Situació
Un aspecte de l’interior de l’església, malauradament avui convertida en pallissa.
F. Tur
Als afores de la vila de Peralada, vers el sud-est, hi ha el Mas de Sant Llàtzer el qual conserva, dins una pallissa situada a pocs metres de la casa, els vestigis de l’antiga església de Sant Llàtzer, envoltats totalment de les parets de la construcció moderna.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG015841.
El Mas de Sant Llàtzer és a la vora de la carretera de Castelló d’Empúries a Peralada, a mà dreta i uns 200 m abans d’entrar a la darrera vila esmentada. (JBH-MLIR)
Història
El nom de Sant Llàtzer ja va fer pensar a Joaquim Botet i Sisó que en aquest lloc hi degué haver un “hospital de mesells”, suposició que no sabem pas que s’hagi confirmat documentalment fins avui. És lògic suposar que, en un moment o altre de la seva història, l’esglesiola existent en aquest indret fou dedicada a sant Llàtzer. D’altra banda, sabem que el primer establiment del monestir del Carme de Peralada, fundat vers l’any 1293, radicà prop de Sant Llàtzer, als afores de la vila fortificada. Sembla, però, que l’ocupació d’aquest paratge per la comunitat carmelitana fou de poca durada. L’any 1347 els frares eren ja dins la vila de Peralada, on encara no tenien església i havien de celebrar els oficis religiosos en unes cases, sense un altar consagrat.
Després del seu trasllat dins la població a la primera meitat del segle XIV, els carmelitans degueren mantenir la propietat d’aquest lloc. En un fragment de llinda encastat actualment a la façana de llevant del mas, hi figura l’emblema de l’orde del Carme i la data del 1676.
Segons Miquel Golobardes, en un document de l’arxiu de Peralada, amb un tipus de lletra que considera del segle XVIII, hi figura que l’antic monestir del Carme “estava serca St. Llatze”, i en una altra nota de l’inici del segle XIX s’esmenten unes terres “en lo Carme Vell, prop St. Llatzer”.
Sembla, doncs, que hi ha una relació només de proximitat entre el primitiu emplaçament del monestir del Carme i Sant Llàtzer. Hom no pot descartar del tot, tanmateix, que la naixent comunitat carmelitana, al final del segle XIII, hagués aprofitat l’antiga esglesiola d’aquest lloc.
Per les restes que han arribat fins a nosaltres, cal considerar aquesta església d’una època molt més reculada, alt-medieval. El seu veritable origen, resta, doncs, desconegut. (JBH)
Els vestigis de l’església es troben enterament a l’interior d’un edifici que serveix de pallissa i magatzem agrícola, situat a llevant del mas.
Les escasses restes pertanyen a un temple que segurament tenia una sola nau amb un absis de planta trapezial.
Es conserva enterament el mur de migdia de l’absis fins a l’arrencada de la volta, de la qual resta un curt fragment, just per demostrar que era lleugerament ultrapassada. Del seu mur de llevant, en resta un fragment d’alçada molt irregular. També han quedat testimonis de la unió d’aquest absis amb la nau al mateix costat de migdia, que era formada per un simple plec, en el qual hi ha una imposta motllurada.
Del mur meridional de la nau resta un curt tram a continuació de la cantonada amb l’absis. Uns 2 m més a ponent hi ha un altre petit fragment que hom ha deixat dempeus perquè serveixi de pilar per a sostenir la coberta del magatzem modern. En aquest darrer punt hom pot observar que la nau també havia estat coberta amb volta, la qual era, com la de l’absis, lleugerament ultrasemicircular. La resta de l’edifici ha desaparegut totalment.
Els paraments són ben visibles als fragments de murs que romanen dempeus, molt especialment a la cara externa del llenç de migdia de l’absis. L’aparell és fet amb blocs de pedra, la majoria rierencs voluminosos, en general de calcària, alguns dels quals són escantonats i altres sense cap treball. Són lligats amb abundant morter molt sorrenc i tendeixen a la sedimentació horitzontal; en diferents punts es disposen inclinats en un sol sentit. Aquest aparell enllaça amb cantonades de carreus força ben tallats, de mida més aviat petita, col·locats al llarg i de través. Als paraments interiors hi ha rastres d’arrebossats, segurament molt antics.
Malgrat les reduïdes estructures conservades podem considerar aquestes restes pertanyents amb seguretat a un petit temple preromànic. El seu aparell de rierencs, igual que la seva planta, recorda el d’altres edificis semblants, també representatius de l’arquitectura pre-romànica rural del país. De la mateixa comarca podríem esmentar Santa Eulàlia de Palauborrell, Sant Julià, situada a Sant Mori, i Sant Martí de Masarac, tots ells datables al segle IX o, a tot estirar, als primers temps del segle següent, datació que cal atribuir també a les restes descrites de Peralada. No hi ha dubte que una excavació en aquest lloc seria d’un gran interès per a aclarir la totalitat de la planta de l’edifici i, segurament, per donar llum sobre els seus ignorats orígens. (JBH)
Bibliografia
- Joaquim Botet i Sisó: Provincia de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s. d.
- Miquel Golobardes i Vila: El convento del Carmen de Peralada, Ed. Biblioteca Palacio de Peralada, Girona 1953.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, II, “Revista de Girona”, núm. 72, Girona 1975, pàg. 47.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A, (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 330-331 i 344.
- Joan Badia i Homs: L’església pre-romànica del mas de sant Llàtzer de Peralada, “Butlletí de l’Associació Arqueològica de Girona”, núm. 2, Girona 1979.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 205.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col·l. “Textos i Estudis de Cultura Catalana”, núm. 3, Barcelona 1983, pàg. 146.