Situació
L’església de Sant Martí és la parroquial de Peralada, població emplaçada sobre un petit turó, a 38 m d’altitud, vora la riba esquerra del Llobregat d’Empordà i de l’Orlina, que l’encerclen pel sud-oest i per ponent en llur confluència. La vila, segurament d’origen preromà, presenta un nucli, que a la part alta del turó on és situat conserva els trets urbanístics d’època medieval amb carreus estrets i petites places de planta irregular. L’església és situada a la part superior del nucli urbà, prop les restes del que fou el castell de Peralada, documentat des del segle IX també amb el nom de castell Toló. La població estigué envoltada per dos circuits de muralla: l’un al replà superior, alt-medieval, i l’altre, de major amplitud, bastit després de l’incendi de l’any 1285.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG008842.
Peralada ha estat, des de temps remots, una cruïlla de camins. Actualment, hi arriben la carretera comarcal de la Bisbal i Figueres a Portbou, en l’antic traçat per Vilabertran, Peralada i Garriguella, i les carreteres locals que hi porten des d’Espolla i des de Castelló d’Empúries. La darrera enllaça, al cantó de migjorn de la vila, amb el nou traçat de la carretera comarcal de Portbou, que esdevé el camí més ràpid per arribar a Peralada des de Figueres. (JBH-MLIC)
Història
La primera notícia documental que coneixem d’aquesta església data de l’any 1002, quan el papa Silvestre II, mitjançant una epístola adreçada al bisbe Odó en la qual confirmava diverses possessions de la seu de Girona, s’hi refereix en esmentar: “Et in Petralata ecclesiam Sancti Martini…”. No obstant això, és probable que aquesta església ja existís bastant de temps abans.
Uns quants anys més tard, concretament el 1012, se celebrà un judici davant les portes de l’església de “Sancti Martini in castro que nuncupavit Tolone… in pago Petralatense”, en el qual l’abat Amblart de Sant Quirc de Colera obtingué el reconeixement de diverses possessions del comtat de Peralada.
Entre d’altres notícies, l’any 1153 l’església és anomenada “Sancti Martini de Petralate” en relació amb unes propietats de l’abadia de Camprodon en aquesta parròquia.
L’any 1212 el bisbe Arnau de Creixell concedí permís als esposos Bernat Dorca i Adelaida per a instituir un benefici a l’altar de Sant Pere, fundat pel mateix Dorca a l’església parroquial de Sant Martí de Peralada, el qual dotà amb un hort de l’indret de l’Illa, un camp de Rustià, a Vallgornera, i cases a Peralada. Aquest document, de l’Arxiu Diocesà de Girona, té interès perquè es relaciona amb l’epitafi sepulcral del mateix Bernat Dorca que hi ha a l’únic llenç conservat de l’església romànica de Sant Martí de Peralada, on també es fa esment de l’altar de Sant Pere dotat per aquest personatge.
L’església figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, i en les llistes de parròquies del 1362, del final del segle XIV i d’èpoques posteriors.
L’església de Sant Martí de Peralada és esmentada en un text pretesament molt anterior a tots els esmentats, una suposada sentència de Carles el Calb datada l’any 844, favorable al monestir de Sant Quirc de Colera en un judici que l’enfrontava amb el comte Alaric d’Empúries-Peralada. Hom considera aquest document falsificat o molt alterat en una data no posterior als segles XII o XIII; s’hi afirma que els fundadors de Sant Quirc, Libenci i Asnari, prengueren als pagans la vila de “Castro Tolon” o Peralada i hi edificaren l’església de Sant Martí, que convertiren en parròquia: domo Sancti Martini fecerunt…”.
L’actual església de Sant Martí de Peralada és un edifici neoclàssic, de dimensions força grans, que conserva una torre campanar gòtica i uns reduïts vestigis del temple alt-medieval. Francesc Monsalvatje, en el volum dissetè de la seva obra, publicat el 1909, comenta: “Dicha iglesia se reedificó de nuevo hace diez o doce años”. (JBH)
Església
Un detall del mur de migjorn, un dels pocs elements que es conserven de l’edifici romànic. A més de veure-hi l’aparell, cal notar el timpà amb motius esculpits que hi fou encastat.
