos sucat. A amb dues pintures la postura de l’apòstol és presentada assegut davant Jesús i el paral·lelisme pot fer-se evident, malgrat que sigui força més explícit a la Seu d’Urgell que a Vilanova de la Muga.

Aquest aspecte fa que la representació del sant sopar sigui d’una banda una representació eucarística amb paral·lels al banquet escatològic anunciat per Isaïes (25,6), i d’altra banda un anunci de la traïció i la consegüent passió de Crist, aspecte que enllaçaria amb el comentari fet sobre el lavatori i amb el de l’entrada a Jerusalem, com a tema introductori del cicle.

Pel que fa als paral·lels iconogràfics, el sant sopar ha estat representat a les pintures murals de Sant Tomàs de Fluvià (on també apareix el tema introductori de l’entrada a Jerusalem), la Seu d’Urgell, Angostrina i Baltarga, i a les pintures sobre taula de Soriguerola i de Tost.

El registre inferior ha estat decorat amb cortinatges pintats, que reprodueixen els que hi havia anteriorment a les esglésies amb un possible antecedent en la iconòstasi paleocristiana. Aquest tipus de decoració és freqüent en la pintura mural romànica catalana, tant a la part inferior de l’interior dels absis com als murs de les naus. El motiu apareix format per plecs paral·lels que es reuneixen en diversos punts equidistants, on hi ha pintada una anella, de manera que s’origina un ritme d’onades(*).

A part l’ampla franja de motius emmarcats del registre intermedi del mur cilíndric, els elements ornamentals que hi ha a Vilanova de la Muga, després de la restauració, són d’utilització medieval. En la separació de registres, el primer que trobem és una variació del tema 42 classificat per E. Carbonell. El motiu és geomètric format per una franja negra, sobre el qual apareix un motiu de bandes dentades o en ziga-zaga amb alternança de colors (dues tonalitats diferents de gris) per a cadascun dels romboides que formen la dent. Als espais triangulars formats entre la banda i el límit del fris apareix un punt. La variació del tema consisteix en la substitució de motius florals de set puntes al voltant d’un altre punt central pels punts sols que aquí hem definit. Aquest motiu ha estat representat a Sant Joan de Boí, Sant Julià d’Estavar, Santa Maria de Terrassa, Santa Maria de Barberà del Vallès, Sant Joan de Caselles, Santa Maria de Ginestarre i Santa Maria de Taüll, entre d’altres(*).

A la part inferior del registre, on hi ha representades les escenes referents a la vida de Jesús, hi ha una franja formada per la repetició successiva d’un motiu floral que es capicula. El motiu consisteix en una flor de lis, voltada per la geometrització d’una palmeta que es tanca sobre seu. Cada un d’aquests motius és acolorit, una meitat de groc i l’altra de gris.

L’última franja ornamental que separa registres és la de sobre l’espai dels cortinatges. Aquesta és formada per una banda prima en ziga-zaga de color groc sobre un fons negre i amb una esquematització floral a base de petits punts al voltant d’un punt més gros, als espais triangulars que formen la banda i el límit del fris.

Tota la decoració absidal és emmarcada per un arc amb decoració floral i geomètrica novament formada per una línia en zigazaga que marca un motiu de trifoli. El fons d’aquest fris és groc i la línia i els motius florals capiculats són vermells. Al centre de l’arc i coincidint sobre el cap de la Maiestas Domini la franja decorativa és interrompuda per un crismó.

Tot i que l’estat de conservació de les pintures en fa difícil la catalogació estilística i cronològica, la historiografia ha tingut suficient material per discutir. W.W.S. Cook considera que Vilanova de la Muga forma part de l’herència dels grans mestres del segle XII, dins un corrent modest però d’influència francesa, mentre que J. Sureda les considera una derivació local del corrent d’influència bizantina procedent del centre d’Itàlia i no del tot allunyades de Sixena. D’altra banda també relaciona Vilanova de la Muga amb el cercle d’Avià, considerat per Gudiol com a successor del Mestre de Lluçà, tot i que és una dependència discutible.

Tot i la discussió tipològica d’aquestes pintures, cal considerarles una obra tardana del segle XIII. (GYCP)

Treballs de restauració

Entre els anys 1989 i 1991, la Generalitat de Catalunya, conjuntament amb la Diputació de Girona, portà a terme la restauració d’aquesta església parroquial. Les obres consistiren en la consolidació o reforç de la zona de càrrega de la torre campanar, la qual va ser rehabilitada, i també es va refer l’accés actual. (MLIR)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

  • Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicus…, París 1688, cols. 907, 928, 943, 1062 i 1119.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XI, Olot 1901, pàg. 458; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 453-454; vol. XVIII, Olot 1910, pàgs. 120-121.
  • Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many. Index cronològich del cartoral de la Cúria eclesiástica de Gerona anomenat de “Cario Magno”, Barcelona 1905, pàgs. 34 i 88.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1981, pàgs. 451-452.
  • Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la Mitra (891-1687). Arxiu diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, docs. 263, 504, 509, 555 i 1689.
  • Josep M. MarquèS i Planagumà: El cartoral de Santa Maria de Roses (Segles X-XIII), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986, docs. 2, 42 i 53. (JBH)

Bibliografia sobre la pica

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 50 i 79; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1981, pàgs. 452-453.
  • Joan Badia i Homs: Peralada, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4 (L’Empordà), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 136-137.

Bibliografia sobre la pintura

  • Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Cunill: Pintura e imagineràa romànicas, dins Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950, pàg. 101.
  • Walter William Spencer Cook: La pintura mural romànica en Cataluña, col·l. “Arte y Artistas”, CSIC, Madrid 1956, pàgs. 34.
  • Joan Ainaud i de Lasarte: Pinturas romànicas, col·l. “Unesco de Arte Mundial”, núm. 7, París 1957, pàgs. 12.
  • Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. segle XII, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1975, pàg. 33.
  • Joan Sureda: La pintura romànica a Catalunya, Alianza Editorial, col·l. “Alianza Forma”, núm. 17, Madrid 1981, pàgs. 71, 94, 95, 151, 357 i 358.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 452-453.