F. Tur
El fragment de mur del temple antic es pot veure només des de l’exterior de l’església, al costat de migdia, entre el campanar i un cos d’edifici afegit. Aquest llenç té uns 4 m de llargada i l’alçada és, també, aproximadament, de 4 m; tanmateix, l’extrem de llevant ha estat molt modificat.
L’aparell és fet a base de blocs de pedra sense treballar o només trencats. En general són rierencs de calcària grossos, sovint escapçats, que es troben en abundor al terreny geològic de l’indret. Resta visible el morter, molt compacte, que els lliga. Hom escollí pedres de formes i mides d’una certa uniformitat. Per aquest motiu, malgrat no ésser ben treballades, es disposen en filades força seguides, en alguns punts inclinades en un sol sentit.
En aquest mur hi ha una finestra romànica de doble esqueixada, feta amb carreus i dovelles molt ben tallats i polits, de calcària.
Un detall del mur meridional en el qual hi ha una finestra de doble esqueixada feta amb dovelles i coberta amb arc de mig punt.
F. Tur
Sense altres elements de judici que els descrits, és molt difícil d’apuntar una possible datació per a aquesta romanalla de l’antiga església de Peralada. Potser quedà enrunada amb la destrucció de la vila, després de la invasió dels croats de Felip l’Ardit, l’any 1285. Com a hipòtesi, hom podria situar aquest vestigi entre el segle X i les primeres dècades de l’XI. Cal tenir en compte, però, que només ens fiem del tipus d’aparell i de la seva semblança amb esglésies com Sant Andreu de Vila-robau o Santa Maria de Vilajoan, i que aquest aparell és d’una marcada rusticitat, potser per l’aspecte arcaic que presenta. Si aquesta hipòtesi fos encertada, caldria considerar l’esmentada finestra de doble esqueixada com un element afegit a aquest parament, ja que és un tipus d’obertura d’època romànica tardana (del segle XII, segurament). (JBH)
Portada
A l’extrem occidental d’aquest parament antic hi ha un altre element, que per la forma recorda un timpà de portada romànica visiblement encastat. Consta d’una arquivolta de mig punt, feta amb dovelles de mida petita perfectament tallades i polides. Té el contorn inferior en secció de mitjacanya, dins la qual hi ha un seguit de motius esculpits. La línia de descans, inferior, ve configurada per una motllura prominent, en forma de vessant bisellat.
L’espai interior, a manera de timpà, emmarcat pels elements esmentats, ha estat omplert amb peces ben tallades i polides que s’hi ajusten a la perfecció. És tallat en pedra calcària.
A la mitjacanya de l’arquivolta hi ha una sèrie de relleus. A cadascuna de les nou dovelles també hi ha un petit relleu esculpit. Aquesta decoració és d’una simplicitat extrema. El motiu més senzill s’hi repeteix sis vegades: una bola o semiesfera llisa. Uns altres dos relleus són gairebé idèntics, formats per dues prominències unides, de diferents proporcions; potser volen representar pinyes o algun fruit indeterminat. Finalment, hi veiem un peix representat de manera esquemàtica, però més gros i destacat que els altres motius.
Es tracta d’una decoració feta per algun artesà popular i poc destre. Recorda conjunts semblants, esculpits en algunes portades romàniques de la comarca, com les dels temples de Maçanet de Cabrenys i Queixàs. Seria balder voler-hi trobar algun sentit iconogràfic o simbòlic, malgrat la presència d’un tema com el peix, d’un simbolisme cristià antic i evident. Hom podria, potser, pensar en una referència als pans i els peixos.
A l’espai que emmarca l’arquivolta hi ha l’epitafi de l’any 1225 ja esmentat, de Bernat Dorca, que fa referència a la fundació i al benefici instituït a l’altar de Sant Pere de la mateixa església. Al costat hi ha un emblema heràldic i a sobre, centrant el conjunt, una petita creu llatina. Tot és gravat amb incisions molt fines.
És possible que la data al·ludida (1225) correspongui a tot el conjunt, que hauria estat obrat ja originàriament com a làpida sepulcral. No es pot desestimar, però, que hagués estat el timpà d’una portada romànica, reutilitzat més tard per a aquest epitafi. (JBH)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 210-211.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 325-326 i 338.
- Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, doc. núm. 96.